5. AL CARRER DEU

Hi havia una sala i unes portes de vidre que donaven a un dormitori amb el llit a tocar de la finestra. La cuina era estreta però llarga, i sovint hi havia plats per rentar; la Vivian no tenia gens d’interès per les tasques de la llar, i la seva roba i els productes cosmètics apareixien en qualsevol racó. Amb tot, d’aquells preparatius en sorgia un ésser gloriós, encara que en fes la versió abreujada. Era captivadora, tenia aquest do, fins i tot quan duia els llavis al natural i els cabells sense pentinar, a vegades especialment aleshores.

El pis era al carrer deu, un lloc on les velles famílies de Nova York havien viscut durant molt de temps, encara tranquil i a la vegada a prop de tot, i que juntament amb els carrers contigus formava una mena d’illa residencial, ordinària i discreta. Hi havia les fotografies emmarcades que havia dut la Vivian, dues de les quals sobre la calaixera, fotografies on se la veia saltant, amb el cos inclinat sobre el coll del cavall en el moment de superar l’obstacle, amb un casc negre de muntar i la cara pura i sense por. Sabia muntar, se li veia a la cara, li encantava sentir la bèstia movent-se fluidament sota d’ella, amb les orelles tirades enrere per escoltar i obeir, el cuir que cedia i cruixia, la sensació de domini. Ella, la Beverly i la Chrissy Wendt tornant de la mostra de cavalls, sortint del camió una mica empolsegades, amb els pantalons de muntar, la Vivian amb el seu rostre fascinant, rossa i fent un gran badall, com si estigués sola i sortís del llit. Dotze anys i aquella naturalitat despreocupada; entremaliada, fins i tot.

Als vuit anys, amb els peus ballant a les sabates de taló alt de la mare i una cigarreta imaginària en una mà, la Vivian s’havia plantat a la porta del dormitori. La seva mare era al tocador, i l’havia vista al mirall.

—Oh, reina —va dir la Caroline, que es va fixar que també duia perles—, estàs preciosa. Vine, dóna’m una pipada.

Quin gran goig. La Vivian que entrava amb els talons repicant i acostava la mà a la boca de la seva mare. La Caroline havia fet una pipada i havia tret un fil de fum invisible.

—Vas molt mudada. Que et prepares per a alguna festa?

—No —va dir ella.

—No penses sortir?

—No, em penso que convidaré uns quants nois a casa —va dir la Vivian amb aire expert.

—Uns quants nois? Quants?

—Ah, tres o quatre.

—I no en tindràs un de preferit? —va dir la Caroline.

—Nois grans. Depèn.

L’edat de la imitació, quan no hi ha perill, tot i que sempre depenia. En temps pretèrits, les noies podien casar-se als dotze anys, hi havia futures reines que s’agenollaven perquè les casessin abans i tot, la dona de Poe era una nena de tretze anys, la de Samuel Pepys només en tenia quinze, Machado, el gran poeta espanyol, s’havia enamorat bojament de Leonor Izquierdo quan ella en tenia tretze, Lolita en tenia dotze, i Beatriu, la deessa de Dante, encara menys. La Vivian sabia tan poques coses com qualsevol d’elles, i havia sigut una nena molt poc femenina fins just abans dels catorze. Li encantava fer comèdia amb la seva mare. Al seu pare l’estimava i el temia, i amb la seva germana es barallaven des que tenien ús de paraula, fins al punt que l’Amussen havia demanat un munt de vegades a la seva dona que hi fes alguna cosa.

—Mami! —cridava la Beverly—. Saps què m’acaba de dir?

—Què t’ha dit?

La Vivian feia el ronso i parava l’orella des del vestíbul.

—M’ha dit cul de burra.

—Vivian, això li has dit? —cridava la Caroline—. Vine aquí, això li has dit?

La Vivian no dubtava gens.

—No —deia.

—Mentidera! —cridava la Beverly.

—L’hi has dit o no, Vivian?

—Jo no he dit res de cap cul.

No tot eren baralles, però qualsevol cosa en podia provocar una. Quan amb el temps va quedar clar que la bonica seria la Vivian, les posicions es van endurir, i la Beverly va adoptar el seu estil eixut i càustic. La Vivian, al seu torn, es va fer visiblement més femenina. I, tanmateix, van créixer fent-ho tot juntes. Participaven a la cacera des que tenien set o vuit anys. La Vivian, però, era la preferida del cap. El jutge Stump, un home versat en aquests assumptes, admirava les seves formes. La roba cenyida de muntar feia que se la imaginés uns anys més gran amb pensaments poc paternals, tot i que ell no era el seu pare, només un bon amic. Potser sí que el decòrum impedia algunes coses, però no unes altres. Amb en George Amussen, el jutge no tenia cap problema per referir-se habitualment a la Vivian com «la teva preciositat de filla» d’una manera que li semblava afectuosa i plena de respecte, gairebé com si fos un títol. I bé, en aquest cas la fantasia que tenia amb la Vivian no era tan inversemblant, la seva experiència i la frescor d’ella en una combinació sorprenent però del tot apropiada. Aquell pensament —no seria correcte dir-ne pla— feia que el jutge es mostrés un xic més encarcarat amb ella del que hauria sigut normal, i això el feia semblar més vell i més inflexible que no era. El jutge n’era conscient, però com més ho intentava menys hi podia fer.

Aquella primavera, quan va arribar el temps de les curses, a Virgínia plovia i feia fred. Els camps estaven enfangats i l’herba estava tota aplanada per allà on havien passat persones o cotxes. Tot d’espectadors amb roba baldera s’alineaven a les tanques acompanyats pels gossos i les criatures que belluguejaven d’una banda a l’altra. Va aparèixer una silueta avançant per la filera de cotxes on la gent bevia a peu dret, en grupets, un home cepat que duia un barret de l’exèrcit australià amb una ala tirada cap amunt, la vora plena de gotes d’aigua i un cordill que li feia un nus sota la mandíbula. Era el jutge, que va fer una encaixada amb l’Amussen, va saludar la Vivian amb cortesia, va fer un gest amb el cap i va murmurar alguna cosa a en Bowman. Es van quedar enraonant sota la pluja, el jutge només s’adreçava a l’Amussen mentre una munió de cavalls i genets, molt petits en la distància, galopaven a ritme constant pels grans pendents de color verd. El jutge no s’havia refet del casament de la Vivian. Quan la dona bonica cau en la follia, va pensar, però es va col·locar en un lloc on la podia contemplar sense haver de forçar les coses, i en un determinat moment va veure que ella el mirava amb el que li va semblar que era un punt d’afecte mentre l’aigua li regalimava pel barret marró.

Quan van tornar a Nova York, la Vivian tenia febre i tot el cos adolorit. Era la grip. En Bowman li va preparar una banyera calenta i després la va dur al llit embolicada en un barnús blanc i va mirar com dormia amb la cara humida i lliure de preocupacions. Aquella nit va dormir al sofà per no molestar-la i l’endemà va anar a la feina, però va passar dues o tres vegades per casa per poder-se’n cuidar. Va ser com si la malaltia els unís, hores estranyament afectuoses en què ella jeia, sense forces per fer res més, i ell li llegia en veu alta i li portava el te. Els dos homes de mitjana edat, veïns, que vivien plegats al pis de sota el van aturar a les escales per preguntar-li per ella. Aquella nit li van pujar una mica de sopa, minestrone, que havien preparat.

—Com està? —li van preguntar sol·lícitament a la porta.

La sentien tossir al dormitori, en Larry i l’Arthur, eren veterans del teatre musical, alcohòlics, i vivien en un pis de protecció oficial. A la Vivian li queien bé, en Noël i en Cole, com ella els anomenava, s’havien conegut al cor. Tenien les parets del pis recobertes de programes emmarcats i fotografies signades per antics intèrprets. En una hi sortia la Gertrude Niesen. Era fabulosa, la Gertrude!, exclamaven. Tenien un piano que de tant en tant tocaven, i algun cop se’ls sentia cantar. Quan la Vivian es va començar a recuperar li van regalar un gerro llarg i estret de vidre amb un arranjament de lliris i roses grogues de la floristeria del carrer divuit, propietat d’en Christos, un home elegant amb qui l’Arthur havia estat embolicat temps enrere i que era amic de tots dos. A ell també li agradava el teatre i qualsevol cosa que s’hi relacionés. Més tard va obrir un restaurant.

Les flors van durar gairebé dues setmanes. Encara hi eren el vespre del sopar a casa dels Baum. En Bowman no hi havia estat mai, i la Vivian no els coneixia. Es va arreglar, es va posar les arracades mentre es veia la cara reflectida al mirall del rebedor, per sobre del glamur de les flors.

En Bowman coneixia la vida privada d’en Baum únicament a través de conjectures, s’imaginava que devia ser europea, i molt segura. El porter tenia ordre de fer-los pujar, i mentre recorrien el petit passadís, un gos que hi havia rere una porta es va posar a bordar. Els va obrir en Baum en persona. La primera impressió era de densitat. Tenien mobles confortables, unes quantes estores orientals superposades, i hi havia llibres i fotografies per tot arreu. No semblava la casa d’una parella amb un fill, sinó més aviat la d’algú que tingués temps de sobres per dedicar-se a les coses. La Diana es va aixecar del sofà on seia amb un altre convidat. Primer va saludar la Vivian. Es moria de ganes de conèixer-la, deia. En Baum va servir les copes en una safata plena d’ampolles col·locada sobre un escriptori baix. A l’altre convidat se’l veia molt còmode. Al primer cop d’ull, en Bowman es va pensar que era natiu americà, però va resultar que era professor de filosofia i amic de la Diana.

Durant el sopar van parlar de llibres i del manuscrit d’un refugiat polonès que es deia Aronsky, que d’alguna manera havia aconseguit sobreviure a l’aniquilació primer del gueto de Varsòvia i després de la ciutat sencera. A Nova York s’havia fet un lloc en els cercles literaris. Tothom deia que era encantador però impredictible. La pregunta era: com se n’havia sortit? Ell sempre responia que no ho sabia, que era qüestió de sort. No es podia preveure res, una minúcia com ara una mosca podia matar la mare de quatre fills. I això? Si es movia per espolsar-se-la, deia ell.

Una altra parella s’havia afegit al grup, un crític de vins i la seva nòvia, una noia menuda de dits llargs i cabells espessos i negres com el carbó. Estava engrescada i tenia ganes de xerrar, com una nina de corda, una nineta que també incloïa el sexe. Es deia Kitty. Però tothom parlava de l’Aronsky. El seu llibre, que encara no s’havia publicat, es deia El Salvador.

—M’ha trasbalsat molt —va dir la Diana.

—Hi ha alguna cosa que no encaixa —va concedir en Baum—. La majoria de novel·les, fins i tot les més grans, no pretenen ser certes. Te les creus, les incorpores a la teva vida, però no com una veritat literal. Sembla que aquest llibre vulneri aquesta regla.

Era un relat, gairebé oficial pel to i l’absència de metàfores, de la vida de Reinhard Heydrich, el comandant carallarg i de nas nuós de les SS, el rang del qual només quedava per sota del de Himmler i que havia sigut un dels planificadors d’uniforme negre de la denominada Solució Final. En la seva condició de cap de la policia, era un dels homes més temuts i poderosos del Tercer Reich. Era alt i ros, tenia un temperament violent i una capacitat de treball inhumana. El seu rostre glacial però atractiu era molt conegut, així com els seus gustos sensuals. S’explicava l’episodi del dia que, en tornar tard a casa després d’una nit de beguda, de cop i volta havia vist algú que l’esperava en la foscor del pis, havia tret la pistola i havia disparat quatre trets que havien esmicolat el mirall del rebedor, on havia vist la seva imatge reflectida.

El seu veritable passat s’havia amagat amb cura. A la seva ciutat natal, les làpides dels seus pares havien desaparegut misteriosament. Els antics companys de classe tenien por de recordar-lo, i els informes de la seva època de cadet naval s’havien esvaït, només corria la brama que l’havien fet fora després d’un problema amb una joveneta. El que s’ocultava, increïblement, era que Heydrich era jueu, identitat que només coneixia un petit cercle de jueus influents que confiaven en ell per estar informats i protegits.

Al final, Heydrich els acaba traint. Els traeix per dos motius, primer perquè potser no és jueu i després perquè acaba com ells, sumit en la mort que tot ho abraça. L’havien nomenat governador de la Txecoslovàquia ocupada i va caure víctima d’una emboscada mentre visitava la rodalia de Praga amb cotxe, atemptat que irònicament havien impulsat uns quants jueus desinformats d’Anglaterra, que era el lloc on s’havia planificat i organitzat l’assassinat.

El llibre era convincent perquè traspuava autoritat i per una sèrie de detalls que costava de creure que s’hagués inventat. El terra de l’hospital on l’havien dut i el tors nu d’en Heydrich a la taula d’operacions mentre intentaven salvar-lo. Hitler hi havia enviat el seu metge personal. Tot era d’una autenticitat esglaiadora. Els assassins txecs que havien saltat en paracaigudes, que fugen però no sobreviuen. Queden atrapats en el soterrani d’una església, envoltats d’una quantitat aclaparadora de forces alemanyes, i es lleven la vida. El poble de Lidice és l’escollit per dur a terme les represàlies, i tots els seus habitants, que no hi havien tingut res a veure, homes, dones i nens, són executats. No hi ha cap so a la terra, havia escrit l’Aronsky, que es pugui comparar amb el d’una pistola alemanya quan la carreguen.

En Baum no s’ho creia, o bé s’ho creia a contracor. No pas perquè no hagués sentit el so de pistoles carregant-se, que sí que l’havia sentit, sinó perquè sospitava el motiu de tot allò. No havia vist mai l’Aronsky, però el llibre l’havia sotragat profundament.

—És tan pulcre —va ser l’únic que va aconseguir dir.

—Però és cert que Heydrich va morir assassinat.

—No em crec que fos jueu, així de clar. El llibre no ho fa palès en cap moment.

—Un dels mariscals de camp de Hitler era parcialment jueu.

—Qui? —va dir en Baum.

—Von Manstein.

—Se sap del cert, això?

—És el que es diu. Se suposa que ho havia reconegut en privat.

—Potser sí. El fet és que em sembla que aquest llibre pot desorientar molts lectors. I a fi de què? És un llibre que pot tenir una vida llarga, encara que al final el venguin com a ficció. Tinc la sensació que, especialment amb aquest tema, s’ha de respectar la veritat. No hi ha dubte que algú el publicarà, però no serem nosaltres —va dir en Baum.

Van tornar a casa amb taxi. En Bowman estava entusiasmat.

—T’ha caigut bé, la Diana? —va preguntar.

—És simpàtica.

—M’ha semblat molt simpàtica.

—Sí —va dir la Vivian—. Però el paio dels vins…

—Què li passa?

—No sé si ha entès que estem casats. Tota l’estona se m’insinuava.

—N’estàs segura? —va dir en Bowman.

Va tenir un moment de satisfacció. Havien desitjat la seva dona.

—Troba que tinc uns pòmuls sensacionals. Semblo una noia de l’Smith College.

—I què li has dit?

—Li he dit que era de Bryn Mawr.

En Bowman va riure.

—I per què li has dit això?

—Sonava millor.

Sopar a casa dels Baum. L’admetien a la seva vida, fins a cert punt, en un món que admirava.

Pensava en moltes coses, però de fet badava. Escoltava les remors del bany i s’esperava. Finalment, com era costum, la seva dona en va sortir i va apagar el llum. Duia una camisa de dormir, la que a ell li agradava, la dels tirants creuats a l’esquena. Es va ficar al llit gairebé com si no el veiés. Ell bullia de desig, com si s’haguessin conegut en un ball. Es va quedar quiet un moment, gaudint de l’anticipació, i en acabat li va parlar amb un xiuxiueig. Li va posar la mà a la corba del maluc. Ella callava. Ell li va apujar una mica la camisa de dormir.

—No ho facis —va dir ella.

—Què passa? Quin problema hi ha? —va xiuxiuejar ell.

Era impossible que no sentís el mateix que ell. L’escalfor, la satisfacció, era el moment de completar-la.

—Què passa? —va tornar a dir.

—Res.

—Que et trobes malament?

Ella no va respondre. En Bowman es va esperar, li va semblar que massa estona, amb la sang tremolosa mentre tot s’agrejava. La Vivian es va tombar i li va fer un petó breu, com si el rebutgés. De cop i volta semblava una desconeguda. En Bowman sabia que havia de fer un esforç per entendre-ho, però només sentia ràbia. No era gens afectuós per part seva, però no ho podia evitar. Jeia al llit, de mal grat i sense son, i tota la ciutat, fosca i lluent, semblava buida. La mateixa parella, el mateix llit, i en canvi ja no era el mateix.