13. EDÈN

A la caseta blanca de Piermont, juntament amb la seva dona i en Leon, l’Eddins vivia la vida d’un rei filòsof. La casa continuava estant decorada amb senzillesa, a la vora del sofà hi havia dues cadires velles de vímet amb coixins i també una catifa oriental desgastada. Hi havia llibres, tauletes de bambú al dormitori i una sensació d’harmonia. No els faltava res. A la cuina, que també era el menjador, hi havia la taula on feien els àpats i on a l’Eddins li agradava seure sovint amb una cigarreta encesa al broquet i la presència de la casa al voltant, com aquell qui diu sobre les seves espatlles, amb la dona i en Leon al pis de dalt, dormint, i ell, com Atlas, sostenint-ho tot.

Quan eren al poble es vestien de manera informal, l’Eddins amb un estil de pintor de parets, com deia ell, semblava que l’entorn ho requerís. Duia gavardina, bufanda i americana, pantalons de xandall i un barret, però quan anava a la ciutat es mudava. Conduïa, habitualment tot sol, i sempre tenia un moment d’exultació quan creuava el pont George Washington i veia el perfil de la ciutat a la llunyania. De nit conduïa amb més llibertat i menys trànsit com més s’allunyava de la ciutat, i quan arribava a casa encara cantussejava una mica amb l’energia de Manhattan.

Durant molt de temps van ser una parella nova d’aquelles que tothom enveja, una parella sense hàbits ni familiaritat, sense ni tan sols història, i a les festes, quan xerraven amb algú, ella, d’amagat, li agafava el dit polze. De nit jeien al llit, escoltaven el cruixit de l’escala i miraven la televisió, i amb prou feines es prenien la molèstia de dir-li a en Leon que apagués el llum. Nits amb el gran riu silenciós. Nits de pluja suau. A l’hivern tota la casa cruixia, i a l’estiu semblava Bombai. La presència d’en Leon els impedia continuar seient nus al jardí, com William Blake i la seva dona, però al capçal del llit ella hi havia gravat un petit símbol que deia Umda, una mena de rei o cabdill egipci, i només es posava la part de baix del pijama.

Havien fet amics al poble, i també al poble veí, Grand View. Una nit, a l’Sbordone’s hi van conèixer un pintor d’aspecte tristoi que es deia Stanley Palm, que semblava Dante al quadre en què veu Beatriu per primera vegada i que vivia en una casa de formigó a la vora del riu amb un petit estudi adossat. S’havia separat de la seva dona, la Marian. Havien estat dotze anys casats i tenien una filla de nou anys que es deia Erica. Erica Palm, va pensar l’Eddins. Li agradava com sonava. Erica i Leon. Era un fet inusual però molt modern, els pares de les dues criatures s’havien divorciat, o almenys havien deixat la relació. En el cas d’en Palm havia sigut perquè la seva dona s’havia desanimat i l’havia donat per impossible: no anava enlloc. No tenia una galeria a Nova York, no tenia reputació. Ensenyava tres dies per setmana al departament d’art del City College, i la resta del temps el passava treballant al seu estudi, en quadres que a vegades eren tots d’un sol color.

En Palm no tenia gaire sort amb les dones, però no havia perdut l’esperança. Als bars, especialment, no hi tenia sort. A la ciutat s’aturava a prendre una copa, i quan veia una dona que semblava sola, aventurava:

—Has vingut sola?

Se’l veia venir d’una hora lluny.

—No. El meu amic m’ha anat a demanar una copa —deia ella.

En Palm no veia ningú, i finalment preguntava:

—D’on ets?

—De la lluna —deia ella amb fredor.

—Ah. Jo sóc de Saturn.

—En fas tota la pinta.

Feia més d’un any que estava separat. Tot plegat li costava d’entendre, va confessar a l’Eddins. Hi havia pintors que se’n sortien molt bé i que no eren pas millors que ell. Hi havia gent que semblava que ho tingués tot fàcil. Va tenir un rampell i va trucar a la Marian.

—Hola, nena.

—Stanley?

—Sí —va respondre ell, una mica amenaçador—, sóc l’Stanley.

—No t’havia reconegut la veu, en un primer moment. La tens estranya.

—Ah sí?

—Que estaves bevent?

—No, estic bé. Què fas? —va preguntar, més desimbolt.

—Què vols dir?

—Per què no véns?

—Per què no vinc?

Va decidir anar al gra, en l’esperit dels temps.

—Tinc ganes de follar amb tu —va dir, força de pressa.

—Caram.

—No, de debò.

Ella va canviar de tema, era evident que en Palm havia begut o bé havia escoltat alguna cosa.

—Què has estat fent? —va preguntar.

—Res. Pensava en nosaltres. Per què no ets una mica simpàtica?

—Ja ho sóc.

—Estic molt sol.

—No és solitud, això.

—Com en diries, tu?

—No puc venir.

—Per què no? Què t’impedeix demostrar que tens bon cor?

—Ja ho he demostrat. Moltes vegades.

—No m’ajuda gens, això, ara mateix —va dir ell.

—Ja ho superaràs.

Van parlar una estona més. Al final ella li va preguntar si se sentia una mica millor.

—No —va dir ell.

Més endavant, un dia va anar al Village Hall amb unes quantes invitacions per a una exposició de la qual formava part i va conèixer una noia de cabells foscos i jersei cenyit que semblava cordial. Es deia Judy i era més jove que ell, però van parlar una estona i a la noia la va impressionar saber que era pintor. No n’havia conegut mai cap, de pintor, li va dir. El va dur amb cotxe fins a Piermont, i pel camí, com si estigués en trànsit, ell va allargar el braç i li va passar la mà per dins de la jaqueta de cuir, com una estrella del rock, mentre ella conduïa. La noia no va dir res i es va convertir en la seva nòvia. En Palm no va trigar a explicar-li que tenia la idea d’obrir un restaurant, un d’aquells que hi havia a Nova York amb clientela de pintors i músics. Seria italià i ja tenia el nom, Sironi’s, en honor d’un pintor que admirava.

—Sironi’s.

—Sí.

La Judy estava entusiasmada. Li va dir que l’ajudaria en tot, que seria la seva sòcia. En Palm veia com un somni es convertia en realitat, un somni d’aquells que rarament moren. El Sironi’s seria en algun lloc de la ciutat, tot i que també hi havia un possible local al carrer 9W. La Judy s’estimava més que fos a la ciutat, no li agradava la idea d’estar lluny de tot, especialment de nit.

—Per què et vols instal·lar allà dalt? —va dir.

—Bé, hi ha un antic restaurant en lloguer, al costat d’una corba. A la Marian tampoc no li ha agradat la idea.

—I la Marian què hi té a veure? —va dir la Judy.

L’Stanley ja sabia que no s’entendrien, fins al punt que sentia certa incomoditat pel fet que la Judy es quedés a dormir a casa seva. L’obligava a aparcar una mica més enllà del carrer.

—Quin problema hi ha? Tens por que em vegin?

—No és això. És l’Erica —va dir ell.

—Que no ho sap, la Marian, que tens una nòvia? I ella què n’ha de fer, d’altra banda?

—La Marian no hi té res a veure, i el que pensi no té cap importància. Se me’n fot, el que pensi.

—No se te’n fot —va dir la Judy.

Allò va molestar l’Stanley. Sí que hi parlava molt, amb la seva dona, sovint ella li trucava quan la Judy era davant. No hi havia dubte de qui hi havia a l’altra banda del fil. Però ell era un artista, sentia que no s’havia de deixar constrènyer per la mentalitat i el comportament burgesos. Va demanar a la Marian que escrigués una carta on afirmés clarament que l’Stanley era lliure de veure’s amb qui volgués i de fer l’amor amb qui volgués, tot i que ella es va negar a afegir que ho podia fer allà on volgués i de la manera que volgués.

La Judy va llegir la carta i es va posar a plorar.

—Què passa?

—Déu meu!

—Què?

—Li has de demanar permís!

Malgrat els esbossos acolorits que l’Stanley havia fet de la façana, i també de la barra del Sironi’s, un esdeveniment extern ho va aturar tot. L’alcalde, que feia anys que ocupava el càrrec, un home amb família i un munt de parents a la ciutat, tenia una aventura amb una caixera que treballava al Tappan Zee Bank, i una nit tenien relacions al cotxe d’ell quan un policia diligent va posar una llanterna a la finestra. La caixera el va acusar de violació, però després es va tranquil·litzar i l’alcalde va provar d’explicar-ho al policia, que, per desgràcia, era el cap de policia. Els seus intents per evitar que l’incident arribés a la premsa no van servir de res, i el resultat va ser una hostilitat general que va dividir la ciutat en dos bàndols, amb la dona de l’alcalde fent costat a la policia, i un estat de paràlisi administrativa. Els permisos del Sironi’s van quedar indefinidament empantanegats.

Un dia, l’Eddins va dinar a la ciutat, al Century Club, en un entorn distingit ple de llibres i retrats, amb un agent literari d’èxit que es deia Charles Delovet, un home elegant i una mica coix, aparentment per culpa d’un accident d’esquí. Duia una alça en una sabata, però no es notava. En Delovet tenia estil i atreia les dones. Tenia uns quants clients importants, es deia que Noël Coward, i un iot a Westport on feia festes a l’estiu. Al despatx hi tenia un cendrer de ceràmica del Folies Bergère amb les llargues cames d’una ballarina gravades i una vora amb la inscripció: Pour le plaisir des femmes, ça coûte cher; les dones són cares. Havia fet d’editor, i tenia simpatia pels escriptors; de fet els adorava. Rarament en coneixia un que no li caigués bé o que no tingués alguna qualitat que li agradés. Però uns quants sí que n’hi havia. Odiava els plagiaris.

—Penelope Gilliatt. Kosinski —deia—, quins farsants.

En la seva època d’editor, recalcava, havia comprat llibres. Ara que era agent, els venia. Era molt més fàcil això que no pas decidir si compraves o no compraves una cosa, i el millor era que un cop feta la venda s’acabaven les responsabilitats. Els editors les assumien totes, i si al llibre li anava bé, a tu també. Si no, sempre hi havia més manuscrits. També tenies l’oportunitat, deia, de veure créixer i progressar un escriptor, hi establies una relació.

Una de les innovacions d’en Delovet havia consistit a anunciar que es llegirien absolutament tots els originals que els arribessin. Cobraven una tarifa. Tenia un grup de lectors molt atrafegats que llegien i després redactaven les cartes de rebuig. «No té un sentit prou fort de la narració… Si els personatges estiguessin més ben definits podria trobar editor… Hi ha parts del text que ens han engrescat de debò… No s’adiu amb la nostra línia editorial…». «Que li donin pel cul, a la vostra línia editorial!», els havia respost un escriptor furiós.

Una altra idea havia consistit a subhastar els llibres en comptes d’enviar-los als editors d’un en un i anar esperant resposta, com era el costum. Al principi els editors es van negar a participar-hi, però de mica en mica van anar trencant files i es van avenir a anar apujant l’oferta si el llibre era prou prometedor o el nom de l’autor era prou conegut.

La conversa d’aquell dia va ser amigable i expansiva. Era aquella flaire de diners que desprenia en Delovet, el vestit amb la jaqueta creuada i un llaç de seda que semblava nuat per primera vegada. L’Eddins notava la seva atracció.

—Digues, Neil, quant guanyes? Quin sou tens?

Ah!, va pensar l’Eddins. Va afegir dos mil dòlars a la xifra i la va dir sense dubtar. En Delovet va fer un gest com si la quantitat no mereixés consideració. No era tant com podria ser, deixava entendre.

—Ho he de considerar una oferta de feina? —va preguntar l’Eddins.

—Sens dubte —va dir en Delovet.

I allà mateix van pactar un nou salari.

En Robert Baum sabia que era força probable que els seus editors acceptessin sous millors o càrrecs més alts. Confiava que la bona fama de l’editorial compensaria una part de la diferència. Havia tractat en Delovet, i també havia sentit rumors que deien que els escriptors a qui representava no rebien mai els drets d’autor que els corresponien, especialment els de l’estranger, que eren difícils de seguir. Va fer una descripció succinta d’en Delovet:

—És un lladre.

L’Eddins es va fer tallar els cabells i es va comprar una trenca nova a la British American House per passar la tardor. Pressentia una vida feta per a ell. En un primer moment es va ocupar bàsicament de lligar caps, treballava amb clients menors, incloent-hi un parell d’escriptors del sud, un dels quals havia començat fent de predicador a Missouri i tenia, segons la intuïció de l’Eddins, un do natural.

Tot es feia per correu. L’Eddins picava, o feia picar a les secretàries, cartes per informar-los de qui havia rebutjat un dels seus contes, o potser amb unes paraules encoratjadores de l’editor. Ara ho podien intentar al Harper’s o a The Atlantic, els deia. Intentava consolar-los. Apreciava els escriptors, certa mena d’escriptors, en particular els alcohòlics i els que parlaven el seu mateix idioma. L’expredicador havia escrit una història commovedora sobre una dona ossuda que treballava en una granja i una truja cega, però semblava que no la volia ningú. La Flannery O’Connor havia esgotat el sud literari, deia l’escriptor amb acritud.

L’Eddins els tenia simpatia. Gairebé sentia les seves veus de vocals allargades. Les cartes els arribaven gràcies al servei de correus rural. El que no era l’expredicador vivia molt lluny, al camp, amb el seu pare ancià. L’Eddins tenia la sensació que els estava decebent. Feies el que s’esperava de tu, la consigna era aquesta. Si s’esperava que als cinc anys anessis a treballar al camp, ho feies, i segurament hi sorties guanyant. Si et cridaven a servir el teu país, ho feies i després no li donaves gaire importància, com havien fet el teu pare i els que l’havien precedit, que, després de la rendició, havien caminat centenars de quilòmetres per reprendre el fil de les seves vides.

La cosa va arribar a tal punt que un dia va suggerir a en Delovet que potser haurien de pagar una petita bestreta als escriptors, com a vegades feien els editors, o fins i tot concedir-los un estipendi mensual, però la idea ni tan sols es va prendre en consideració. Va resultar que el iot de Westport no tenia motor, però l’Eddins no ho va saber fins molt més tard. Mentrestant, aprenia els detalls de l’ofici d’agent. La Dena anava a la ciutat per mirar una mica, com deia ella, i sopar, i un parell de vegades tots tres s’hi van quedar a passar el cap de setmana, en un hotel gros però una mica atrotinat que hi havia cap al final de la cinquena avinguda.

Van celebrar el cap d’any a Piermont, a l’Sbordone’s, amb l’Stanley i la seva nòvia. A la cambrera li feien mal les cames, i estava tan cansada que al final de la nit es va asseure amb ells. El matí del dia u, que va ser silenciós i clar, l’Eddins es va despertar d’hora a la comoditat del seu llit. La Dena dormia dolçament, amb una cara de pau i puresa que no li havia vist mai. L’Eddins estava baldat i alhora se sentia fresc, ple de desig. Va enretirar una mica el cobrellit i va acariciar la seva dona fins que la va tenir mig desperta, amb la mà al clot de l’esquena i encara més enllà. Sentia el tacte d’ella, tan confirmador. Sentien el nen al pis de sota i van anar amb compte de no fer gens de soroll mentre donaven la benvinguda a l’aurora del nou dia. Després es van tornar a quedar mig adormits l’un en braços de l’altre. Any nou. 1969.