3. Els records

La portera, la senyora Empar, estava igual que com la recordava. No havia canviat gens. Fins i tot semblava que portés el mateix davantal de petits quadrets blancs, negres i grisos, etern, lligat al coll i a la cintura. La va veure a la porta del carrer, escombrant, sempre enfeinada i, de passada, mirant a tot arreu. La seva mare no la podia veure, deia que era una xafardera. Però a ell li queia bé. Mai no s’havia queixat per res, ni tan sols el dia que va entrar amb els peus plens de fang i ella acabava de fregar el vestíbul. El va renyar, però no en va dir res a la seva mare.

De totes maneres, s’hauria estimat més no veure-la, pujar al pis directament i trucar.

Allò el va deturar.

No va haver d’esperar gaire. La senyora Empar va acabar d’escombrar en un parell de minuts i, tot seguit, es va ficar a la porteria. Va poder veure com desapareixia per la porta. És clar que, quan passés per allà, segurament trauria el cap, perquè sempre havia tingut una mena de radar per a detectar la incursió de qualsevol persona. Estava orgullosa que no se li esquitllessin estranys a l’edifici.

Es va introduir al vestíbul i el va travessar amb decisió fins a l’ascensor. No hi va entrar. Havia estat de sort i la portera no l’havia detectat, de manera que va enfilar l’escala i, pujant els esglaons de dos en dos, aviat va quedar fora del seu abast.

En menys de mig minut es plantà al tercer pis.

Es va aturar davant de la porta que quatre anys i mig abans havia estat casa seva.

El mateix esglai que havia tingut en veure l’edifici es va tornar a apoderar d’ell, però ara corregit i augmentat. Gairebé no va gosar ni respirar, i encara menys bellugar-se. Quan ho va fer, va ser per tocar la fusta, amb el tou dels dits. Podia recordar la darrera vegada que havia estat allà, que havia sortit per aquella porta, amb les últimes maletes, plorant. Aleshores, malgrat el que l’esperava, va ser com si tota la vida se li desmuntés. Ho podia recordar tot i, ara que tornava a tenir aquell nus a la gola, no podia respirar, i un brunzit al cap li feia venir vertigen.

No va saber per què, però la primera cosa que va fer en tornar-se a moure va ser recolzar l’índex de la mà dreta al timbre de la porta i pitjar-lo.

Només va sonar una vegada.

Llavors va sentir la temptació de posar-se a córrer, tornar a baixar l’escala al màxim de la seva velocitat i desaparèixer.

No ho va fer. Va continuar quiet. Molt quiet.

Què diria? El prendrien per boig. De totes maneres, ja res no seria igual.

Es va escolar molt lentament una desena de segons.

Fins que va comprendre que al pis no hi havia ningú.

No sabia si sentir-se millor o pitjor. Si més no, ho havia intentat. Allò el va fer experimentar una mena d’orgull interior, privat i personal, que el va tranquil·litzar. En Jamie Fritzwaller sempre Li deia que, fes el que fes, ho fes amb decisió, sense dubtar. Valia més equivocar-se actuant que no pas perdre una oportunitat per no haver-ho fet.

En Jamie Fritzwaller era un tipus com n’hi havia pocs.

Va fer mitja volta i davallà l’escala a poc a poc. Quan vivia allà, solia baixar els esglaons de dos en dos o de tres en tres. Se sentia contrariat pel fracàs de la seva temptativa, però alleujat per no haver hagut de justificar la seva presència allà. Quan va arribar a l’entrada de l’edifici, la senyora Empar tornava a ser fora de la porteria. Aquesta vegada no la va poder esquivar.

De primer se la va quedar mirant, mentre ella arrufava les celles amb cara de pocs amics. Però, gairebé de seguida, la dona va mudar l’expressió, i una llum intensa li va il·luminar les faccions. El temps que va trigar a reconèixer-lo.

—Però… per l’amor de… Dani!

—Hola, senyora Empar.

Li va allargar la mà amb una formalitat que ella no va entendre. La dona, per la seva banda, el va abraçar i li va estampar un parell de petons a les galtes.

—Caram, caram! Déu n’hi do com has crescut, noi! I quin goig que fas! Quin vent t’ha portat per aquí?

—Sóc a Barcelona de pas —va tractar de justificar ell.

—I la teva mare?

—Està bé.

—I el teu pare?

—També. És a Madrid.

—Suposo que a Amèrica tot deu ser diferent, oi?

—Sí.

—Ja estudies molt?

—Sí.

—I què hi fas, aquí?

Va encongir les espatlles. Com li ho podia explicar, a la senyora Empar?

—Volia veure casa meva.

—T’enyoraves, eh? —La dona va adoptar una actitud afable, un cop superat el primer torrent d’alegria, petons i abraçades—. Ja veus que tot continua igual.

—Qui hi viu ara, al nostre pis?

—Un matrimoni jove i molt agradable —va respondre la senyora Empar—. Ell és aparellador, i ella treballa a l’Ajuntament. Tenen una nena de nou anys, que dorm a la teva antiga habitació.

Una nena. A la seva habitació. Li va fer estrany. De pòsters de futbolistes i cotxes devia haver passat a pòsters d’estrelles de la música, segur. Tot diferent.

—Ara no hi són.

—Tots dos treballen… Que potser véns de dalt?

—Sí.

—Què dius ara! —La dona es va posar a riure—. Hauries de tornar a la nit. Estic segura que t’hi deixarien entrar. A l’Agnès, la nena, li he parlat sovint de tu.

—No podré tornar —va bufegar ell.

—No, és clar. —Ella se’l va mirar amb una satisfacció maternal—. Al barri n’estem molt orgullosos, de tu, saps? Sempre et recordem.

Es va sentir incòmode. No volia parlar d’allò. Allà, no.

Allà tornava a ser simplement en Dani, com ella l’havia anomenat.

No era un error haver-hi anat; ara, si més no, sentia que havia vençut els seus fantasmes, però tenia ganes de marxar, un cop fracassat l’intent d’entrar al seu pis. Tenia por que a la senyora Empar no se li acudís avisar mig barri, cosa de la qual era molt capaç. Li ho va demostrar amb les paraules següents.

—De vegades encara et veig entrar per la porta, amb la funda i…

—Me n’he d’anar —la va aturar ell—. Només passava per aquí un moment.

—Ui, quan ho digui a en Genís! —La portera va alçar les mans—. No saps quina alegria m’has donat, fill! I que Déu et beneeixi per la quantitat de coses boniques que fas!

—Gràcies, senyora Empar.

—Saluda la teva mare de part meva. —El va tornar a abraçar, esclafant-lo contra el seu pit generós, i va rematar el comiat amb dos petons més, un a cada galta. Feia olor d’all i julivert. El punt final del seu entusiasme es va produir a la porta del carrer, on va afegir:

—I pensa a tornar una altra vegada! No t’oblidis de nosaltres, que tu sempre seràs part del barri!

—No pateixi —va somriure mentre feia el primer pas cap a la salvació.

—Adéu, rei.

—Adéu.

En Jamie Fritzwaller deia que no s’havia de dir mai la paraula adéu.

Fins aquell moment no es va adonar que ara sí que era per sempre, que ja no tornaria mai més.