7. LA SACERDOTESSA

L’Eddins havia trobat una casa a Piermont, una petita ciutat manufacturera Hudson amunt, tranquil·la i provinciana, una mica deixada i tot, a uns trenta minuts de la ciutat. El trànsit d’entrada no era mai gaire dens. Els camions no podien entrar a l’autovia, només els cotxes, que acostumaven a tenir un únic ocupant. Era una casa tota blanca amb teules brutes d’amiant, en un carrer que baixava cap al riu i la fàbrica de paper. A la planta baixa hi havia una habitació i una cuina, i al pis de dalt dos dormitoris i un bany amb aplics vells. Hi havia una estreta franja de gespa exhausta i un jardí. El pedrís de la porta, a tocar del carrer, estava fet amb dues lloses irregulars posades planes a terra. El carrer feia molta baixada, i anava a petar gairebé directament a una botiga de licors propietat de l’exalcalde, que encara sabia tot el que passava a la ciutat.

L’Eddins havia reconegut la casa tan bon punt l’havia vista. Era una casa com les que l’envoltaven quan era petit, casetes petites del sud, no com les cases dels metges i els advocats, i ni tan sols com la del seu pare, que tenia una empresa de llavors. L’Eddins estimava el seu pare, que era massa vell per fer la guerra però que igualment se n’hi havia anat, i havia tornat a casa el 1943, de permís, vestit de caqui i amb uns rifles encreuats brodats al coll, una imatge inesborrable. Al sud, els homes tornaven a casa d’aquesta manera, d’uniforme, era un patrimoni. Allò era Ovid, Carolina del Sud (Ou-Vid, com ho pronunciaven ells), caminets d’entrada fets de conquilles d’ostra, rètols de llautó, esglésies, ampolles de whisky en bosses de paper i noies de pell blanca i cabells ondulats que treballaven en botigues i oficines, naixies per casar-te amb una d’elles. L’Eddins ho duia a la sang, ho tenia gravat com les xapes i els trossos de paper de plata esclafats al terra dels recintes firals. També hi havia el do de la paraula, la història de tot explicada una vegada i una altra, fins que t’ho sabies de memòria, les famílies i els noms. A la tarda o al vespre la gent seia a l’ombra dels porxos i parlava amb veu lenta i fascinant del que havia passat i de les persones a qui els havia passat. El temps, en el seu record, transcorria a un ritme diferent en aquella època, gairebé no avançava mentre anaves a peu a tot arreu o, si hi havia una bona tirada, alguna vegada agafaves el cotxe. Just passat el poble hi havia el riu, que no era ample i fluïa a poc a poc, de manera gairebé imperceptible, les petites franges d’escuma que reposaven sense destorb, l’aigua freda i rovellada. A les dues bandes del riu, fins allà on abastava la vista, no res: arbres, la riba, un gos esgarriat que trotava a la carretera que resseguia el riu. A la botiga de peces de segona mà, parcialment delimitada per una tanca, cadàvers de cotxes accidentats i, més endavant de la carretera, un automòbil que una nit s’havia anat a estavellar contra un arbre, amb les portes buides obertes, sense motor.

L’Eddins venia d’allà, i ara tot allò quedava enrere, però continuava existint, com la marca que queda al full de sota d’aquell on escrius. En conservava els trets profunds, un sentit de la família, del respecte, i també una mena d’honor final. La possessió més preuada de la seva mare havia sigut una taula de menjador de caoba de veta fina que pertanyia a la família més o menys des del 1700. També recordava la costa i l’engrescament a la carretera que hi duia, encara que quedés molt lluny. Hi havien anat quan ell era petit, a l’estiu. Les illes baixes del mar, les grans esteses d’herbes de saladar, les platges i les barques inclinades com si les haguessin posades a eixugar. El que més l’havia atret de la casa de Piermont era que s’assemblava a les cases de la vora del mar. D’allà estant podia abaixar els ulls cap al riu immens, ample i immòbil com si fos de pissarra, i altres vegades viu i ple de danses de llum.

Un dia, en una festa hi va conèixer una noia que es deia Dena, alta, cames i braços una mica desmanegats, ulls foscos i dents de davant separades. Era de Texas i estava divorciada, li va dir, tot i que no era del tot cert, d’un home que va qualificar de poeta famós, en Vernon Beseler, que també era de Texas —l’Eddins no n’havia sentit a parlar mai— i havia arribat a publicar uns quants poemes, va dir ella, i que era amic d’altres poetes. Intensa però de rialla fàcil, arrossegava les paraules amb una veu plena de vida. Tenia un fill, un nen petit, que de moment s’estava a casa dels pares d’ella. Es deia Leon, va dir, i es va arronsar una mica d’espatlles, com si volgués dir que el nom no l’havia triat ella. Què té aquesta dona que s’ha enamorat i casat i que ara és davant teu amb una cordialitat gairebé poca-solta, com una suplicant, de fet, amb talons alts, sola i sense home? Era una dona innocent, l’Eddins se n’adonava, en el sentit veritable de la paraula. I divertida, també. La primera vegada que la va anar a buscar tenia un tros de cel·lo enganxat al front, se l’havia posat per evitar arrugues i s’havia descuidat de treure-se’l.

—Què és això? —va dir ell.

Ella es va dur la mà a la cara.

—Ai, Déu meu —va dir, avergonyida i confusa.

Li va parlar d’ella, històries de la seva vida. Li agradava cantar, va dir, havia format part d’un cor. A l’escola no podies portar els llavis pintats, però al cor sí, i fins i tot una mica de maquillatge. Què tenen a la cara, aquestes noies?, acostumaven a preguntar els vilatans.

Havia anat a Vassar.

—Vas estudiar a Vassar? On és, Vassar?

—A Poughkeepsie.

—Què et va fer triar Vassar? —va dir.

—Se suposa que sóc llesta, de fet. Bé, no se suposa —va dir ella—, de fet ho sóc.

Vassar li encantava, va dir, era com un parc anglès, edificis vells de maons, arbres alts. Hi vivien com si tot plegat fos seu, anaven a classe en pijama. A l’hora de sopar, en canvi, havies de dur guants blanc i perles. Hi havia una noia que es deia Beth Ann Rigsby. No es volia mudar, ningú no podia obligar-la a fer res. No la deixaven sopar amb les altres. T’has de posar els guants blancs i les perles, li deien. O sigui que un dia ella va aparèixer amb les perles i els guants blancs i res més. L’Eddins estava entusiasmat. Tenia els ulls fits en ella.

—Que em mires les dents? —va dir ella.

—Les dents? No.

—Són massa grans? El dentista diu que tinc una mossegada fantàstica.

—Tens unes dents meravelloses. Com eres, de petita? —va dir.

—Ah, era bona nena. Treia bones notes a l’escola. Tenia una obsessió, estava boja per Egipte. Deia a tothom que era egípcia, la meva mare treia foc pels queixals. Tenia un rètol a la porta que deia: «Esteu entrant a Egipte». Vols sentir unes quantes paraules egípcies?

—Oi tant.

—Alabastre —va dir—. Oasi.

—Caire —va dir ell.

—Sí, suposo. Van tenir la primera gran reina de la història, la més famosa, Nefertiti. Quan et mories, et posaven el cor en una balança, i a l’altre platet hi havia una ploma que simbolitzava la veritat, i si passaves el judici assolies l’existència eterna.

Estava encantada que l’estigués escoltant.

—El faraó era un déu —va dir.

—És clar.

—Quan es moria…

—Quan Déu es moria?

—Només era la seva manera d’anar-se’n amb els altres déus —va dir com si el consolés.

Al setembre van anar a Piermont a passar el dia i van dinar en aquell jardí petit i pansit. El sol encara picava. Ella duia pantalons curts blaus i talons alts. Les cames li quedaven a l’aire, i els talons li havien encetat la pell. Van parlar i van riure. Ella volia agradar. Més tard van passar a la cuina i van beure una mica de vi. L’Eddins seia de perfil a la taula. Ella se li va agenollar davant sense dir una paraula i li va començar a descordar la roba, amb un punt maldestre, perquè era curta de vista. La cremallera dels pantalons es va fondre, de dent en dent. Estava una mica nerviosa, però va ser gairebé com s’ho havia imaginat, el toro Apis. Flonja i encara a mig trempar, la verga li va caure a la boca, i amb confiança creixent va començar. Va ser l’acte d’una creient. No ho havia fet mai abans, ni amb el seu marit ni amb ningú. O sigui que era així, fer coses que no havies fet mai, que només havies imaginat. La llum era suau, s’acostava el capvespre. «Ha sortit de seguida», va escriure després al diari. «Hi devia estar pensant, ell. Estava a punt». Va ser del tot natural. Una vegada, quan el seu fill, en Leon, només tenia un any i mig, li havia lligat un cordill blanc als genitals, no perquè signifiqués res, només per fer-los ressaltar, de tan perfectes que eren. Havia tingut l’impuls de confessar-ho, d’explicar-ho a algú, i això que feia ara era una mena de confessió, com si ho expliqués a en Neil. Era com si acabés de posar una bota sobre un panxell generós, i va continuar, cada cop amb més confiança, fent només algun sorollet amb la boca. Ho va fer tan bé com va poder, no volia que s’acabés, però ja era massa tard. Se’n va adonar pel moviment d’ell, i després pels crits i la gran sorpresa, li va semblar que n’hi havia molt, va estar a punt d’ennuegar-se. Per un moment es va enorgullir d’haver estat tan valenta. Encara el tenia a la boca. No es va moure. Al cap de molta estona, va reclinar el cos enrere.

L’Eddins no va parlar ni es va moure. La Dena tenia por de mirar-lo, o d’haver fet el que no tocava. Però ho havia volgut fer. Havia sigut cosa del ka, la força vital. Mentre visquis, li deien, segueix els teus desitjos, no es pot tornar enrere. Es va aixecar i va anar a la pica a rentar-se la cara. Hi havia taques de rovell marró sota les aixetes. Va acabar, va tornar a la sala d’estar i va seure en una cadira. Per la finestra, sota la llum del sol, va veure una papallona que voleiava amb moviments extàtics, purs. Al cap d’uns instants, l’Eddins va anar amb ella i va seure al sofà.

—No seguis tan lluny —va dir ell en veu baixa.

—D’acord. Així doncs, no t’ha molestat?

—Molestat?

—A Egipte seria la teva esclava.

—Déu meu, Dena.

Volia dir alguna cosa, però no podia decidir quina.

—Als concursos de natació… —va dir ella.

—Quins concursos de natació?

—Als concursos de natació de l’escola. Els nens duien banyadors curts, fins, i veies que n’hi havia que… trempaven. No ho podien evitar. M’hi ha fet pensar.

—Els nens petits?

—No només.

—M’agradaria ser tots ells i que em miressis.

Ella sabia que ell ho entenia tot. Sentia com la deessa interior s’alçava dintre seu.

—No, no m’ha molestat —va dir ell.

—No ho havia fet mai.

—M’ho crec.

Es va adonar que ella l’havia entès malament.

—Vull dir que ha sigut perfecte, però et crec.

—He sentit que eres l’home indicat. De debò que ha estat bé?

En resposta ell li va fer un petó, lent, intens, als llavis.

Ella tenia por de dir alguna bajanada. Es va mirar les mans, després a ell, i després va abaixar de nou els ulls. Estava incòmoda, però no gaire.

—Suposo que ara m’hauria de casar amb tu —va dir. Va afegir—: Però ja estic casada.

Durant més d’un mes, fins que el seu fill va tornar a viure amb ella —s’havia estat amb els avis a Texas mentre se suposava que ella i en Vernon arreglaven les coses— la Dena i l’Eddins van viure a l’Olimp. S’estiraven capiculats, per a ell era com jeure amb una bonica columna de marbre, una columna capaç de sadollar el desig. Tenia un mont de Venus olorós, el caliu d’un sol invisible. Les parts ardides, assíries, que hi havia en ell li acaronaven els llavis, li esmorteïen els gemecs. Després dormien com lladres. El sol banyava el lateral de la casa, l’aire fresc de la tardor s’escolava per sota de les finestres.

Tornaven tard a casa, de bracet, ella camallarga i trontolladissa, amb el cap cot, com si hagués begut. Ell quedava retut al llit, com un soldat que acaba el permís, i ella el muntava com si fos un cavall, amb els cabells encegant-la. L’Eddins l’adorava tota ella, el melic petit, els cabells foscos deixats anar, els peus de dits llargs i nus als matins. Tenia unes natges glorioses, era com ser en un forn, i quan cridava era com si es morís, com si s’hagués arrossegat el cos fins a un santuari.

—Quan follem —li deia—, tinc la sensació que me’n vaig tan lluny que ho travessaré tot, que no seré capaç de tornar. Tinc la sensació que el meu cap es rendirà, que pararé boja.

Amb en Leon a casa no es podien comportar d’aquesta manera, però fins i tot quan anaven a comprar plegats semblava que estiguessin sols, la Dena amb jaqueta i texans mentre inclinava el cos sobre el taulell per veure alguna cosa, la tela blava desgastada que li tibava el cul, tensa com un guant.

Als cinc anys, en Leon ja duia ulleres. No era la mena de noi que destacaria fent esport, però tenia esperit. El ressentiment i la hostilitat que covava envers el desconegut que hi havia al dormitori i a la vida de la seva mare el demostrava només sent reservat. Sabia instintivament qui era i què significava l’Eddins, però li queia bé i necessitava un pare. I un amic, també.

—Mira —va dir, per ensenyar-li l’habitació—, aquí és on tinc els llibres. Aquest és el meu preferit, va sobre futbol americà. I amb aquest altre ho pots aprendre tot, pots saber coses sobre les estrelles i sobre quin és el forat més fondo del mar, i també sobre tempestes i com aturar-les. És el millor llibre que tinc. I aquest! —va cridar—. Aquest és una història que vaig escriure jo. Ho vaig fer tot sol, la pots llegir després. I aquest! Aquest va de soldats.

En va agafar un altre.

—Sabies que el melic és el lloc per on estaves lligat quan eres dins de la teva mare, al… com es diu? On les dones tenen pèl, allà baix… ja saps…

L’Eddins va dubtar, però en Leon va continuar sense amoïnar-s’hi gens.

—T’hi fan un nus. Te’l tallen i fa mal. Et fan un nus i coses d’aquestes per dins, de veritat.

Va alçar els ulls a través de les ulleres per veure si se’l creia.

Al jardí va ensenyar uns quants jocs a l’Eddins, i s’anava inventant les regles a mesura que jugaven.

—Allà! —cridava mentre xutava la pilota—. Si toca allà, és gol! Un a zero.

—Si va on?

—Allà! —va cridar, i xutava en una altra direcció.

—No facis trampes.

—Ai, d’acord —va dir en Leon, però de seguida va voler ensenyar una altra cosa a l’Eddins.

En Vernon Beseler vivia una nova vida prop de Tompkins Square amb una poetessa que es deia Marian. Veia el seu fill en escasses ocasions. El seu destí era el de no desaparèixer com a pare, justament per la manera com havia desaparegut. Un dia va trucar a la Dena i li va dir de quedar, pensava tornar-se’n a Texas i la volia veure abans de marxar.

—Vols que porti en Leon? —va preguntar ella.

—Com està?

—Bé.

—No, no el portis —va dir en Beseler.

Li va proposar de veure’s a l’aeroport. La Dena amb prou feines el va reconèixer, tenia un aspecte esprimatxat i distret. Sentia l’impuls d’ajudar-lo, molt en contra de la seva pròpia voluntat. Aquell home era el rebel i el poeta de qui s’havia enamorat, i tenia la sensació que una gran part de la seva vida li pertanyia.

—Em penso que no et cuida bé, la dona aquesta amb qui vius.

—No té per què cuidar-me.

—Doncs algú ho hauria de fer.

—Què vols dir?

—No fas bona cara —va dir la Dena.

Ell ho va deixar passar.

—Escrius? —li va preguntar ella.

Era la seva causa sagrada. En Beseler sempre n’havia estat un apòstol. Tot se li perdonaria gràcies a això.

—No —va dir—, ara mateix no. Potser m’estaré un temps fent classe.

—On?

—No n’estic segur.

Va callar. I després va dir:

—Néixer talp, hi has pensat mai?

—Talp?

—Néixer cec, sense ulls, amb els ulls segellats. Tot és foscor. Viure sota terra en túnels freds i angostos, amb por de les serps, de les rates, de tot el que hi pugui haver que sí que hi vegi. Buscar parella allà, sota terra, on no arriba la llum.

Costava de mirar-lo.

—No —va dir ella—. No hi he pensat mai. Vaig néixer amb ulls, jo.

—S’ha de tenir pietat —va dir ell.

Intentava encendre’s una cigarreta parant-hi tota l’atenció, posant-se-la als llavis i després encenent un llumí i acostant-lo a la cigarreta amb gran concentració, i en acabat sacsejant-la i deixant-la en un cendrer. Es va treure la cigarreta de la boca amb els dits tremolosos.

—No és de beure —va dir ell.

—No?

—Bec, però no és això. Només és que he passat una mica la línia vermella. La Marian no beu. Pren banys de lluna, ella. Li agrada despullar-se i seure sota els rajos.

—I on ho fa, això?

—Ho pot fer en qualsevol lloc —va dir ell.

—Per què no ens divorciem, Vernon?

—Per què ens hauríem de divorciar?

—Perquè de fet ja no estem casats.

—Sempre estarem casats —va dir ell.

—No ho crec. Vull dir que no crec que tingui cap sentit.

—Escriuran cançons sobre nosaltres —va dir ell—. Jo mateix en podria escriure un parell. Què fa el bo d’en Leon?

—És un nen fantàstic.

—Sí, sabia que ho seria.

—I què me’n dius, del divorci?

—Sí —va dir en Beseler, que es va quedar fumant amb aire pensarós i no va dir res més.

Finalment van anunciar el seu vol.

—Bé, suposo que això és un adiós per un cert temps —va dir ell.

Li va fer un petó a la galta. Va ser l’última vegada que la Dena el va veure. Però ella era de Texas, i allà la gent és lleial, i amb un punt de desdeny ella va ser lleial a aquell noi que havia estat el seu marit, que l’havia sabut manegar, i que estava destinat a ser un poeta famós, potser un cantant. Havia tocat la guitarra per a ella i li havia cantat en veu baixa.

Un advocat d’Austin contractat per la família es va encarregar del divorci a través d’un soci de Nova York. La Dena va rebre una pensió per al nen de quatre-cents dòlars al mes —no havia demanat res per a si mateixa—, i l’Eddins, a la pràctica, va tenir un fill.

Els grans editors no sempre eren grans lectors, i els bons lectors rarament podien ser bons editors, però en Bowman es trobava en un cert punt intermedi. Sovint, a la ciutat, molt de nit, quan el so del trànsit s’havia esvaït, en Bowman s’asseia a llegir. La Vivian se n’havia anat a dormir. Li agradava llegir amb el silenci i el to daurat del whisky per companys. Li agradava el menjar, la gent, la conversa, però la lectura era un plaer inexhaurible. El que per a altra gent era el goig de la música, per a ell ho eren les paraules posades en una pàgina.

Al matí, la Vivian li preguntava a quina hora se n’havia anat al llit.

—A dos quarts d’una. Més o menys.

—Què llegies?

—Llegia sobre Ezra Pound a Saint Elizabeths.

La Vivian no tenia ni idea de què era Saint Elizabeths. A Washington, era sinònim de bogeria.

—Per què era allà?

—Segurament perquè no sabien què més en podien fer.

—Vull dir que què feia, ell?

—Saps qui és?

—En tinc una idea prou clara —va dir ella.

—Bé, és un poeta d’una altura immensa. Es va expatriar.

Ella no tenia ganes de preguntar-li què volia dir la paraula.

—Va fer unes quantes emissions de ràdio per als feixistes italians —va explicar en Bowman—. Dirigides als Estats Units, al principi de la guerra. Estava obsessionat amb la perversitat dels interessos bancaris, amb els jueus i el provincianisme americà, i en parlava en els seus programes. Una nit estava sopant a Roma quan va sentir que els japonesos acabaven de bombardejar Pearl Harbor i va dir: Déu meu, estic acabat.

—No sembla gaire boig —va dir la Vivian.

—Exacte.

Tenia ganes de seguir parlant d’Ezra Pound i treure el tema dels Cantos, i potser llegir-n’hi un o dos dels més brillants, però la Vivian tenia el cap en una altra banda. Ell no tenia gaire curiositat a saber quina. En canvi, va recordar el dinar que havia compartit dies enrere amb un dels seus escriptors, un home que només havia anat a escola fins als dotze anys, tot i que no li havia explicat per què. La seva mare li havia donat un carnet de biblioteca i li havia dit: vés-hi i llegeix els llibres.

—Els llibres. Això va dir. Havia volgut ser mestra, però va tenir una pila de fills. Era una dona decebuda. Em va dir: tu véns d’una família digna, treballadora. D’una família seriosa.

Seriosa era una paraula que rondava la seva vida.

—La mare intentava dir-me alguna cosa. Com tota la gent orgullosa, no volia dir-la directament. Si no l’entenies, mala sort, però ella ho volia transmetre. Era un llegat. No en teníem cap altre, de llegat, però ella hi volia creure.

Es deia Keith Crowley. Era un home escanyolit que desviava els ulls quan parlava. En Bowman l’apreciava, i apreciava la seva escriptura, però la seva novel·la no es va vendre, dos o tres mil exemplars i para de comptar. En va escriure dues més, una de les quals la va publicar en Bowman, i després el va perdre de vista.