18. La passió

—Tobies.

—Què?

—Tot és tan complicat com sembla?

—La majoria de coses són molt senzilles, però a nosaltres ens agrada complicar-les. Forma part de la nostra naturalesa humana.

—De vegades penso si no hauria estat millor néixer com qualsevol, estudiar alguna cosa i tot això, ja ho saps.

—Ho dius de debò?

—Sí, per què?

—No, no pot ser que estiguis parlant seriosament. Ni t’ho plantegis… Escolta, fill. —Li va tornar a posar la mà al braç, i aquesta vegada l’hi va pressionar endut per la seva passió oratòria i la seva força. Quan va començar a parlar, la seva veu va adoptar un aire de vehemència—. El que tens no s’escull, t’escull a tu. És una càrrega que et cau a sobre, un gran pes si vols, però del qual no et pots escapar i que no pots evitar esquivant-lo amb excuses. Per a alguns és una benedicció, i per a altres, un esclavatge. El poder de l’art és únic. La sensació que dóna la creativitat interior és única. No hi ha res que s’hi pugui comparar. Potser és una càrrega feixuga, com t’acabo de dir, però és la cosa més bonica que el destí t’ha donat i li ha donat a la humanitat. Tens un do, i això és… Mira al teu voltant. —Va adreçar un ràpid i ampli gest a la gent que caminava amunt i avall del passeig de vianants, abraçant-la amb el moviment de la mà—. L’art és el que ens ajuda a viure. Aquesta gent són feliços a la seva manera, tenen els seus problemes i les seves alegries, les seves tristors i les seves petites o grans frustracions. La majoria ni tan sols no sabran mai què és aquest foc interior que devora un artista. Tampoc no ho poden entendre. Però el que és evident és que sense l’art seríem morts. Hi ha un món material i un món harmònic. Tu, que pots, fuig del material. Gairebé ningú no pot, però tu, sí. Has de ser el que ets i prou. Toca, viu, sent, aprèn cada dia, i al final sabràs que has fet el que havies de fer i hauràs donat tot el que havies de donar de tu mateix.

—Ets un romàntic —va mormolar en Daniel, impressionat.

—Ja ho sé.

—I tens tanta passió que…

—Passió. —Va brandar el cap amunt i avall un parell de cops. Després es va mirar les mans. Les va alçar i les posà entre tots dos a manera de pantalla—. Sempre he tingut passió, però elles no l’han pogut traduir mai en música. I això —es va tocar el front— tampoc no ha sabut mai canalitzar-la i donar-li un sentit. La passió és un torrent que, si no s’embassa i es controla, et destrueix. La passió és més forta que la vida.

—Jo no tinc aquesta mena de passió.

—Sí que la tens, però la saps dominar. I, quan toques, els teus sentiments se n’impregnen i es tornen música. Per a tu és tan fàcil com això.

—Creus que em podré passar tota la vida tocant, fins que tingui vuitanta o noranta anys?

—Sí.

—De debò?

—Sí! —Es va mossegar el llavi inferior com si s’ho imaginés—. Jo sóc el passat, Daniel, i tu ets el futur. Som els extrems d’una corda molt curta. Estàs fet de músi-ca, i la música no t’abandonarà mai si tu no la deixes. La vida és un concert en sol major, una obra única per a cadascú, irrepetible, i també una simfonia inacabada. S’acaba amb l’últim sospir, però aleshores ja no pots fer marxa enrere per a interpretar-la. Aquesta és la gran contradicció.

—A més a més, ets un filòsof —va dir ell.

—Sóc moltes coses —va assegurar en Tobies, canviant de to sobtadament, com si es relaxés o fos incapaç de continuar, adolorit per les seves pròpies paraules—. I ara també sóc un home amoïnat i espantat.

—Per què?

—Per tu, perquè és tard, perquè s’està fent fosc, perquè, si t’has passat el dia fora, la teva mare et deu estar buscant com una boja, i perquè aquesta nit tens un concert, te’n recordes?

—Així que…

—Te n’has d’anar, amic meu.

—No vull.

—Doncs vindràs amb mi.

—Amb tu?

—Encara que t’hagi d’arrossegar.

—M’agradaria que vinguessis amb mi a l’hotel —va manifestar en Daniel.

—Bé, doncs… som-hi!

I tots dos es van posar drets.