15. LA CASA DE CAMP

Un dia calorós de juny, en Bowman va agafar el cotxe per sortir de Nova York en direcció nord, i bàsicament va seguir el Hudson durant més de quatre hores fins a Chatham, el poble sagrat d’una deessa de l’amor, la poetessa Edna Millay, una sirena dels anys vint, on volia passar un parell de dies treballant un manuscrit amb un dels seus autors preferits, un home de cinquanta anys llargs cara quadrada, ulls blaus i cabells minvants, que de jove havia deixat els estudis a Darmouth i s’havia passat tres anys al mar. Es deia Kenneth Wells. Ell i la seva dona —era la seva tercera dona, tot i que no semblava gaire la mena d’home que es casa diverses vegades, era un home casolà, no hi veia bé; ella estava casada amb el veí, i tot d’un plegat la parella se n’havia anat a Mèxic, sense més ni més, i ja no n’havien tornat— vivien en una casa molt del gust d’en Bowman, que sempre més li va quedar al cap com a model. Era una casa senzilla de fusta, no gaire lluny de la carretera, i semblava una granja o uns estables. S’hi entrava directament per la cuina. En una banda hi havia una habitació i a l’altra la sala d’estar. El dormitori principal era al pis de dalt. Per algun motiu, les portes interiors eren una mica més amples que de costum, i n’hi havia que tenien la part de dalt de vidre. Era com un petit hotelet familiar, un hotel de l’oest.

Havia sigut un dia llarg. L’estiu havia començat abans d’hora. El sol picava els arbres del camp amb una potència enlluernadora. Als pobles que hi havia pel camí, noies de cames bronzejades es passejaven amb aire desvagat davant de botigues que semblaven tancades. Les mestresses de casa conduïen amb mocadors al cap i els seus homes duien cascos grocs i s’estaven drets al costat de rètols que deien «Carretera en obres». El paisatge era bonic però passiu. La buidor de les coses s’alçava com les veus d’un cor i feia el cel més blau i més ample.

Era l’època en què, a París, les negociacions per acabar la guerra del Vietnam s’allargassaven mesos i mesos, sempre debades. Els Estats Units vivien en una agitació incessant i violenta, la guerra havia esquinçat el país sencer, però semblava que en Wells visqués estranyament allunyat de tot allò. Li interessava més el beisbol, i de les altres passions se’n separava. Era un lector àvid, i la seva dona també. Tenien les lleixes dividides, guardaven els llibres separadament. En una calaixera amb el dalt de marbre hi tenien piles de llibres, molts dels quals nous. No gaire lluny, a la paret, hi havia penjada una postal de la Piazza Maggiore de Bolonya, juntament amb la fotografia d’una noia en biquini i un plat de pasta retallat d’una revista.

—T-T-T —va dir en Wells.

—T-T-T?

—Tetes, torres i tortellini.

Va somriure, deixant a la vista els espais que tenia entre les dents, que semblaven ullals de morsa apuntats en diferents direccions. També hi havia una fotografia en blanc i negre d’unes alemanyes que ploraven d’emoció davant d’una desfilada nazi i, a dalt, tot i que no la veia mai ningú, una fotografia emmarcada de les cames i l’abdomen d’una dona nua eixarrancada sobre un llit. Escrivia novel·les negres sofisticades, protagonitzades per una detectiu de cinquanta-tants anys que es deia Gwen Godding, una dona grassa que s’havia casat quatre vegades, la segona de les quals, la més llarga, amb un patruller d’autopista californià. S’havia quedat vídua dos cops i tenia la idea de tornar-se a casar. Era captivadora i intel·ligent, i en Wells la descrivia dient que el maquillatge que duia era una disfressa o el que li podrien haver posat a la funerària. Era un escriptor meticulós a l’hora de fer recerca, capaç de treballar com un pagès, i de fet les seves barres musculades feien que ho semblés una mica. Duia ulleres de muntura metàl·lica, a vegades dues alhora, però quan es volia mirar alguna cosa de prop se les col·locava al front. Els seus llibres es venien molt bé, i havia venut els drets de la primera novel·la perquè en fessin una pel·lícula que havia de servir de vehicle de promoció d’una estrella força madura.

A en Wells li agradava escriure, asseure’s a llegir a la taula i després començar a mecanografiar. Molt rarament parlava dels anys que havia passat al mar, de la seva vida laboral, com en deia ell, de tornar a casa de matí amb pas vacil·lant i la camisa fora, amb un paquet de sis cerveses a la mà i un cas de gonorrea. Recordava haver estat a Samoa, en un hotel amb un rètol que deia: «Servei d’habitacions limitat per excessiva distància amb la cuina».

—No se’n pot dir el mateix, d’aquesta casa —va dir.

Seien a la cuina.

—Què t’ha fet decidir a viure aquí? —va preguntar en Bowman.

—Volia fugir de l’aigua —va dir en Wells—. Quan vam marxar de Mèxic (me’n vaig cansar, de Mèxic, mosquits enormes, animales, en deien), vam viure a Saint Croix, a Frederiksted. Teníem la casa d’un antic capità danès a la vora del mar, amb porticons de fusta, hibiscs, palmeres. Hi has estat, a Frederiksted? És una ciutat gairebé tota negra. Sembla que no hi treballi ningú. Al banc hi havia el rètol «Es lloga», però de nit veies unes negres impressionants que sortien de l’hotel vestides de blanc. La biblioteca era just a l’altra banda del carrer. Allà hi havia col·legiales molt altes escarxofades al costat de les taules, amb els braços penjant sobre el respatller, i els nois que es passaven el dia xiuxiuejant-los coses. S’entenia molt bé què havia sigut, l’esclavitud. Els llibres (no en llegia ningú, de llibres), els únics llibres que algú treia eren els que parlaven de l’embaràs.

La seva dona, la Michele —Mitch, l’anomenava ell—, anava per la quarantena llarga, i era tranquil·la, parsimoniosa i atenta amb ell, tolerant. Coneixia les opinions i el caràcter del seu marit. No hi havia gaires indicis de desacord entre ells, tot i que algun n’hi devia haver, però veient-los en Bowman sentia l’atracció de la vida connubial, compartida, en algun racó del camp, la primera hora del matí, el paisatge emboirat, la serp al jardí, la tortuga al bosc. En contra d’això hi havia la ciutat i la seva miríada d’atraccions, l’art, la carnalitat, l’amplificació dels desitjos. Era com una òpera gegantina, amb un repartiment infinit i escenes tumultuoses al costat de les solitàries.

Sentia l’absència, no necessàriament del matrimoni, sinó d’un centre tangible que endrecés i donés un lloc a les coses de la seva vida. Sabia d’on li venien aquests pensaments, de la casa d’en Wells i la descripció de la casa del capità de Frederiksted. S’imaginava una casa pròpia, però només de manera difusa. Per algun motiu, se li apareixia durant la tardor. Plovia, la pluja entelava els vidres i ell havia encès un foc per matar la gelor.

Es va prendre la molèstia de buscar-la.

—M’interessa una caseta amb una o dues habitacions excepcionals —va dir a l’agent immobiliari.

Era una dona agra, membre del comitè del club de golf de la rodalia.

—No entenc què vol dir, una habitació excepcional —va dir ella.

—Bé, per què no comencem mirant alguna cosa? Ensenyi-me’n una o dues de les que més li agradin.

—En quin ventall de preus està interessat?

—De dos mil en amunt, diguem —va dir en Bowman per irritar-la.

—No tinc res per aquest preu —va dir ella—. I he de tirar endavant un negoci.

—Ja ho sé. Digui’m, per quant em sortiria una casa de dues habitacions?

—Depèn completament de com sigui la casa i d’on estigui situada. Diria que entre seixanta i dos-cents mil dòlars, al sud de l’autopista.

—No vull una casa envoltada d’arbres, al bosc. M’agradaria que estigués ben situada i oberta a la llum —va dir ell.

Costava de saber si la dona li feia cas o no. No li va ensenyar res d’interessant, tot i que després d’una hora i mitja astringent, mentre passaven per uns camps limitats per rengleres d’arbres, va afluixar el ritme prop del caminet d’entrada d’una casa i va dir:

—És més car, però he pensat que l’hi ensenyaria.

Era una demostració d’autoritat, de fet. Van recórrer un camí recte i no gaire ben cuidat sota l’ombra del fullatge espès. La sensació era gairebé sepulcral. El verd era intens. I tot d’una el panorama es va obrir per deixar a la vista una casa de fusta fosca dalt d’un turonet, una casa com les que hi ha al massís d’Adirondack, construïda en honor dels déus de la muntanya, a camp obert però envoltada d’una pèrgola de fulles que semblava una capa de núvols. La casa es deia Crossways, i el seu arquitecte era Stanford White, que tenia una altra gran casa a la vora del mar, Flying Point, que s’havia cremat.

Van pujar els amples graons de fusta i van entrar a un interior serè, amb mobles còmodes i sense llums atzaroses. Els terres estaven polits, però no brillaven. Les finestres eren grans i clares. La casa tenia forma de creu, i cada braç mirava a un petit passeig d’arbres que s’endinsava en els camps. Havia passat per diverses mans, i costava milions.

Quan van tornar a ser al cotxe, en Bowman va dir:

—Ha valgut la pena.

Però mai més no va recórrer a aquella agent.

No li agradaven les dones que, pel motiu que fos, el miraven per sobre de l’espatlla. Dins de certs límits, li agradava exactament el contrari. Gairebé mai no trobaves totes les qualitats que buscaves. No perdia gaire temps rumiant-hi. Havia tingut unes quantes històries amoroses. A mesura que s’havia anat fent gran, les dones també s’havien anat fent grans, menys inclinades a l’eixelebrament i la lleugeresa. Però la ciutat bullia, el moviment feminista l’havia canviada. Normalment, en Bowman anava en trajo. Se’l posava sempre per treballar. Un dia, a l’escala mecànica de Grand Central, una noia bufona, castanya i tranquil·la li va dir:

—Hola. On va?

—Perdoni?

—Li preguntava si va aquí a prop.

—Vaig al carrer quaranta-u —va dir en Bowman.

—Ah. Hi té un despatx?

No acabava d’entendre què volia.

—Per què m’ho pregunta?

—Ah, he pensat que podríem donar-nos el número i que potser em trucaria.

—Per què? —va dir ell.

—Negocis —es va limitar a respondre ella.

En Bowman es va fixar que l’impermeable que duia la noia no acabava d’estar net.

—Quina mena de negocis?

—Ja s’ho imagina.

El va mirar obertament. Tenia la dignitat del foraster, la dignitat de l’Àfrica Occidental, i també un punt de cansament.

—Com et dius? —va preguntar ell.

—Jo? Eunice.

En Bowman es va furgar la butxaca buscant-hi algun bitllet. En va treure un i l’hi va posar a la mà, un de deu dòlars.

—No —va dir ella—, no cal.

—Agafa’l, Eunice. És una paga i senyal.

—No.

—Me n’he d’anar —va dir, i va emprendre el pas.

Per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l’editorial, en Baum va fer una festa en un restaurant francès. Hi havia molta gent, i en Bowman coneixia gairebé tothom. A l’altra punta de la sala hi va veure la Gretchen, que ja feia temps que feia d’editora en una editorial de llibres de butxaca. Estava casada i tenia fills. En Bowman es va obrir pas fins a ella per saludar-la.

—M’alegro molt de veure’t —li va dir.

Conservava aquell no sé què que li permetia ignorar aquelles taques terribles, tot i que ara ja no les tenia. El front i les galtes eren llises, només hi quedaven unes quantes cicatrius molt difuminades, gairebé imperceptibles.

—Com estàs? —li va preguntar.

—Molt bé —va dir ella—. I tu?

—També. Estàs esplèndida. Quant de temps. Han sigut què, sis anys?

—Més —va dir ella.

—Doncs no ho sembla. T’enyorem. En Neil va marxar, suposo que ja ho deus saber. Ara treballa amb en Delovet. Ha marxat amb l’enemic.

—Ho sé.

—El distreies molt, tu —va dir en Bowman—. Però tenies nòvio.

—No tenia nòvio —va dir ella.

—Doncs ens pensàvem que sí.

—Estava casada.

—No ho sabia.

—Va durar molt poc —va dir ella.

—Semblaves molt innocent.

—I ho era.

Continuava sent innocent. I també una mica tímida, en Bowman no se n’havia adonat fins ara.

—Enyoro en Neil —va dir ell—. No el veig gaire, últimament.

—Em va enviar uns quants poemes —va dir ella—. En aquella època, vull dir.

—No ho sabia. El tenies encaterinat. També hi va haver poemes que no et va enviar.

—Ah sí?

—Ui, no eren res de l’altre món.

—No estava segura de si t’agradava —va dir ella.

—A mi? Em sorprens. M’agradaves molt.

—No era en Neil, el que m’interessava —va dir ella.

Va continuar amb la mateixa absència de dramatisme:

—Eres tu. Però no vaig gosar.

En Bowman es va sentir inepte.

—Estava casat.

—Tant me feia —va dir ella.

—No m’ho hauries de dir ara. No ho sé, em fas ballar el cap.

—Ja que t’ho confesso —va dir—, també puc afegir que les coses no han canviat.

Ho va dir amb senzillesa.

—Per què no em truques? M’encantaria que ens veiéssim —va dir ella.

El mirava als ulls. Ell no sabia què dir. I llavors el marit, que estava demanant copes a la barra, va tornar. Van parlar una estona tots tres. En Bowman tenia la sensació que tothom ho sabia. Aquell vespre ja no va tornar a parlar amb ella.

Ara la veia d’una altra manera, com és evident. Va sentir la temptació de trucar-la, però tenia la sensació que no estaria bé, des d’un punt de vista moral i també per un altre motiu. Ja no eren els que havien sigut. Però l’admirava, la noia macada que havia estat, la dona segura que era ara. Tenia aquella edat en què encara podia anar despullada. Ell podia desaparèixer de l’oficina unes quantes hores de la tarda, gairebé qualsevol dia, i ella també. No era una indiscreció, era el que li devia.

Ets un ximple, es va dir. L’endemà al matí es va mirar al mirall. Tenia els cabells més esclarissats, però la cara era la mateixa, li semblava. Havia arribat el punt que estava segur de les seves capacitats, de com fer que els escriptors volguessin que els edités ell, entre altres coses. Sabia que molts dels millors escriptors havien començat com a periodistes i que a vegades també hi acabaven, quan s’extingia la passió. També sabia que tenia l’habilitat de girar-se la gent en contra. Formava part del tot. Podia parlar de llibres i escriptors, de la literatura que floria en un país i després en un altre, no a través d’un gran escriptor sinó d’un grup, gairebé com si haguessis de tenir prou llenya per fer una bona foguera i no n’hi hagués prou amb un parell de bones branques. S’esplaiava enraonant sobre la manera d’escriure dels russos, i xerrava massa sobre Gógol, potser, i sobre els francesos i els anglesos. Havien tingut els seus grans períodes, París, Londres. Sens dubte, ara era el moment de Nova York.

—Li faria res dir-nos com es diu, al nostre geni? —va preguntar un home que seia a l’altra banda de la taula.

Tenia relació, tot i que no gaire propera, amb uns quants poetes, no en tant que editor, si és que «editor» era la paraula correcta, perquè els poemes eren essencialment inviolables. En general, la poesia se la quedava en McCann, a qui havien contractat més o menys per substituir l’Eddins. Era un home de l’est que caminava amb un bastó. Havia tingut la pòlio, juntament amb el seu company d’habitació a Groton, tots dos havien ajudat el capità de futbol de la parròquia, que patia la malaltia, i l’havien enganxada. En aquella època, els anys trenta, cada tardor hi havia una epidèmia; els pares vivien aterrits. En McCann estava casat amb una periodista anglesa que escrivia al Guardian i que sovint era fora de casa per coses de feina.

Els llibres de poesia es venien poc. Publicar-los era un acte de caritat, acostumava a dir en Baum, sobretot per encendre en McCann, tot i que eren un ornament important per al prestigi de l’editorial. Com que hi havia poca gent que llegís poesia després de la universitat, entre els poetes la lluita per la preeminència era encara més aferrissada, i la concessió d’un dels premis importants o d’una posició acadèmica segura sovint era el resultat d’una autopromoció intensa, l’adulació i els acords mutus. Era possible que a les ciutats de províncies hi hagués poetes que visquessin vides pansides com la de Kavafis, però els que en Bowman coneixia eren força sociables; cosmopolites, fins i tot, ben acostumats al corrent dins del qual nedaven, passant a frec els uns dels altres, ara un premi de poesia jove de Yale per a un, ara un Bollingen per a l’altre, ara un Pulitzer.

Mai no va trobar una casa per comprar. Al final en va llogar una una mica més enllà de Bridgehampton que acabava en un rètol groc a la platja que deia «Sense sortida». L’únic veí de la zona tenia la seva edat i es deia Wille, un home força cordial que aparcava el cotxe a la gespa, vora la porta de la cuina.

En Bowman sortia els caps de setmana, començant a finals de primavera. Hi havia una vida activa que començava per aquella època. Coneixia gent i sovint el convidaven a sopar. Ell comprava unes quantes caixes de vi bo per poder-ne dur un parell d’ampolles a l’amfitrió. La casa mai no estava tancada amb clau. Li agradava arribar-hi amb el tren que tenia vagó bar i seients que es podien reservar. A vegades hi anava amb cotxe, i sortia de la ciutat abans de la una del migdia per evitar el trànsit més dens, o bé s’esperava que fossin les nou o les deu, quan les carreteres anaven més buides.

Comparat amb la resta de la seva vida, era una cosa improvisada i temporal, però no li donava maldecaps i li permetia conèixer millor la zona i fer-se-la seva. Quan finalment aparegués la casa idònia, la compraria convençut. Aparcava el cotxe a la gespa plena de sorra, com en Wille, i se sentia a casa.