Casset 4: cara A

QUAN TORNO, EM TROBO EL SEMÀFOR vermell, però creuo igualment. Al pàrquing encara hi ha menys cotxes, però no veig el de la mare.

Deixo de córrer una mica més avall del Rosie’s. Recolzo l’esquena a l’aparador d’un botiga d’animals, per recuperar l’alè. Llavors m’inclino endavant, amb les mans als genolls, amb la intenció de recuperar el ritme normal abans que arribi ella.

És impossible, perquè, encara que les cames deixin de córrer, el cap continua accelerat. Em deixo lliscar per la vitrina, flexiono els genolls i m’esforço per retenir les llàgrimes.

Però el temps passa de pressa. Aviat arribarà.

Prenc aire a fons i m’aixeco, camino fins al Rosie’s i empenyo la porta.

En surt una glopada d’aire càlid que fa olor de barreja d’hamburguesa i sucre. A l’interior, tres dels cinc reservats que hi ha a un costat estan ocupats. En un d’aquests, hi ha una parella bevent batuts de llet i picant crispetes del Crestmont. Els altres dos reservats estan ocupats per estudiants. Les taules són plenes de llibres, tret d’un extrem on hi ha begudes i safatetes de patates fregides. Per sort, el reservat més allunyat està ocupat. Així no m’he de plantejar si m’hi vull asseure o no.

En una de les màquines del joc del milió, hi ha enganxat un paper amb un escrit. Un cartell d’espatllat. Un estudiant d’últim curs, que crec que conec, s’està a l’altra màquina, fent xivarri.

Tal com suggeria la Hannah, m’assec a la barra buida.

Darrere la barra, un home amb un davantal distribueix els coberts en uns recipients de plàstic. Em fa un gest amb el cap.

—Demana quan vulguis.

Agafo un menú que hi ha entre dos portatovallons platejats. A la coberta del menú hi ha una llarga explicació sobre el Rosie’s, amb fotos en blanc i negre de les últimes quatre dècades. Obro el menú, però no em ve de gust res. Ara no.

Un quart d’hora. És el que va dir la Hannah que esperéssim. Un quart d’hora i llavors hauria de demanar.

Alguna cosa no anava bé quan ha trucat la mare. Alguna cosa no m’anava bé i sé que ho ha detectat en la meva veu. I si, mentre va a comprar i ve cap aquí, escolta les cintes per mirar d’aclarir-ho?

Que en sóc d’idiota. Li hauria d’haver dit que ja les aniria a recollir jo. Però no ho he fet, i ara m’haig d’esperar per saber-ho.

El noi que estava menjant crispetes demana la clau del lavabo. L’home de darrere la barra li assenyala la paret. Hi ha dues claus penjades d’uns ganxos de llautó. Una clau va lligada amb un gos de plàstic blau; l’altra, amb un elefant rosa. El noi agafa el gos blau i se’n va cap al saló.

Després de deixar els recipients de plàstic a sota de la barra, descargola els taps d’una dotzena de salers i de potets del pebre, sense parar atenció en mi. I això està bé.

—Que ja has demanat?

—Em giro. La mare s’asseu al tamboret del costat i agafa un menú. Al costat, a la barra, hi ha la capsa de sabates de la Hannah.

—Que et vols quedar aquí? —li pregunto.

Si es vol quedar, podem parlar. No m’importa. M’aniria bé expressar les meves idees, ni que fos una estona, per fer una pausa.

Em mira als ulls i somriu. Llavors es posa la mà a la panxa i força un somriure arrufant les celles.

—Em sembla que no és un bona idea.

—No estàs grassa, mare.

Arrossega la capsa de les cintes cap a mi.

—On és el teu amic? Que no estaves treballant amb algú?

Efectivament, un treball de l’escola.

—Havia de… d’això, d’anar al lavabo.

Fa una llambregada per damunt de la meva espatlla. I potser m’equivoco, però tinc la sensació que ha comprovat si hi havia les dues claus penjades.

Gràcies a Déu, no hi eren.

—Que duus prou diners? —pregunta.

—Per?

—Doncs per menjar alguna cosa. —Deixa el seu menú on l’havia agafat i pica amb l’ungla el meu menú—. La xocolata amb llet maltada està per llepar-se’n els dits.

—Ja hi havies estat, aquí? —Estic una mica sorprès, perquè no hi he vist mai adults, al Rosie’s.

La mare riu. Em posa una mà al cap i amb el polze m’allisa les arrugues del front.

—No t’hauria de sorprendre tant, Clay. Aquest lloc sempre ha existit. —Treu un bitllet de deu dòlars i el deixa damunt de la capsa—. Pren el que vulguis, però tasta un batut maltat de part meva.

Quan es posa dreta, se sent grinyolar la porta del lavabo. Em giro i observo com el noi torna a penjar la clau del gos blau. Es disculpa amb la seva xicota per haver trigat tant i li fa un petó al front abans de seure.

—Clay? —diu la mare.

Abans de tornar-me a girar, tanco els ulls un momentet i agafo aire.

—Sí?

Força un somriure.

—No triguis. —És un somriure dolgut.

Queden quatre cintes. Set històries. I quina deu ser la meva.

La miro als ulls.

—Serà només una estona. —Abaixo la mirada, cap al menú—. És un treball d’escola.

No diu res, però puc veure de cua d’ull que s’està dreta al meu costat. Alça la mà. Tanco els ulls i sento com m’acarona amb els dits el cap i el clatell.

—Vés amb compte —em diu.

Faig que sí amb el cap.

I se’n va.

Destapo la capsa i desenrotllo el plàstic de bombolles. Les cintes estan intactes.

L’assignatura preferida de tothom… bé, d’acord, l’assignatura obligatòria preferida de tothom és Debat social. És una mena d’assignatura optativa obligatòria. Tothom la triaria encara que no fos obligatòria perquè és fàcil treure’n un 10.

I sol ser molt divertida. Jo la triaria només per això.

És una assignatura amb pocs deures, i no oblidem els punts de bonificació per participar a classe. És a dir que t’encoratgen a cridar a classe. A qui no li pot agradar?

M’ajupo per agafar la cartera i la deixo al tamboret on acaba de seure la mare.

Després de sentir-me cada vegada més com una marginada, Debat social era el meu refugi de l’escola. Cada vegada que entrava a aquesta classe, em sentia com si obrís els braços i cridés: «S’ha acabat el bròquil».

Embolico les tres cintes que ja he escoltat amb el plàstic de bombolles i les deixo a la capsa. Feina feta.

Durant una hora al dia, no se us permetia que em toquéssiu o que us riguéssiu de mi a la meva esquena per l’últim rumor. A la senyora Bradley no li agradava la gent que es reia dels altres.

Obro la cremallera de la cartera i hi deso la capsa de la Hannah.

Va ser la regla número u del primer dia. Si algú es reia del que deia un company, li devia una xocolatina a la senyora Bradley. I si es tractava d’una burla especialment grollera, li’n devia una de les grosses.

A la barra, al costat del walkman i de la xocolata amb llet maltada en honor de la mare, hi ha les tres cintes següents.

I tothom pagava sense queixar-se. Aquesta era la mena de respecte que se li tenia a la senyora Bradley. Ningú no li retreia que acusés injustament cap alumne, perquè no ho feia. Si deia que t’havies rigut d’algú, és que era veritat. I l’endemà havia de tenir una xocolatina esperant-la damunt la seva taula.

I si no hi era? No ho sé.

Sempre hi era.

Recullo les altres dues cintes, que duen marcats amb esmalt d’ungles blau els números nou, deu, onze i dotze, i les amago a la butxaca de la jaqueta.

La senyora Bradley deia que Debat social era l’assignatura que més li agradava impartir, o moderar, com deia ella. Cada dia, fèiem un breu exercici de lectura amb estadístiques i exemples de la vida real. Llavors debatíem.

L’última cinta, la setena, té un número tretze en una cara, però, en l’altra, no hi té res. Em fico la cinta a la butxaca de darrere dels texans.

La violència a l’escola, les drogues, l’autoimatge, les relacions personals, a Debat social es tractaven tota mena de temàtiques. I això, és clar, molestava molts professors, que consideraven que era una pèrdua de temps. Ens volien ensenyar dades fredes i concretes. Només entenien dades fredes i concretes.

Els fars d’un cotxe il·luminen els finestrals del Rosie’s i mig acluco els ulls mentre passa.

Ens volien ensenyar el significat de la x amb relació a pi, en comptes d’ajudar-nos a millorar la comprensió de nosaltres mateixos i dels altres. Volien que sabéssim quan es va escriure la Carta Magna —tant se val el que fos—, en comptes de discutir sobre els mètodes anticonceptius.

Fem Educació sexual, però és com una broma.

I per això, cada any, a les reunions per negociar el pressupost, aquesta assignatura formava part de les despeses retallables. I, cada any, la senyora Bradley i els altres professors portaven un grup d’estudiants al Consell Escolar que exposaven els beneficis de l’assignatura.

Molt bé, podria continuar així indefinidament, defensant la senyora Bradley. Però va passar una cosa en aquella classe, oi? Si no, per què n’estaria parlant ara?

L’any següent, després del meu petit incident, esperava que es continués fent l’assignatura.

Ja ho sé, ja ho sé. Us pensàveu que volia dir una altra cosa, oi? Pensàveu que diria que, si l’assignatura va tenir a veure en la meva decisió, s’hauria de suprimir. Però no, no s’hauria de suprimir.

Ningú de l’escola no sap què us vull dir ara. I, de fet, la culpa no va ser de l’assignatura. Si no l’hagués fet mai, el resultat hauria estat exactament el mateix.

O no.

Suposo que aquest és el què. Ningú no sap del cert l’impacte que produeix en la vida dels altres. Molt sovint, no en tenim ni idea. Però el provoquem igualment.

La mare tenia raó. El batut és espectacular. És una barreja molt ben trobada de gelat i xocolata maltada.

I jo sóc un poca-solta per estar aquí assegut, assaborint el batut.

Al fons de tot de l’aula de la senyora Bradley, hi havia un expositor metàl·lic, d’aquells que es poden girar i que, als supermercats, es fan servir per als llibres de butxaca. Però aquest expositor no es feia servir per posar-hi llibres. Al començament de curs, cada estudiant rebia una bossa de paper, que havia de decorar amb llapis, adhesius i timbres. Llavors s’havia de penjar oberta a l’expositor amb cinta adhesiva.

La senyora Bradley sap que a tothom ens costa dir coses agradables als altres i, per això, va dissenyar una manera de dir el que sentíem anònimament.

Que t’ha agradat la manera com un company ha parlat obertament de la seva família? Doncs l’hi dius en una noteta que deixaràs a la seva bossa.

Que comprens el neguit d’una companya per no poder aprovar història? Doncs li dius, en una noteta, que hi pensaràs quan estudiïs per al proper examen.

Que t’ha agradat l’actuació d’aquell en l’obra de teatre de l’escola?

Que t’agrada el nou tallat que duu aquella?

Es va tallar els cabells. A la foto del Monet’s, la Hannah duu els cabells llargs. És com sempre me la vaig imaginar. I encara ara. Però al final no el duia així.

Si podeu, ho dieu a la cara. Però, si no podeu, deixeu una noteta a la bossa de la persona en qüestió i farà el mateix efecte. I, pel que sé, ningú no va deixar mai cap missatge mesquí o sarcàstic a la bossa d’algú altre. Li teníem massa respecte a la senyora Bradley per fer-ho.

Així, doncs, Zach Dempsey, quina excusa tens?

Què? Què ha passat?

La mare del Tano! Alço la mirada i em trobo en Tony dret al meu costat, amb el dit al botó del pause.

—És el meu walkman?

No dic res, perquè no sé com interpretar la seva expressió. No està empipat, tot i que, efectivament, li he robat el walkman.

Confusió? Podria ser. Però, si és així, és més que això. És la mateixa expressió que tenia quan l’he ajudat amb el seu cotxe. Quan se m’ha quedat mirant en lloc d’enfocar-li la llanterna al seu pare.

Preocupació. Neguit.

—Ei, Tony, hola!

Em trec els auriculars i els deixo penjant del coll. El walkman, sí, m’ha preguntat pel walkman.

—Sí, és el teu. Era al cotxe. L’he vist quan t’estava ajudant abans. Crec que t’he demanat si me’l podies deixar.

Sóc un beneit.

Es recolza a la barra amb una mà i s’asseu al tamboret del costat.

—Em sap greu, Clay —em diu. Em mira als ulls. Pot dir que sóc un mentider pastifa?

—De vegades el meu pare em posa tan nerviós. Estic segur que m’ho has preguntat i me n’he oblidat.

Dirigeix la mirada als auriculars grocs que em pengen del coll i ressegueix el cable fins a l’aparell, que és a la barra. Tant de bo que no em pregunti què escolto.

Entre la mare i en Tony, avui estic dient moltes mentides. I, si ho pregunta, n’hauré de dir una altra.

—Ja me’l tornaràs quan acabis —diu. S’aixeca i em posa la mà a l’espatlla—. Fes-lo servir tot el temps que et calgui.

—Gràcies.

—No cal que corris. —Agafa un menú entre els portatovallons, se’n va a un dels reservats que hi ha darrere meu i s’hi asseu.

No pateixis, Zach. No em vas deixar mai cap noteta mesquina a la bossa. Ja ho sé. Però el que vas fer va ser pitjor.

Pel que sé, en Zach és un bon noi. Massa tímid per a qui en vulgui dir xafarderies.

I, com jo, sempre ha tingut una debilitat per la Hannah Baker.

Abans, però, reculem unes setmanes. Tornem… al Rosie’s.

Sento una forta opressió a la panxa, com si m’esforcés a fer un últim abdominal. Tanco els ulls i em concentro per recuperar la normalitat. Però fa hores que no em sento normal. Fins i tot em noto les parpelles calentes. És com si tot el cos lluités contra una malaltia.

Quan en Marcus se’n va anar, em vaig quedar asseguda al reservat, amb la mirada fixada al got buit del batut. La seva part del banc encara devia estar calenta, perquè només feia un minut que havia marxat, quan va aparèixer en Zach.

I va seure.

Obro els ulls cap a la filera de tamborets buits d’aquesta banda de la barra. En un d’aquests tamborets, potser en el meu, hi va seure la Hannah en un primer moment, quan va arribar. Tota sola. Però, llavors, va venir en Marcus i la va dur a un reservat.

Ressegueixo amb la mirada tota la barra fins a les màquines del joc del milió, a l’extrem de la sala, i després fins al reservat on va estar la Hannah. Ara és buit.

Vaig fer veure que no l’havia vist. No pas perquè hi tingués res en contra, sinó perquè tenia el cor i la confiança a punt de fer-se miques. I aquella trencadissa em provocava un buit al pit. Com si se m’estiguessin marcint els nervis del cos, se me n’anessin dels dits de les mans i dels peus, es retiressin i desapareguessin.

Em couen els ulls. Allargo el braç i agafo el got del batut glaçat. M’impregno la mà de gotetes glaçades i em frego les parpelles amb els dits molls.

Estava asseguda i pensava. I com més hi pensava, lligant caps de tot el que m’havia passat, més se’m trencava el cor.

En Zach era un bon noi. Va continuar deixant-me que l’ignorés fins que la situació es va fer quasi còmica. Jo sabia que el tenia al costat, és clar. Gairebé em mirava de fit a fit. I al final, amb un punt de melodrama, es va aclarir la veu.

Vaig atansar la mà a la taula i vaig tocar la base del got. Era l’únic senyal que li faria entendre que l’escoltava.

M’acosto el got i remeno amb la cullera a poc a poc per dissoldre el pòsit.

Em va preguntar si em trobava bé i vaig forçar un gest afirmatiu amb el cap. Però la meva mirada seguia fixada al got i, a través del got, a la cullera. I vaig continuar pensant, insistentment: és així com se sent qui es torna boig?

—Em sap greu —va dir— el que hagi passat ara mateix, sigui el que sigui.

Notava que el cap continuava fent que sí, com si estigués fixat en una molla, però m’era impossible dir-li que li agraïa aquelles paraules.

Es va oferir per anar-me a buscar un altre batut, però no vaig respondre res. Era incapaç de parlar? O senzillament no volia parlar? No ho sé. Una part de mi pensava que volia lligar i que aprofitava que estava sola per demanar-me per sortir junts. Però, tot i que no m’ho acabava de creure, per què hi havia de confiar?

La cambrera va portar el compte i es va endur el got buit. Poc després, en veure que no hi podia fer res, en Zach va deixar uns dòlars a la taula i se’n va tornar amb els seus amics.

Continuo remenant el batut. Ja gairebé no en queda, però no vull que s’enduguin el got. Em dóna una excusa per estar assegut a la barra. Per ser aquí.

Se’m van començar a omplir els ulls de llàgrimes, però no podia treure la mirada del petit cèrcol moll on hi havia hagut el got. Si hagués intentat articular una sola paraula, no n’hauria estat capaç.

Que potser m’havia quedat sense paraules?

Continuo remenant.

Ara us ho puc dir. En aquella taula, em van passar pel cap els pitjors pensaments. Allà és on, per primera vegada, vaig començar a plantejar-me… a plantejar-me… una paraula que encara no puc pronunciar.

Sé que vas mirar d’ajudar-me, Zach. Però tots dos sabem que no és per això que ets en aquesta cinta. Tinc, doncs, una pregunta abans de continuar. Quan intentes ajudar algú i descobreixes que és inaccessible, per què l’hi has de tirar per la cara?

Durant aquests últims dies o setmanes, o el temps que hagis trigat a rebre les cintes, Zach, probablement has pensat que ningú no ho descobriria.

Abaixo la cara i em tapo amb les mans. Quants secrets hi pot haver en una escola?

Se’t devia remoure l’estómac quan vas saber el que jo havia fet. Però, com més temps passava, més bé et senties. Perquè, com més temps passava, més possibilitats hi havia que el teu secret morís amb mi. No ho sabia ningú. Ningú no ho descobriria mai.

Però ara ho sabrem. I començo a tenir mal cos.

Zach, deixa’m preguntar-te una cosa: que potser vas pensar que, al Rosie’s, et vaig rebutjar? Vull dir que, mai no vas arribar a demanar-me per sortir, de manera que, en principi, no et podia rebutjar, no et sembla? Llavors, de què es tractava? Et vas molestar?

Deixa’m que ho endevini. Vas dir als teus amics que observessin com feies el primer pas… i llavors amb prou feines vaig respondre.

O potser era un repte? Et van reptar perquè em demanessis per sortir?

Això es fa de vegades. No fa gaire, algú em va reptar perquè li demanés a la Hannah per sortir. Treballava amb nosaltres al Crestmont. Sabia que ella m’agradava i que no havia gosat mai demanar-l’hi. També sabia que, els últims mesos, la Hannah gairebé no parlava amb ningú, de manera que el repte era doble.

Quan vaig sortir del meu atordiment, i abans de marxar, us vaig sentir a tu i als teus amics. T’estaven fent la guitza per no haver obtingut la cita que deies que tenies al pot.

Les coses tal com són, Zach. Podries haver tornat amb els teus amics i haver dit: «La Hannah és estranyota. Mireu-la, té la mirada perduda».

I, en canvi, vas optar per la burla.

Però deus ser de maduració lenta, i com més pensaves en la meva insensibilitat, més t’ho prenies com una cosa personal i més t’anaves enfadant. I vas triar venjar-te’n de la manera més infantil.

Que penós.

I com ho vaig saber? És molt senzill, de debò. Tothom rebia notetes. Tothom! I per les coses més insignificants. Cada vegada que algú es presentava amb un nou pentinat, rebia un munt de notetes. I hi havia gent de la classe que considerava amics els que deixaven algun missatge a la meva bossa després que em tallés els cabells ben curts.

El primer cop que se’m va creuar pel passadís duent els cabells tan curts, em vaig quedar bocabadat. I ella va desviar la mirada. Com que no hi estava avesada, s’intentava enretirar els cabells del front i passar-los per darrere de les orelles. Però eren massa curts i li continuaven caient endavant.

Fixeu-vos-hi; em vaig tallar els cabells el mateix dia que havia quedat amb en Marcus Cooley al Rosie’s.

Ostres! Que curiós! Era de fet un d’aquells indicis que ens van avisar que havíem de tenir-lo en compte. Des del Rosie’s, vaig anar directament a tallar-me els cabells. Necessitava un canvi, tal com em deia aquell prospecte, de manera que vaig canviar l’aparença. Era l’única cosa que encara controlava.

Sorprenent.

Fa una pausa. Silenci. Pels auriculars a penes se senten paràsits.

Estic segura que l’escola devia fer venir psicòlegs carregats de prospectes sobre què fer amb els estudiants que es plantegen…

Una altra pausa.

No. Com ja he dit abans, no goso dir la paraula.

Suïcidar-se. Una paraula odiosa.

L’endemà, quan vaig trobar la meva bossa buida, sabia que passava alguna cosa. Si més no, vaig pensar que passava alguna cosa. Els primers mesos de classe, rebia potser unes quatre o cinc notetes al dia. Però, de cop i volta, després d’aquell nou pentinat tan revelador… res de res.

Llavors vaig esperar una setmana.

I dues setmanes.

I tres setmanes.

Res de res.

Arrossego el got cap al centre de la barra i miro l’home que hi ha a la caixa.

—Quan vulgui, s’ho pot endur.

Era hora de descobrir què passava. De manera que em vaig escriure una noteta a mi mateixa.

Em dedica una mirada severa mentre li torna el canvi a una noia. Ella, que està davant de la caixa i també em mira, es toca l’orella. Els auriculars; estic parlant massa fort.

—Perdó —dic en veu baixa. O potser ni tan sols se sent.

La nota deia: «Hannah, m’agrada el teu nou pentinat. Em sap greu no haver-t’ho dit abans». I, de regal, hi vaig afegir una cara violeta somrient.

Per evitar que m’enxampessin deixant-me una noteta a mi mateixa, cosa que m’hauria fet vergonya, també en vaig escriure una per a la bosseta del costat. I, en acabar la classe, vaig anar a l’expositor i vaig dipositar ostensiblement una noteta en aquesta altra bossa. Llavors, com qui no vol la cosa, vaig posar la mà dins de la meva bossa, fent veure que hi buscava alguna nota. I dic «fent veure» perquè sabia que me la trobaria buida.

I l’endemà? No hi havia res a la bossa. La noteta s’havia evaporat.

Segurament no et devia semblar gaire greu, Zach. Però, ara, espero que ho entenguis millor. Se m’ensorrava el món. Necessitava aquelles notes. Necessitava l’esperança que em podien oferir aquelles notes.

I tu em vas robar aquella esperança. Vas decidir que no me la mereixia.

A mesura que escolto les cintes, cada vegada tinc més la sensació que la conec. No pas la Hannah d’aquests últims anys, sinó la d’aquests últims mesos. És la Hannah que començo a comprendre.

La Hannah del final.

L’última vegada que em vaig trobar tan a prop d’algú, algú que es moria a poc a poc, va ser la nit de la festa. La nit que vaig veure com xocaven dos cotxes en una cruïlla fosca.

Llavors, com ara, no sabia que s’estaven morint.

Llavors, com ara, hi havia molta gent al voltant. Però què hi podien haver fet? Aquella gent que envoltava el cotxe, mirant de tranquil·litzar el conductor, esperant que arribés l’ambulància, podien fer-hi res?

I la gent que veia passar la Hannah pel passadís, o que s’asseia al seu costat a classe, què hi podien haver fet?

Potser llavors, com ara, ja era massa tard.

Així, doncs, Zach, quantes notes vas agafar? Quantes notes no vaig llegir mai? I les vas llegir, tu? Espero que sí. Així, almenys, algú deu saber què pensava realment de mi la gent.

Dono una ullada de cua d’ull. En Tony encara és al reservat, picant patates fregides i untant l’hamburguesa amb quètxup.

Reconec que, durant els debats, gairebé no badava boca. Però, quan ho feia, m’ho agraïa algú mitjançant una noteta a la bossa? Hauria estat bé saber-ho. De fet, m’hauria animat a intervenir-hi encara més.

No és just. Si en Zach hagués tingut la més petita idea del que li passava a la Hannah, estic segur que no li hauria robat les notetes.

El dia que va desaparèixer la meva pròpia nota, m’estava al costat de la porta i em vaig posar a parlar amb una noia amb qui no havia conversat mai. De tant en tant, mirava per damunt de la seva espatlla i observava com els altres estudiants comprovaven si tenien notes a les bosses.

Devia ser d’allò més divertit, Zach.

I va ser llavors quan et vaig enxampar. Amb un dit, vas agafar la vora de la bossa i la vas obrir una mica, prou per veure’n l’interior.

Res.

I te’n vas anar cap a la porta sense ni tan sols mirar la teva pròpia bossa, un fet que em va semblar molt revelador.

L’home s’acosta a la barra per recollir el got i passar-hi una baieta tacada de xocolata.

És clar que això no demostrava res. Potser senzillament t’agradava mirar qui tenia notes i qui no… i estaves especialment interessat en el meu cas.

Així, doncs, l’endemà, vaig entrar a l’aula de la senyora Bradley durant l’hora de dinar. Vaig desenganxar la meva bossa de paper de l’expositor i la vaig tornar a enganxar amb un trosset de cinta minúscul. Dintre, hi vaig ficar una noteta doblegada per la meitat.

De nou, quan va acabar la classe, vaig esperar fora, estant a l’aguait. Però, aquest cop, no vaig parlar amb ningú. Només observava.

Un pla perfecte.

Vas tocar la vora de la bossa, vas veure la nota i hi vas ficar la mà. La bossa va caure a terra i et vas posar vermell com un tomàquet. Però, tot i així, et vas ajupir i la vas recollir. I quina va ser la meva reacció? No m’ho podia creure. Vull dir que ho vaig veure, fins i tot m’ho esperava, però el cas és que no m’ho podia creure.

Tot i que el meu pla original preveia que em plantés davant teu allà mateix, em vaig col·locar en un costat de la porta, a fora al passadís.

Vas sortir de l’aula a corre-cuita… i allà ens vam trobar tots dos, cara a cara. Em coïen els ulls tot mirant-te de fit a fit. Llavors vaig desviar la mirada i vaig abaixar el cap. I vas marxar pel passadís.

No volia que ell s’expliqués. No li calia cap explicació. Ho havia vist amb els seus propis ulls.

Quan t’havies allunyat uns metres, en ple passadís, encara a cuita-corrents, et vaig veure com et miraves les mans per llegir alguna cosa. La meva nota? Sí.

Et vas girar un momentet per veure si t’estava mirant. I per un moment, em vaig espantar. Que potser pensaves venir a dir-me a la cara que et sabia greu? O m’escridassaries?

La resposta? Ni una cosa ni l’altra. Senzillament et vas girar i vas continuar caminant, en direcció a les portes que duien a l’exterior; cap a la teva fugida.

I em vaig quedar al passadís, tota sola, mirant d’entendre què havia passat i per què, i ho vaig comprendre: no mereixia cap explicació, ni tan sols una reacció. Ni amb la mirada, Zach.

Fa una pausa.

Per als altres que esteu escoltant, la nota anava adreçada directament a en Zach. Potser ara la veu com un pròleg a aquestes cintes. Perquè hi vaig escriure que reconeixia que em trobava en un punt de la meva vida en què hauria agraït els ànims que m’haguessin fet arribar. Uns ànims… que ell em va robar.

Em mossego el polze per calmar l’ànsia de mirar en Tony de reüll. Que potser es pregunta què estic escoltant? Li importa?

Però ja no ho podia suportar més. En Zach no era l’únic que trigava a reaccionar.

Li vaig cridar:

—Per què?

Al passadís, encara hi havia alguns alumnes fent el canvi de classe. Tots es van sobresaltar. Però només un es va aturar. I es va quedar allà, mirant-me, mentre es ficava la nota a la butxaca del darrere.

Vaig repetir ben fort la pregunta, diverses vegades. Finalment em van saltar les llàgrimes i em van regalimar per les galtes.

—Per què? Per què, Zach?

Me’n van parlar, d’aquesta escena. La Hannah va esclatar sense cap motiu aparent i es va posar en evidència davant de molta gent.

Però s’equivocaven. Hi havia un motiu.

Bé, doncs, ara, tocaré un aspecte més personal. Ara que m’estic obrint a vosaltres, us revelaré una cosa: els meus pares m’estimen. Ho sé. Però, darrerament, les coses no han estat fàcils, sobretot durant l’últim any, des que es va obrir a la perifèria de la ciutat allò que ja sabeu.

Me’n recordo. Els pares de la Hannah sortien a les notícies cada nit per alertar que, si prosperava el projecte d’aquell enorme centre comercial, les botigues del centre es veurien obligades a tancar. Deien que la gent ja no hi aniria a comprar.

Quan va passar això, els pares es van tornar distants. De cop i volta, estaven molt capficats en les seves coses. Hi havia massa pressió per fer quadrar els comptes. De fet, sí que parlaven amb mi, però no pas com abans.

Quan em vaig tallar els cabells, la mare ni s’hi va fixar.

I, pel que vaig constatar —gràcies, Zach—, a l’escola, tampoc no s’hi havia fixat ningú.

Jo sí.

Al fons de la classe, la senyora Bradley també tenia la seva bossa de paper. Estava penjada amb totes les altres a l’expositor giratori. Ho podíem aprofitar —i ens hi encoratjava— per fer comentaris sobre les seves classes, comentaris crítics o de tota mena. També volia que li recomanéssim temes per a futurs debats.

I és el que vaig fer. Li vaig escriure una nota en què es podia llegir: «Suïcidi. Hi he estat pensant. No gaire seriosament, però hi he estat pensant».

Aquesta era la nota literal. I sé que hi posava exactament això perquè la vaig escriure un munt de vegades abans de dipositar-la a la bossa. L’escrivia, la llençava, l’escrivia, l’estripava, la llençava.

Però, per començar, per què ho vaig escriure? M’ho preguntava cada vegada que escrivia les paraules en un nou full de paper. Per què escrivia aquella nota? Era una mentida. No hi havia pensat, no ben bé, no pas a fons. Si aquest pensament se’m feia present, me’l treia del cap.

Però me’l treia del cap moltes vegades.

I era un tema que no havíem tractat mai a classe. I estava segura que hi havia més gent, a part de mi, que hi havia pensat. Per tant, per què no en parlàvem obertament a classe?

En el fons, potser hi havia alguna altra cosa. Potser volia que algú descobrís qui havia escrit la nota i que vingués secretament a salvar-me.

Potser. No ho sé. De tota manera, anava amb molt de compte de no delatar-me a mi mateixa.

Els cabells curts. La mirada desviada al passadís. Hi anaves amb compte, però, tot i així, hi havia indicis. Petits indicis, però hi eren.

I llavors, com qui no vol la cosa, et vas recuperar.

Excepte amb tu, Zach, llavors sí que em vaig delatar. Tu sabies que jo havia escrit aquella nota de la bossa de la senyora Bradley. Ho havies de saber. La va treure de la seva bossa i la va llegir l’endemà que jo t’enxampés, l’endemà que esclatés al passadís.

Uns dies abans de prendre’s les pastilles, la Hannah tornava a ser ella mateixa. Saludava tothom pel passadís i ens mirava als ulls. Va semblar molt dràstic perquè feia mesos que no actuava així, com l’autèntica Hannah.

Però no vas fer res, Zach. Fins i tot després que la senyora Bradley exposés el cas, no vas fer res per ajudar-me.

Semblava molt dràstic perquè ho era.

I jo què esperava, doncs, de la classe? Bàsicament volia sentir el que tothom ha de dir; els seus pensaments, els seus sentiments.

I Déu n’hi do el que van dir.

N’hi va haver un que va dir que seria difícil prestar ajuda sense saber per què el noi en qüestió es volia suïcidar.

I sí, em vaig estar de dir: «O la noia en qüestió. Perquè es podria tractar d’una noia».

Llavors els altres van començar a ficar-hi cullerada.

—Si es troba sol, el podríem convidar a seure amb nosaltres a l’hora de dinar.

—Si és per les notes, li podem fer classes particulars.

—Si és per problemes familiars, potser podem… no sé… procurar-li assistència o alguna cosa per l’estil.

Però tot, absolutament tot, ho deien amb un to contrariat.

Aleshores, una de les noies, que ara no importa qui era, va dir el que tothom estava pensant.

—Qui sigui que hagi escrit aquesta nota, el que vol és que hi parem atenció. Si ho digués seriosament, ens hauria dit qui era.

Déu meu, era impossible que la Hannah exposés obertament el seu cas en aquella classe.

No m’ho podia creure.

Altres vegades, la senyora Bradley havia rebut notetes en què se suggerien debats sobre l’avortament, la violència familiar, la infidelitat o les trampes als exàmens. Ningú no havia insistit a saber qui havia proposat els temes. Però, per algun motiu, es negaven a fer un debat sobre el suïcidi sense tenir-ne més detalls.

Durant uns deu minuts, la senyora Bradley va recitar tot d’estadístiques, d’àmbit local, que ens van sorprendre a tots. Com que érem menors, va dir, mentre el suïcidi no es produís en un lloc públic amb testimonis, no se’n parlava als mitjans de comunicació. I els pares no volen mai que la gent sàpiga que el seu fill, el fill que han criat, s’ha llevat la vida. De manera que, en molts casos, es fa creure que ha estat un accident. L’inconvenient és que ningú no sap el que realment passa a la seva comunitat.

Un cop dit això, no es va iniciar cap debat seriós.

Era per tafaneria, o realment creien que la millor manera d’ajudar era sabent-ne els detalls? No n’estic segura. Potser les dues coses.

A primera hora, a la classe del senyor Porter, la vaig observar molta estona. Si hagués sortit el tema del suïcidi, potser ens hauríem mirat i me n’hauria adonat.

Sincerament, no sé què podrien haver dit per persuadir-me en un sentit o un altre. I és que potser m’estava comportant egoistament. Potser només estava reclamant atenció. Potser només volia sentir com la gent parlava de mi i dels meus problemes.

Pel que em va dir a la festa, hauria volgut que me n’adonés. M’hauria mirat fixament per suplicar-me que veiés què passava.

O potser volia que algú m’assenyalés amb el dit i digués: «Hannah, que t’estàs plantejant suïcidar-te? Si us plau, no ho facis, Hannah, si us plau!».

Però el cas era que, en el fons, l’única persona que deia tot això era jo. En el fons, aquestes eren les meves paraules.

Al final de la classe, la senyora Bradley ens va distribuir un prospecte que duia per títol «Els senyals d’alarma de l’individu suïcida». I sabeu quin era un dels cinc primers punts?

Un canvi sobtat d’aparença.

Em vaig estirar les puntes dels cabells acabats de tallar.

Què? Qui sabia que jo era tan previsible?

Gratant-me la barbeta amb l’espatlla, miro de cua d’ull en Tony, que encara és al reservat. Ja s’ha menjat l’hamburguesa i gairebé totes les patates. Seu allà completament aliè al que estic fent jo.

Obro el walkman, n’extrec la cinta número quatre i la giro.