22. SAPORE DI MARE

La Christine no anava tan sovint a la ciutat, però ella i en Bowman eren com una parella casada que es veia els caps de setmana. Ella tenia la seva vida al camp, i en certa manera semblava que ja li convenia. Tenia amics, molts dels quals també eren amics d’en Bowman, i era agradable de tenir-los al costat. S’havia tret una comissió de gairebé quatre mil dòlars per la casa. Es va oferir a pagar uns quants rebuts de la hipoteca, ja que a la pràctica hi vivia.

Pels volts del dia d’acció de gràcies va anar a veure una casa que estaven construint a Wainscott i va conèixer el constructor, que era a dins serrant uns taulons. L’home es va aturar i va apagar la serra. Li va preguntar si li podia ensenyar la casa. La construïa per vendre-la, i un cop venuda segurament en construiria o en remodelaria una altra. Ja es veuria. Van fer una volta per l’exterior. La Christine duia talons alts, i va haver d’anar amb compte a l’hora de pujar els graons a mig construir. Les cases sempre eren precioses, abans que hi aixequessin les parets. L’home parlava d’una manera relaxada i persuasiva, i li va preguntar si volia quedar algun dia per dinar i parlar de la venda. Simplement ho va dir, com aquell qui res.

Es deia Ken Rochet. Van dinar en un restaurant davant del port, una mica sorollós, però hi van poder parlar. Ell venia directament de la casa. Encara tenia una mica de serradures a les mans. Duia un polo blau. Se’l veia a gust al món. Treballava, llegia, cuinava i vivia amb dones, tot i que de tot això ella no en sabia res. S’hi va sentir atreta com s’havia sentit atreta pel seu marit, d’una manera irresistible, sense necessitat de consentiment. Alguna cosa en ella es delia per aquesta mena d’homes. Era incapaç d’explicar-ho. El que la va seduir va ser aquella camisa blava destenyida de tantes bugades. En Rochet estava més ben informat sobre el negoci immobiliari del que havia semblat en un primer moment, però ella el va poder aconsellar igualment. Ell va mirar com la Christine anava al bany i després en tornava. Duia un vestit estampat. La mirava com si fos un ocell de plomatge meravellós, i ell una guineu.

En Rochet tenia una duresa que a ella li agradava. Era un home fornit, jugava de segona base a l’equip local de softbol. Les cambreres dels seus bars i restaurants preferits el coneixien. La Christine no volia que quedessin enlloc on algú pogués reconèixer el seu cotxe, de manera que van anar a un restaurant que no s’omplia mai gaire i es van quedar bevent i xerrant a la barra, amb els cotxes aparcats entre els arbres, l’un al costat de l’altre. Va arribar el vespre i es va fer fosc. La Christine reposava el mentó sobre el palmell de la mà, estirava els dits esvelts. En Rochet li parlava del seu germà, tots dos havien patit un terrible accident. El germà anava al seient del copilot. En arribar a l’hospital, li van diagnosticar mort cerebral —això va ser a Providence— però durant tres dies el van mantenir amb vida. Al final la seva dona va acceptar que no hi havia esperança, però va voler que li aguantessin la respiració assistida fins que li haguessin pogut extreure semen; no tenien fills, i en volia un.

—I al final què va passar?

—Algun dia t’ho explicaré —va dir ell.

—Digue-m’ho ara.

—Van fer servir el meu. Ella el va fer servir.

—O sigui que ets pare.

—Suposo que tècnicament sí —va dir ell.

—No és tan tècnic.

Aquella primera nit, en el moment d’anar-se’n, el cotxe de la Christine no va voler arrencar. Era l’antic cotxe d’en Bowman, que feia més de deu anys que el tenia.

—I com és que condueixes un Volvo, si es pot saber? —li va preguntar en Rochet.

—No és meu —va dir ella.

—I de qui és?

—Això és una altra història. No m’ho preguntis ara.

—És un cotxe per a matrimonis grans —va dir en Rochet.

—Doncs abans ha arrencat. En saps res, de cotxes?

—Em temo que sí —va dir ell.

No era gran cosa, el cable de la bateria s’havia deixat anar. En Rochet el va pelar curosament amb una navalla i el va tornar a col·locar.

—Prova-ho ara.

Ve engegar, i la Christine el va seguir amb el cotxe cap a la sortida.

La casa d’en Rochet tenia un petit porxo i, com la Christine, no el tancava mai amb clau. De fet era una caseta d’estiu, amb un parell d’habitacions a cada planta. Només li quedava mitja ampolla de vi, i la Christine la va compartir amb ell mentre se sentia com si tornés a tenir dinou anys.

—Treu-te les sabates, si vols —va suggerir ell.

En Rochet va estirar els braços i es va descordar les seves. Van seure, descalços, i van beure a les fosques. En Rochet li feia petons al coll, i ella va deixar que li tragués la brusa. Van fer l’amor al sofà. La següent vegada que ella va anar a la casa, van pujar al pis de dalt. Se suposava que només era perquè la Christine hi fes una ullada, però en arribar a dalt de l’escala, ella es va tombar i es va treure lentament les arracades. Ell li va saltar a sobre com una bèstia. Anaven a casa d’ell, però no sempre. En Rochet va aparèixer un dia al caminet d’entrada, després de deixar prudentment el cotxe a la carretera. Ella l’esperava. La va seguir cap a l’interior de la casa. De qui és?, va preguntar. Tenia un aire sec, agradable. Les parets necessitaven una mà de pintura. Ella es va aixecar del llit amb una set esgarrifosa després d’hores de fer l’amor.

En Bowman no en sabia res i no ho va sospitar mai. Es veia com un Eros i creia que la Christine era seva. El plaer de posseir-la amarava tota la seva vida, aquella cosa increïble, senzilla i justa. Com si formés part del món ocult dels sentits, veia el que fins aleshores no havia vist. De camí cap a la feina, va passar per davant d’una floristeria i, al fons, entre les verdors denses, hi va albirar una noia que es doblegava per la cintura, i una altra figura, un home que se li acostava per darrere. La noia va canviar lleugerament de posició. De debò que ho estava veient, això, va pensar en Bowman, en ple matí, mentre la quotidianitat passava de llarg? Una dona gran que gairebé havia arribat a la seva altura es va aturar a mirar, i just en aquell moment la imatge va canviar. La noia només estava col·locant unes flors, i l’home era al costat, no darrere. Potser havia sigut un presagi, almenys en part, però en Bowman no estava obert als presagis.

La primera notícia va ser un avís que li van lliurar a Chicago, on assistia a la convenció de llibreters. Li havien posat una querella. Li exigien la propietat exclusiva de la casa. Va trucar immediatament a la Christine i li va deixar un missatge. Era primera hora de la tarda, però ella no li va tornar la trucada. No hi va poder parlar fins l’endemà.

—Què és tot això, amor meu? —va preguntar.

La veu d’ella sonava freda.

—Ara mateix no en puc parlar —va dir ella.

—Què vols dir?

—És només que no puc.

—No ho entenc, Christine. M’ho has d’explicar. Què passa?

El va envair una confusió sobtada, esglaiadora.

—Què és? —va dir—. Quin problema hi ha?

Ella es va quedar en silenci.

—Christine!

—Sí.

—Digue-m’ho. Què ha passat?

—És per la casa —va dir ella, com si cedís.

—Sí, ja ho sé. Què li passa?

—No puc parlar. Me n’he d’anar.

—Per l’amor de Déu! —va cridar.

Se sentia reduït al no-res, a la nàusea de no saber. Quan, un cop a Nova York, en va tenir tots els detalls, va insistir que es veiessin i parlessin, però ella no va voler. Però jo t’estimo, t’estimava, pensava ell. I ella no s’immutava. Estava freda. Com podia ser que una cosa deixés de tenir importància tot d’un plegat, que deixés de ser essencial? Tenia ganes d’agafar-li els braços i sacsejar-la fins que tornés a reviure.

La Christine deia que la casa era seva i prou, i que l’havien comprada a nom de tots dos només perquè ella sola no reunia els requisits necessaris perquè li concedissin la hipoteca. El denunciava per vulneració de contracte oral i volia aconseguir la propietat exclusiva de la casa. L’advocat d’en Bowman era un home de Southampton, un antic alcohòlic de cabells platejats. S’havia enfrontat amb casos així; era gairebé impossible que la Christine se’n sortís.

—La llei antifrau —li va explicar—, que es perd en la nit del temps, exigeix la presència d’un contracte escrit per tal de transferir una propietat. Serà l’argument de la defensa. Adduirem l’absència d’un contracte escrit. Perquè no hi ha res escrit, oi?

—Absolutament res.

—I ella viu a la casa, ara?

—Sí.

—Té un contracte d’arrendament?

—No. Ella… vivim junts.

—Teniu una relació.

—Ara ja no.

En Bowman no la va tornar a veure fins al dia del judici. Ella va evitar mirar-lo. El seu advocat va declarar que era la legítima propietària de la casa i que l’aparença externa de la compra en realitat era una transacció pensada perquè ella en pogués treure profit.

El jurat, que havia estat força distret, es va concentrar quan ella es va alçar per donar el seu testimoni. Duia un vestit de molt bon gust. Va explicar el llarg procés de recerca de la casa i com al final havia trobat una caseta on podria viure amb la seva filla, i el pacte oral que havia fet amb en Bowman, que establia clarament que la casa seria d’ella. Ella era la que hi vivia i la que pagava la hipoteca. Aquelles mentides van omplir en Bowman d’un menyspreu inexpressable. El va evidenciar en una mirada que va intercanviar amb el seu advocat, que no semblava gens inquiet.

Al final, però, tot es va reduir a la paraula d’ella contra la d’ell, i el jurat va decidir a favor de la Christine. Li van concedir el premi. La casa havia desaparegut. Només després va descobrir que hi havia un altre home.

Es va sentir estúpid per no haver-ho sabut, però hi havia una cosa pitjor, la gelosia. Pensar que estava amb un altre era un suplici, saber que un altre home la tenia, present, disponible. De cop i volta tot s’havia ensorrat. En Bowman se sentia per damunt dels altres, com si sabés més que ells, i fins i tot els tenia llàstima. No tenia lligams amb la gent; vivia una altra mena de vida. Una vida que s’havia inventat ell. S’havia enaltit a si mateix en somnis, havia corregut cap a les onades com un eixelebrat, de nit, com si fos un poeta o un noi de platja californià, com un boig, però també hi havia matins molt reals, mentre el món encara dormia i ella dormia sobre seu. Li podia acariciar el braç, la podia despertar, si volia. Aquells records li regiraven l’estómac. Qualsevol record l’hi regirava. Plegats havien fet coses que un dia la farien mirar enrere i adonar-se que l’home realment important havia sigut ell. Era una idea sentimental, material de novel·la femenina. Ella no miraria mai enrere. N’estava segur. Ell només ocuparia unes quantes pàgines. Ni això. L’odiava, però què podia fer?

—Deu semblar una bogeria —deia—, però encara la desitjo. No ho puc evitar. Mai no he pensat a matar ningú, però allà al jutjat l’hauria matada. Sabia el que feia en tot moment, no m’ho hauria pensat mai.

Se sentia humiliat. Era una ferida que no es curava. No parava d’examinar-la. Va provar de pensar què havia fet malament. No l’hauria d’haver deixat viure al camp, així no hauria conegut mai l’altre. No hi hauria d’haver confiat tant. No hauria d’haver sigut tan esclau del plaer que ella li donava, tot i que allò era impossible, i ella no l’havia apreciat gens. Sabia que no n’hi hauria cap altra. Hauria sigut millor no haver-la coneguda, però, quin sentit tenia, allò? Havia sigut el dia més afortunat de la seva vida.