14

Està clar que som nosaltres els qui canviem les coses. Els vestidors són un cau de merda, una acumulació de greixos, suor i pudors. Amb el cinturó de la victòria lligant-me el ventre seria un palau, la més refulgent de les sales de festa, el més àlgid dels esclats de joia. Una ampolla de cava barat, del que fan anar pel bar del pavelló d’esports per anar cobrint les aparences i una demanda més aviat minsa, podria arribar a tenir el sabor del més ben envellit dels xampanys francesos i les seves bombolles esclatant a la superfície de la copa, convertir-se en la més excelsa de les simfonies. Però ara, fent parella amb la derrota, ballant sense ganes i sense força aquest últim vals, una cançó desafinada, dissonant i perversa, tot s’ha tornat brut i fosc, més brut i fosc encara del que és en realitat. La meva vida ja fa tuf de putrefacció. Estic mort. Estic podrit. Estic menjat pels cucs que vomiten la meva carn barrejada amb àcids gàstrics perquè ni tan sols ells la suporten i l’aire esdevé absolutament irrespirable.

M’ofego, em falta oxigen. Em sobra aquesta pressió que m’aixafa els pulmons, que m’oprimeix el cor, un cor que ja no sé si batega o explota, un cor que s’accelera i que s’alenteix sense ordre, que es mor a cada nova pulsació.

I sento el Paco, l’amo del gimnàs on m’he passat mitja vida, el meu entrenador, l’home que també pensava que jo el podria arrencar de la negror i conduir-lo a la llum de l’èxit, que li podria canviar les fondes de mala mort per hotels de luxe. El sento parlar al meu costat i em fa l’efecte que és lluny, al fons d’un pou on no goso ni tan sols mirar. O potser sóc jo qui es troba al capdavall d’un abisme, a la base última d’un precipici, acabat, anorreat, mort.

—No et preocupis —li sento dir—. Ja ho tornarem a intentar. Hi ha més dies que llangonisses —remata.

Llangonisses? Jo sí que sóc una bona llangonissa. Un tros de carn sense esperit. Carn picada amb el budell per fora. Una desferra, una misèria. I sento més que mai aquesta ferum de resclosit, de suor. Tinc la fetor de la derrota clavada al nas. I no m’hauria pogut imaginar mai que el fracàs flairés així. Em tapa, em col·lapsa, m’anul·la. Ja no sóc res. I encara pitjor, ja no podré ser mai més res.

—No pateixis —em repeteix el Paco—. Li demanarem la revenja i guanyarem.

Bon intent, Paco. Però ja saps que no aconseguiràs que m’ho cregui. Saps tan bé com jo mateix que ningú no em tornarà a donar una oportunitat. Els anys no perdonen i jo ja ho tinc tot fet. La meva història s’acaba aquí. S’ha acabat fa uns minuts a la lona del ring, aquesta lona amb olor de sang i de peus, aquesta lona que trepitja i dessagna, aquesta lona que es menja els somnis i el futur, aquesta lona que és com una malaltia fatal, que quan et besa t’arrenca les entranyes i t’obre les portes de la mort, et convida a morir-te lentament, amb desesper, arrebossat per sempre en l’ou de la misèria i el pa ratllat de la desesperació.