27. PERDÓ

Van aterrar a primera hora del matí, i des del moment que van sortir de l’avió l’Anet va trobar que fins i tot l’aire era diferent, o potser era la seva imaginació. Només duien equipatge de mà i no es van haver d’esperar gens, els empleats de les duanes els van fer gest de passar amb aire mandrós. Al gran vestíbul, mentre canviaven moneda, l’Anet es va fixar gairebé amb sorpresa que tots els diaris eren en francès. Van creuar la porta i van trobar un taxi.

París, la llegendària París, el taxi s’hi dirigia a les vuit del matí per una autopista que s’omplia de trànsit a mesura que s’hi acostaven. No es van prendre la molèstia d’enraonar. Van arrepapar-se al seient com havien fet la primera nit. Ell duia el trajo una mica rebregat, amb el coll obert. Mirava per la finestra com un actor després d’una funció. Ella també estava una mica cansada pel vol, però alhora estava engrescada. De tant en tant intercanviaven una o dues paraules.

Al cap d’una estona van aparèixer les primeres cases de la banlieue, primer d’una en una, separades, i després en grups i blocs massissos amb unes quantes botigues i algun bar. S’acostaven de mica en mica a la ciutat immersos en llargues cues de cotxes, i un cop a dins van córrer pels seus carrers. Van anar a un hotel a la Rue Monsieur-le-Prince, a sota de l’Odéon. El restaurant on en Bowman havia vist Jean Cocteau la primera vegada que havia anat a París era allà mateix, a la place. En direcció contrària hi havia el bulevard, amb tot el que passava a la ciutat.

L’habitació era en un pis alt i donava a un espai ample i tancat que de fet era el pati d’una escola. A l’altra punta, més enllà de les teulades hi havia altres teulades i xemeneies i una miríada de carrerons que en Bowman coneixia en part. Es van aturar a la finestra, que ocupava tota la planta i que tenia una barana de ferro forjat per la banda de fora.

—Et sona?

—No, no. Només tenia cinc anys, quan vaig venir.

—Estàs cansada? Tens gana?

—Tinc una mica de gana.

—Vinga, prepara’t. Et portaré a esmorzar a un lloc fantàstic.

Al Boulevard Montparnasse, en una gran braseria mig buida a aquella hora del matí, van prendre suc de taronja, croissants, mantega fresca, melmelada i aquell pa que només es troba a França, juntament amb el cafè. Des d’allà van anar cap a Saint-Sulpice, i després van fer els carrerons, Sabot, Dragon, amb les botigues que s’obrien com si fossin flors, fins a arribar al famós Les Deux Magots, tot i que ella no n’havia sentit a parlar mai. Feia un dia preciós. Van seure, van prendre cafè i van caminar per voreres estretes flanquejades per esvelts bol·lards, van passar a frec d’estudiants i dones grans i van continuar fins al riu per mirar Notre-Dame. Només li havia ensenyat una part del que coneixia.

Aquella nit van anar a sopar al Bofinger, una mena de palau sempre ple amb una gran cúpula a la sala principal que centellejava amb el soroll, la llum i els gerros de flors de dimensions colossals. No hi havia ni una taula lliure. La gent seia de dos en dos, de tres en tres, de cinc en cinc, xerraven i menjaven. Era una imatge impressionant.

—Demanaré la gran plata de fruits de mer —li va dir—. T’agraden les ostres?

—Sí. Potser —va dir ella.

Van arribar en una gran safata plena de gel picat, fileres d’ostres relluents acompanyades de calamars, musclos, i unes petxines negres i petites que semblaven cargols. Les mitges llimones estaven recobertes amb una gasa. Hi havia mantega i un pa fosc i prim. El vi que van demanar era un Montrachet.

Ella va tastar una ostra.

—Te n’has de menjar dues o tres per fer-te’n una idea.

Li va ensenyar com es feia. Primer un rajolinet de llimona.

La segona li va agradar més. En Bowman li duia avantatge, ja n’havia menjat quatre o cinc. Una dona amb els cabells de color ros fosc que seia a la taula del costat es va inclinar cap a ells.

—Disculpin, què és això que mengen? —va dir.

En Bowman l’hi va haver d’ensenyar al menú. La dona va dir alguna cosa a l’home que l’acompanyava, i després es va tornar a tombar.

—Ho demanaré —els va dir.

La mateixa dona els va tornar a parlar al cap d’una estona. Ara en un to de més confiança.

—Que viuen a París, vostès? —va preguntar.

—Només estem de viatge.

—Sí, com nosaltres —va dir la dona.

Duia els llavis pintats d’un color fosc. Era de Düsseldorf, va dir.

—Treballa? —va preguntar a l’Anet.

—Perdó?

—Té feina?

—No.

—Jo treballo en un hotel. Sóc l’encarregada.

—I què hi fa, aquí?

—Som a París de visita —va explicar—. Si alguna vegada passen per Düsseldorf han de venir al meu hotel. Tots dos —va dir ella.

—És un bon hotel? —va dir en Bowman.

—Molt. Què és aquest vi que beuen? —va dir.

Va cridar el cambrer.

—Porti’ls-en una altra ampolla —va dir—. Afegeixi-ho al meu compte.

Al cap d’una estona els va donar la seva targeta. Era evident que era per a l’Anet.

Quan ella i el seu company van haver marxat, en Bowman i l’Anet es van prendre la segona ampolla. Continuava havent-hi gent que esperava taula. El soroll de la conversa i la gent menjant no va disminuir en cap moment.

Al taxi es van acariciar les mans. La ciutat era ampla i brillant. Les botigues de les avingudes per on passaven tenien els llums encesos. Un cop a l’habitació, en Bowman la va agafar a coll. Li va xiuxiuejar i li va fer un petó. Li va passar les mans esquena avall. Ella tenia vint anys. En Bowman l’havia coneguda quan encara era més jove, una noia i prou, a la seva festa d’aniversari, quan ella i les seves amigues corrien en calces i samarretes per la vora de l’estany, sota la llum del sol, xipollejaven a l’aigua, s’esquitxaven les unes a les altres i cridaven: malparida! Aquell llenguatge l’havia sorprès. La va alçar fins al llit.

Aquesta vegada va ser amb plenitud. Amb un braç a cada banda, en Bowman va posar la mà plana sobre els llençols i va aguantar el cos mig incorporat. Va sentir que ella feia un so de dona, però no havia sigut el final. Va fer una pausa i va tornar a començar. Va durar molta estona. Ella estava esgotada.

—No puc —li va suplicar.

L’endemà al matí l’habitació es va omplir de llum. En Bowman es va llevar i va tancar les cortines, però el sol s’escolava per una escletxa i il·luminava el llit. Va enretirar les mantes, i la franja de llum va il·luminar la part de dalt de les cuixes de l’Anet. El pèl púbic relluïa. Ella no s’adonava de res, però al cap d’un o dos minuts, potser l’aire sobre la pell nua, es va tombar. Ell es va ajupir i li va fer un petó a la base de l’esquena. Ella no estava del tot desperta. En Bowman li va separar les cames i s’hi va agenollar al mig. No s’havia sentit mai tan segur ni tan confiat. Aquesta vegada va entrar fàcilment. El matí, amb aquella quietud. Es va quedar immòbil, esperant, imaginant-se tot el que havia de venir, a pleret. L’hi estava fent saber. Gairebé sense moure’s, com si estigués prohibit. Al final va començar, primer a poc a poc, amb una paciència infinita que gradualment va anar cedint. Tenia el cap cot, com si estigués pensarós. El final encara era lluny. Lluny, lluny. La franja de sol s’havia desplaçat cap als peus del llit. Pensava que encara ho podia allargar més, però a poc a poc va sentir com li pujava. Li havia posat la mà al cos, per fixar-lo, li aguantava les cames amb els genolls. Els crits llunyans dels nens al pati de l’escola. Mare de Déu!

Després ella va prendre un bany. L’aigua era bona i calenta. Es va recollir els cabells i hi va entrar, primer les cames i després la resta del cos. Era a París amb ell, en un hotel. Tot plegat era escandalós, va pensar. Estava molt parada de com havia passat tot. I alhora era perfectament natural, no sabia per què. S’estava netejant les marques del viatge, del fornici, de tot, es preparava per estar fresca per al dia. Ell sentia aquelles remors agradables del llit estant. S’havia ficat en la pell d’un jo anterior, a Londres, a Espanya, ajagut en silenci, sadoll, per dir-ho d’alguna manera, pel que havia aconseguit.

—M’encanta aquest hotel —va dir ella en sortir.

El París que li va ensenyar era un París de vistes i de carrers, la vista de punta a punta de les Tuileries, en el moment d’entrar a la Place des Vosges, la Rue Jacob i la Rue des Francs-Bourgeois, les grans avingudes amb les seves botigues sumptuoses —el preu del cel—, el París dels plaers ordinaris i el París de la insolència, el París que assumeix que saps alguna cosa o que no saps res en absolut. El París que li va ensenyar era una ciutat de records sensuals que lluïen en la foscor.

Dies de París. Es van saltar els museus i el barri dels estudiants, el Boulevard Saint-Michel i la pressa de les multituds, però en Bowman la va dur a veure, a la mansió de la Rue Thorigny, els quadres i els esbossos —molts d’ells grotescos, altres suprems— que Picasso havia fet de Marie-Thérèse Walter durant la seva història d’amor, als anys vint i trenta. N’hi havia que estaven pintats en una única tarda d’inspiració o amb pocs dies de diferència. Quan Picasso la va conèixer, ella era una dona ingènua i dòcil, i ell li va ensenyar a fer l’amor a la seva manera. Li agradava pintar-la consirosa o adormida, i els seus esbossos són d’una bellesa que supera qualsevol encarnació, dignes de ser venerats. Davant d’ells, les coses adopten la seva importància veritable, ensenyen com es pot viure la vida.

Encara que ell la convertís en una icona, a ella no li interessava l’art ni els cercles per on ell es movia, i al final Picasso en va triar una altra.

L’Anet recordava haver anat a prendre una copa amb un home per qui en Philip tenia una simpatia especial, un editor, Christian daixonses, un home alt de cabells blancs que es feia la manicura. Va ser al bar d’un hotel a la vora del seu despatx, el lloc on l’home anava cada tarda després de la feina per seure en una butaca de cuir, beure i parlar. Li va quedar la impressió d’algú ferm que desprenia una olor dolça de sabor i colònia. Omplia tota la cadira. Semblava un gran animal sagrat, un toro gras que gairebé no podia tombar-se dins de l’estable però que seguia sent bonic. Es va mostrar afectuós amb ells, els va parlar de Gide, de Malraux i d’uns quants noms més que ella no va saber reconèixer.

—És escriptora, vostè, mademoiselle? —li va preguntar.

—No —va dir ella.

—Ja cal que vigili amb aquest home —va dir, fent un gest en direcció a en Philip—. Ja ho sap, això.

—Ho sé —va dir ella.

Feia la suposició que feia tothom, i que l’avergonyia una mica, tot i que a estones no. Al carrer no l’avergonyia, ni als restaurants, però a les botigues sí.

De tornada a l’hotel es van aturar i ella va escriure unes quantes postals a la terrassa d’un restaurant, que tenia una mampara de vidre que resseguia la vorera.

—I doncs, a qui escrius?

Escrivia a la seva companya de pis —«no la coneixes»— i a la Sophie.

—Ah, un altre cop la Sophie.

—És genial. T’agradaria.

—N’hi enviaràs una a la teva mare?

—Fas broma? Es pensa que estic fent una entrevista de feina. —Va fer una pausa i, amb els ulls a la postal que escrivia, va preguntar—: Saps, de debò que m’ho hauries de dir. Estàs enfadat amb ella? Ja l’has perdonada?

—Estic en procés de fer-ho —va dir.

Fumava una cigarreta mentre seien allà, una cigarreta francesa. Tenia un aspecte més gruixut que les normals. Se la va posar a la boca amb un gest que l’Anet va trobar una mica inexpert, va fer una pipada i, mentre una part del fum blavós li lliscava cara amunt, va treure la resta.

—Et molesta, el fum?

—No, fa bona olor.

—No has fumat mai, oi que no?

—No, si no comptes una mica de maria.

—Abans no podien fumar, les dones.

—Què vols dir que no podien?

—Sí que podien, però es considerava indecorós. No hi havia cap dona que fumés en públic.

—I això quan va ser? A l’edat mitjana?

—No, abans de la guerra.

—Quina guerra?

—La guerra mundial. La primera.

—No m’ho crec.

—És cert.

—És increïble —va dir ella—. Deixa’m fer una pipada.

Va agafar la cigarreta, va xuclar una mica i va estossegar. L’hi va tornar.

—Té.

—Fort, oi? —va dir ell.

—Massa.

Anaven a sopar al Flo.

—Al Flow? —va dir—. I això què és?

Era en un carreró fosc on no semblava que hi hagués d’haver cap restaurant. Finalment hi van arribar.

—Ah —va dir ella en veure el rètol—, o sigui que és això. Flo.

—La w no es pronuncia —va dir ell.

Els van donar un reservat massa a prop de la cuina, però va ser un bon sopar. Cap al final van presenciar una baralla. Van sentir un gran terrabastall de plats i van veure una dona amb un abric negre que cridava i pegava al gerent. Ell provava d’empènyer-la cap cal carrer. Finalment ho va aconseguir, i la dona es va quedar renegant mentre el cambrer li portava la bossa de mà. Va cridar una última cosa al gerent, que li va fer una petita reverència. «Bona nit, senyora», li va dir. «À demain», va dir.

L’Anet no tenia ni idea d’on era el Flo. En algun lloc de París. No parlava francès, i el seu resum de la ciutat era que hi havia unes quantes avingudes sense principi ni final, un grapat de parades de metro, cartells —Taittinger, La Coupole— i carrers que li havien cridat l’atenció. Les coses no s’endreçarien mai, especialment si era de nit i bevia. Tornaven cap a l’hotel, les botigues els passaven rabents per davant, il·luminades com sempre. Li resultava familiar, en certa manera.

—On som? —va dir ella.

—No puc llegir les plaques. Diria que al Boulevard Sébastopol.

—I això on és?

—És un gran bulevard. Va directe a Saint-Michel.

Ella no ho hauria pogut fer mai, això, pensava l’Anet. Sola no hauria pogut. Tot seguia sent increïble, i molt fàcil. Ho recordaria durant molt de temps. Segurament podria continuar amb ell uns quants mesos més, si li venia de gust. Havia tingut altres nòvios, almenys dos, però havia sigut diferent. Eren molt joves, només això. «Tens condons?», al dispensari els donaven de franc, però a vegades s’acabaven. Ells en volien un bon grapat, però després tot s’acabava de seguida. Va veure una cosa que li sonava i va provar d’endevinar on devien ser. Creuaven el Sena. Van tombar per un altre carrer. Sobre els edificis, la torre Eiffel surava en la foscor, ben il·luminada.

Un cop a l’habitació, es va estirar vestida al llit i va deixar que ell la despullés. En Bowman la va acariciar molta estona, i ella li va deixar clar que era seva. Li resseguia el trau amb la llengua. La va fer tombar, li va posar les mans a les espatlles i després les va fer baixar lentament per tot el cos, com si fos el coll d’una oca. Quan finalment la va penetrar va ser com si parlés. Pensava en la Christine. En el perdó. Volia que durés molta estona. Quan notava que li pujava massa, alentia i tornava a començar. Sentia que ella deia alguna cosa als llençols. La tenia agafada per la cintura. Ah, ah, ah. Les parets s’ensorraven. Tota la ciutat queia, com els estels.

—Ai, Déu meu —va dir després—. Anet.

Estava estirada entre els seus braços.

—Ets tremenda.

Aquelles hores de la nit. El sadollament absolut. Havia tingut sort, pensava. Al cap d’un o dos dies ella començaria a cansar-se d’aquell espectacle. De cop i volta s’adonaria de l’edat d’ell, de com enyorava els seus amics. Però allò quedaria a la seva vida. I també a la de la seva mare. Li va allisar els cabells. Ella es va relaxar, adormida.

L’Anet va dormir fins a les nou. L’habitació estava en silenci. Ell havia baixat a fullejar el diari, i ella s’havia tombat i havia dormit una estona més. Quan va sortir del bany, va trobar un paperet a la banda del llit que ocupava en Philip. El va agafar, i quan el va llegir li va semblar que el cor se li esmicolava. Es va vestir a corre-cuita i va baixar a recepció. L’ascensor estava ocupat. No es va poder esperar i va córrer escales avall.

—Ha vist monsieur Bowman? —va preguntar al noi de recepció.

—Sí, sí. Se n’ha anat.

—Se n’ha anat on?

—No ho sé. Ha trucat a un taxi.

—Quan ha sigut, això?

—Fa una hora. Més.

Amb prou feines sabia què havia de fer. No s’ho podia creure. Alguna cosa li havia passat per alt. Va tornar a l’habitació i va seure a l’espona del llit amb l’estómac regirat. Ara que s’hi fixava, veia que les coses d’ell no hi eren. Va mirar al bany. Estava igual. De cop i volta es va espantar. Estava tota sola. No tenia diners. Va tornar a agafar la nota i la va llegir. «Me’n vaig. Ara no puc perdre el temps explicant-ho. Ha sigut molt bonic». Anava signat amb una inicial, P. Aquesta vegada va esclatar a plorar. Va tornar a caure al llit i s’hi va estirar.

En Bowman havia anat a una agència i havia llogat un cotxe, més gros del que volia, però era l’únic que tenien, i volia fer una tirada llarga. Va sortir de la ciutat per la Porte d’Orléans i va conduir en direcció sud cap a Chartres i altres ciutats que hi havia més enllà i on no havia estat mai. Feia un dia clar i assolellat. Tenia la vaga noció que tiraria fins a Biarritz, cap a aquelles dues platges que eren com ales, una a cada a banda, amb les onades de l’oceà trencant-se en llargues línies blanques. No hi havia gaire trànsit. S’havia llevat d’hora i havia recollit les coses sense fer fressa. Ella dormia, amb un braç sota el coixí i una cama nua a l’aire. Aquella frescor, fins i tot després. Havia perdonat la seva mare. Vine a buscar la teva filla, va pensar. Es va aturar a la porta i se la va mirar una última vegada. Va pagar el compte de l’hotel mentre esperava un taxi. No es va intentar imaginar què faria ella.