24. LA SENYORA ARMOUR

Va entrar tota sola al restaurant i es va quedar una estona a la barra, durant la qual no va parar de regirar-se la bossa de mà per buscar-hi alguna cosa. Finalment la va trobar, una cigarreta. Se la va posar als llavis. La lentitud dels seus moviments espantava una mica. Ningú no la mirava obertament. A l’home que tenia al costat li va dir:

—Disculpi. Em donaria foc?

Es va esperar amb aplom mentre l’home treia el llumí i després va continuar endavant, comptant que li donarien taula. El restaurant era ple, però el cambrer n’hi va trobar una de petita gairebé davant de tot. Allà va demanar una ampolla de vi. Mentre s’esperava, feia caure amb cura la cendra de la cigarreta sobre el plat.

El restaurant es deia Carcassonne. Es podia dir que estava de moda, el nom estava escrit a la finestra amb unes discretes lletres daurades. Era davant del mercat majorista de carn, una mica com els antics restaurants que hi havia davant de Les Halles, a París, però a aquella hora el mercat estava tancat i la plaça deserta i silenciosa.

Va demanar el sopar però després no hi va parar cap esment, se’n va menjar només una part i va deixar que s’emportessin la resta. El vi sí que se’l va beure tot, però, i va vessar unes gotes de l’última copa sense adonar-se’n.

—Cambrer —va dir—. Vull una altra ampolla de vi.

L’home se’n va anar i va tornar al cap d’una estona.

—Ho sento, senyora —va dir—. No li puc servir una altra ampolla.

—Què?

—Ho sento molt —va dir—. No puc.

Ella va dir:

—Què vol dir, que no pots? On és el cap de sala?

—Senyora —va començar.

—Vull el cap de sala.

No veia ningú. Es va tombar i va mirar al seu voltant com si estigués sola a la sala.

El cap de sala es va acostar a la taula. Duia una jaqueta de vestir.

—He demanat una ampolla de vi —li va dir ella—. Vull una ampolla de vi.

Era una dona de la bona societat que es veia sotmesa a una prova injusta.

—Ho sento, senyora. Em penso que el cambrer ja l’hi ha dit. No li podem servir una altra ampolla.

Semblava que no tingués ni idea de què havia de fer.

—Doncs aleshores serviu-me’n una copa —va dir.

El cap de sala no va respondre.

—Una copa.

L’home se’n va tornar al seu lloc. Ella es va tombar a la cadira.

—Disculpin —va dir a la gent que tenia darrere—. Coneixen un lloc que hi ha aquí a la vora, el Hartley’s?

—Sí. És a quatre passes d’aquí.

—Gràcies. El compte, sisplau —va anunciar al cambrer.

Quan l’hi van dur, se’l va quedar mirant.

—No pot ser el compte, això —va dir.

—Sí que ho és, senyora.

Es regirava la bossa de mà. No trobava alguna cosa.

—He perdut cent lliures! —va dir.

El cap de sala s’hi havia acostat.

—Mentre era aquí!

—Pot pagar el compte, senyora? —va dir.

—He perdut cent lliures —va insistir ella, i va començar a mirar entre els peus.

—N’està segura?

—Completament —va dir ella clarament.

—Ha d’abonar el compte, senyora —va dir el cap de sala.

—Però he perdut els diners —va dir—. Que no em sent?

—Em temo que ho haurà de pagar.

L’home estava segur que no hi havia diners perduts. No li haurien d’haver donat taula. Havia sigut un error. Ella tornava a regirar-se la bossa.

—Ah —va dir el cambrer, alçant-se.

Havia trobar el bitllet de cent lliures sota la cadira.

—I ara, em poden servir una ampolla de vi? —va dir ella.

—Sí, senyora —va dir el cap de sala—. Però no la pot obrir aquí.

—I aleshores de què em serveix? —va preguntar ella.

—No pot obrir-la aquí —va dir l’home.

Quan el cambrer va tornar amb l’ampolla, ella la va rebutjar.

—No la vull —va decidir—. Teniu una bossa de paper?

—Ho sento, senyora.

—Home, no puc anar pel carrer amb l’ampolla a la mà.

Es va quedar mirant aquell home. Li va allargar els diners, però ell no els va agafar. Els va agafar el cambrer. Ella es va entaforar el canvi a la bossa, de qualsevol manera. Li van tornar a dur l’ampolla embolicada i ella va preguntar a l’home del costat com s’anava al Hartley’s.

—Cap a l’esquerra —va dir.

—L’esquerra.

—Sí.

Va donar la bona nit al cambrer en cap. Ell va assentir.

—Bona nit.

Un cop a fora va tombar cap a la dreta, i més o menys al cap d’un minut va tornar a passar per davant de la finestra en sentit contrari. Després la van veure al Hartley’s, perfectament tranquil·la, fumant una cigarreta. El vi era en una glaçonera al costat de la taula.

Ara en Wiberg era sir Bernard Wiberg, tot i que de fet semblava un rei àrab; a la seva tomba hi lligarien mil camells. Havia anat dues vegades a Estocolm per assistir al lliurament del premi Nobel i havia tingut el privilegi de publicar els guanyadors. A dir veritat, havia tingut cert paper en la seva victòria. S’havia assegurat que aquells noms s’esmentessin sovint, no massa sovint ni en veu massa alta, perquè podia pertorbar el corrent d’opinió, especialment tenint en compte que s’havia d’obrir pas fins al jurat suec, però en Wiberg podia contribuir a fer que un escriptor rebés la distinció; tenia instint per a aquesta mena de coses, de la mateixa manera que en tenia per a la publicitat i la promoció. Hi havia certs llibres que podien cridar l’atenció, certs escriptors en cada moment concret. Sabia que fins i tot l’excel·lència necessitava promoció.

A diferència d’altres rics, no es preguntava si realment era gaire millor que els descamisats amb qui es creuava pel carrer. Potser sí que duia molt endins la por de perdre tots els diners, però no era tan intensa com la que tenen les dones, ni de bon tros. Fumava cigars Cohiba i a vegades en duia una capsa a en Baum, a Nova York. Vigilava el pes. La seva dona s’encarregava de recordar-li que no mengés les coses que més li agradaven. Si en Wiberg l’hi suplicava, a vegades li deia que sí, d’acord, però només un bocinet. Si sopaven amb més gent i veia que estava a punt de tastar alguna menja prohibida, es limitava a moure el dit amb discreció. S’encarregava de tots els assumptes domèstics. Quan el seu marit tenia un desig, el comunicava a través seu. Ella l’havia esperonat a comprar la casa de camp, tot i que en Wiberg no tenia gaire interès pel camp. Ella volia una caseta a prop de Deauville, però a ell no li agradava França. Li agradava el Claridge’s, estar amb els seus iguals, i de tant en tant parlar amb alguna joveneta. Li agradava seure al seu estudi davant del Bacon, que no agradava a la seva dona.

És l’obra d’un pertorbat, deia.

—No era tan pertorbat com et penses —deia en Wiberg—. Ben al contrari. El considero una persona essencialment lliure, si es pot dir lliure a qui és esclau dels seus desitjos.

—Quins desitjos?

—La beguda. Els amants sàdics. No són només els desitjos. Són tan deliciosos, els colors. El negre, el color carn, el lila. Gairebé sembla que sentis una música de por, o el silenci.

—Les dents em molesten especialment.

Havien anat a veure una exposició de retrats de Bacon.

—I la manera com converteix les cares en farinetes repugnants —va dir.

La Catarina continuava sent una dona molt guapa, tot i que feia anys que no actuava. Tenia bona figura, conservava la cintura i la llisor de la pell del coll. Semblava molt més jove que no pas ell. Encara anomenava en Wiberg el seu cochon, i el trobava interessant tret de quan s’esplaiava parlant de si mateix. El seu gust per Bacon era inexplicable. També tenia un Corot, moltes reproduccions i un quadre de Braque.

En Wiberg no coneixia Bacon personalment, només a través de lectures, la vida desendreçada, els anys del Marroc amb els jovenets a bon preu. En Bacon hi havia una pàtina de beateria. Hi havia l’amor i el fàstic de la carn, i una dissolució impressionant. Hi havia tot el que passa al món en el transcurs d’una vida. També tenia el do del llenguatge. L’havia adquirit als salons i les cuines irlandeses, i als estables on, de nen, l’havien posseït els mossos. La seva eloqüència provenia de la fredor i la desaprovació del seu pare, i de la gran llibertat d’haver trobat la vida que volia a Berlín, amb els seus vicis, i també a París, és clar. Era un home de l’inframón, amb la seva llengua viperina, les seves xafarderies i les seves traïcions. Mai no s’havia amagat, i tampoc no havia provat d’emmotllar-se a cap idea del que havia de ser un artista, fet que li havia permès esdevenir-ne un de més gran. Els seus amants havien begut o s’havien drogat fins a la mort, i, enmig de tanta ruïna, el seu gust per la roba bona i el seu menyspreu pels lligams dels altres, la seva ociositat i el seu caràcter obsessiu havien esbotzat les muralles i l’havien fet lliure. No tornava a pintar mai sobre un mateix llenç. Cada vegada era la definitiva.

En Wiberg tenia la sensació que allà hi havia una biografia magnífica esperant que algú l’escrigués, però només quan Bacon fos mort. Bacon havia nascut el 1909, onze anys abans que ell. Seria qüestió de sort.

Casualment, l’Enid Armour coneixia Bacon. Ho va comentar en un sopar, i en Wiberg va interessar-s’hi immediatament. L’havia vist almenys dues vegades al club del Soho on sempre anava. Els havia presentat l’Henrietta Moraes. Com era?, li va preguntar en Wiberg.

—Va ser cordial. Ens vam entendre força bé. Jo tenia l’esperança que em fes un retrat i que allò em llancés a la fama. Sé que tens un quadre seu.

—N’hauria d’haver comprat més —va confessar en Wiberg.

Va pensar que l’Enid no feia bona cara, últimament. Tenia un aire exhaust. Només la veia de tant en tant, sempre en esdeveniments socials, però el fet que conegués Bacon tot i moure’s entre aquella mena de gent no deixava se sorprendre’l. Pel que en sabia, continuava estant sola. En el passat, l’Enid li havia insinuat unes quantes vegades que potser li podia donar feina, qui sap si al departament de publicitat, però ell sabia que contractar-la seria un error. La Catarina ho sabria, i no volia haver de defensar aquella tria. En qualsevol cas, el seu glamur semblava un pèl fatigat. Però hi havia dones que no deixaven mai de ser interessants, ni tan sols quan el seu atractiu s’havia marcit, i la franquesa de l’Enid sempre li havia agradat. No era una dona que es compadís a si mateixa.

—Em temo que ja he passat el meu moment d’esplendor. En la bellesa només hi pots confiar, confiar-hi de debò, per un temps limitat —va dir, amb aire abatut.

—Tots tenim el mateix problema —va dir ell.

Feia broma?

—Tu sempre seràs guapo —va dir l’Enid.

—Cada vegada menys, em temo.

—Mentre tinguis diners —va dir ella.

L’Enid havia fet una escena en un restaurant, en Delovet ho havia sentit explicar.

—Sí —va reconèixer ella, cansada.

—Amb qui anaves?

—Amb ningú.

—Ningú?

—Sopava tota sola.

L’Enid sabia que ja havia abaixat la guàrdia. Aquella nit havia begut molt més del que hauria calgut i s’havia gastat un munt de diners. Preferia no recordar-ho. Després havia anat a un lloc on hi havia una dona que seia amb el seu gos en un banc. Havia allargat el braç per acariciar-lo.

—Quin gos tan simpàtic. Com es diu?

No recordava el que li havia dit la dona.

—Jo tenia un gos magnífic —va dir ella—. Un gos de curses. Un campió, un gos preciós. Els ha vist córrer alguna vegada? Volen, literalment. És la cosa més bonica del món, de debò, i amb tanta fluïdesa, és això el que és increïble. Tan valents i tan fluids. —Sabia que s’estava posant bleda—. Per força els has d’estimar, és inevitable. Tot això va ser en una època que jo no tenia preocupacions.