4. Els carrers

Al començament va caminar a la ventura durant una bona estona, de manera que els minuts es van anar amuntegant al costat de les petjades invisibles que les seves bambes deixaven sobre l’asfalt calent dels carrers. Després, abstret en els seus pensaments i en el caos de les seves emocions, va tenir la noció que estava fugint, buscant l’oblit a cada nova cantonada per on girava. Ni tan sols sabia com se sentia. Trist? Una mica. Feliç? Com a mínim havia tornat i sentia l’escalf que la ciutat li donava, com si l’hagués reconegut després d’aquells anys d’absència. Transcendent? Sí, se sentia transcendent com mai. Aquella havia de ser la seva gran nit.

Però s’havia escapat, i no tenia cap ganes de tornar. El temps, per primera vegada en molts mesos, i anys, no existia.

Els temps eren els altres.

De manera que es va sentir en pau.

A les seves mans no hi havia res per gastar i al seu cap tot eren finestres obertes a l’infinit. Ales més enllà de la presó.

Va arribar en una avinguda molt ampla que va reconèixer. Un rètol li’n va donar, a més, la identificació final: «Passeig de Gràcia». Cap a l’esquerra pujava en direcció al Tibidabo. Cap a la dreta baixava cap al mar. La plaça de Catalunya no quedava lluny.

El cor de la ciutat.

Va tirar passeig avall, a la recerca d’aquell cor, caminant sense presses, aprofitant l’ombra que el protegia del sol i observant els aparadors de les botigues plenes d’objectes i peces de vestir. Els vianants passaven pel seu costat sense mirar-lo, alguns amb presses i d’altres carregats de paquets, alguns amb cara de serenitat i d’altres amb cara de pocs amics. Quant feia que no passejava per un carrer?

Havia passejat mai sol per un carrer?

Es va aturar en una gelateria i hi va comprar un gelat. De xocolata. Triple. Durant uns quants minuts es va concentrar en el llamí, per no acabar tacat o ple de gotes regalimant-li per les mans. Era molt bo, i va estar temptat de desfer camí per a comprar-ne un altre. Però va pensar que un mal d’estómac li ocasionaria proble-mes innecessaris i va continuar caminant passeig avall, fins que la forma inoblidable de la plaça se li aparegué al davant i tota la resta se li’n va anar del cap. Una altra simfonia de records se li va amuntegar a la memòria, com si de cop la seva ment fos un embut. La Rambla quedava a la dreta, i aquella va ser la seva destinació inicial.

Va travessar pel pas de vianants més proper i es va endinsar al rovell de la plaça, fins a arribar al cercle que el convertia en el vèrtex genuí d’aquell espai. Des d’aquell indret, on un dia el seu pare havia citat la seva mare per fer-li el primer petó de la seva relació, va passejar una mirada pels voltants. Era una imatge entra-nyable, recuperada. De vegades mirava alguna cosa i tancava els ulls per fotografiar el moment i arxivar-lo a la memòria. Aquest cop també ho va fer. Quatre mirades. Quatre aclucades d’ulls. Quatre postals al cap… Quan va reprendre el camí cap a la Rambla, una música procedent de l’altre costat el va fer dubtar un instant, fins a aconseguir aturar-lo.

La Rambla no es mouria, continuaria allà, eterna, però aquella música es podia acabar, i l’atreia amb molta força. Per aquell motiu va canviar d’idea i va travessar la calçada per la banda esquerra. L’avinguda frontal era per als vianants. Ja no en recordava el nom. El va llegir a la primera placa que va trobar: «Portal de l’Àngel», tot i que fou una simple curiositat. La curiositat principal continuava sent aquella música: forta, encomanadissa, plena de ritme, càlida. Es va trobar amb un nombrós grup de persones en semicercle, envoltant-la, i s’hi va haver de ficar entremig per a arribar a la primera fila. Un cop allà va comprendre la riquesa de matisos, el bon so i la calidesa encomanadissa de la melodia.

Una orquestra en pes, integrada per nou membres, tots negres, es trobava vertiginosament abocada a una ascensió rítmica amb el sabor de la música del Carib. Dels nou músics, quatre eren percussionistes; dos, teclistes; un, baix; un altre, guitarra; i l’últim, trompetista. En el moment d’aparèixer ell, la progressió tenia el públic completament enlluernat, els peus es movien al compàs i la percussió marcava un feroç crescendo coronat pel solo de la trompeta. En sabien un niu, aquells paios, i eren allà, al carrer, demanant diners als transeünts. Tan fàcil com allò.

En Daniel es va quedar bocabadat. A Nova York, en plena Times Square, els músics de carrer eren habituals, però no hi havia vist mai una banda tan nombrosa. Ni tan formidable.

Es va fixar en la gent, captivada, sublimada al màxim. Va tornar a mirar els músics. Tenien una funda de guitarra oberta a terra, i a dins hi havia monedes i un parell de bitllets. En devien haver de recollir molts per a poder menjar tots nou, i potser les seves famílies. Va pensar que aquella era l’altra cara del món artístic. Potser un dia havien volgut ser estrelles del rock o del pop, o els millors músics de salsa o…

La trompeta va fimbrar en el punt culminant de la progressió final, arrossegant tot el bloc de la percussió, embalat però sonant amb plena uniformitat; va fendre l’aire amb un sostingut impecable i es va aturar en sec, al límit, amb una estridència punyent i altisonant. Va ser la cloenda del tema, per a deixar sense alè els músics, i els espectadors en la inflexió del punt i a part. En aquell 31moment, els primers van començar a saludar, i els segons van aplaudir durant uns breus instants.

Després, la màgia es va esvair.

La meitat dels espectadors ocasionals va marxar de seguida, recuperant la pressa. L’altra meitat va reaccionar amb més o menys generositat, llançant monedes a l’interior de la funda. L’improvisat auditori es va evaporar abans i tot que el ressò de l’última nota hagués desaparegut en l’aire.

En Daniel es va acostar a la funda i hi va dipositar un dels bitllets de dues mil pessetes que li havia donat el taxista i la xavalla del canvi del gelat.

Va continuar carrer avall, atrapat immediatament per una altra música que li va capturar l’atenció. Ara provenia del radiocasset d’un home estàtua, un home totalment pintat de blanc, com si fos de marbre, que només es bellugava quan algú li tirava una moneda al barret. Més avall va veure un titellaire, genuí, autèntic, amb un gos i un mico. El mico feia girar la maneta d’un manubri d’on brollava una música de fira, i el gos ballava sobre les potes del darrere. I, encara més avall del titellaire, va albirar un cantant proveït d’una guitarra, amb un al-taveu als peus. Com que no es feien nosa mútuament, va contemplar uns quants segons l’home estàtua, va riure una estona amb el mico i el gos del titellaire, i va escoltar una cançó sencera del cantant. El problema, segons el taxista, era que ja només duia bitllets grans.

Va pensar a descanviar-ne un, per donar alguna cosa a tota aquella gent, i va buscar una altra gelateria, caminant una mica més carrer avall.

Per allà la bullícia era absoluta. La gent transitava sense pressa formant una marea humana que es movia en totes direccions. Les botigues s’obrien com boques afamades al pas i la curiositat àvida de tothom. Llavors es va aturar.

El va sentir.

Un so de violí, agut, trist, lànguid, carregat de tènues evocacions.

Li va costar trobar-lo. Va haver de fer unes quantes passes i mirar amb atenció. Quan el va veure, ho va comprendre, tan menut, tan petit, assegut a terra, a redós d’una cantonada i lleugerament amagat darrere d’una paperera. Gairebé era invisible als ulls del món, si no hagués estat pel so del seu violí.

Un violí d’allò més bonic.

Gairebé tan vell com el seu amo.