17. Les quatre ces

—Com és, ella?

—La meva mare? Doncs… alta, molt guapa, elegant, molt temperamental… El meu agent diu que és com un sergent. Quan no la té al davant, li diu Harry. Un dia li vaig preguntar el perquè d’aquest sobrenom, i em va dir que era per en Clint Eastwood i les pel·lícules de Harry el brut. N’has vist cap? És un policia de mètodes expeditius. Segons el meu agent, a la mama només li falta el Magnum.

—Doncs, entre dues persones que l’una fa anar un Magnum i l’altra, un violí, el diàleg és bastant impossible —va considerar en Tobies.

—Ja ho sé —va admetre ell.

—I jo sé com et sents —va afegir el vell.

—No ho pots saber.

—T’equivoques. Si ho dius perquè els meus pares eren diferents… això no hi té res a veure. Ho sé molt bé, perquè no ets el primer ni seràs l’últim amb problemes d’aquesta mena. Molts nens i nenes resulten ser prodigis, en el món del cine, de l’esport, de la música, i depenen de les decisions d’uns pares que, efectivament, busquen el millor per a ells, però des de la seva òptica de persones grans. Això és el que els perd.

—No, el que es pot perdre sóc jo, perquè ja n’estic fart.

—No diguis això.

—Tobies —el va mirar amb amargor—, m’estimo la música, és el que porto dins, però ningú no em consulta per a fer una gira, ni em pregunten què m’agrada i què no. Escullen el repertori per mi, em diuen què haig de respondre a la premsa, em posen la roba que creuen més adient en cada cas. I, si se m’acut dir-hi res, que ja no ho faig, la meva mare em diu que jo de l’únic que m’he de preocupar és de tocar bé.

En Tobies va bufegar sorollosament.

—Coneixes en Yehudi Menuhin?

—M’ha fet algunes classes. També he estat a la seva escola.

—Mare de Déu santíssima. —El vell es va posar les mans a la cara—. Jo només preguntava si n’havies sentit parlar. Que en sóc de beneit. —Va tornar a contemplar el seu company amb ulls cansats però cada cop més sorpresos—. Dius que t’ha fet classes?

—Sí.

—Déu meu —va xiular, i li van tornar a saltar espurnes lluminoses dels ulls—. Així, doncs, deus conèixer les seves quatre ces.

—Comunicació, Coordinació, Concentració, Compromís.

—Justa la fusta —va assentir amb el cap—. Són els quatre fonaments per a aprendre a tocar, per a saber tocar, per a aconseguir que tota l’energia es canalitzi i no s’es-campi i es perdi. Sense una d’aquestes quatre coses no hi ha futur per a un músic. Però també són quatre fonaments que serveixen per a la vida, i la teva mare ho hauria de saber. La comunicació entre tu i ella ha de ser essencial; la coordinació entre el que ella decideix i el que tu fas, constant; la concentració de tots dos, però sobretot d’ella en tu, sembla que ja la té, però sense mesura, amb excés, i el compromís és massa fort, pel que intueixo. La teva mare t’ha posat de pantalla a la seva vida, de mitjà i objectiu, de bandera. Probablement, després de separar-se del teu pare, ni tan sols ha tingut un promès o una aventura. Ha renunciat a tot per tu i, sense adonar-se’n, és tan víctima teva com tu ho ets d’ella.

—Com és que saps tantes coses? —va obrir un pam de boca en Daniel.

—Ho he encertat?

—Tot.

—Ja t’ho he dit: el diable la sap llarga perquè és vell. A més, et porto avantatge, fill. Tu encara no saps què és ser vell, però jo sí que sé què és ser jove.

—Per què no hi ha ningú com tu a l’equip?

—L’equip —va tremolar—. Sona molt formal.

—Però seria magnífic.

—La gent com jo no pot formar part d’un «equip». Jo no podria formar mai part d’un «equip» —va dir amb sorna—. Sóc un franctirador, un solitari, un individua-lista. I, a més a més, ja he fet tard. La vida és curta —li va posar una mà al braç—. En compensació, és ampla —va afegir—. Però, sigui com sigui, és curta, i cada cosa té el seu moment. I, per cert, ara que estem parlant amb confiança, et puc fer una pregunta?

—Sí, és clar.

—T’espanta el concert d’aquesta nit?

—No hi he pensat en tot el dia.

—No t’he preguntat això. T’he preguntat si t’espanta.

Es va sentir com si fos un llibre obert, i en Tobies, el lector capaç de llegir-li i interpretar-li totes les pàgines en un no res. La fascinació que li provocava corria paral·lela a la seva de vegades inequívoca incomoditat.

Va desviar els ulls del seu amic un altre cop.

—Suposo que sí —va reconèixer.

—Avui, no, perquè ho has bloquejat, ho has allunyat de la ment, però ahir, i abans-d’ahir, i des que vas arribar a Europa, i des del primer moment que la teva mare et va dir que actuaries a Barcelona, et va impressionar, oi?

—Sí.

—Per què?

—Quina pregunta. A tu què et sembla?

—Digues-ho en veu alta, vinga.

—Doncs… jo vaig néixer aquí, hi ha molta expectació, em vindrà a veure tota la gent que em coneix des de petit… ja ho saps.

—És un repte. Aquesta és la mare dels ous. Per a tu, tocar és molt senzill. Surts, agafes el violí, tanques els ulls com has fet abans i deixes que la música et brolli de dins. Però aquesta nit serà diferent. Ja no serà fàcil. Potser serà la primera cosa en la vida que no et resultarà senzilla.

—És veritat —va comprendre ell.

—Tot el que has estat fent avui, Daniel, té relació amb aquest concert, amb la teva mare, amb els teus sentiments. I si no ho ordenes, tard o d’hora t’absorbirà i se t’empassarà. Un dia sortiràs a l’escenari i et faràs un embolic amb els dits, confondràs una nota, no arribaràs a la següent o simplement l’espifiaràs. I aquest dia potser serà la teva tomba. En primer lloc, perquè no estaràs mentalment preparat per a assumir l’error i pot ser que et traumatitzis i, en segon lloc, perquè els que ara t’enlairen dient que ets un virtuós d’onze anys t’enfonsaran per posar-ne un altre de deu al teu lloc. Aquesta és la llei de la selva. Ets notícia i aixeques expectació, m’ho imagino i ho sé. De tota manera, la segona possibilitat és menys important que la primera, entens? I, per evitar que això passi, t’ho torno a dir: la roba bruta l’has de rentar a casa. Encara hi ets a temps, però el que t’ha passat avui és un senyal.

—Estic content d’haver-te conegut —va dir en Daniel.

—I jo d’haver-te conegut a tu, i encara més d’haver-te sentit. Déu meu, aquesta Primavera que has tocat…

—Vols que toqui alguna altra cosa?

Anava a posar-se dret, com si la possibilitat de deixar de parlar l’hagués alleujat.

—No —el va deturar en Tobies—. Que t’has tornat boig?

—Per què?

—Vols que et reconegui algú? Què et penses que dirien, demà, els diaris? «Daniel Banks demana caritat en ple carrer abans de la seva presentació al Palau!». Has de cuidar la teva imatge.

—Ara parles com la meva mare —es va tornar a entristir.

—Ho sento —va dir en Tobies.

—Ja.

—Bé, fins i tot una mare de vegades té raó, no se li ha de treure el mèrit —li va fer l’ullet mentre somreia.

—Sempre estàs de bon humor, oi? —va comentar de sobte en Daniel.

El vell no va deixar de somriure. A la seva mirada, però, es va traslluir un univers de sensacions diferents i intenses, que anaven des d’una estranya i remota pau fins a una rendició absoluta a mans de la tristesa. Només va ser un segon, un flaix.

—Sí —va dir en Tobies, tot seguit—. Si no, m’hauria tornat boig fa molts anys. Encara que també pot ser que em tornés boig i per això estic sempre de bon humor.