22

Aquell dia la xafogor era atapeïda i untuosa i el sol, esbatanat i obert, escampava l’anarquia de l’angúnia, l’anunci d’una aspror eixuta i abaltidora, preludi d’un defalliment fastiguejant, d’una calorada anorreadora. El Joan, intentant alleugerir la temperatura que li cremava la pell, havia aturat la feina i s’entretenia arrencant la pell d’un préssec amb la delicadesa d’un cirurgià, lentament, sense presses, separant la capa sedosa segons la seva coloració. Ara un bocí de groc, ara un fragment de porpra, a poc a poc, amb tot la calma del món, quasi sentint la sensació refrescant de la fruita relliscant-li per la gola. I mentre, la fruita abandonava el seu mantell protector, la polpa carnosa s’ensorrava, vençuda per la pressió, entre els dits del Joan. S’esmunyia esbalaïda i deixava regalimar la lloança dels seus sucs, el clam, el sucre i la frescor de l’aigua perfumada. I enmig d’aquell catàleg de sensacions, l’Anna havia decidit canviar els papers i passar d’observada a observadora.

Des d’un racó prou discret, a recer i sense por de ser descoberta, l’Anna assistia al ritual de pelar el préssec en absolut silenci, pensant, això sí, que ja havia arribat el moment d’acabar amb tanta mirada furtiva, que ja era hora de tancar una etapa, d’avançar en el desenvolupament del joc, de moure fitxa d’una vegada. El Joan va sentir la seva veu abans d’arribar a veure-la a ella i es va esglaiar tant que per poc no li vola la fruita de les mans i acaba estavellant-se a terra.

—No n’hi ha una miqueta per a mi? —va exclamar tot assenyalant el préssec amb la punta del dit.

—I és clar que sí —replica el Joan, encara sense recuperar-se del tot de la sorpresa—. Ara mateix n’hi vaig a buscar un de ben madur.

—No. Aquest ja m’està bé —replica l’Anna, sense abandonar el somriure un punt burleta que li brilla al rostre.

—Però… —dubta el Joan, que no veu gaire clar això de donar-li una fruita que ell ha rebregat amb els dits.

—No pateixis. Aquest m’agrada i té molt bona pinta —diu mentre li agafa la fruita d’una revolada i la mossega amb ganes i sense miraments.

Li passa la llengua, se la refrega amb ganes pels llavis. I és prou madura com per liquar-se amb el contacte i rajar barbeta avall com un sallent boscà. Els sucs del préssec rellisquen, baixen, són a punt de xocar amb les vores del sostenidor del biquini i deixen un regalim de sucre i lluïssor, un camí cap a l’abisme, un precipici obert per on caure sense frens ni mesures.

L’Anna es descorda els sostenidors amb dos moviments precisos i es queda amb els pits a l’aire davant del Joan.

—No hi ha res més lleig que un biquini tacat de préssec. —I afegeix amb un gest maliciós—: No t’importa, oi?

—No, és clar que no —contesta amb un fil de veu, sense poder apartar la mirada d’aquella gota de suc que és a punt de tocar el mugró dret de l’Anna.

—Vols que compartim el préssec i així t’estalvies anar a collir-ne un altre?

—Compartir el préssec? Què vol dir amb compartir el préssec? —replica el Joan amb el vermell de l’astorament pintant-li les galtes.

—Doncs, està ben clar. Compartir el préssec. I l’esclafa una mica contra la clavícula, provocant al moment que el rierol líquid que baixa pel seu pit es faci una mica més cabalós, una mica més indòmit, una mica més temptador.

—Ja saps que no és bo malbaratar una fruita tan madura i tan dolça. Seria un pecat deixar-la perdre, no et sembla?

—I què vol que faci —interroga el Joan, començant a endevinar que està tancat en un carreró sense sortida, atrapat en un parany del qual no hi ha escapatòria.

—Llepa’l abans no arribi massa avall. Llepa’l bé. No en deixis ni rastre. Que no es perdi ni una gota.

I el Joan es veu de cop atacat per una doble descàrrega de foc creuat. D’una banda, el seny que li diu que marxi, que abandoni, que ni aquella dona ni aquella història que s’està obrint són fetes per a ell, que només és un trist pagès a sou que no es pot embolicar en aquestes guerres. Que això li portarà més maldecaps que alegries. I de l’altra, la rauxa, l’encís que el cos d’aquesta dona exerceix sobre totes i cadascuna de les seves neurones, la fascinació amb què les seves corbes li xuclen la consciència. I no cal ni dir que aquests enfrontaments són sempre batalles perdudes. No hi ha lloc per acollir el dubte. Guanya la crida del cos per damunt de les recomanacions del cervell. I ell, és clar, no és una excepció. I s’aboca a llepar-li el préssec, els pits i el coll, a menjar-li la boca.

I quan més encegat està, confonent llengua i mugrons, ella el detura amb un gest suau i enèrgic a la vegada.

—Espera’t un moment —li diu mentre agafa el préssec, se’l posa dins les calcetes del biquini i l’esclafa amb força, convertint-ho tot en un mar dolç, arrissat i bulliciós.

—Ara sí, ara ja podem compartir tot el préssec sense problemes.