5. El violinista

No li va poder calcular l’edat. Si li haguessin dit que tenia cent anys, hauria dit que sí, que era probable, i si li haguessin parlat de seixanta o setanta, igual. Assegut a terra, com si el pes d’aquells anys li impedís posar-se dret, o com si la infinita tristor de la seva melodia l’aclaparés, amb prou feines destacava com una taca a la vorera. Portava una jaqueta en altre temps digna, i ara, si bé no vella, sí passada de moda i una mica tronada; una camisa molt blanca, però gastada a còpia de rentades i més rentades; uns pantalons foscos i amples, dues talles més grans que la seva, i unes sabates negres, sense mitjons. Però, si bé el vestit que duia es corresponia amb la seva presumpta condició, el seu rostre era diferent. Tenia una noblesa especial, assentada en uns ulls tan suaus com les seves mans, de mirada vaga però neta, i també en el seu nas generós, que li cavalcava sobre la boca, de llavis harmoniosos. Els cabells, escassos, s’agrupaven en dos bàndols a la dreta i a l’esquerra de la clenxa que els separava i que dividia en dues parts el sobre del seu cap. La cara semblava un camp llaurat per la mà d’un pagès arrau-xat, perquè les arrugues s’hi encreuaven i entrecreuaven sense parar, creant un caos que en ell no era sinó el símbol de la seva categoria humana. En Daniel va recordar que una vegada algú li havia parlat de les arrugues de les persones. Havia sentit dir, més o menys, que cada arruga era un sentiment viscut. Per això els vells en tenien tantes. I aquell, encara més, moltes més. En tenia al front, sota els ulls i, sobretot, a les galtes, lleugerament xuclades.

Però el que li va cridar més l’atenció de la seva figura, juntament amb el violí i la música, van ser aquelles mans.

Les tenia molt boniques i polides, netes. Els dits eren llargs i delicats; les ungles estaven ben tallades. A més, eren les mans més blanques que recordés haver vist mai. L’esquerra amb prou feines pitjava les cordes, més aviat les acariciava, lliscant-hi per damunt al compàs de la melodia. La dreta agafava l’arquet com si fos l’objecte de cristall més fràgil del món.

I era bo; la qual cosa era molt, però no prou.

Només bo.

En Daniel es va acostar al músic i es va aturar a mitja dotzena de passes d’ell. D’una banda, se sentia atrapat per aquella imatge perduda, a cavall d’una quieta desolació. De l’altra, capturat per aquella música. La mirada del vell accentuava aquella sensació d’aïllament i distància. Era com si es trobés en un món propi, interior, a milers d’anys llum de la resta de la humanitat, de tothom. La música era una prolongació d’aquella imatge. I ho va veure encara més clar quan va reconèi-xer la melodia.

No es tractava de cap composició clàssica. Era el tema central de la banda sonora de La llista de Schindler, de John Williams, interpretada amb el violí per Itzhak Perl-man.

Durant un parell de minuts, va semblar que res no es movia. No solament entre ells, sinó també al seu voltant, malgrat la constància del pas de la gent. Només hi havia el vell, les seves mans, el violí, la música i en Daniel. Un univers tancat. Fins que la música va arribar al seu punt més àlgid, al final del tema, en una ascensió aguda i melancòlica, i per primer cop els ulls del vell es van trobar amb els del seu públic.

El seu únic públic.

En Daniel va tenir una esgarrifança, com la que havia experimentat davant de casa seva, una hora o més abans. La mirada amb prou feines va durar uns quants segons, però va ser com si s’aboqués en un abisme sense fons, en un pou ple de sensacions. Els ulls del violinista eren nets, a més de suaus, i tan tristos com la música que acabava d’interpretar. Les arrugues del rostre potser parlaven de la seva vida, però els ulls eren el crit de la seva ànima. I aquell crit el va encertar de ple.

Per això es va sentir alleujat quan el vell els va desviar i es tornà a posar el violí entre la barbeta i l’espatlla esquerra. Els va tancar, va respirar i, gairebé com si la poués del seu racó més pregon, va llançar a l’aire la primera nota de la interpretació següent.

En Daniel, ara lliure de l’influx de la música durant uns moments, va mirar al seu voltant.

Ningú no parava esment en el vell. Ningú no s’aturava a escoltar-lo. Ningú no li tirava monedes a la funda del violí, oberta davant seu. Tots els altres músics de carrer tenien el seu públic, entre curiós i divertit, però el violinista, no. A dalt de tot del carrer, la banda gairebé aconseguia col·lapsar el moviment de la gent, i més avall, des de l’estàtua de marbre fins al guitarrista, passant pel titellaire, atrapaven amb més o menys sort l’atenció dels caminants. Però allà, a l’entorn del lànguid so del violí i la discreta presència del seu amo, tot s’esvaïa, perdia intensitat, malgrat que la música era molt bonica.

En Daniel ho sabia. No hi havia res més bonic que el plany d’un violí.

Va sentir pena per aquell home i una immensa llàstima per la seva condició de músic de carrer. Però també va sentir vergonya, un estrany sentiment de culpa. Estrany i desconegut. Per això no va dubtar gaire a furgar-se la butxaca dels pantalons, per treure’n els bitllets sostrets del calaix. Tampoc no va dubtar gaire a triar-ne un dels més alts, de deu mil pessetes. Es va guardar els altres i es va acostar al violinista, que en aquell moment tenia els ulls tancats mentre enfilava un rosari de notes d’una melodia ara desconeguda, potser pròpia.

Va deixar el bitllet de deu mil pessetes a la funda i, després, va fer mitja volta.

Es disposava a allunyar-se.

A fugir.

Però no va poder fer ni un sol pas. Una veu el va deturar. La veu del violinista, a la seva esquena, que també va deixar de tocar en aquell mateix moment.

—Espera.