15
La vida al Mas del Talp era del tot plàcida. L’Ndongo i la Seynabou tenien cura de totes les feines de la casa i, per damunt de tot, una de les seves obligacions bàsiques era la de procurar que l’Anna i l’Albert tinguessin sempre els seus desitjos a punt. Val a dir que no eren especialment exigents ni complicats i que les seves necessitats es limitaven a petites qüestions, producte més de rampells quasi infantils i que, en línies generals, es podien solucionar amb facilitat i sense gaire trasbals.
Ara una amanida de tomàquets de l’hort, ara un brot de menta per aromatitzar un plat. Ndongo, mira’t la porta del garatge que no acaba de tancar del tot. Seynabou, treu el joc de taula blau que avui vénen a sopar uns galeristes de Florència i vull que coordini bé amb el cel. Res especialment complicat, res essencialment mortificador ni angoixant. De fet, tant l’Ndongo com la Seynabou gaudien de força temps lliure, ja que l’Albert i l’Anna, tot i que havien convertit la finca en el seu centre d’operacions, mantenien casa a Barcelona i es movien sovint amunt i avall, intentant no abandonar les seves ocupacions professionals i socials, la qual cosa feia que el Mas del Talp fos un indret tranquil que només es mobilitzava quan hi havia sopars, dinars o convidats.
La relació entre tots quatre s’havia anat fent cordial i en alguns punts fins i tot còmplice. Val a dir que en aquest sentit l’Albert era molt més donat a cercar camins nous i que sovint, amb la transparència d’un nen, jugava a nous jocs, intentava provatures peculiars com la d’ensenyar-li al Ndongo, que des del primer dia va mostrar una fascinació especial pel tema, els rudiments dels procediments fotogràfics, arribant fins i tot a regalar-li una de les seves màquines i deixant-li utilitzar el laboratori. Això el divertia força i podia presumir davant dels amics de tenir un senegalès fotògraf, un deixeble avançat, un artista en potència, una esponja de coneixements cridat a revolucionar els conceptes fotogràfics.
I d’aquesta manera l’Ndongo anava tot el dia amunt i avall amb una Nikon FE2 penjada al coll, fotografiant tot el que li cridava l’atenció, un fet que molestava l’Anna, que, més seca en aquests assumptes, veia amb mals ulls que el servei es dediqués a perdre el temps en lloc d’atendre les seves obligacions. No si aquest al final acabarà fent les teves exposicions i ens tocarà fer els llits a nosaltres, li recriminava sovint a l’Albert.