8

Res no és el que sembla i aquí t’ho jugues sempre tot a una carta. Un moment en fals i s’escorren per la claveguera mesos de treball, el futur i potser una cosa intangible i rara semblant a l’honor, al sentiment que et fa estar bé amb tu mateix i que et porta a mirar-te la vida amb un punt d’altivesa i un toc de xuleria, bàsics per sobreviure i anar endavant. I el més trist és que tot es pot enfonsar per un cop, per un mal moment, per una nit de poca concentració, tot es pot plegar com un castell de cartes per un ensurt no controlat, per una fiblada de ràbia mal dirigida. Ara és el moment de recordar que tan important és la preparació física com la mental. Que un bon cop no pot substituir mai un cap desendropit, lúcid i racional, que una cosa ha de ser el complement imprescindible de l’altra.

Ara tu, ara jo. I fer ballar les cames, esquivar i atacar, entrar i sortir, avançar i retrocedir. Una dansa, un saltironeig perfecte, una coreografia viril i amb final violent, un ball on la darrera nota és sempre la barreja agredolça de la victòria i de la derrota, dues sensacions que mai cauen en la mateixa persona. Aquí no hi ha mitges tintes. No existeix el gris. O blanc o negre. O guanyes o perds. Sempre cara o creu. I tot calculat, precís, intentant no fallar. Una errada pot ser el final. Un pas mal donat, un cop en fals poden convertir-se en la diferència que hi ha entre el tot i el res, en aquella frontera transparent que separa la glòria de la misèria, el clamor de la xiulada, el fervor de la bronca.

L’orella cou però cal concentrar-se i no defallir. Això no ha fet res més que començar i encara queda molt temps, un grapat de minuts preciosos que s’han d’aprofitar. Cal recordar que el cop no és la meta, però és una peça fonamental. Cal no oblidar que s’ha de buscar amb ganes aquell punt quasi màgic des d’on poder pegar i no rebre. Aquesta és la geografia ideal d’aquest viatge, colpejar i no ser colpejat.

Intent de dreta, esquivar i amagar. Tot ràpid i sense concessions, buscant aquest forat que s’obre. Una guàrdia un pèl baixa per intentar parar aquest cop que no ha arribat i no ha arribat perquè era això precisament el que buscaves. Obrir escletxa, deixar pas franc a la dreta que puja, agafa força i s’estavella contra la cella del rival. Sí senyor! Això fa mal. Fa mal i fa forat. I d’un forat sempre en raja sang. La primera ferida evident. I al primer cop. Un bon senyal. Si fos un d’aquells combats antics a la primera sang ja hauria guanyat, però aquí encara queda una bona suada per endavant. Encara queden més cops i més sang. De totes maneres una cella oberta és un hàndicap, això ho sap qualsevol. Ara, si no vol que li martellegi sense parar i li acabi obrint una boca de metro a l’ull, s’haurà de protegir amb totes les ganes i, és clar, descuidar altres parts del cos molt més vulnerables. Hòstia, la campana! Llàstima, trenta segons més haurien estat un bon regal.