9. La pausa

El violinista no es va estranyar de veure’l. Tampoc no va deixar de tocar. Li adreçà un somriure afectuós i es va concentrar en la part àlgida de la melodia, també desconeguda per a en Daniel. Com si toqués per a ell, va tancar els ulls i va entrar en el trànsit final del número. Mentrestant, el nen se li va asseure al costat.

Des de la seva nova posició, el va observar amb interès. La cara del vell era expressiva, però li faltava alguna cosa, una mena de pont que portés aquella expressivitat fins a les mans. El sentiment desapareixia en un pou obert entre ell i el violí. La música era molt bonica, però li semblava mancada de vida.

Va sentir molta llàstima per ell, una gran pena. Però no li ho va dir.

Quan l’home va acabar el tema i es va posar el violí sobre la falda, una dona es va acostar i diposità una moneda de cinc pessetes a la funda de l’instrument. Tots dos van veure com s’allunyava revestida de solemnitat. Vestia amb elegància i duia unes quantes bosses a les mans. Finalment es van mirar.

—Hola —el va saludar.

—Hola —va dir en Daniel.

—Em pensava que tenies pressa.

—Ja no —va manifestar ambiguament. Tot seguit li va allargar la bossa—. T’he portat això.

—Ah, sí?

—He pensat que et vindria de gust.

Ja l’havia obert. Tenia l’entrepà a les mans.

—De llom —va ponderar—. M’encanta.

—Sí, tenia molt bona pinta.

—I tu?

—Ja he menjat. Si te’n ve de gust un altre… —va dir sense recordar que ja no tenia diners.

Sí, sí que en tenia. El canvi de l’altra butxaca.

—Amb això ja faig, gràcies.

—De res.

Va fer la primera mossegada a l’entrepà, però no per això va deixar de parlar.

—Escolta, vas per aquests mons de Déu donant bitllets de deu mil pessetes a la gent i comprant-los entrepans de llom?

—No, només ho faig amb els que toquen el violí —va somriure en Daniel.

—Què ets, un bon samarità o un venedor de violins?

—M’acabo d’escapar del manicomi, te’n recordes?

Van esclafir a riure, i el vell va aprofitar l’avinentesa per empassar-se el primer mos de l’entrepà, ja mastegat, i tot seguit clavar-hi una altra queixalada amb avidesa. El pa, calent, li va cruixir a la boca. Gairebé per mimetisme, en Daniel va bellugar els dits de la mà malparada però indemne.

—Què et passa? —es va interessar el seu company.

—He caigut.

—Com et dius?

—Daniel.

—Només Daniel?

—Daniel Banks —va respondre, després d’una lleu inseguretat.

Va semblar que respirava tranquil en veure que el violinista no canviava el to de la seva conversa.

—El teu pare era anglès?

—No, és de Barcelona. La meva mare és americana. De fet el meu nom sencer és Daniel Armangué Banks.

—Però vius a Nova York amb la teva mare, i ella li ha canviat l’ordre, oi?

—Sí —va concedir.

—Veus gaire el teu pare?

—No gaire. Ell treballa a Madrid ara, i també a Brussel·les.

—Sembla important.

—Ho és. —No hi havia orgull a la seva veu, sinó tristor. La va canviar quan va afegir—: Però demà el veuré.

—Ve a Barcelona?

—No, vaig jo a Madrid.

—Caram, que viatger. Quan te n’hi vas?

—Demà al matí.

—Quants dies fa que ets a Barcelona?

—Vaig arribar ahir.

Va deixar de mastegar, sorprès pel que li estava dient.

—Quina manera de fer turisme! On t’estàs?

—En un hotel. Al Princesa Sofia.

El violinista va beure un llarg glop d’aigua.

—Escolta, a quina mena d’escola especial vas? Sembles un noi espavilat.

—Et pensaves que anava a una escola de disminuïts físics o alguna cosa per l’estil?

—No sé, com que m’has dit que era un escola especial… Quantes menes d’escoles especials hi ha?

No li va contestar. Ni tan sols va semblar que ho anés a fer. Va doblegar la bossa de paper i la va ficar a la paperera on estava repenjat. Després va agafar l’arquet del violí.

—Ja has acabat? —va voler saber.

El violinista s’empassava l’últim mos.

—Sí, per què?

—Toca alguna cosa.

—Què vols que toqui?

—No ho sé. Allò d’abans no ho coneixia.

—Perquè era meu. Hi entens, en música?

Va arronsar les espatlles.

—Tens gaires composicions?

—I tu, tens gaires preguntes?

—Com et dius?

El violinista va tirar el cap enrere, rendit.

—Em dic Tobies —va respondre—. Tobies Martí.

Li va agafar l’arquet, que ell li seguia allargant, i, sense deixar de mirar-lo de fit a fit, va agafar l’instrument amb l’altra mà, l’esquerra.

—Coneixes Paganini? —li va preguntar.

—És molt difícil —va reconèixer en Daniel.

—Me cago en dena…! —va esbufegar en Tobies—. Estàs fet un bon setciències, tu, eh?

En Daniel va desplegar un ample somriure i es va repenjar a la paperera, grisa, metàl·lica, disposat a escoltar-lo, decidit a ser el seu públic. El violinista va deixar anar una glopada d’aire i es va resignar. Potser eren les generoses deu mil pessetes, o l’entrepà i l’ampolleta d’aigua. O tal vegada era ell. Li agradava el seu acompanyant. Una petita ruptura en la monotonia de la quotidianitat. De manera que va començar a tocar un altre cop.