21. El moment

Va entrar a la suite i el va trobar vestint-se a corre-cuita, amb la velocitat amb què ho devia fer en Superman, però sense tanta precisió. Duia la camisa posada però descordada, els pantalons abaixats i, mentre amb una mà agafava les sabates, amb l’altra maldava per tirar-se amunt un mitjó.

Tot aquell frenètic moviment es va acabar en veure-la aparèixer, però encara més quan va comprovar que tancava la porta i estava sola.

—On és en Tobies? —va preguntar en Daniel, alarmat.

—Se n’ha anat.

—No!

El seu crit la va espantar.

—Daniel!

Va aconseguir aturar-lo quan li va passar pel costat, disposat a sortir per la porta a l’encalç del vell.

—Deixa’m. Que no ho entens?

—Et vindrà a veure aquesta nit, calma’t!

Va deixar de moure’s, però no es va calmar.

—Segur?

—Sí.

—M’ho jures?

—M’ha demanat una entrada. I li he dit que la tindria preparada a la taquilla.

—Però si no saps ni com es diu!

—Tobies Martí.

Allò el va acabar de tranquil·litzar. Es va relaxar, com si s’acabés de treure un enorme pes de sobre. La seva reacció final va ser abraçar-la i fer-li un petó a la galta.

—Em sap greu haver provocat tant d’embolic, mama —va mormolar, culpable.

Ella va correspondre a la seva abraçada, víctima d’una esgarrifança, fins que es van separar i el va mirar als ulls.

—Daniel, qui era aquest home?

—Un músic, només això.

—Anava vestit…

—És que toca al carrer.

—Com l’has conegut?

—Li he donat diners, després ens hem posat a parlar i… Jo també he tocat al carrer, saps?

—Fill…

No hi havia alarma a la seva veu, només preocupació.

Els de TV3 estaven esperant, amb prou feines hi havia temps per a res i, malgrat tot, per primera vegada…

En Daniel era un altre.

Les paraules d’en Tobies Martí li rebotaven per les parets del cervell, de la mateixa manera que les del seu fill al corredor de l’hotel. Paraules carregades de presagis i sentiments.

Com una revelació.

—T’ho explicaré després, d’acord? —va dir el nen.

No el va deixar continuar.

—Espera —va demanar.

—No ets tu la que sempre diu que…?

—De què em volies parlar, Daniel?

El nen va arquejar les celles.

—Ara? —va dubtar.

I la seva mare va somriure, probablement com mai no recordava haver-la vist somriure en tots aquells anys de vertigen.

Allò va fer que ell també s’oblidés de tot.

De tot, llevat d’ells mateixos.

—Ara —va dir ella, asseient-se en una butaca, disposada a escoltar-lo.