10. La ferida

La gent va tornar a actuar com abans. Els seus rostres podien ser diferents, i els seus esperits també, però caminaven amb la mateixa indiferència, carregats de paquets, bevent llaunes de refrescos sota la incipient i càlida primavera o llepant acolorits gelats de mil gustos, parlant entre ells amb intensitat o a cavall de la solitud. La seva indiferència era gairebé insultant. Passaven a prop o lluny, sense ni tan sols girar el cap, o fent-ho, però només per a tornar a redreçar-ho tot seguit, després de comprovar qui era l’artífex d’aquella música. En Daniel no s’ho hauria imaginat mai així, però és que ara, per primera vegada en la vida, ell era allà, assegut en ple carrer al costat d’un músic ambulant. De manera que els va odiar i, mentre l’enuig li creixia i guanyava punts, va estar temptat de fer encara una altra cosa: cridar-los, aturar-los…, o aixecar-se i passar la mà per demanar més directament els òbols per al seu nou amic.

El seu nou amic.

Es va sentir estrany. Ell no tenia amics. Bé, sí, en Jamie, i també la Brenda, en Soon Li, la Connie… Amics per una causa comuna.

Es va concentrar en les mans d’en Tobies per tranquil·litzar-se. Eren les mans d’un vell, és a dir, boniques però mancades de rapidesa, si bé encara capaces de treure d’aquell instrument una generosa dosi de bellesa i amor. Es va preguntar si abans, quan era jove, havia tocat millor, amb més ritme, més flexibilitat, més força i harmonia. Sens dubte Paganini era massa per a ell, fins i tot en els moviments més senzills. Es va equivocar un parell de vegades. Més ben dit, va perdre el compàs en el vertigen dels canvis. Tanmateix, no ho acusava, no s’aturava, seguia i seguia, amb la mateixa cara de tènue tendresa, ara amb els ulls oberts, ara tancats, però sempre envoltat d’una orla de pau. Enmig de tantes guerres visibles des d’allà, aquella pau era un crit més fort i poderós que la seva música. El món se’n podia anar en orris, i ell hauria continuat tocant, n’estava convençut.

La seva música no tenia color, però mereixia el més gran dels respectes, i ell la va respectar.

Color, calor…

En acabar el nou número, en Tobies li va llançar una mirada de mesurat orgull, que alhora va ser un llampec d’afecte. Una mirada que va fer recordar alguna cosa al seu jove company.

Anys enrere, quan la seva mare, el seu pare i ell formaven una família.

Aquella mena de mirada.

—Tens fills?

—No.

—I dona?

—Tampoc.

—No tens ningú?

—Ningú.

No va saber què dir. No el volia ofendre dient-li que li sabia greu, que era una pena. Tanmateix, quina altra cosa es podia sentir davant la solitud absoluta. Real-ment li sabia greu, i volia que el violinista ho sabés.

—Jo…

—No cal que diguis res —el va tranquil·litzar en Tobies—. Cadascú té una vida, i jo he tingut la meva, per a bé o per a mal. Tu també tens la teva. Si tothom es casés i tingués fills i fos normal… encara seríem més monòtonament iguals del que som, no? —va assenyalar la gent que transitava per davant.

—Sí, és clar —va mormolar ell, sense estar-ne gaire segur.

—Vinga, què et passa? —el va animar, veient que vacil·lava.

—No, res.

—Au, deixa-ho anar. No és bo guardar-se les coses.

—Per què toques al carrer?

En Tobies va desplegar un lleu somriure.

—De manera que és això.

—Bé, no volia…

—Oh, tant li fa, de debò —va minimitzar la qüestió, movent el cap—. De totes maneres, és una llarga història.

—M’agradaria sentir-la.

—De debò?

—Sí.

—Ja et dic jo que ets una mica estrany…

—No sóc estrany —es va defensar en Daniel.

—D’acord, d’acord —va alçar una mà en senyal de pau—. Suposo que hi tens dret. Si no fos per tu, el dia hauria estat senzillament horrorós. Què vols saber?

—Vas estudiar violí?

—Sí, al Conservatori.

—Quan eres petit?

—Justa la fusta.

—I què va passar?

—Uf! —va fer un gest vague i difús amb la mà—. És difícil d’explicar.

—No t’agradava prou?

Els ulls del violinista van llançar un esclat greu enmig de la seva sobtada serietat.

—Agradar? —va xiuxiuejar—. Déu meu, Daniel…, agradar és poc. A mi m’apassionava, la música, saps? M’apassionava de debò, i m’encantava tocar… Quan toques, sents… No sé com explicar-t’ho. Em falten paraules. L’escriptor que aconsegueix lligar les idees i els sentiments que li brollen de la ment, el pintor capaç de portar els colors que té al cap en una tela, el músic que extreu la millor de les belleses del seu instrument… Daniel, Daniel, són sensacions úniques, impossibles de descriure. I tu em preguntes si no m’agradava prou? Déu meu, Déu meu! Hauria donat la vida per això, amic meu. La vida. Però…

—Però, què? —el va animar a continuar, veient que s’aturava.

—Cal que t’ho digui? —va inquirir amb el regust amarg de la resignació—. No tots els somnis són possibles. No sempre n’hi ha prou de desitjar-ne un o tots. Cal tenir alguna cosa.

Sabia la resposta. Però va fer la pregunta.

—Alguna cosa?

—Talent —ho va pronunciar com si acabés de formular la més inqüestionable de les veritats.

—Talent —va repetir en Daniel.

—En aquesta vida ho pots aprendre tot, però sense talent… Pots tocar meravellosament bé, amb una tècnica depuradíssima, però sense ànima, sense sentiment, la música és freda. És cent mil vegades millor la imperfecció 68de la passió que la perfecció sense ànima de l’orfebre més destre.

—Tu tens passió.

—Però em faltava aquell talent capaç de sublimar-la fins al màxim, fins aquell punt on toques el cel amb les mans i et sents… immortal, capaç de tot. Ja sé que et deu costar d’entendre, però un dia potser et recordaràs de mi i ho faràs. Tu què…?

—Els teus pares et feien costat? —el va tallar sense deixar-li fer la pregunta.

Hi va reflexionar un parell de segons.

—Fins a cert punt… sí —va concedir, finalment—. Per a ells, una família humil i sense gaire cultura, que el fill els sortís artista va ser… un cop molt fort, difícil de pair. Figura’t que als cinc o sis anys, potser set, no més, vaig sentir un dia la Consagració de la primavera, d’Igor Stravinsky i els vaig dir que volia ser músic, que volia tocar com els membres d’aquella gran orquestra. Es van quedar…

—Te’ls van pagar ells, els estudis al Conservatori, o vas haver de treballar per poder-hi anar?

—Caram, sí que en saps, tu, d’aquestes coses —va ponderar el vell abans de reprendre el seu discurs—. A casa no hi havia diners, i encara menys per a una cosa així. L’única possibilitat que tenia era aconseguir una beca, i… no me la van donar.

—Que porcs.

—No. Per què? Ells van veure el que altres no havien sabut o no havien volgut detectar. Jo era decent, però no meravellós. Tothom deia que era molt bo, però més aviat em trobava al paquet dels normals. De totes maneres, vaig insistir, no ho vaig deixar. No s’han de perdre mai les il·lusions, perquè són el que ens manté drets. Tot això que cal ser realista és… un rotllo, com dieu els joves d’ara. De què serveix ser realista? Per a posar-te una corbata, treballar en un banc de caixer i viure com fa tothom? Si tens un compromís, no el pots abandonar. Per això toco al carrer. Potser he fracassat, però continuo tocant.

—No vas deixar de tocar mai?

—No, mai. Ni quan em vaig posar a treballar, als catorze anys, ni després de comprendre que no seria mai un Paganini. Necessitava la música com altres necessiten l’aire per a respirar. Vaig fer classes a nois i noies, vaig tocar en algunes orquestres de ball… —Va abaixar els ulls—. És clar que jo volia ser concertista. Ja veus quina diferència.

—No vas fer mai cap concert?

El violinista va aixecar el cap. Ara els ulls li brillaven dominats per una inquietant humitat. En Daniel va tenir por. Li sabia greu haver remogut el passat, haver obert una ferida invisible guiat per la curiositat. Però ja era tard per a fer-se enrere, i encara més per a aturar l’allau de records d’en Tobies.

Es va aguantar l’alè.

—Sí, vaig fer tres concerts —va amollar, finalment, un sospir, el vell—. Tres, si és que se’n poden dir d’aquesta manera, perquè només un va ser realment un concert.

I va recolzar l’esquena a la paret, i va deixar caure el cap enrere, i alçà els ulls, mentre la seva ment recuperava els records de tota una vida.