Casset 5: cara B

SEMBLA COM SI HAGUÉSSIM estat fent voltes pel mateix carrer des que hem sortit del Rosie’s. Com si estigués fent temps.

—Tu també eres a la festa? —li pregunto.

En Tony mira per la seva finestra i canvia de carril.

—No. Clay, necessito saber si estàs bé.

És impossible respondre. Perquè jo no la vaig rebutjar. No vaig fer res que contribuís al seu dolor o que la ferís. Però la vaig deixar sola en aquella habitació. Jo era l’única persona que hauria pogut acostar-m’hi per salvar-la d’ella mateixa, per fer-la sortir d’on s’estava amagant.

Vaig fer el que em va demanar i me’n vaig anar, quan m’hi hauria d’haver quedat.

—Ningú no m’acusa de res —dic en veu baixa. Necessito sentir aquestes paraules pronunciades. Necessito sentir les paraules per les orelles i no només al cap.

—Ningú no m’acusa de res.

—Ningú —diu en Tony, sense apartar els ulls del carrer.

—I tu? —li pregunto.

Ens acostem a una cruïlla amb un estop i redueix la marxa.

Em mira de reüll un instant i torna a fixar la vista endavant.

—No, jo no t’acuso de res.

—Però, per què tu? —li pregunto—. Per què te les va donar a tu, les còpies?

—Deixa’m que t’acompanyi a la casa de la festa —diu—. T’ho diré allà.

—I no m’ho pots dir ara?

Mostra un somriure tènue.

—Intento fer el possible perquè no ens desviem del camí.

Poc després que se n’hagués anat en Clay, la parella del sofà va entrar a l’habitació. De fet, seria més exacte dir que van entrar a empentes i rodolons. Us en recordeu? Em pensava que ella feia veure que estava beguda i em feia la murga perquè marxéssim. Per desgràcia no era fingit. Anava ben torrada.

Em vaig creuar amb ells al passadís. La Jessica s’agafava, amb un braç, pel coll d’en Justin, i amb l’altra mà palpava la paret per no perdre l’equilibri.

De fet, no els vaig veure entrar, i és que jo encara era a terra, recolzada a un extrem del llit, i l’habitació era a les fosques.

Quan vaig sortir de l’habitació, em sentia tan frustrat, tan confús, que em vaig recolzar al piano de la sala d’estar, com si el necessités per aguantar-me dret. Què havia de fer? Quedar-me? Anar-me’n? I on podia anar?

El noi l’agafava ben fort per evitar que ensopegués amb la tauleta de nit. Un cop asseguda al llit, ella no s’aguantava i va caure rodona… dos cops. I és que ell la tornava a asseure cada vegada. Bon noi; mantenia el riure al mínim.

Vaig pensar que l’acotxaria i tancaria la porta després d’anar-se’n. Llavors seria el moment oportú per tocar el dos. I aquí s’acabava tot.

El de la Hannah no era el meu primer petó, però sí el primer petó important, el primer petó amb algú que m’importava. I, després d’estar xerrant amb ella tanta estona durant la nit, vaig suposar que només era el començament. Tenia la sensació que alguna cosa naixia entre nosaltres, alguna cosa bona.

Però no es va acabar tot aquí. Perquè, si no, l’episodi no tindria prou interès per incloure’l en aquesta cinta, m’equivoco? I a hores d’ara, estic segura que ja sabíeu que no era el final.

Però, sense tenir clar on anava, vaig marxar de la festa.

En comptes de deixar-la, va començar a fer-li petons.

Sé que alguns de vosaltres us hi hauríeu quedat per aprofitar aquesta oportunitat irrepetible de fer voyeurisme, d’assistir a una trobada íntima de caràcter sexual. I encara que no hi veiéssiu res, si més no podíeu escoltar.

Però hi va haver dues coses que em van deixar clavada a terra. Mentre pressionava el front contra els genolls, em vaig adonar que devia haver begut molt aquella nit. I sense tenir garantit un bon equilibri, córrer arran de terra resultava arriscat.

Aquesta és una excusa.

L’altra és que les coses semblaven relaxar-se en aquella habitació. No només estava borratxa i es mostrava maldestra, també semblava com si no reaccionés a res. Diria que la cosa no anava més enllà dels petons. I semblava que es tractava de petons unilaterals.

Novament, com a bon noi que era, no s’aprofitava de la situació. La volia fer reaccionar. Ho va intentar diverses vegades.

—Que estàs desperta? Que vols que et dugui al lavabo? Que tens ganes de vomitar?

La noia no estava del tot inconscient. Grunyia i gemegava una mica.

Finalment, ell es va adonar que la noia no estava per escenes romàntiques i que segurament continuaria així una bona estona. Llavors la va estirar al llit i li va dir que tornaria de seguida per veure com estava. I se’n va anar.

A hores d’ara us deveu estar preguntant qui eren. Hannah, has oblidat de dir-nos com es deien. Però, no, no me n’he oblidat. Si encara conservo intacta alguna cosa, és la memòria.

Malament, perquè, si oblidés les coses de tant en tant, tots seríem una mica més feliços.

Hi havia boira espessa quan vaig sortir de la festa. I mentre caminava pel barri, va començar a plovisquejar. Més tard es va posar a ploure. Però, en un primer moment, només hi havia un ambient boirós que ho difuminava tot.

No, us haureu d’esperar per posar un nom a aquesta cinta. De tota manera, si heu parat atenció, fa estona que us n’he donat la resposta.

Abans que en digui el nom en veu alta, el noi en qüestió ha de patir una mica… per recordar tot el que va passar en aquella habitació.

I ho recorda perfectament, n’estic segura.

M’agradaria veure-li la cara en aquest moment, els ulls ben tancats, fent força amb les dents, estirant-se els cabells.

I li diria: nega-ho, si n’ets capaç, au, vinga, nega que jo també era a l’habitació. Nega que sé el que vas fer, o més ben dit, el que no vas fer, el que vas deixar que passés. Vejam com pots argumentar que aquesta no és la cinta en què fas la teva reaparició, que en deu ser una altra, que n’ha de ser una altra.

Ah, de debò? I ho preferiries? Una altra cinta milloraria les coses?

No ho creguis.

Ostres! Què més devia passar aquella nit?

Sé que no era la teva xicota, que amb prou feines havíeu parlat i que la coneixies ben poc, però aquesta és la millor excusa pel que va passar després? O potser és l’única excusa?

Sigui com sigui, no tens excuses.

Em vaig posar dreta, recolzant-me al llit per mantenir l’equilibri.

A la llum que entrava per sota de la porta encara es veien les teves sabates, l’ombra de les teves sabates. I és que, quan vas sortir de l’habitació, et vas quedar fent guàrdia a la porta. Vaig sortir de darrere el llit i em vaig dirigir cap a l’escletxa de llum, sense saber què et podia dir quan obrís la porta.

Però, abans d’arribar-hi, vaig veure que hi havia un altre parell de sabates… i em vaig aturar.

Quan vaig sortir de la festa, vaig estar passejant per aquells carrers. No volia tornar a casa, ni tornar a la festa.

Es va obrir la porta, però la vas tornar a tancar i vas dir:

—No, deixa-la que descansi.

Gràcies a aquella breu entrada de llum, vaig veure un lavabo amb les portes de llibret mig obertes. Mentrestant, el teu amic t’estava convencent perquè el deixessis entrar.

Jo estava esperant, amb el cor que se m’accelerava, atrapada al bell mig de l’habitació.

La porta del dormitori es va tornar a obrir. Però la vas tornar a tancar. I vas voler fer broma de la situació.

—Creu-me —vas dir—. No es mourà d’aquí. Es quedarà estirada al llit.

I què va contestar? Què va dir? Com et va convèncer perquè et quedessis fora i el deixis entrar a l’habitació? Ho recordes? Perquè jo ho recordo perfectament.

Va parlar del torn de nit.

Et va dir que treballava en el torn de nit i se n’havia d’anar al cap de cinc minuts.

Cinc minuts, és tot el que necessitava. De manera que «tranquil·litza’t i deixa’m passar».

I això és tot el que et va caldre per deixar que obrís la porta.

Coi.

Que penós.

No m’ho podia creure. I el teu amic tampoc no s’ho podia creure, perquè, quan va tornar a agafar el pom, no es va precipitar de seguida a l’habitació. Va esperar que protestessis.

En aquell breu moment, quan no vas dir res, em vaig posar de genolls, fastiguejada, tapant-me la boca amb les mans. Vaig córrer de quatre grapes entrebancant-me cap al lavabo. Les llàgrimes em feien veure borrosa la llum del passadís. En caure al terra del lavabo, vaig quedar embolcallada per un munt de jaquetes.

Quan es va obrir la porta de l’habitació, vaig tancar les portes del lavabo. I vaig aclucar els ulls ben fort. La sang em bategava amb força a les orelles. Em gronxava endavant i enrere, endavant i enrere, picant amb el front contra la pila de jaquetes. Però amb el ressò dels greus per tota la casa, no em sentia ningú.

«Tranquil·litzat». Aquestes paraules les ha dit abans aquest paio. És el que diu sempre que s’aprofita d’algú, de les seves xicotes, dels nois, de qui sigui.

És en Bryce, per força. En Bryce Walker és el que entra a l’habitació.

I amb el ressò dels greus, no el va sentir ningú quan va travessar l’habitació i es va posar damunt del llit. Les molles van grinyolar amb el seu pes. Ningú no va sentir res.

I jo ho podria haver aturat. Si hagués pogut parlar. Si hagués pogut veure. Si hagués pogut pensar en alguna cosa. Hauria obert aquelles portes i ho hauria aturat.

Però no ho vaig fer. I no importa quina excusa puc tenir. No és excusa que tingués un bloqueig mental. No tinc cap excusa. Ho hauria pogut aturar i no se’n parli més. Però, per aturar-ho, sentia que havia d’impedir que el món girés. Era com si hagués perdut el control de les coses durant tant de temps que res del que fes pogués importar gaire.

I ja no podia suportar les emocions. Volia que el món s’aturés… que s’acabés.

Per a la Hannah, el món es va acabar. Però, per a la Jessica, va continuar. I la Hannah l’ha agredit amb aquestes cintes.

No sé quantes cançons van sonar mentre tenia la cara enfonsada en les jaquetes. Els ritmes se succeïen d’una cançó a l’altra. Al cap d’una estona, em sentia la gola irritada, raspada, em coïa. Havia estat cridant?

A través dels genolls, sentia les vibracions dels que creuaven el passadís. I quan vaig notar unes passes a l’habitació, diverses cançons després que hagués entrat, vaig recolzar l’esquena a la paret del lavabo… esperant. Esperant que obrís de cop les portes del lavabo i m’arrossegués fora del meu amagatall.

I què m’hauria fet, llavors?

El cotxe s’atura. El pneumàtic del davant frega la vorera. No sé com hi hem arribat, però la casa es troba just davant de la meva finestra. Davant de la porta per on vaig entrar a la festa i per on en vaig sortir. I, a l’esquerra del porxo, hi ha una finestra. Rere la finestra, un dormitori i un lavabo amb unes portes de llibret, on es va amagar la Hannah la nit que ens vam fer petons.

Però la llum del passadís va inundar l’habitació i es va infiltrar al lavabo, i els passos es van allunyar. S’havia acabat.

Al cap i a fi, no podia fer tard a la feina, oi?

I tot seguit què va passar? Doncs que vaig sortir de l’habitació i vaig creuar el passadís. I llavors et vaig veure assegut en una habitació, tot sol. Sí, a tu, a qui he dedicat aquesta cinta… Justin Foley.

Se’m regira l’estómac i obro del tot la porta del cotxe.

Seies als peus d’un llit, amb el llum apagat.

Seies amb la mirada perduda, mentre m’estava al passadís, glaçada, mirant-te fixament.

Feia temps que ens coneixíem, Justin. Des del primer cop que et vaig veure, quan vas relliscar a la gespa de la Kat, fins al primer petó al peu del tobogan, i fins llavors.

Primer, havies desencadenat una sèrie de fets que em van arruïnar la vida. Ara ho feies amb ella.

Davant mateix de la casa, vomito.

M’estic encorbat amb el cap just damunt de la claveguera.

Finalment et vas girar cap a mi. Tenies la cara blanca, inexpressiva, i la mirada buida, com d’esgotament.

O potser era de dolor?

—Pren-te tot el temps que vulguis —diu en Tony.

No et preocupis, dic mentalment, no t’empastifaré el cotxe.

Justin, maco, no te’n culpo únicament a tu. Tots dos en tenim part de culpa. Tant tu com jo ho podríem haver aturat, la podríem haver salvat. I ho admeto davant teu, davant de tots vosaltres. Aquella noia tenia dues oportunitats, i tu i jo la vam deixar sola.

Agraeixo la brisa a la cara, em refresca la suor del front i del coll.

Així, doncs, per què dedico aquesta cinta a en Justin? Què passa amb l’altre paio? Que no és molt pitjor el que va fer?

Oh, i tant! Però calia fer circular les cintes. I si les hi enviava, se les hauria quedat. Penseu-hi un moment. Va violar una noia i hauria fugit de la ciutat si hagués sabut… això… si hagués sabut que ho sabíem.

Continuo encorbat i agafo tot l’aire que puc. El retinc.

I expiro.

Inspiro. Retinc l’aire.

I expiro.

M’assec al cotxe, amb l’esquena ben dreta, i mantinc la porta oberta per si de cas.

—Per què tu? —li pregunto—. Per què les tens tu, les cintes? Què vas fer?

Passa un cotxe i observem com gira a l’esquerra dos carrers més avall. En Tony triga un minut més a contestar.

—Res —diu—. Creu-me.

Per primera vegada des que m’ha saludat al Rosie’s, en Tony em mira directament als ulls. I a la llum d’un fanal d’uns metres més enllà, li veig les llàgrimes als ulls.

—Acaba la cinta, Clay, i t’ho explicaré tot.

No dic res.

—Acaba-la. Et deu faltar ben poc —diu.

I bé, Justin, què en penses d’ell, ara? L’odies? L’amic que la va violar, continua sent el teu amic?

Sí, però, per què?

Deu ser per la necessitat de negar els fets, segurament. D’acord que té un caràcter difícil. D’acord que es desfà de les noies com si fossin roba usada. Però sempre ha estat un bon amic teu. I com més estigueu junts, més semblarà el vell amic de sempre, oi? I si actua com l’amic de tota la vida, no pot ser que hagués fet res mal fet. I això vol dir que tu tampoc no hauries fet res mal fet.

Perfecte! Això és fabulós, Justin. Perquè, si no va fer res mal fet, i tu no vas fer res mal fet, llavors jo tampoc no vaig fer res mal fet. I no et pots imaginar les ganes que tenia de no haver-li arruïnat la vida a aquella noia.

Però ho vaig fer.

Si més no, hi vaig contribuir. Com tu.

D’acord que no la vas violar tu. Ni jo tampoc. Ho va fer ell. Però tu… i jo… vam deixar que ho fes.

És culpa nostra.

—S’ha acabat —dic—. Què va passar?

Trec la sisena cinta de la butxaca i la canvio per la que hi ha al walkman.