2

Li hauria agradat poder-se mossegar el llavi inferior, deixar-lo entre les dues files de dents i començar una pressió lleu. Aquell gest inconscient el tranquil·litzava, li alleugeria la tensió, aquella pressió que li feia bullir les temples i li oprimia la boca del cor. Però es va haver d’acontentar amb encavalcar el superior damunt del de baix i sentir per un moment el tacte humit i una sensació embolcallant i emparadora. Una mirada entre escrutadora i perduda el va tornar a la realitat. També el va ajudar aquella banda sonora que sentia de fons, feta de zum-zum, de brogit sord i de crits aguts que de tant en tant s’aixecaven per damunt de la resta. Tot plegat li va fer recuperar la consciència i la concentració. Una dècima de segon pot arribar a ser fatal en aquesta feina. Va sacsejar el cap amb força, com un animal i va treure aire pel nas amb contundència, fent soroll, esbufegant com ho faria una bèstia neguitosa.

Dues passes, àgils i pretesament subtils, fetes amb la lleugeresa d’una pantera, com si tingués els peus encoixinats, com si l’univers s’hagués posat d’acord per alentir el ritme, per moure’s a càmera lenta, sense fer soroll. Ara sí. Ara sabia del cert que havia recuperat la concentració, que ho tenia tot sota control, que ja no li calia ni respirar fondo ni mossegar-se els llavis. Ara que, tot i ser cada vegada més fort, ja s’havia aïllat i no sentia el brunzit de la gent, era conscient per primera vegada que les regnes del joc eren a les seves mans.

I pensant precisament en les seves mans va abaixar els ulls un moment i les va veure fetes de cuir vermell, tenses i lluents, preparades per a qualsevol cosa, a punt per a aquella tempesta devastadora i definitiva que era a punt de començar i que el portaria a una nova existència. Li agradaven les seves mans. Tenien les cicatrius que explicaven fil per randa l’aventura de la seva vida i amb el pas del temps s’havien fet fortes i d’una contundència que semblava no tenir rival. Va aixecar la dreta amb una parsimònia perfectament estudiada, a la vegada que acompanyava el moviment amb els ulls que, gràcies a aquest arc, van recuperar el camp de visió perdut. La vermellor del puny era exultant, rotunda, autènticament física, palpable, sòlida. En sabia fins i tot el pes, 284 grams. Poques persones al món sabien amb precisió el pes exacte d’un apèndix de la seva anatomia. I no hi havia lloc per al dubte. En aquells moments, les seves mans eren la part més important de la seva anatomia, la més bàsica, la que atresorava el gruix de la responsabilitat, la clau de volta del present i del futur, la diferència bíblica entre la bondat i la maldat.

Aixecar la vista també li va servir per trobar-se de nou amb aquells ulls escrutadors i perduts que semblaven vagarejar per les parts més fosques i llunyanes de l’univers i que, malgrat tot, no s’allunyaven ni un moment dels seus. No li agradaven els ulls buits, amagaven la transparència i no deixaven veure les intencions. I aquells que tenia al davant eren opacs com el fons d’un abisme i els tenia clavats com un ganivet d’acer calent.