Casset 3: cara B

Quants de vosaltres recordeu «Oh, el meu dòlar de l’amor»?

Més aviat, quants l’han oblidat?

Era divertit, oi? Omples un test, un ordinador analitza les teves respostes i encreua les dades amb altres tests. Per només un dòlar, tens el nom i el número de telèfon de la teva ànima bessona. Per cinc dòlars, tens els teus «top cinc». Ah, i tots els diners recaptats es destinen a una bona causa, oi?

Els campaments de les animadores.

Els campaments de les animadores.

Cada matí se sentien els anuncis optimistes pels altaveus: «No us n’oblideu, només us queden quatre dies per presentar els tests. Només quatre dies per descobrir el vostre amor veritable».

I cada matí, una nova animadora entusiasta continuava el compte enrere: «Només queden tres dies… Només queden dos dies… Només queda un dia… Avui és el dia!».

A cada passa que m’allunyo de casa d’en Tyler i d’en Marcus, se’m relaxen una mica més les espatlles.

Llavors el cor de les animadores cantava: «Oh, el meu dòlar, oh, el meu dòlar, oh, el meu dòlar de l’amor!».

Això anava acompanyat, és clar, de crits, xiscles i ovacions. Sempre me les imaginava fent cops de peu i obertures de cames i sacsejant els pompons al despatx d’atenció als estudiants.

Una vegada vaig passar pel despatx d’atenció als estudiants, per un encàrrec d’un professor, i era exactament el que feien.

I, en efecte, vaig emplenar el meu test. Sempre he tingut debilitat pels tests. Si mai em vau enxampar llegint una d’aquelles revistetes per a noies, us asseguro que no era pels consells de maquillatge. Era pels tests.

I és que no duies mai maquillatge, Hannah. No et calia.

D’acord que alguns consells sobre el pentinat i el maquillatge eren útils.

Així, duies maquillatge?

Però jo només fullejava les revistes pels tests. Els consells eren de més a més.

Recordeu aquells tests d’orientació acadèmica que havíem d’emplenar el primer any d’institut, que suposadament ens havien d’ajudar a triar les assignatures optatives? Segons el meu test, jo hauria pogut ser una bona llenyataire. I si aquesta carrera no prosperava, podria tenir com a carrera alternativa l’astronàutica.

Astronauta o llenyataire? De debò? Gràcies per l’assessorament.

No recordo la meva carrera alternativa, però jo també havia de ser llenyataire. Vaig voler entendre per què el test va donar com a resultat que aquella era la meva trajectòria acadèmica més idònia. El cert és que vaig marcar que m’agradaven les activitats a l’aire lliure, però a qui no? Això no vol pas dir que m’agradi tallar arbres.

El test de l’amor tenia dues parts. Primerament, feies una autodescripció: el color dels cabells i dels ulls, l’alçada, el cos, la música i les pel·lícules preferides. Llavors havies d’indicar amb una marca les tres activitats que t’agradava fer els caps de setmana. Però era curiós perquè, qui havia elaborat la llista havia oblidat d’incloure-hi la beguda i el sexe, les opcions que haurien triat la majoria dels estudiants.

En total, hi havia una vintena de preguntes. I sé, per la gent que apareixia a la meva llista, que no tothom va contestar sincerament.

Enmig de la vorera, al peu d’un fanal, hi ha un banc metàl·lic de color verd fosc. Potser abans havia estat una parada d’autobús. Però ara només és un banc per relaxar-se. Per a la gent gran o per a qualsevol persona cansada de caminar.

Per a mi.

En la segona part del test, havies de descriure com volies que fos l’ànima bessona: l’alçada, el cos, que fos atlètic o no, tímid o extravertit.

M’assec sobre el metall fred, inclino el cos cap endavant i deixo caure el cap entre les mans. Sóc només a pocs carrers de casa i no sé on anar.

Quan vaig fer la descripció, em vaig adonar que estava pensant en algú en concret de l’escola.

Hauria d’haver respost el test seriosament.

Deveu pensar que, si totes les meves respostes descrivien una persona, aquesta almenys hauria d’aparèixer entre els cinc de la meva llista. Però devia ser immune a les animadores i a les seves ovacions, perquè no va aparèixer per enlloc en la meva llista.

I no, no us en diré el nom… encara.

Per divertir-me, vaig fer el test com si fos en Holden Caulfield, la primera persona que em va passar pel cap, de la novel·la El vigilant en el camp de sègol, lectura obligatòria d’aquell semestre.

En Holden. Quin desastre la primera cita amb aquell solitari depressiu!

Quan van repartir els tests, a la classe d’història, a tercera hora, vaig encerclar les meves respostes.

El cert és que hi havia alguns noms estranys en la meva llista. Exactament la mena de persones que m’imaginava que s’enamorarien d’algú com en Holden Caulfield.

Era el típic dia de classe d’història d’en Coach Patrick. Havíem de desxifrar un munt d’apunts gargotejats a la pissarra probablement cinc minuts abans que comencés la classe i copiar-los a la llibreta. Si acabàvem abans que s’acabés la classe, havíem de llegir de la pàgina 8 a la 194 del llibre de text… i no quedar-nos clapats.

I sense parlar.

Com podia saber que m’havien de trucar totes aquelles noies? Donava per fet que tothom de l’escola es prenia el test de broma. Era senzillament una recollida de diners per als campaments de les animadores.

Després de classe, vaig anar directament al despatx d’estudiants. A un extrem del taulell, al costat de la porta, hi havia l’urna, que de fet era una capsa de sabates amb una obertura tallada a la tapa i decorada amb cors vermells i roses retallats. Els cors vermells duien escrits «oh, el meu dòlar de l’amor». Els cors roses tenien el símbol del dòlar de color verd.

Vaig doblegar el test, el vaig introduir a l’urna i me’n vaig anar. Però la senyora Benson, somrient com sempre, s’estava allà mirant-me.

—Hannah Baker? —va dir—. No sabia que la Courtney Crimsen i tu fóssiu amigues.

L’expressió de la cara devia reflectir exactament el que pensava, perquè de seguida va fer marxa enrere.

—Bé, si més no, m’ha fet la impressió. És el que semblava. Vull dir que sou amigues, oi?

Aquesta senyora sempre es fica on no la demanen.

La primera imatge que em va passar pel cap va ser en Tyler amagat a la meva finestra… i em vaig posar de mal humor! Que potser estava ensenyant aquelles fotos de voyeur? A la senyora Benson?

No. La senyora Benson em va dir que havia anat a portar uns xecs a la sala de l’anuari aquell matí i que havia vist enganxades a la paret algunes fotos de mostra que possiblement publicarien a l’anuari. En una de les fotos sortíem la Courtney i jo.

Ho heu endevinat. La foto de la festa, en què agafo la Courtney per la cintura, fent veure que m’ho estic passant d’allò més bé.

Ets tota una actriu, Hannah.

—No, només som conegudes —li vaig dir.

—El cas és que és una foto divertida —va dir. I el que em va dir llavors ho recordo exactament paraula per paraula—: El que és meravellós de les fotos de l’anuari és que tothom comparteix aquest moment amb tu… per sempre.

Sonava com una frase que ja hagués dit abans un milió de cops. I abans, probablement, jo hi hauria estat d’acord. Però no pas amb aquesta foto. Sense cap mena de dubte, ningú que mirés la foto compartiria el nostre moment. Ningú no podria imaginar el meu pensament en aquella foto. O el de la Courtney. O el d’en Tyler.

Tot el que es veu a la foto és fals.

En aquell instant, en aquell despatx, conscient que ningú no sabia la veritat sobre la meva vida, la meva idea del món va començar a trontollar.

Era com si conduís per una carretera plena de sots, perdés el control del volant i sortís —només una mica— a la cuneta. Les rodes aixequen polseguera però pots netejar el parabrisa. Això sí, per més fort que subjectis el volant, per més que t’esforcis a redreçar el cotxe, alguna cosa t’empeny cap a un costat. Ja no tens gaire control de res. I en un moment donat, la lluita et supera, t’esgota, i consideres la possibilitat de llançar la tovallola. I que passi el que hagi de passar… una tragèdia o el que sigui.

Em toco les temples amb els polzes i el front amb els altres dits i pressiono.

Estic segura que, en la foto, la Courtney hi exhibia un somriure magnífic. Fals, però magnífic.

Doncs no. Però no ho podies saber.

Vejam, la Courtney creia que em podia deixar al marge sempre que volgués. Però no vaig deixar que passés. Jo mateixa em vaig enretirar prou per desprendre-me’n… per un moment.

Però, i ara? El test. Per al dia dels enamorats. Era una altra ocasió per tornar a quedar al marge? Que potser aquest test, per als nois que trobessin el meu nom a la seva llista, seria l’excusa que necessitaven per demanar-me per sortir?

I, a l’hora de fer-ho, estarien especialment excitats arran dels rumors que els haurien arribat?

Vaig clavar una ullada a l’obertura de la tapa de l’urna, massa estreta per ficar-hi els dits. Però podia obrir la tapa i treure’n el meu test. Seria ben fàcil. La senyora Benson em preguntaria per què ho feia i li diria que em feia vergonya emplenar un test sobre l’amor. Ho entendria.

O bé… podia esperar i veure què passava.

Si hagués estat més espavilat, hauria estat sincer a l’hora d’emplenar el test i hi hauria descrit la Hannah. I potser hauríem xerrat, en una conversa seriosa, no pas mig fent broma com l’estiu passat al cinema.

Però no ho vaig fer. No m’ho vaig plantejar així.

Així que rebessin la llista, què en farien la majoria d’estudiants? Riure-se’n, com m’imaginava, i deixar-la córrer? O bé la farien servir?

Si hagués aparegut el nom i el número de la Hannah a la llista, l’hauria trucat?

M’escarxofo al banc fred i deixo caure el cap enrere. Ben enrere, com si l’extrem de l’espinada m’hagués d’esclatar si no m’aturava.

Em vaig dir a mi mateixa que difícilment passaria res de dolent. El test era una broma. Ningú no en faria res. Tranquil·la, Hannah, no en sortiràs escaldada.

Però, si es confirmaven els meus temors, si li donava a algú l’excusa per verificar els rumors sobre mi… doncs… no ho sé. Potser passaria olímpicament. O potser m’emprenyaria.

O potser ho engegaria tot a rodar.

Aquest cop, per primera vegada, vaig veure la possibilitat d’engegar-ho tot a rodar. Fins i tot em feia una certa il·lusió.

Des de la festa de comiat de la Kat, no vaig poder deixar de pensar en la Hannah; el seu aspecte, la seva manera de fer, com no encaixava amb el que es deia d’ella. Però em feia massa por descobrir segons què, massa por que es rigués de mi si li demanava per sortir.

Massa por.

Així, doncs, quines opcions tenia? Podia sortir del despatx com una pessimista i endur-me’n el test. O podia sortir-ne com una optimista i esperar el millor. Finalment, vaig sortir del despatx havent deixat el test a l’urna, sense saber del cert què era: optimista o pessimista?

Ni una cosa, ni l’altra. Una ximpleta.

Tanco els ulls i em concentro en l’aire fresc que m’envolta.

Quan vaig anar al cinema l’estiu passat per demanar feina, vaig fer veure que em sorprenia que la Hannah hi treballés. Però ella era l’únic motiu pel qual vaig fer aquella sol·licitud.

—Ja ha arribat el dia! —va dir l’animadora… amb un to animat, és clar—. Podeu recollir el vostre «Oh, el meu dòlar de l’amor» al despatx dels estudiants.

El meu primer dia de feina, em van posar al servei de venda de menjar i begudes amb la Hannah. Ella em va ensenyar com escampar mantega per damunt de les crispetes.

Em va dir que, si venia algú que m’agradava, no havia de posar mantega en la part inferior del recipient. D’aquesta manera, a mitja pel·lícula, tornaria a comprar-ne més. Llavors no hi hauria gaire gent per aquí i podríem conversar.

Però no ho vaig fer mai. Perquè era la Hannah qui m’interessava. I la idea que ella fes això amb altres nois em feia sentir gelós.

Encara no havia decidit si volia descobrir amb qui m’havia fet coincidir el test. Amb la sort que tenia, seria un company llenyataire. Però, quan vaig anar al despatx i no vaig trobar ningú fent cua, vaig pensar… caram!

Vaig anar al taulell i, quan em disposava a dir el meu nom, l’animadora que seia davant de l’ordinador em va interrompre:

—Gràcies pel teu suport a les animadores, Hannah. —Va inclinar el cap de costat i va somriure—. Oi que sona estúpid? Però se suposa que ho haig de dir a tothom.

Devia ser la mateixa animadora que em va donar els resultats del meu test.

Va escriure el meu nom a l’ordinador, va prémer enter i em va preguntar quants noms volia, un o cinc? Vaig posar un bitllet de cinc dòlars al taulell. Va prémer la tecla del número cinc i una impressora que hi havia a la meva banda del taulell va imprimir la llista.

Em va dir que havien posat la impressora orientada als estudiants perquè cap animadora no estigués temptada de mirar el noms de les nostres llistes. I així ningú no se sentiria incòmode pels resultats.

Li vaig dir que era una bona idea i vaig començar a mirar la llista.

—I, bé —va dir l’animadora—. Qui t’ha sortit?

Indubtablement, la mateixa noia que em va atendre.

Ho deia de broma, és clar.

Que no.

Mig de broma. Vaig posar la llista al taulell perquè la pogués veure.

—No està malament —va dir—. Oh, aquest m’agrada.

Li vaig dir que certament no em semblava una mala llista. Però que tampoc no era fantàstica.

Va arronsar les espatlles i va dir que no era gaire de fiar. Llavors em va confessar un secret; no era un dels tests més científics.

Excepte per a la gent que buscava un solitari depressiu com en Holden Caulfield. Per a aquests, el test mereixia un premi Nobel.

Les dues vam coincidir en el fet que hi havia dos noms de la llista que m’esqueien prou. Un tercer nom, em semblava bé, li va provocar una reacció contrària.

—No —va dir. La seva expressió i el seu gest van perdre tot l’optimisme—. Fes-me cas… no.

És algú de les cintes, Hannah? És el d’aquesta cinta? Perquè no crec que aquesta cinta estigui dedicada a l’animadora.

—Però és guapo —vaig dir.

—Per fora —em va replicar.

Va treure un feix de bitllets de cinc dòlars de la caixa, hi va afegir el meu, i llavors va revisar el feix per posar tots els bitllets en el mateix sentit.

No vaig estirar més el fil de la conversa. Però ho hauria d’haver fet. I d’aquí a un parell de cintes entendreu per què.

I això em fa pensar que encara no us he dit qui és el protagonista d’aquesta cinta. Afortunadament aquest és el moment idoni per presentar-lo, perquè va ser llavors que va aparèixer.

Encara no em toca.

Es va sentir un brunzit. Un mòbil? Vaig mirar l’animadora, però ella va fer que no amb el cap. Llavors em vaig treure la cartera de l’esquena i la vaig deixar al taulell, vaig pescar el meu mòbil i vaig contestar.

—Sí?

—M’alegro de veure’t —diu una veu.

Vaig mirar l’animadora i em vaig arronsar d’espatlles.

—Qui ets? —vaig preguntar.

—Endevina com he aconseguit el teu número.

Li vaig dir que odiava jugar a endevinalles, i m’ho va explicar:

—He pagat per tenir-lo.

—Has pagat per tenir el meu número?

L’animadora es va tapar la boca amb la mà i va assenyalar la impressora; l’Oh, el meu dòlar de l’amor!

No podia ser, vaig pensar. Algú m’estava trucant perquè el meu nom sortia a la seva llista? El cert és que tenia un punt d’excitant. Però alhora se’m feia una mica estrany.

L’animadora va indicar els noms que totes dues consideràvem que eren un bon partit, però li vaig fer que no amb el cap. Els coneixia prou bé les veus per saber que no era cap d’ells. Tampoc no era el que em desaconsellava.

Vaig llegir en veu alta els altres dos noms de la llista.

—Es veu que tu surts a la meva llista —va dir ell—, però jo no surto a la teva.

De fet sí que apareixes a la seva llista. Una altra llista. I estic segur que no t’agrada ser-hi.

Li vaig preguntar quin lloc de la llista ocupava.

Em va tornar a dir que ho endevinés, però de seguida va dir que feia broma.

—Prepara’t per sentir-ho —va dir—. Ets la meva número u, Hannah.

Vaig repetir la resposta amb els llavis: número u! I l’animadora es va posar a saltar.

—És genial! —va xiuxiuejar ella.

El noi em va preguntar què pensava fer el dia dels enamorats.

—Depèn —li vaig dir—. Qui ets?

Però no va respondre. No calia, perquè, en aquell moment, el vaig veure… al costat de la finestra del despatx. En Marcus Cooley.

Hola, Marcus.

Em mossego el llavi. En Marcus. Li hauria d’haver llançat la pedra quan podia.

En Marcus, com ja sabeu, és un dels més carallots de l’escola. No pas un carallot inútil, sinó un bon carallot.

M’ho imaginava.

De fet, és graciós. Les gracietes que deixa anar oportunament han salvat innombrables classes insuportablement avorrides. Per tant, és evident que no em vaig prendre les seves paraules seriosament.

Tot i que era només a pocs metres, darrere la finestra, vam continuar parlant per telèfon.

—Menteixes —vaig dir—. No surto a la teva llista.

El seu habitual somriure de carallot, en aquell moment, tenia un punt de sexy.

—Què, que potser creus que no parlo mai seriosament? —va preguntar. I va plantar la seva llista al vidre.

Tot i que estava massa lluny per llegir-ho, vaig entendre que m’ensenyava el full per demostrar que, efectivament, el meu nom encapçalava la llista. Amb tot, vaig pensar que això de quedar el dia dels enamorats ho deia igualment de broma. Vaig pensar, doncs, que li seguiria el joc per incomodar-lo.

—Entesos —vaig dir—. Quan?

L’animadora es va cobrir la cara amb les mans, però vaig veure, a través dels dits, que es posava vermella.

Si no l’hagués tingut a ella com a espectadora esperonant-me, dubto que hagués acceptat de quedar amb ell tan de pressa. Però jo estava fent teatre. Li estava donant a la noia un motiu per presumir dels seus dots d’animadora.

Ara era en Marcus el que es ruboritzava.

—Oh… ehem… d’acord… bé… què et sembla al Rosie’s? A menjar un gelat.

E-5. M’he fixat en aquesta estrella del mapa quan era a l’autobús. Em sonava més o menys per on queia, però no el lloc exacte. De tota manera, m’ho hauria d’haver imaginat. És on fan els millors gelats i les hamburgueses amb patates més greixoses d’aquesta part de la ciutat. El Rosie’s Diner.

—Un gelat? —Les meves paraules tenien un to sarcàstic, però no era la meva intenció. Quedar per prendre un gelat sonava molt… simpàtic. De manera que vam acordar que ens trobaríem al Rosie’s després de classe. I aquí es va acabar la conversa.

L’animadora va picar de mans al taulell.

—M’has de deixar que ho expliqui.

Li vaig fer prometre que no diria res fins a l’endemà, per si de cas.

—T’ho prometo —va dir. Però també em va fer prometre que l’hi explicaria amb tots els pèls i senyals.

Alguns de vosaltres deveu haver identificat l’animadora de qui parlo, però no en diré el nom. Era encantadora i s’alegrava per mi. No va fer res de dolent.

Francament, ho dic sense sarcasme, no us esforceu a interpretar segons com les meves paraules.

Abans em pensava que sabia qui era l’animadora. Però ara que recordo el dia que vam saber això de la Hannah, n’estic segur. La Jenny Kurtz. Fèiem biologia plegats. En aquell moment, jo ja estava al corrent de la notícia. Però llavors ho va saber ella, quan sostenia un escalpel a la mà, davant d’un cuc de terra seccionat pel mig i enganxat amb agulles. Va deixar l’escalpel i es va sumir en un llarg silenci d’estupefacció. Tot seguit es va aixecar i, sense aturar-se a la taula del professor per demanar-li permís, va sortir de l’aula.

La vaig estar buscant tot el dia, perplex per la seva reacció. Com gairebé tothom, ignorava del tot aquesta relació fruit de l’atzar entre ella i la Hannah.

Li vaig explicar a l’animadora el que va passar al Rosie’s? No. Al contrari, la vaig evitar tant com vaig poder.

I ara sabreu per què.

Evidentment no me’n vaig poder lliurar per sempre. I és per això que tornarà a aparèixer, breument, en una altra de les cintes… però amb nom i cognom.

L’aire fred ja no és l’única cosa que em provoca calfreds. Cada cara de cada casset em remou algun record. I cada cop queda compromesa la reputació d’algú que se’m fa difícil reconèixer.

Em van venir ganes de plorar quan vaig veure la Jenny que sortia de la classe de biologia. Cada vegada que assistia a una reacció com aquella, amb la Jenny o amb el senyor Porter, em transportava al moment que ho vaig saber, i que vaig plorar.

Quan, en canvi, m’hauria d’haver enfadat.

Per tant, si voleu reviure tota l’experiència de la Hannah, aneu vosaltres mateixos al Rosie’s.

Detesto aquesta situació, en què ja no sé què creure’m, què és real.

E-5 al mapa. Seieu en un dels tamborets de la barra. D’aquí a un minut, us diré què heu de fer un cop asseguts. Però, abans, us faré cinc cèntims de la idea que jo tenia del Rosie’s.

No hi havia anat mai abans. Sé que sembla estrany. Tothom ha estat al Rosie’s. És un lloc agradable i original per quedar-hi amb gent. Però, pel que sabia, no hi havia ningú que hi anés sol. I cada cop que m’hi havien convidat, per una raó o una altra, no m’anava bé. Venien uns familiars de fora a visitar-nos, tenia molts deures, sempre hi havia algun impediment.

Per a mi, el Rosie’s tenia com una aura de misteri. Per les històries que m’arribaven, semblava com si sempre hi passessin coses. L’Alex Standall, el seu primer any a la ciutat, va tenir la seva primera baralla davant de l’entrada del Rosie’s. Ens en va parlar, a la Jessica i a mi, quan ens trobàvem al Monet’s.

Quan vaig sentir a parlar d’aquella baralla, va ser com un avís per anar amb compte amb el nouvingut. L’Alex sabia com clavar, i encaixar, cops de puny.

Una noia, que no diré com es diu, es va deixar grapejar per primera vegada per sota del sostenidor mentre feia manetes entre les màquines del joc del milió.

La Courtney Crimsen. Ho sap tothom, malgrat que ho va intentar amagar.

Amb totes aquestes històries, semblava com si, al Rosie’s, fessin els ulls grossos davant de tot el que hi passava sempre que s’omplissin els cucurutxos i circulessin les hamburgueses. Per això hi volia anar, però no tenia la intenció d’anar-hi sola i semblar ximpleta.

En Marcus Cooley em va oferir l’excusa que necessitava. I va resultar que m’anava bé.

M’anava bé, però no era estúpida. No m’acabava de fiar d’en Marcus. N’estava una mica recelosa. Però no tant d’ell com de la gent amb qui anava.

Gent com l’Alex Standall.

Després de desvincular-se del grup de «S’ha acabat el bròquil» de Monet’s, l’Alex va començar a anar amb en Marcus. I d’ençà de la broma del «Qui és sexy / Qui no ho és», li vaig perdre la confiança.

Així, doncs, per què hauria de confiar en algú que anava amb l’Alex?

No hi havies de confiar.

Per què? Doncs perquè era exactament el que volia per mi. Volia que la gent em fes confiança, malgrat el que havien sentit sobre mi. I més que això, el que volia era que em coneguessin. No pas les coses que creien saber de mi, sinó a mi, tal com era en realitat. Volia que deixessin enrere els rumors, que veiessin més enllà de les relacions que havia tingut, o que potser encara tenia, però que desaprovaven. I si volia que la gent em tractés així, llavors jo havia de fer el mateix amb ells, o no?

Així, doncs, vaig entrar al Rosie’s i vaig seure a la barra. I quan hi aneu, si hi aneu, no demaneu de seguida.

Em comença a vibrar el mòbil a la butxaca.

Seieu i espereu una estona.

I espereu una mica més.

És la mare.

Contesto la trucada, però fins i tot les paraules més simples s’encallen a la gola i no dic res.

—Rei? —Té una veu suau—. Que passa res?

Tanco els ulls per concentrar-me, per parlar tranquil·lament.

—Estic bé.

Però, m’ha sentit?

—Clay, xato, s’està fent tard. —Fa una pausa—. On ets?

—M’he oblidat de trucar. Em sap greu.

—D’acord. —Està al cas, però no em demanarà si vull que em vingui a recollir.

No puc anar a casa. Encara no. Estic a punt de dir-li que necessito quedar-me fins que acabi d’ajudar en Tony en el seu treball d’escola. Però gairebé he acabat aquesta cinta i només en duc una altra.

—Mare? Que em pots fer un favor?

No diu res.

—He deixat unes cintes a l’obrador.

—Les del treball?

Un moment! I si les escolta? I si, per veure què són, posa una cinta al radiocasset? I si és la cinta en què la Hannah parla de mi?

—No, és igual, no et preocupis —li dic—. Ja les agafaré jo mateix.

—No, ja te les porto.

No responc. No és que se m’encallin les paraules, senzillament no sé quines triar.

—Haig de sortir de tota manera —diu—. Ens hem quedat sense pa i havia de preparar uns entrepans per demà.

Deixo anar una suau rialla i somric. Sempre que surto i torno tard, ella em prepara un entrepà per dinar l’endemà a l’escola. Sempre em queixo i li dic que no ho faci, que ja me’l faré jo quan torni a casa. Però li agrada fer-ho. Diu que li recorda quan era petit i la necessitava.

—Digue’m on ets —em demana.

Inclinat en el banc de metall, li dic el primer que em passa pel cap.

—Sóc al Rosie’s.

—Al Rosie’s Diner? Esteu treballant en un restaurant? —Espera una resposta, però no en tinc cap—. No hi ha massa rebombori?

Pel carrer no hi passa ningú, ni cap cotxe. No se sent res. No hi ha cap soroll de fons. Sap que no estic dient la veritat.

—Quan pensaves sortir?

—Així que agafi les cintes.

—Entesos. —Em poso a caminar—. Fins ara.

Escolteu les converses al vostre voltant. Que potser algú es pregunta per què esteu sols? Ara mireu de reüll. S’ha aturat alguna conversa? S’han girat algunes mirades?

Ja em perdonareu si us sembla un comentari penós, però sabeu prou bé que és veritat. No hi heu anat mai sols, oi?

Jo no.

És una experiència totalment diferent. I, en el fons, sou conscients que, si no hi heu anat mai sols, és pel que he explicat. Però, si finalment hi aneu, i no demaneu res, tothom pensarà de vosaltres el mateix que van pensar de mi. Que esteu esperant algú.

Així, doncs, seieu. I cada cinc minuts, doneu una ullada al rellotge de la paret. Com més temps espereu —i això és així—, més lentament es mouran les busques.

Avui no. Quan hi arribi, el cor se m’accelerarà mentre miri com les busques s’acosten ràpidament al moment en què entrarà la mare.

Em poso a córrer.

Al cap d’un quart d’hora, us dono permís perquè demaneu un batut. Perquè un quart d’hora són deu minuts més del que triga una persona lenta a venir-hi des de l’escola.

Algú… no ve.

Si voleu un consell, el batut de plàtan i crema de cacauet no us decebrà.

I continueu esperant tota l’estona que trigueu a acabar-vos el batut. Si ha passat mitja hora, comenceu a escurar amb la cullereta per poder fotre el camp. És el que vaig fer.

Ets un imbècil, Marcus. La vas deixar plantada, quan ni tan sols l’hauries hagut de convidar a sortir. Era un donatiu per als campaments de les animadores. Si no t’ho volies prendre seriosament, no hi estaves obligat.

Mitja hora és molta estona per estar esperant en una cita del dia dels enamorats, sobretot estant sola dintre del Rosie’s Diner. També et deixa molt de temps per preguntar-te què ha passat. Se n’ha oblidat? Perquè semblava sincer. I és que fins i tot l’animadora pensava que ho deia seriosament, oi?

Continuo corrent.

Tranquil·la, Hannah. És el que m’anava dient a mi mateixa. No en sortiràs escaldada. Tranquil·la. A algú més li sona això? No era amb aquestes paraules com em vaig convèncer a mi mateixa per no extreure el test de l’urna?

Molt bé, un moment. Això és el que em passava pel cap després d’haver estat esperant en Marcus mitja hora. I això probablement va fer que no estigués mentalment ben predisposada quan finalment va aparèixer.

Redueixo la marxa. No perquè em falti l’alè o perquè les cames em facin figa. No estic físicament cansat. Però estic saturat.

I si en Marcus no l’hagués deixat plantada?

Es va asseure en un tamboret al meu costat i es va disculpar. Li vaig dir que havia estat a punt de deixar-ho córrer i anar-me’n. Em va mirar el got buit del batut i es va tornar a disculpar. Devia estar convençut que no feia tard. I no estava segur de trobar-m’hi.

No és que li guardi rancor per això. Pel que sembla, es pensava que això de la cita era una broma. O va suposar que era una broma. Però, de camí cap a casa, es va aturar a pensar-hi i va fer via cap al Rosie’s, per si de cas.

I per això ets en aquesta cinta, Marcus. Vas passar pel Rosie’s, per si de cas. Per si de cas jo, la Hannah Baker, miss Reputació, t’estava esperant.

I, per desgràcia, jo hi era. En aquell moment jo pensava senzillament que podria ser divertit.

En aquell moment, era ximpleta.

Ja veig el Rosie’s, a l’altra banda del carrer, a l’extrem del pàrquing.

El cas és que, quan en Marcus va entrar al Rosie’s, no anava sol. No, en Marcus va entrar al Rosie’s amb un pla. Part del pla consistia a sortir de la barra i anar a un reservat que hi ha cap al fons, prop de les màquines del joc del milió. Ell i jo, allà dins.

I jo atrapada entre ell i… la paret.

El pàrquing està mig buit. Només hi ha alguns cotxes aparcats just davant del Rosie’s, però no hi és el de la mare. Per tant, no cal que corri.

Si voleu, si ara mateix us trobeu al Rosie’s, quedeu-vos a la barra. És més còmode. Creieu-me.

M’estic a un extrem de la vorera, respirant a fons, esbufegant. El semàfor està vermell.

No sé fins a quin punt era un pla estudiat. Potser arribava amb una jugada pensada, amb un objectiu. I com ja he dit, en Marcus és graciós. De manera que vam seure en un reservat, donant l’esquena a la resta del local, rient. En un moment donat, em va fer riure tant que em feia mal la panxa. Em vaig recargolar fins a tocar-li l’espatlla amb el front, suplicant-li que s’aturés.

El semàfor pampallugueja i m’insta a preparar-me mentalment. Encara tinc temps de creuar el carrer, pujar a la vorera i córrer a través del pàrquing fins al Rosie’s.

Però no ho faig.

I va ser quan em va tocar el genoll amb la mà que ho vaig saber.

El semàfor deixa de fer pampallugues i es posa verd.

I giro cua. No puc entrar al Rosie’s. Encara no.

Vaig deixar de riure. Gairebé vaig deixar de respirar. Però vaig continuar reposant el front contra la teva espatlla, Marcus. Tenies la mà al meu genoll, com per encantament. Com quan em van tocar el cul al Blue Spot.

—Què fas? —vaig dir fluixet.

—Vols que la tregui? —em vas preguntar.

No vaig contestar.

Pressiono la panxa amb la mà. Se’m fa difícil de suportar.

Aniré al Rosie’s. D’aquí a un minut. Espero arribar-hi abans que ma mare.

Però, primer, el cinema. La Hannah i jo hi vam treballar tot un estiu. Era un lloc en què se sentia segura: el Crestmont.

I jo tampoc no em vaig separar de tu.

Era com si tu i la teva espatlla ja no estiguéssiu connectats. La teva espatlla era només un puntal per reposar-hi el cap mentre començava a entendre-ho tot. I no podia desviar la mirada mentre els teus dits m’acaronaven el genoll… i començaven a enfilar-se per la cama.

—Per què estàs fent això? —vaig preguntar.

És només un carrer més avall, i potser no és cap estrella vermella al mapa, però ho hauria de ser.

És una estrella vermella per a mi.

Vas girar l’espatlla i vaig alçar el cap, però ara tenies el braç a la meva esquena estrenyent-me. I amb l’altra mà em tocaves la cama, la cuixa.

Vaig mirar enrere, cap als altres reservats, cap a la barra, per veure si algú ens observava. Vaig trobar unes mirades curioses que em van evitar.

Per sota de la taula, els meus dits lluitaven per apartar els teus, per aturar-te la mà, per treure-te’m del damunt. I no volia xisclar, encara no havia arribat a aquest punt, però els meus ulls suplicaven ajuda.

Em fico les mans a les butxaques, amb els punys tancats. Voldria clavar cops de puny contra una paret o contra l’aparador d’una botiga. No he colpejat mai res ni ningú, però aquest vespre he volgut llançar un roc a en Marcus.

Però tothom desviava la mirada. Ningú no va preguntar si passava res.

Per què? Que potser era per educació?

Era per això, Zach? Ho feies només per educació?

En Zach? Un altre cop? Ha aparegut a la primera cinta, quan en Justin i ell cauen a la gespa de la Hannah. També era a la festa de comiat de la Kat, quan ens va interrompre a la Hannah i a mi.

Detesto això. No vull continuar descobrint que tothom hi està implicat.

—Prou —vaig dir. I sé que em vas sentir, perquè, com que estava mirant enrere, tenia la boca a mig pam de la teva orella—. Prou.

El Crestmont. Tombo per la cantonada i el veig a mitja illa de cases de distància. Un dels pocs monuments de la ciutat. L’últim cinema d’art Déco de l’estat.

—No passa res —vas dir. I potser eres conscient que et quedava poc temps, perquè de seguida vas enfilar la mà amunt.

Llavors et vaig empènyer amb les dues mans i et vaig llançar a terra.

Quan algú, en un reservat, cau a terra, és com graciós. I potser pensareu que el més normal és que la gent rigués. Tret, és clar, que sabessin que no era accidental. Sabien perfectament que estava passant alguna cosa en aquell reservat, però no tenien la intenció d’ajudar-me.

Gràcies.

La marquesina que envolta tot l’edifici s’estén per damunt de la vorera. El rètol s’alça cap al cel com la ploma d’un paó. Les lletres de neó tremolen d’una en una: c-r-e-s-t-m-o-n-t, disposades com en uns mots encreuats.

De tota manera, te’n vas anar. Però no ho vas fer aïradament. Em vas dir que era una provocadora, ben alt perquè tothom ho sentís, i vas marxar.

Ara reculem. Jo era a la barra a punt d’anar-me’n. Estava convençuda que en Marcus no apareixeria perquè senzillament tant li feia. I us diré què pensava llavors. Perquè, ara, es compleix encara més.

Camino cap al Crestmont. A aquesta hora, els comerços per on passo ja estan tancats i formen una paret sòlida d’aparadors foscos. Però, en un punt determinat, la vorera queda tallada per una falca triangular, amb el terra i les parets de marbre del mateix color que el rètol de neó. Al mig de la falca, que apunta al vestíbul, hi ha la taquilla, com una cabina de peatge, amb finestres als tres costats i una porta al darrere.

Aquí és on vaig treballar moltes nits.

Des de ben bé el primer dia d’escola, gairebé sempre vaig tenir la impressió que l’única persona a qui importava era a mi mateixa.

Poses tot el teu cor per fer aquell primer petó… i que se’t giri en contra.

Que les dues úniques persones en què confies et girin l’esquena.

Que una d’aquestes amistats et faci servir per venjar-se de l’altra i siguis acusada de traïdora.

Ho pesqueu ara? Que potser vaig massa de pressa?

Bé, doncs, continuem!

Que algú s’infiltri en la teva intimitat i et faci sentir insegura. Llavors, que algú utilitzi aquesta inseguretat per satisfer la seva curiositat recargolada.

Fa una pausa. Alenteix una mica el ritme.

Llavors, t’adones que estàs fent una muntanya de no res. Que t’has tornat mesquina. Això et pot fer sentir, és clar, que les coses se t’escapen de les mans en aquesta ciutat. Pot fer la sensació que, cada vegada que algú t’ofereix la mà, la deixa anar i t’ensorres encara més. Però has de deixar de ser tan pessimista, Hannah, i aprendre a confiar en els que t’envolten.

I és el que faig, un altre cop.

Ja ha començat l’última sessió, de manera que la taquilla està tancada. M’estic damunt del terra de marbre amb dibuixos d’espirals, envoltat d’anuncis de futures estrenes.

En aquest cinema vaig tenir l’oportunitat de conèixer de prop la Hannah.

En vaig tenir l’oportunitat i la vaig deixar perdre.

I llavors… doncs… comences a donar voltes a certs pensaments. Seré capaç algun dia de controlar la meva vida? Em sentiré sempre menyspreada i maltractada per la gent en qui confiava?

Detesto el que vas fer, Hannah.

Podré encaminar mai la meva vida cap on vull?

No ho hauries d’haver fet i no suporto que ho fessis.

L’endemà, Marcus, vaig prendre una decisió. Vaig decidir que volia descobrir com reaccionaria la gent a l’escola si un dels estudiants no tornés mai.

Mentre sona la cançó: «Te n’has anat i t’hem perdut per sempre, estimat Valentine».

Em recolzo en un anunci fixat darrere d’una estructura de plàstic i tanco els ulls.

Estic escoltant algú que abandona. Algú que coneixia. Algú que m’agradava.

Estic escoltant. Faig tard, però.

El cor em batega amb força i no em puc estar quiet. Camino pel terra polit cap a la taquilla. Hi ha un cartellet penjat d’una cadeneta i una ventosa: tancat fins demà! Des d’aquí, la taquilla no sembla gaire estreta. Però, per dintre, feia la sensació que eres en una peixera.

La meva única interacció amb la gent era quan em pagaven i els donava l’entrada a través del vidre. O quan un col·lega em portava els tiquets per la porta del darrere.

A banda d’això, quan no estava venent entrades, llegia. O mirava fora de la peixera, al vestíbul, i observava la Hannah. I algunes nits eren pitjor que d’altres. Algunes nits la mirava per assegurar-me que omplia de mantega el recipient de les crispetes. Ara sembla estúpid, obsessiu, però és el que feia.

Com aquella nit que va venir en Bryce Walker. Va arribar amb la xicota que tenia llavors i em va demanar que li apliqués a la noia la tarifa de menors de dotze anys.

—De tota manera, no mirarà la pel·lícula —va dir—. Tu ja m’entens, oi, Clay? —I va riure.

Jo no la coneixia. Devia anar a una altra escola. Però una cosa era evident i és que ella no feia pinta de trobar-ho graciós. Va posar la bossa de mà al taulell.

—Doncs em pagaré la meva entrada.

En Bryce va enretirar la bossa i va pagar les dues entrades.

—Tranquil·litza’t, dona —li va dir—. Era una broma.

A mitja pel·lícula, mentre venia les entrades per a la sessió següent, vaig veure com la noia sortia corrents del cinema agafant-se el canell. Segurament plorava. I en Bryce no se’l veia per enlloc.

Vaig estar observant el vestíbul, esperant que fes acte de presència. Però no va sortir. Es va quedar a la sala acabant de mirar la pel·lícula per la qual havia pagat.

Però, quan es va acabar la seva pel·lícula, es va aturar al taulell de la venda de begudes i menjars, parlant a cau d’orella amb la Hannah mentre els altres espectadors sortien. I continuava xerrant-hi mentre entrava la gent de la sessió següent. La Hannah omplia begudes, servia xocolatines, tornava el canvi i reia amb en Bryce; reia de tot el que ell li deia.

Tota l’estona vaig estar desitjant penjar el cartellet de tancat. Volia entrar al vestíbul i demanar-li que marxés. Ja s’havia acabat la pel·lícula i no tenia cap necessitat de ser allà.

Però això era cosa de la Hannah. Ella li hauria d’haver demanat que se n’anés. No, ella hauria d’haver desitjat que se n’anés.

Després de vendre l’últim tiquet i penjar el cartellet, vaig sortir per la porta de la taquilla, la vaig tancar amb clau i vaig entrar al vestíbul, per ajudar la Hannah a netejar i preguntar-li sobre en Bryce.

—Per què creus que aquella noia ha sortit corrents d’aquella manera? —li vaig preguntar.

La Hannah va deixar de netejar el taulell i em va mirar als ulls.

—Sé qui és, Clay. Sé com és. Creu-me.

—Ja ho sé —vaig dir. Vaig mirar al terra i vaig gratar una taca de la catifa amb la punta de la sabata—. Per això em preguntava com és que hi has estat xerrant?

No va respondre immediatament.

I jo no gosava aixecar els ulls per mirar-la. No li volia veure l’expressió de decepció o de frustració a la mirada. No volia veure aquella mena de sentiments adreçats a mi.

Finalment, em va dir unes paraules que em van ressonar tota la nit:

—No cal que vetllis per mi, Clay.

Però ho feia, Hannah. I ho volia fer. T’hauria pogut ajudar. Però, quan ho vaig intentar, em vas foragitar.

Gairebé puc sentir la veu de la Hannah dient el meu pensament següent: «Llavors, per què no ho vas intentar amb totes les teves forces?».