13. La solitud

Es va trobar amb les mirades d’alguns caminants: homes i dones, adolescents dels dos sexes, nens i nenes. Ja no era un vell esparracat i decrèpit, tocant el violí. Ara era un nen ben vestir i polit, assegut al mig del carrer, prop d’una paperera, amb un violí al costat i una funda oberta al davant. Allò devia ser diferent. Les mirades eren diferents. Les reaccions eren diferents.

Un home li va tirar una moneda. Una dona de l’edat del violinista, una altra. Una noia, si fa no fa tan gran com ell, va riure, coqueta, i li va picar l’ullet, fent-li pujar els colors a la cara. Sort que no va trigar a marxar, perquè, si no, no hauria sabut què fer. Un home va remugar alguna cosa sobre la llei i la policia i la societat i el govern i moltes coses més, pel fet de permetre que un nen toqués i demanés caritat al carrer.

En Daniel es va sentir una mica incòmode.

I si arribava un agent i l’esbroncava? I si tornaven a aparèixer els skins i li robaven el violí?

En recordar els caps rapats, es va mirar la mà esquerra. Ja no li feia mal, però va bellugar els dits per assegurar-se’n. S’havia espantat de valent.

Llavors va agafar el violí.

Va ser un gest instintiu, gairebé maquinal, però quan el va tenir entre les mans, ja no el va poder deixar anar. Era vell, no hi havia dubte, i calia afinar-lo una mica. Però era un instrument molt bonic. La fusta s’havia tornat mat, la seva lluentor havia desaparegut feia molt de temps, a la seva superfície vivien milers d’empremtes carregades de sentiments i totes eren de les mans del seu amo, i les cordes eren com els carrils d’una autopista capaç de permetre la circulació de tots els cotxes del món, de tots els sons de l’univers en aquell cas. Amb la mà dreta va tocar les cordes. Els tous dels seus dits hi van lliscar. Era un contacte harmoniós.

Va mirar amunt i avall del passeig.

El vell trigaria a tornar. La plaça era a cent metres, i els urinaris… Potser podria aconseguir algunes monedes més per a ell durant la seva absència.

Potser.

Tot i que no va ser solament per allò que al final va agafar el violí amb la mà esquerra i l’arquet amb la dreta. També va ser per ell.

Per ell mateix.

Volia tocar al carrer.

Necessitava tocar al carrer.

Amb una altra gent, un altre públic, en una altra dimensió.

I sol.

Ni tan sols era capaç d’explicar-ho. L’instint parlava per ell. En Jamie sempre li deia que es fiés de l’instint, que es deixés portar pel millor de l’ésser humà, que es deixés arrossegar sense por.

Es va posar dret, es col·locà el violí entre l’espatlla i la barbeta, va tancar els ulls i va inspirar. Després conduí l’arquet fins a les cordes. Ni tan sols sabia què tocar, fins que va recordar en Tobies parlant de la Primavera de Vivaldi.

Eren a la primavera.

Temps d’amor.

I va començar a tocar, deixant que la música li corregués pertot arreu, com sempre, i convergís al bell mig del seu univers creatiu per a esclatar en el cor de la passió.

Era tot el que necessitava.