L’endemà

Després d’enviar les cintes

LLUITO CONTRA CADA MÚSCUL DEL COS, que m’empeny a caure mort i em suplica que no vagi a l’escola, que vagi a qualsevol altre lloc i m’hi amagui fins demà. Però tant és quan hi torni, el que ha passat no es pot esborrar i, tard o d’hora, m’hauré d’acarar amb la resta de la gent de les cintes.

M’acosto a l’entrada del pàrquing, on hi ha una petita parcel·la amb heures i una làpida que duu gravada una benvinguda a l’institut cortesia del curs del 93. Al llarg dels últims tres anys, he passat per davant d’aquesta llosa un munt de vegades, però mai amb el pàrquing ple de gom a gom, perquè no havia arribat mai tan tard.

Fins avui.

Per dues raons.

Una és perquè he estat esperant que obrissin l’oficina de correus per enviar una capsa de sabates plena de cassets. He fet servir una bossa de paper marró i un rotllo de precinte per embolicar-ho tot i m’he oblidat oportunament d’apuntar-hi l’adreça del remitent. He enviat el paquet a la Jenny Kurtz, contribuint així al seu canvi en la manera de veure la vida, de veure el món, a partir d’ara.

L’altra és pel senyor Porter. Si assisteixo a la classe de primera hora, mentre ell escriu a la pissarra o s’està a la seva taula, no em podré estar de mirar tota l’estona al mig de l’aula, una taula a l’esquerra.

La taula buida de la Hannah Baker.

La gent es mira la seva taula cada dia. Però, avui, per a mi, és radicalment diferent respecte d’ahir. Per tant, em prendré tot el temps que calgui a la taquilla, i al lavabo, o a l’hora d’anar pels passadissos.

Segueixo pel camí que voreja el pàrquing. Continuo per la gespa de davant de l’entrada i creuo la porta de vidre doble de l’edifici principal. I se’m fa estrany, gairebé trist, caminar pels passadissos buits. Els meus passos sonen solitaris.

Al costat dels trofeus exposats, hi ha cinc fileres de taquilles, amb despatxos i lavabos a banda i banda. Veig altres estudiants, que fan tard, recollint els seus llibres.

Arribo a la meva taquilla, inclino el cap endavant i el recolzo a la porta metàl·lica. Em concentro per relaxar-me els músculs de les espatlles i del coll. Em concentro per calmar la respiració. I giro l’esfera per marcar la combinació; vaig al número cinc, després torno al quatre i finalment al vint-i-tres.

Cinc.

Quatre.

Vint-i-tres.

Quantes vegades m’he estat aquí mateix, pensant que no tindria mai cap possibilitat amb la Hannah Baker?

No tinc ni idea de què sentia ella per mi, de com era realment. En canvi, vaig creure’m el que els altres en deien. I em feia por el que haurien pogut dir de mi si haguessin sabut que m’agradava.

Giro l’esfera refent la combinació.

Cinc.

Quatre.

Vint-i-tres.

Quantes vegades m’he estat aquí mateix des del dia de la festa, quan la Hannah encara era viva, pensant que ja no tenia cap possibilitat amb ella? Pensant que havia dit o fet alguna cosa indeguda, sense gosar parlar-hi de nou? Sense gosar tornar-ho a intentar.

I llavors, quan va morir, ja res no va ser possible.

Amb el front recolzat a la porta de metall, giro el cap una mica per mirar en direcció al passadís, a la porta sempre oberta de la classe de primera hora. La classe del senyor Porter.

Just allí, al costat d’aquella porta, és on vaig veure viva per última vegada la Hannah Baker.

Tanco els ulls.

Qui veuré avui? A part de mi, hi ha vuit persones a l’escola que ja han sentit les cintes. Avui hi ha vuit persones que esperen veure com m’han afectat les cintes. I al llarg d’aquesta setmana o les següents, a mesura que les cintes continuïn circulant, faré el mateix amb les altres persones de la llista.

De lluny, m’arriba una veu que m’és familiar, esmorteïda per la paret de la classe. Obro els ulls lentament. Però la veu no se’m tornarà a fer amable.

—Necessito que algú porti això al despatx d’aquí al davant de part meva.

La veu del senyor Porter viatja pel passadís fins a mi. Em sento els músculs de les espatlles tensos, feixucs, i faig un cop de puny a la taquilla.

Sento una cadira que s’arrossega i unes passes que surten de la classe. Les cames em fan figa, mentre espero que em vegi el company i em pregunti per què no sóc a classe.

Algú tanca una taquilla d’una filera de taquilles més enllà.

L’Steve Oliver surt de la classe del senyor Porter, em fa un gest amb el cap i em somriu. La noia de l’altra taquilla tomba pel passadís i està a punt de topar amb l’Steve.

Li diu fluixet «perdó, em sap greu», i l’esquiva per passar pel costat.

L’Steve se la queda mirant però no respon, manté l’embranzida i se m’acosta.

—Ei, Clay! —diu. I deixa anar una rialla—. Algú arriba tard a classe, avui.

Més enllà, al passadís, la noia es gira. És la Skye.

Començo a suar pel clatell. Ella em mira i li aguanto la mirada mentre fa unes passes, es gira i continua caminant.

L’Steve se m’acosta, però no el miro. Li faig un gest amb la mà perquè s’aparti.

—Després parlem —dic.

Ahir a la nit, vaig baixar de l’autobús sense parlar amb la Skye. M’hauria agradat parlar-hi, ho vaig intentar, però vaig deixar que passés de llarg de la conversa. Amb els anys, ha après a evitar la gent. Tothom.

M’enretiro una passa de la taquilla i l’observo com enfila el passadís.

Li vull dir alguna cosa, cridar-la pel seu nom, però tinc un nus a la gola.

Una part de mi vol que la ignori, que em tombi i em mantingui atrafegat, fent alguna cosa, fins a la segona hora.

Però la Skye avança pel mateix tros de passadís on vaig veure esmunyir-se la Hannah fa dues setmanes. Aquell dia, la Hannah va desaparèixer enmig d’una munió d’estudiants i deixava el seu comiat per a les cintes. Encara puc sentir les passes de la Skye Miller, que perden intensitat a mesura que s’allunya.

I em poso a caminar cap a ella.

Passo per davant de la porta oberta de l’aula del senyor Porter i, d’una llambregada, retinc més del que esperava: la taula buida al centre de l’aula, que porta dues setmanes buida i hi estarà la resta de l’any; una altra taula, la meva, buida durant un dia; desenes de cares que es giren per mirar-me, em reconeixen, però no ho veuen tot; i el senyor Porter, mirant cap a una altra banda, però començant a girar-se.

M’aclaparen les emocions; el dolor i la ràbia, la tristesa i la llàstima, però la més sorprenent de totes, l’esperança.

No m’aturo.

Ara torno a sentir les passes de la Skye de prop. I com més m’hi acosto, més ràpid camino i més lleuger em sento. La gola se’m relaxa.

Quan sóc a dues passes d’ella, dic el seu nom.

—Skye.