26. RES NO ÉS CASUAL

Acabava de sortir un tren i estava gairebé segur que la veia, mirant cap a una altra banda, entre la multitud que pujava lentament l’escala. El cor li va fer un bot.

—Anet! —va cridar.

Ella el va veure i es va aturar, la gent li passava pel costat.

—Ei —va dir ella—. Hola.

Es van apartar.

—Com estàs? —li va preguntar ell.

—Bé.

—Pugem les escales.

En Bowman baixava per agafar el tren. Si hagués arribat un minut abans hauria estat dret a l’andana quan ella hagués sortit, molt probablement per una altra porta, i no l’hauria vista.

—Com estàs? —va tornar a dir ell—. Vas a la universitat? Quant de temps.

—No, encara estic a la universitat, però faig un parèntesi. M’he agafat un any sabàtic.

No duia els llavis pintats. Es va sentir el xisclet punyent d’un altre tren que arribava i el grunyit dels vagons.

—I què faràs, doncs?

—És increïble, això. De fet, busco feina.

—Ah sí? Quina mena de feina?

Ella va riure una mica mentre ho deia:

—Busco feina en una editorial, si t’he de dir la veritat.

—En una editorial? Quina sorpresa. Com és que t’ha agafat per aquí?

—Estic estudiant literatura —va dir amb una ganyota d’incredulitat.

Parlava amb tanta naturalitat que en Bowman va sentir brollar el plaer de veure-la.

—I doncs, quina sort que ens hàgim trobat d’aquesta manera, oi? Mira, demà faig una festeta en honor de l’Edina Dell, una amiga del món de l’edició anglesa, però hi haurà altra gent. Seran només unes copes. Per què no t’hi apuntes?

—Demà? —va dir ella.

—Sí, cap a dos quarts de sis. Al pis. Recordes on visc? T’ho escriuré. Té. —Ho va apuntar en una targeta.

Van pujar plegats per acomiadar-se al carrer. Es van entretenir un moment a la cantonada. En Bowman no veia els edificis que els envoltaven, ni el trànsit, ni els rètols xarons de les botigues. L’Anet se’n va anar cap a l’est. Ell la va contemplar mentre marxava, més jove i en certa manera millor que la resta de la multitud. Sempre li havia agradat.

Dubtava molt que anés a la festa. Devia estar al corrent del judici i de les seves conseqüències i el devia considerar un enemic. Però va resultar que s’equivocava.

Va arribar una mica tard. Va entrar gairebé sense que ningú se n’adonés i es va trobar tot de gent que bevia i xerrava i almenys una noia de la seva edat, la Siri, la filla de l’Edina, esvelta, mulata, amb una magnífica mata de cabells embullats. L’Edina duia un vestit llarg de color violeta i rosa que transparentava una mica. Va agafar la mà de l’Anet i va preguntar:

—Qui és aquesta noia impressionant?

—L’Anet Vassilaros —va dir en Bowman.

—Ets grega.

—No. El meu pare —va dir l’Anet.

—El gran amor de la meva vida era grec —va dir l’Edina—. Agafava l’avió i l’anava a veure a Atenes. Ell hi tenia un pis fantàstic, de la família. No vaig aconseguir mai que tornés amb mi. Et dediques a l’edició, tu? No, encara deus anar a la facultat.

—No, de fet busco feina en una editorial.

—Em penso que no hauràs de buscar gaire.

En Bowman li va presentar uns quants convidats més. És l’Anet Vassilaros, deia. Hi havia dues dones més de l’edat de l’Edina, dones que treballaven i de qui no va entendre el nom. Hi havia un agent anglès força alt, en Tony daixonses. En Bowman havia comprat flors i les havia distribuïdes per tot el pis.

L’Anet va parlar amb la Siri, que tenia la veu suau i que estudiava en una facultat de Londres.

—És adoptada? —va preguntar a en Bowman quan va poder.

—No, és filla seva. El pare és sudanès.

—És molt guapa.

En Tony se n’havia anat, i primer s’havia acomiadat d’ella. Cap a dos quarts de vuit, la majoria dels altres convidats també marxaven. L’Anet es va preparar per anar-se’n.

—No, no marxis, encara —va dir en Bowman—. No hem tingut ni un moment per parlar. Ara encendré el televisor. Faran un petit reportatge sobre un dels meus escriptors al final de les notícies.

Faltava una estona. Va treure el so i, quan van seure, inevitablement va pensar en la seva mare. Va recordar les imatges que s’anaven succeint silenciosament a la pantalla com si fossin salts en la realitat, la cara de l’actriu mentre suplicava i després, quan s’obria l’abric, desafiant i submisa.

—Saps, no t’havia pogut dir mai que em sap greu el que va passar —va dir l’Anet—. Vull dir això de ma mare i la casa. De fet no conec tots els detalls.

—No val la pena que en parlem.

—No l’odies?

—No, no —va dir ell sense dificultat.

I ara seia amb la seva filla, a qui sempre havia procurat no parar massa atenció ni mostrar fals afecte. Ara hi podia pensar sense constriccions.

—Qui és, aquesta? —va preguntar.

Es referia a la coberta d’un llibre sobre Picasso que hi havia a la tauleta de cafè, un retrat desllorigat, amb els ulls i la boca fora de lloc.

—Marie-Thérèse Walter —va dir ell.

—Qui és la Marie-Thérèse Walter?

—Una model famosa de Picasso. Es van conèixer quan ella tenia disset anys. Picasso la va veure davant d’una estació de metro i li va donar la seva targeta. Va començar a pintar-la i se’n va enamorar. Van tenir un fill. Picasso era molt més gran que ella (m’estic saltant un munt de coses), però quan es va morir, ella es va suïcidar.

—I ella quants anys tenia, aleshores?

—Ui, devia passar dels seixanta. Em penso que va néixer més o menys cap al 1910. Picasso era del 1881. Just l’altre dia vaig rellegir tota la història.

—Saps com et deia, la Sophie? Te’n recordes, de la Sophie? Et deia «el professor».

—Ah sí? On és, ara, la Sophie?

—A Duke.

—Saps què li dic a la Sophie?

—Què?

—Bé, en realitat no tinc res a dir-li. Escolta, vols que fem alguna cosa? —va dir—. Queda’t aquí un minut.

Va anar a la cuina. L’Anet va sentir que la porta de la nevera s’obria i que al cap d’un moment es tornava a tancar. En Bowman va tornar amb alguna cosa a la mà, un paperet doblegat. El va deixar a la taula i el va començar a desplegar. A dins hi havia un paquet de paper de plata. L’Anet va mirar com l’obria, i a dins hi havia una pedreta fosca, com de tabac humit.

—Què és?

—Haixix.

Hi va haver un moment com el dels balls, quan abans de tocar la mà de la teva parella ja saps si ballarà bé o si hi tindrà traça.

—D’on l’has tret? —li va preguntar ella amb calma.

—D’en Tony. L’anglès alt. Me l’ha donat ell. És marroquí. Què, ho vols provar? Es fuma amb aquesta pipa blanca.

Amb molt de compte, va començar a col·locar una part de la pedra marró a la cassoleta de la pipa.

—Ho fas gaire sovint, això?

—No —va dir ell—. Mai.

—No l’atapeeixis massa. M’hauries d’haver dit que en fumes cada dia.

—M’has ben clissat —va dir ell.

Va encendre un misto, el va acostar a la cassola de la pipa i va xuclar la canya. No va passar res. Va encendre un altre misto i després d’uns quants intents va aconseguir fer una mica de fum. El va inhalar i va tossir mentre li passava la pipa. L’Anet va xuclar i l’hi va tornar a passar. Van anar fent torns sense dir res. En qüestió d’uns minuts ja els havia pujat. En Bowman experimentava un benestar gloriós i una sensació d’ascens. Havia fumat herba de tant en tant, no gaire sovint, alguna vegada en sopars, o després, a la biblioteca, amb l’amfitriona i un o dos convidats. Recordava una nit marejadora al pis d’una divorciada en què havia preguntat on era el lavabo, i la dona l’havia dut per un grapat d’habitacions fins a la d’ella, al seu bany, i quan havia encès el llum en Bowman s’havia trobat enmig d’un palau de miralls, ampolles i cremes sota una claror molt forta. A terra hi havia tot de tovalloles, les unes sobre les altres.

—Vols que et deixi sol? —havia dit ella.

—Serà un minut —va aconseguir dir ell.

—N’estàs segur?

I una altra vegada un romanès ben plantat que havia conegut li havia donat un parell de porros. Se’ls havia fumat amb l’Eddins, al despatx, i quan va arribar la Gretchen ja reien sense control. Es pensaven que se n’havia anat a casa.

—Què feu, nois? —va dir ella—. Ja sé què feu.

En Bowman va intentar no riure.

—Què és? —va preguntar la Gretchen.

—Res —va dir ell, i va tornar a esclatar a riure.

—Esteu col·locadíssims —va dir ella.

Aquesta vegada era diferent. Notava que les coses centellejaven, que es movien. Va mirar l’Anet mentre ella xuclava la pipa, les celles, la línia de la mandíbula. La va poder mirar atentament. Ella havia tancat els ulls.

—Que portes perfum? —va dir.

—Perfum? —va dir ella difusament.

—Sí que en portes.

—No.

Va agafar la pipa. Gairebé no hi quedava haixix. Va fer una pipada i va mirar si hi havia lluïssor. Va tocar la cendra. Estava freda. Es van quedar una estona asseguts en silenci.

—Com estàs? —va dir ell.

L’Anet no va respondre. El televisor estava encès, sense so.

Ella va somriure i ho va intentar, però va ser incapaç d’expressar el que volia.

—Hauríem de sortir al carrer —va dir ella.

—És massa tard. Massa tard. Els museus deuen estar tancats. Tampoc no sé què vols fer.

—Sortim —va dir ella, i es va aixecar.

En Bowman va intentar concentrar-se en aquella idea.

—No podem. Estic massa col·locat.

—No se n’adonarà ningú —va dir ella.

—D’acord. Si tu ho dius.

Es va asserenar. Sabia que era incapaç d’anar enlloc.

Al carrer no hi havia gaire gent. Van avançar uns quants metres. Tenia les cames massa fluixes.

—No, no vull caminar —va dir—. Agafem un taxi.

Va semblar que se n’aturava un de manera immediata. Un cop a dins, el conductor els va dir:

—On?

—Anet.

—Sí.

—On vius? Vols anar a casa? Eh… —va dir al conductor—, vostè vagi fent voltes.

—On volen anar? —va dir el conductor.

—Tiri avall, no, vagi per la cinquanta-nou fins a Park, no, no ho faci. Vagi fins a West Side Highway i després tiri cap al nord. Ja l’hi indicaré.

Van tirar l’esquena enrere i el cotxe va arrencar. Era fosc i seguien el riu. A l’altra banda hi havia una línia gairebé contínua d’edificis, cases i pisos il·luminats com ruscos, alguns de molt grans, més del que li semblava recordar. Va estar a punt d’explicar-ho, de dir que abans allà no hi havia res, però tant era. La llum brillava a la superfície del riu. Va recordar el trajecte que havia fet amb la Christine la nit que es van conèixer. Els cotxes els avançaven. El cable del pont George Washington semblava un enfilall de perles.

—On anem? —va dir ella—. Fa molta estona que voltem.

En Bowman va dir al conductor que girés cua.

—Tens raó, ja n’hi ha prou —va dir a l’Anet—. Tens gana?

—Sí.

Una mica més tard va dir:

—Taxista, surti pel carrer noranta-sis, d’acord? Vagi fins a la segona avinguda. Anirem a un lloc que conec —li va dir a ella.

Finalment es van aturar a l’Elio’s. Després de comptar els diners dues vegades, en Bowman va aconseguir pagar el taxista. A dins hi havia molta gent. El cambrer va saludar-lo. Les taules del davant, les millors, estaven totes plenes. Un editor que coneixia el va veure i va voler parlar amb ell. La propietària, a qui coneixia molt bé, li va dir que per tenir taula s’haurien d’esperar un quart o vint minuts. En Bowman li va dir que menjarien a la barra. Et presento l’Anet Vassilaros, va dir.

El bar estava igual de ple. El cambrer, l’Alberto —el coneixia—, va desplegar un gran tovalló blanc a la barra davant de cadascun d’ells i hi va posar ganivets i forquilles i un tovalló plegat.

—Alguna cosa per beure?

—Anet, vols res? No —va decidir—. Em penso que no.

Però al final va demanar una copa de vi, i ella en va beure una mica. Estaven envoltats de converses. Les esquenes de la gent. En Bowman no s’assemblava gens al seu pare, pensava ella, vivia en un altre món. Van seure de costat. La gent els passava a frec. El bàrman rebia les comandes dels cambrers, servia les copes i preparava els comptes. Es va acostar cap a ells amb dos plats de menjar a les mans. La propietària els va anar a trobar mentre menjaven i es va disculpar per no haver-los pogut donar taula.

—No, així estem millor —va dir en Bowman—. Us he presentat?

—Sí. L’Anet.

L’editor es va aturar al seu costat de camí cap a la porta. En Bowman no es va prendre la molèstia de fer les presentacions.

—No ens has presentat —va dir l’editor.

—Em pensava que ja us coneixíeu —va dir en Bowman.

—Doncs no.

—Ara mateix no puc —va dir en Bowman.

La propietària es va acostar i va seure en un tamboret al seu costat. Les coses s’anaven calmant de mica en mica. Havia estat una nit de molta feina. Ni tan sols havia tingut temps de sopar. La gent que sortia s’aturava per dir-li bona nit.

—Deixeu-me que us convidi a una copa d’havent sopat —va dir—. Us agrada el rom? En tenim un de molt bo. Deixeu-me que us en serveixi una mica. Alberto, on és l’ampolla del rom bo?

El rom era fort però molt sedós. L’Anet no el va tastar, i tots tres es van quedar xerrant una estona. Va entrar més gent, i la propietària els va deixar. Ells dos se’n van tornar al pis. Havien marxat de la festa, i l’Anet es va arrupir al sofà. En Bowman es va treure les sabates amb un gest suau. Per algun motiu se sentia colonial, com si fos a Kenya o a la Martinica, l’escalfor del rom. Ella dormia. En Bowman sentia una confiança absoluta. Li va ajuntar les cames, li va posar un braç sota el cos i se la va endur a l’habitació. Ella no va protestar, però quan la va deixar al llit en Bowman va notar que no dormia. Amb tot, va sortir un moment de l’habitació. Es va mirar el sofà on havia estat estirada. Era com si les coses passessin per si mateixes. Va tornar a l’habitació, en silenci, i després de treure’s les sabates es va estirar al seu costat. Abans que tingués temps de meditar res, ella es va mig tombar i va rodolar cap a ell, com una nena petita. Ell li va passar el braç per sobre, li va acariciar lentament l’esquena i li va passar la mà per sota de la brusa. El tacte de la seva pell nua era gloriós. La volia tocar per tot arreu. Tenien els caps molt a la vora, i al cap d’una estona es van començar a fer petons.

A partir d’aquell moment tot es va fer més intens i alhora més incert. En comptes de treure-la, en Bowman li havia apujat la faldilla. Tenia unes cames d’una joventut increïble. Duia mitges, i ell les hi va començar a treure, però ella s’hi va resistir. En Bowman la va acariciar. Ella responia al seu contacte, però quan ho va tornar a intentar va prémer les cames amb força.

—No —va dir—. Sisplau.

Es va moure d’una banda a l’altra i li va enretirar la mà, però ell va insistir. Finalment, no sense alleujament, va cedir. Ella va correspondre al joc, més o menys, i al cap d’una estona va sentir que ell arribava al clímax, tot i que en el moment no se’n va adonar. Van jeure junts en silenci.

—Estàs bé?

—Sí.

—N’estàs segura?

—Sí.

Al cap d’un moment:

—On és el lavabo? —va preguntar ella.

Quan va sortir s’havia tret la faldilla. Es va tornar a ficar al llit.

—Ets magnífica —va dir ell.

—Et dec haver decebut.

—No —va dir ell—, ni de bon tros. No m’has decebut. No podries decebre’m ni que volguessis.

—I això?

—No podries, així de senzill —va dir, i després d’una pausa—: A finals d’aquesta setmana me n’he d’anar.

Va tenir una inspiració sobtada. Se li va aparèixer amb tota senzillesa.

—Me n’he d’anar a París —va dir.

—Que bé.

—Tres o quatre dies. Hi has estat mai?

—Hi vam anar quan era petita.

—Vols venir?

—A París? Ui, no puc.

—I per què? No estàs fent res, només busques feina.

—Se suposa que aquest cap de setmana he d’anar a casa de la mare.

—Digue-li que no pots. Que tens una entrevista.

—Una entrevista —va dir ella.

—Digue-li que ja hi aniràs la setmana que ve.

Estirats tan a prop l’un de l’altre, en Bowman sentia la seva complicitat.

—Truca-li demà, i així no serà una cosa d’últim minut. Ja n’has fet, de coses així.

—De fet no. No voldria que ho descobrís.

—No ho descobrirà.

L’endemà al matí, en tornar a casa, l’Anet va voler dutxar-se i canviar-se de roba. Va pensar en el que havia fet, havia follat amb l’antic nòvio de la seva mare, en Philip. No tenia intenció de fer-ho —feia gairebé quatre anys que no el veia—, però d’una manera o altra havia passat. Havia sigut una sorpresa. Experimentava un plaer il·lícit i se sentia completament adulta.