9

El temps és una bèstia capaç de relativitzar els seus moviments, i potser per això, mentre a l’Albert Vallmitjana se li eternitzava tot el procés de remodelació del mas, per a Sebastià Garriga el treball dels arquitectes, dels paletes i tot el tràfec intens que veia a la finca li semblava vertiginós i més quan se sorprenia a ell mateix agafant el camí del turó per anar fent inventari privat i secret de les millores que patia la finca, quan el trasbals interior el portava a pensar que a cal Montornès hauria pogut estar al dia de tot només aixecant una mica la persiana de casa seva.

I no podia evitar pensar en veu alta que aquell cony de casa era lluny, massa lluny del poble, mentre recordava com era l’indret que trepitjava abans de la reforma integral que ja començava a agafar cos i forma definitius.

Els dies cauen invisibles al domini del rellotge, a la precisió ferotge del calendari, i s’amuntegen els uns damunt els altres, convertint-se en passat com un remoreig inapreciable a simple vista. Potser per això, un dia al matí, el carter li va portar un sobre poc corrent, de colors vius i lletres treballades que res tenien a veure amb els extractes bancaris, amb les propagandes de tota mena i ni tan sols amb les escadusseres missives personals que rebia molt de tant en tant. Era una invitació per assistir a la festa oficial d’inauguració del Mas del Talp.

Aquell paper, arrodonit amb una de les fotografies de Vallmitjana, hauria d’haver estat un presagi de tot allò que no es pot tenir mai, que no és a l’abast dels dits, però Garriga, aclaparat pels nervis i per la vertiginosa successió d’esdeveniments, només va ser capaç d’interpretar-ho com un compromís, com una mena de prova de foc. Gent coneguda de la cultura i ell allí al mig, com l’alcalde del poble. No es podia permetre fallar, no podia admetre de cap manera fer el ridícul i per això es va fer acompanyar de dues persones que, segons el seu criteri, li servirien per cobrir dues probables eventualitats. D’una banda, la Glòria Vinyals, a ella li agradaven aquelles coses i, en un moment de compromís el podia treure del mal pas i lliurar-lo d’algun ensurt desagradable. De l’altre, el Joan Vidal, era prou discret com per no comprometre’l i podia ser un bon recurs si allí al mig de tants estranys tot se li girava i les coses no rutllaven com ell volia. El que no es podia permetre de cap manera era quedar-se sol, plantat al mig com un estaquirot i sense ningú amb qui parlar i sense saber cap on anar.

La nit de la recepció va ser del tot insòlita. Un ambient on Vallmitjana regnava amb fluïdesa, sense falses maneres, sabent-se el centre de l’interès tot i semblar que la major part dels presents mostraven vers ell només una atenció circumstancial i difusa. Ell anava i venia, donava ordres al servei, un senegalès de nom Ndongo Diouf i la seva dona Seynabou, els habituals del servei, que tenien cura de casa i de la cuina i un grup de cambrers facilitats per l’empresa de càtering que es movien amb discreció i eficàcia entre els convidats, una reunió extensa i complexa de cares conegudes i de gent de totes les condicions i àmbits que reien, bevien i menjaven sense parar, com si aquell fet fos una cosa ben habitual, un costum sovintejat.

El Sebastià, allí al mig, es debatia en un batibull de sentiments atropellats que se li barrejaven al cap. Assistia com a convidat de primera fila a un esdeveniment insòlit al poble, una acumulació de gent famosa i important que podia ser tot un presagi de futur, una mena de garantia de canvi, que podia representar situar el municipi a l’ull de l’huracà de la popularitat. Noms importants que farien d’aquell indret el seu centre d’operacions amb tota la repercussió que això comportava. És clar que també veia que se li escapava de les mans, que aquell univers no era el seu, que ni tan sols era capaç de recordar els noms i les professions de tanta gent com li havien arribat a presentar aquella nit. Per contra, no podia deixar d’observar de cua d’ull la Glòria, que es movia com peix a l’agua, que semblava saber la vida i miracles de tothom i que es mostrava encantadora i loquaç amb uns i altres. Encara sort que li va passar pel cap la pensada de portar el Joan, sinó s’hauria passat mitja nit com un mussol en una branca fosca. El seu neguit era tan gran que fins i tot li va venir la pensada d’agafar per banda l’Albert Vallmitjana i explicar-li els detalls del drama que havia sacsejat el poble, la marca que l’estigmatitzava, aquella taca que ni el pas del temps havia aconseguit esborrar del tot i que potser només desapareixeria quan tots els protagonistes fossin sota terra. Ho va pensar dues o tres vegades com una possibilitat d’agafar protagonisme, però les va desestimar totes. Sense dubte el raonament final el va portar a decidir que era molt pitjor el remei que la malaltia. Si el fotògraf es quedava i es feien amics ja hi hauria temps d’explicar misèries i vergonyes.

Si no hagués estat tan ocupat compaginant les llambregades del seu cervell amb els intents de fer venir la llum a tota aquella escena estranya i del tot aliena al seu tarannà habitual, el Sebastià potser se n’hauria adonat de les mirades que, cadascú pel seu costat, la mestressa de la casa i el que semblava ser l’ajudant del fotògraf barceloní dirigien al seu acompanyant. Però ell estava massa pendent autocompadint-se en secret i, sobretot, intentant no demostrar que s’avorria, que no sabia ben bé de què parlar amb ningú, intentant fer veure que podia ser tant o més cosmopolita que qualsevol d’aquelles persones que no paraven de moure’s, que circulaven amunt i avall, ara amb una copa de cava, ara amb un canapè, ara amb un tros de truita, ara amb un tallet d’aquell pernil de pota negra que, senyorial i magnètic presidia una de les ales del menjador.

De cop va sentir un braç que li passava per damunt l’espatlla i l’aferrava amb una barreja d’energia i cordialitat. Agafat per sorpresa no va poder evitar un sobresalt, una llambregada que no li va passar desapercebuda a l’Albert Vallmitjana.

—No t’espantis, alcalde —li va deixar anar en un to entre l’afabilitat i la sornegueria.

—Què, t’ho passes bé? —i sense donar-li ni una oportunitat de contestar, va afegir—: Vine, que et vull presentar un amic.

I el va estirar cap a l’altre costat de l’habitació deixant sol el Joan Vidal, que va clavar els ulls al fons del got, veient com els glaçons xocaven contra els murs de vidre impulsats pels moviments rotatoris del seu canell. Encara no era capaç de comprendre perquè s’havia deixar engalipar per venir a aquest ball de carnaval. Es preguntava què hi feia ell allí, quan va sentir una veu massa propera per ser el retall d’una conversa casual agafada al vol.

—No ens coneixem, oi?

—Diria que no —va contestar el Joan, acabant-se de girar i fitant de dalt a baix la seva interlocutora.

—Doncs, s’haurà d’arreglar —va replicar amb l’acompanyament d’un somriure entre picardiós i hospitalari—. Anna Ballester. Sóc la dona de l’Albert.

—Joan Vidal. Amic de l’alcalde i veí del poble —li va dir mentre es canviava el got de costat, es refregava el palmell contra els pantalons per tal d’eliminar-hi els rastres d’humitat i dirigia la mà oberta cap a la seva nova interlocutora amb un gest entre cordial i astorat.

Però l’Anna, acostumada a bregar en aquella mena d’espectacles de masses i conscient de l’atabalament del Joan, va rebutjar la mà i fent cimbrejar la cintura, es va acostar a ell, li va passar el braç per darrere del coll, el va atraure lleument cap a la seva cara i li va fer un petó als llavis. Va ser un petó curt i humit, un d’aquells petons carregats amb el verí desestabilitzador de l’ambigüitat, un petó capaç de ser considerat un gest de cortesia progressista o una invitació oberta a la transgressió i al deliri de les carns. Era el primer petó sense taxes que rebia d’una dona des de feia molts anys, tants que fins i tot els més plaents havien quedat colgats en l’arena plàcida de l’oblit. I mentre intentava ser capaç de racionalitzar aquell esclat hormonal, aquella barreja confusa de neguit, nerviosisme i desconcert que sacsejava el seu cos, va tancar els ulls durant un instant. Va ser un lapse infinitament breu de temps, però quan els va tornar a obrir només va ser capaç de veure els malucs densos de l’Anna, marcant-se a través del cotó blanc d’una faldilla d’inspiració eivissenca i perdent-se habitació enllà entre els convidats, lluny de l’abast encuriosit i calent del seu panteix nerviós i entretallat.