23. IN VINO

Després de casar-se, l’Eddins i la Irene van viure uns quants anys a la casa de Piermont, però ella no podia ser feliç en una casa on encara hi havia un calaix ple de coses de la primera dona, que al final va aconseguir que l’Eddins es tragués de sobre. Van tornar a la ciutat, a un pis normal i corrent prop de Gramercy Park, a l’altura dels carrers vint i escaig, decorat amb els mobles que ella havia tingut a Nova Jersey. El dia que en Bowman hi va anar a sopar, la Irene s’havia mudat sense maquillar-se. L’Eddins el va fer passar.

—Amor, ja recordes en Philip.

—Sí, és clar —va dir ella, amb un punt d’impaciència—. M’alegro de veure’t.

Per algun motiu, l’apartament era un pèl lúgubre. El gos, un terrier escocès negre, no es va prendre la molèstia d’ensumar-lo. Van seure i van prendre una copa a la sala d’estar. La Irene, que no devia saber res, va preguntar a en Bowman per la casa. Era prop del mar, oi?

—Ara ja no la tinc, aquesta casa —va dir ell—. Va ser fa molt de temps, això.

—Ah, d’acord. Anava a dir que el meu excunyat també tenia una casa a la costa.

—Sí, m’agrada el mar.

—A ell li agradava navegar —va dir—. Tenia un vaixell. Me’n recordo. Hi vaig anar sovint, unes quantes vegades. L’atracava en un moll on hi havia un munt de barques. De tota mena.

Va continuar xerrant del seu cunyat, en Vince.

—En Phil no el coneix, amor.

—I tu tampoc —va dir ella—. No cal que el critiquis.

L’Eddins li va servir una mica més de vi.

—D’acord —va dir ella—. Només una mica. Així.

—Vinga, que no n’hi ha gaire. Deixa que t’ompli la copa, almenys.

—Si vols sopar, no —va dir ella.

—No li passarà res, al sopar.

La Irene no va dir res.

—Al meu pare li agradava beure —va dir l’Eddins—. Sempre deia que quan bevia era més interessant. La meva mare acostumava a dir: «Interessant per a qui?».

—Sí —va dir la Irene.

Va passar a la cuina i els va deixar bevent. L’Eddins era bona companyia, gairebé mai no estava de mal humor. Quan va tornar, la Irene els va dir que el sopar estaria a punt de seguida, si és que ells també ho estaven.

—Sí, amor, estem a punt. A casa, saps, en dèiem supper, no dinner. El dinner era al migdia, o a vegades una mica més tard.

—Sigui el que sigui, som-hi —va dir ella.

—Només és una petita distinció. Una altra era que als suppers s’hi bevia.

—A casa sempre vam dir dinner.

—Els italians —va dir ell— no diuen dinner.

—No?

—Per a ells és cena.

—No ho diem així —va dir ella—. Però la qüestió és: vols menjar o no?

—Sí, què hi ha, per sopar?

—Ara ho dius així.

—Només per fer-te contenta. Ho deixarem en un empat, de fet.

Ell li va fer un somriure, com si hi haguessin quedat d’acord. Van passar al menjador, on hi havia una taula, quatre cadires i dos armariets raconers arrodonits amb safates a les lleixes. La Irene va dur la sopa. L’Eddins va comentar:

—He llegit en alguna banda que al ranxo de la marina, em penso que era en un vaixell de càrrega, posaven cireres a la sopa. És cert? Quin refinament.

—No en vaig veure ni una, de cirera —va dir en Bowman.

—Hi penses mai, en tot allò?

—Ui, de tant en tant. És difícil d’evitar.

—Vas estar a la marina? —va dir la Irene.

—Ui, fa molt de temps. Durant la guerra.

—Em pensava que ja ho sabies, amor —va dir l’Eddins.

—No, com volies que ho sabés? El meu cunyat, el que navega, també va estar a la marina.

—En Vince —va dir l’Eddins.

—Quin altre cunyat tinc?

—És només que feia estona que no sortia a la conversa.

La Irene no va respondre.

—En Phil també va anar a Harvard —va dir l’Eddins.

—Va, vinga, Neil —va dir en Bowman.

—Va escriure l’obra del Hasty Pudding.

—No, no —el va contradir en Bowman—. No he escrit mai cap obra, jo.

—Doncs n’estava convençut. Quina decepció. Has sentit a parlar mai d’un escriptor que es diu Edmund Berger?

—Em penso que no. La va escriure ell, l’obra?

—Em va venir a veure. Ha escrit un parell de llibres, i ara n’escriu un sobre l’assassinat d’en Kennedy. Creus que hi pot haver algú que encara s’interessi per això?

—I aleshores per què l’escriu? —va dir la Irene.

—Té la història veritable. A en Kennedy el van assassinar tres tiradors cubans, un des del turonet de gespa i els altres dos des del dipòsit de llibres. Tots els testimonis coincideixen. Cubans?, li vaig preguntar. Com ho saps? Tenen els noms, em va dir. Va ser la CIA. Com és que en Jack Ruby sabia quan traurien l’Oswald de la cel·la? En Jack Ruby! Qui era?

—No ho sé. Un informador de la policia —va dir en Bowman.

—Potser sí, diu en Berger.

—Per què estem parlant d’això? —va dir la Irene.

—Suposem per un moment que en Berger té raó i que no va ser l’Oswald. L’Oswald va repetir moltes vegades que ell no havia matat en Kennedy. És evident que ho ha de negar, però aleshores com és que la policia el va interrogar durant sis hores sense que ningú prengués notes? Doncs perquè la CIA les va destruir.

—Em penso que s’ha analitzat molt, tot això —va comentar en Bowman.

—Sí, però no tot alhora. El reverend King.

—Què li passa, al reverend King?

—Aquí hi ha gat amagat. Qui el va matar? —va dir l’Eddins; s’ho estava passant bé—. Han condemnat un home, però qui sap? L’altre dia, un enllustrador de sabates de Lexington em va preguntar si en el fons no creia que la policia hi estava implicada.

—Per què hem de parlar d’això? —va dir la Irene.

—No ho sé, és com si sempre haguessin de rebre un tret, aquesta gent, en Robert Kennedy, en Huey Long.

—En Huey Long?

—Són moments de gran transcendència. Cau un teló fosc. La vida canvia. Recordo que tot el sud es va estremir, quan van matar en Huey Long. Aquella nit no hi va haver cap família que dormís sense por. Me’n recordo. Tot el sud.

—Oh, Neil —va cridar la Irene.

—Què passa, amor meu? Ja n’hi ha prou? Ho sento.

—Només parles, parles, parles.

Ell va arrufar una mica els llavis, com si hi rumiés.

—Bruixa —va dir.

La Irene es va aixecar i va marxar. Es van quedar una estona en silenci. L’Eddins va dir:

—He de sortir a passejar el gos. M’acompanyes?

Mentre baixaven amb l’ascensor no va badar boca. Un cop al carrer, no van caminar gaire. Van anar al Farrell’s, un bar que hi havia dos carrers més enllà, i van prendre una copa a peu dret, a prop de la porta. El cambrer coneixia l’Eddins.

—Saps el que sempre m’havia imaginat? Recordes El sopar dels acusats, la pel·lícula? M’imaginava assegut al bar amb la meva dona; no en aquesta mena de bar, una cosa més tocada i posada, com els que hi ha una mica més a l’est; res d’especial, només seure i xerrar, d’això i d’allò, de l’home que acaba d’entrar o d’on aniríem després, de les escenes passatgeres. Ella duria roba bonica, un vestit preciós. Això és un altre tema, oi?, com van vestides. M’agrada mudar-me una mica, a mi. En qualsevol cas, aniríem xerrant i seria una estona agradable. Ella hauria d’anar al lavabo, i mentre hi fos el cambrer veuria la copa buida i em demanaria si la meva dona en vol una altra. Sí, li diria jo. I ella tornaria i ni tan sols s’adonaria que la copa és nova, simplement l’agafaria i en faria un glop, que ha passat res mentre no hi era?

En Neil continuava sent una bona companyia. Desprenia una certa elegància moribunda. Es mirava la seva vida com una història; la part real havia quedat enrere, bàsicament la infància i els anys amb la Dena. De la Irene, en deia:

—Cadascú té el seu espai.

El Farrell’s era fosc i tenia el televisor encès. La barra anava de punta a punta de la sala. Estaven drets, cadascun amb un peu a la barra. El gos seia en silenci, amb la mirada perduda.

—Quants anys té?

—En Ramsey? Vuit. De fet és de la Irene, però li caic bé. Quan el treu a passejar ella, l’acaba arrossegant per terra. No es vol esperar, la Irene. A en Ramsey li agrada prendre’s el seu temps. Quan veu que el traurà la Irene, es queda ajagut a terra. Ella l’ha de cridar. Si veu que sóc jo, salta i va de pet a la porta. A la Irene li sap greu, però no depèn d’ella. La que li cau bé no és ella, així de senzill. En qualsevol cas, ja no és cap cadell.

Volia afegir que ell tampoc no ho era, però tenia la sensació que ja havia enraonat prou. Havia de passejar en Ramsey. Es va acomiadar d’en Bowman. En Ramsey costava de veure en la foscor. Era quadrat, aproximadament, i negre del tot. A la bugaderia xinesa n’estaven molt, d’ell. Lambsey, el cridaven. La setmana anterior, l’Eddins havia pujat a Piermont per visitar la tomba de la Dena, la d’ella i la d’en Leon. Semblava que el cementiri estigués buit, hi havia aquell silenci prolongat. Es va quedar dret davant de la tomba. Havia sigut la seva dona, els havia acompanyat a agafar el tren. No havia dut flors. Va sortir, va agafar el cotxe fins a la floristeria i en va tornar amb un ram. No calia que resés per res. Va posar flors a les tombes i va deixar les que sobraven a les tombes del costat. Va llegir uns quants noms, però no en va reconèixer cap. Va pensar en unes quantes coses que només sabien ell i la Dena. Es va posar a plorar.

A Piermont, al carrer, es va trobar l’antiga cambrera del Sbordone’s. Duia alguna cosa a la mà, en una bossa de paper, una bossa estreta. L’Eddins la va aturar.

—Verònica? —va dir.

—Sí.

—Com estàs?

—Perdona?

—Em recordes, oi? Sempre venia a l’Sbordone’s, amb la meva dona. No te’n recordes?

—Sí, ara sí.

—Ella és morta. Vaig acabar marxant del poble.

—Ho sento molt, però me’n recordo.

—Llàstima que el bar no estigui obert. Et convidaria a una copa.

—Bé, ara ja no bec, només als funerals.

Va tocar la bossa de paper.

—Això ho porto només per si algú es mor de cop i volta.

—No has canviat gens, saps —va dir ell—. Estàs casada, si em permets la pregunta?

—No —va dir ella—. Però ho havia volgut estar.

—Com jo —va dir ell.

També hi havia la Joanna, la noia grassa, enormement grassa, que tenia una personalitat fantàstica i treballava de caixera al banc. Tenia bon caràcter, una veu bonica i era oberta, però no s’havia casat. Ningú no es plantejaria casar-se amb ella. Parlava francès. S’havia passat un any i mig al Quebec, estudiant. La primera setmana havia tingut un rampell i s’havia apuntat en un cor, i vet-lo aquí, un home. Es deia Georges. Era més gran i tenia nòvia, però no va trigar a deixar-la per embolicar-se amb la Joanna. Ella va tornar als Estats Units, però ell era professor, i canadenc, no se’n podia anar. Baixava a Nova York dues o tres vegades al mes, a passar-hi els caps de setmana. La cosa va durar nou anys. Ella era enormement feliç; sabia que s’acabaria, però volia que durés tant com fos possible i no deia res. El desè any d’estar junts es van casar. Algú va dir a l’Eddins que estaven a punt de tenir un fill.