Casset 3: Cara A
Courtney Crimsen. Quin nom més bonic. I també una noia molt bonica, uns cabells bonics, un somriure bonic, una pell perfecta.
I també ets encantadora. Ho diu tothom.
Observo la fotografia del llibre. La Hannah agafant per la cintura la Courtney en una festa qualsevol. La Hannah està contenta. La Courtney està nerviosa. Vés a saber per què.
Sí, Courtney, ets agradable amb tothom qui et saluda pel passadís. Ets agradable amb tothom qui t’acompanya fins al cotxe després de classe.
Bec una mica més de cafè amb llet, que s’està refredant.
Ets, sens dubte, una de les noies més populars de l’escola. I ets… tan… agradable. Oi que sí?
Doncs no.
Faig un últim glop per buidar la tassa.
Sí, benvolguts oients, la Courtney sempre és agradable amb qui es troba o amb qui parla. Tot i així, pregunteu-vos si no són només aparences.
Porto la tassa a la barra d’autoservei per tornar-la a omplir.
Crec que és el cas. Ara deixeu-me que us expliqui per què.
Per començar, dubto que en Tyler us ensenyi, a vosaltres que m’escolteu, les fotos que em va fer quan li fregava l’esquena a la Courtney.
El contenidor de llet amb crema em rellisca i pica contra el taulell. L’atrapo abans que caigui a terra i llavors miro de reüll. La noia de la caixa inclina el cap enrere i riu.
Així, doncs, la Courtney és la de l’habitació de la Hannah?
La Hannah fa una pausa especialment llarga. Sap que aquesta informació s’ha d’assimilar.
Si heu vist aquelles fotos, sou uns afortunats. Estic segura que són molt sexys. Però, com ja sabeu, també són molt de posa.
De posa. Una expressió prou interessant per resumir la història de la Courtney. Perquè, quan poses, saps que t’estan observant. Mostres el teu millor somriure. Deixes lluir la teva personalitat més seductora.
Però no és el cas de la foto de la Courtney al llibre.
A l’institut, la gent sempre t’està mirant, de manera que sempre hi ha un motiu per posar.
Pressiono el tap del recipient i en cau un raig de cafè negre a la tassa.
No crec que ho facis expressament, Courtney. I per això t’he inclòs en aquestes cintes. Per fer-te saber que allò que fas afecta els altres. Més en concret, em va afectar a mi.
La Courtney sembla autènticament encantadora. El fet de sentir la seva història aquí, en aquestes cintes, la deu haver deixat morta.
Un calfred em baixa per l’esquena. «Morta», una expressió que eliminaré del meu vocabulari.
Courtney Crimsen. El nom sona gairebé massa perfecte. I, com he dit, sembles perfecta, també. L’únic que et falta… és ser perfecta.
Un cop remenat el sucre amb el cafè amb llet, torno a la taula on m’estava.
I en això reconec el teu mèrit. Podries haver optat per ser una bandarra i continuaries tenint tots els amics i noviets que volguessis. Però, en canvi, has optat per ser encantadora, de manera que caus bé a tothom i no t’odia ningú.
Deixa’m ser molt clara. No t’odio, Courtney. De fet, ni tan sols em desagrades. Hi va haver un temps, però, en què vaig pensar que tu i jo ens podríem fer amigues.
No ho recordo. No crec que les hagi vist mai sortir juntes.
Va resultar que només m’estaves preparant per ser una més de la llista de la «Gent que pensa que la Courtney Crimsen és realment fantàstica». Un altre vot garantit per al rànquing de les persones més ben valorades de l’anuari de l’institut.
I quan m’ho vas haver fet, i me’n vaig adonar, vaig veure com ho feies als altres.
Aquesta és la teva contribució a l’antologia de la meva vida.
Us ha agradat això de l’antologia de la meva vida?
M’ho acabo d’inventar.
Em poso la cartera a la falda i obro la cremallera.
L’endemà de quan en Tyler va fer aquelles fotos al natural dels nostres cossos d’estudiants va començar com qualsevol altre. Va sonar el timbre de la primera hora i la Courtney, com de costum, va arribar uns segons tard. Però no va passar res, perquè la senyora Dillard encara no hi era, tampoc.
I això també era habitual.
Trec el mapa de la Hannah i el desplego sobre la taula.
Mentre xerraves amb la persona que seia davant teu, et vaig fer uns toquets a l’espatlla. Quan em vas mirar, vam començar a riure. Vam intercanviar frases breus, però qui va dir què? No ho recordo, perquè les dues pensàvem el mateix.
—Que estrany.
—I tant.
—Ja veus.
—Me’n faig creus.
—Quina cosa més increïble.
Llavors, quan finalment va entrar la senyora Dillard, et vas girar per mirar cap endavant. I quan es va acabar la classe, te’n vas anar.
Busco al mapa l’estrella vermella de la casa d’en Tyler. En part, em sento estrany seguint tan de prop la història de la Hannah. Estic com obsessionat, massa obsessionat. Mentre que una altra part de mi vol negar aquesta obsessió.
No va ser fins que vaig sortir al passadís per anar a la classe de segona hora que vaig pensar: «Espera un moment, no m’ha dit adéu».
Només faig el que ella demana. Això no és pas cap obsessió. És respecte. Estic complint les seves últimes voluntats.
M’havies dit adéu algun altre dia? No, o no gaire sovint. Però, després de la nit anterior, aquesta vegada semblava intencionat. Vaig suposar que, després del que havíem viscut plegades feia menys de vint-i-quatre hores, ara seríem alguna cosa més que simples conegudes.
A-4. Una estrella vermella a la casa d’en Tyler.
Però, aparentment, era el que tornàvem a ser. Ens dèiem hola al passadís i, de vegades, em deies adéu després de classe, però poca cosa més del que deies a qualsevol altre.
Fins a la nit de la festa.
Fins a la nit que em vas tornar a necessitar.
Necessito una mica de temps per no quedar-me endarrerit. No puc continuar escoltant si no ho faig.
Em trec els auriculars i me’ls penjo del coll. La noia amb qui vaig fer el taller de fusteria es passeja per les taules amb una safata de plàstic recollint les tasses i els plats de les taules buides. Miro cap a la finestra fosca quan recull la taula del costat. Pel seu reflex al vidre, veig que em mira diverses vegades, però no em giro.
Quan se’n va, bec un glop i faig un esforç per no pensar. Senzillament espero.
Al cap d’un quart d’hora, passa un autobús per davant del Monet’s i s’acaba l’espera. Recullo el mapa, em penjo la cartera de l’espatlla i vaig corrents cap a la porta.
L’autobús està aturat més avall, a la cantonada. Corro per la vorera, pujo a l’autobús i trobo un seient buit a la part central.
El conductor em mira pel retrovisor.
—M’he avançat a l’horari —diu—. Ens hem d’esperar un parell de minuts.
Faig que sí amb el cap, em fico els auriculars a les orelles i miro per la finestra.
Us faig saber que, més endavant, parlaré d’una altra festa molt més gran i important.
És la festa on vaig anar jo?
Però aquesta primera festa és la que fa que la Courtney sigui a la llista.
Jo era a l’escola, amb la cartera a l’esquena, i em dirigia cap a la primera classe, quan em vas agafar per la mà.
—Hannah, un moment —vas dir—. Com estàs?
El teu somriure, les dents… impecables.
Probablement vaig dir «Bé» o «Bé, i tu?». Francament, no m’importava, Courtney. Cada vegada que encreuàvem les mirades en un passadís ple de gent i veia com giraves la mirada cap a algú altre, et perdia una mica més el respecte. I em preguntava quantes persones en aquell passadís devien sentir el mateix.
Em vas preguntar si estava al corrent de la festa que s’havia organitzat per a la nit. Et vaig dir que sí, però que no em venia de gust d’estar-m’hi voltant a la recerca d’algú amb qui parlar, o buscant algú que m’alliberés de parlar amb algú altre.
—Hi hauríem d’anar juntes —vas dir. I vas inclinar el cap, vas irradiar un somriure i, tot i que potser només m’ho imagino, crec que fins i tot et vaig veure parpellejar.
Sí, és ella, la Courtney. És irresistible i coqueteja amb tothom.
—Per què? —vaig preguntar—. Per què hauríem d’anar a una festa plegades?
Això, és clar, et va agafar per sorpresa. Vull dir que tu ets qui ets i tothom vol anar a una festa amb tu. Tothom! Els nois, les noies, tant és. És per l’admiració que la gent sent per tu.
Sent o sentia? Perquè tinc la sensació que això està canviant.
Per desgràcia, molta gent no s’adona de com planeges acuradament aquesta imatge.
Vas repetir la meva pregunta.
—Per què hauríem d’anar plegades a una festa? Hannah, així podrem estar juntes.
Et vaig preguntar per què volies que estiguéssim juntes després d’ignorar-me tantes vegades. Però, és clar, vas negar que m’haguessis ignorat en cap moment. Vas dir que segurament havia mal interpretat les coses. I que la festa seria una bona ocasió per coneixe’ns millor.
I tot i que encara n’era reticent, ets qui ets i tothom vol anar a una festa amb tu.
Però tu ho sabies, Hannah. Ho sabies i, malgrat tot, hi vas anar. Per què?
—Perfecte! —vas dir—. Que podràs portar el cotxe?
Em va fer un salt el cor.
Però em vaig estar de dir res i vaig tornar a fer cas omís de les meves reticències.
—I és clar —vaig dir—. A quina hora?
Vas obrir la llibreta d’un cop de mà i en vas arrencar un tros de paper. Vas escriure amb una lletra molt petita, en blau, l’adreça, l’hora i les teves inicials: C.C. Em vas donar el paperet i vas dir:
—Ens ho passarem de conya. —Vas recollir les teves coses i te’n vas anar.
Es tanquen les portes i l’autobús es posa en marxa.
Saps què, Courtney? Quan te’n vas anar, et vas oblidar de dir adéu.
Aquesta és la meva teoria que explica per què volies anar a la festa amb mi: sabies que estava empipada perquè m’havies ignorat. Si més no, sabies que estava dolguda. I això no era bo per a la teva reputació impecable. Calia esmenar-ho.
Tothom al punt D-4 del mapa. La casa de la Courtney.
Torno a obrir el mapa.
Quan vaig arrambar el cotxe a la vorera, la porta de casa teva es va obrir. Vas sortir, vas saltar del porxo i vas baixar pel caminet. La teva mare, abans de tancar la porta, es va ajupir una mica per tenir una millor visió de l’interior del cotxe.
No pateixi, senyora Crimsen, vaig pensar. Aquí no hi ha nois, ni alcohol, ni drogues, ni diversió.
Com és que em sento empès a seguir el recorregut del mapa? No em cal. Estic escoltant les cintes, una per una, les dues cares, i amb això n’hi hauria d’haver prou.
Però no n’hi ha prou.
Vas obrir la porta del copilot, vas seure i et vas cordar el cinturó.
—Gràcies per dur-me amb cotxe —vas dir.
No segueixo el mapa perquè ho vulgui ella. Ho faig perquè necessito entendre. Trigui el que trigui, necessito comprendre què li va passar.
Dur-te amb cotxe? Començava a tenir dubtes sobre per què m’havies convidat. Aquesta no era la salutació que volia sentir.
D-4. Només a uns quants carrers de la casa d’en Tyler.
Volia estar equivocada amb tu, Courtney, de debò. Volia que ho consideressis com que et passava a buscar perquè poguéssim anar a la festa juntes. I això és molt diferent del fet que et dugués amb cotxe.
En aquell moment ja sabia què significaria la festa per a nosaltres. Però, com va acabar? Bé, va ser una sorpresa. Va ser… estrany.
Al darrere de cada respatller, fixat amb una làmina de plexiglàs, hi ha un mapa de totes les línies d’autobús de la ciutat. Des d’on l’he agafat, aquest autobús passarà per la casa de la Courtney, girarà a l’esquerra per un carrer abans de la casa d’en Tyler i s’aturarà.
Vam aparcar dos carrers i mig més avall, el lloc més proper que vam trobar. El meu radiocasset és d’aquells que continua sonant quan s’apaga el motor del cotxe. No l’apago fins que algú no obre la porta. Però, aquella nit, quan vaig obrir la porta, la música va continuar sonant… Se sentia que sonava de lluny.
Ui —vas dir—. Diria que se sent la música de la festa!
He dit que érem a dos carrers i mig més avall? Us podeu fer una idea de la potència amb què sonava la música. Aquella festa demanava a crits una visita de la policia.
Vet aquí per què no vaig a gaires festes. Em falta poc per obtenir el premi al millor estudiant. Un error ho podria engegar tot a rodar.
Ens vam afegir al riu de gent que es dirigia cap a la festa, com si ens reuníssim amb un banc de salmons que remunta el corrent per fresar. Quan hi vam arribar, hi havia dos jugadors de futbol americà a l’entrada —no els veureu mai en una festa sense la samarreta de l’equip— cobrant els vals de consumició. Vaig posar-me la mà a la butxaca per buscar-hi algunes monedes.
Per damunt de la música eixordadora, em vas cridar:
—No t’amoïnis per això.
Vam arribar a l’entrada i un dels nois va dir:
—Dos dòlars la beguda. —Llavors es va adonar de qui tenia al davant—. Ah, hola, Courtney. Passa. —I et va donar un got de plàstic vermell.
Dos dòlars? Només? A les noies els deuen cobrar menys.
Vas fer un gest amb el cap assenyalant-me. El noi va somriure i em va donar un got. Però, quan el vaig voler agafar, no el va deixar anar. Em va dir que acabaria el torn al cap de poc i que ens podríem veure. Li vaig somriure, però em vas agafar pel braç i em vas arrossegar cap a l’entrada.
—No ho facis —vas dir—. Fes-me cas.
Et vaig preguntar per què, però estaves escrutant la gentada i no em vas sentir.
No recordo que la Courtney sortís amb cap futbolista. Amb jugadors de bàsquet, sí. Amb més d’un. Però de futbol americà? No.
Llavors vas dir que ens havíem de separar. I vols saber què vaig pensar en un primer moment, Courtney? Doncs que seria només un momentet.
Em vas dir que havies de saludar uns coneguts i que ens podíem trobar més tard. Et vaig mentir quan et vaig dir que jo també volia saludar uns amics.
I em vas demanar que no me n’anés sense tu.
—Recorda que ets el meu xofer.
Com volies que me n’oblidés, Courtney?
L’autobús tomba pel carrer de la Courtney. Es veuen rètols d’en venda en un terç dels patis. Quan passem per davant de la casa de la Courtney, tinc la sensació que veuré una estrella vermella pintada amb esprai a la porta. Però el porxo és a les fosques. No es veu cap llum ni al porxo ni a les finestres.
Però em vas somriure. I, al final, vas dir la paraula màgica:
—Adéu. —I això és exactament el que volies dir.
—Que t’has saltat la teva parada, Clay?
Un calfred glaçat em recorre l’espinada.
Una veu. La veu d’una noia. Però no surt dels auriculars.
Algú m’ha cridat pel meu nom. Però, des d’on?
Per tot l’autobús, les finestres ennegrides per la foscor fan de mirall. Veig el reflex d’una noia asseguda darrere meu. Deu tenir la meva edat. Però, la conec? Em giro i la miro per damunt del respatller.
La Skye Miller. El meu amor de fa uns anys. Em somriu, amb un petit somrís de complicitat, perquè sap que m’he sobresaltat.
La Skye sempre ha estat guapa, però fa com si no ho hagués pensat mai. Especialment els últims dos anys. Sempre vesteix amb roba poc cridanera i que li va ampla, ben bé com si hi anés embolcallada. Aquesta nit duu un suèter gris enorme i uns pantalons que hi fan joc.
Em trec els auriculars de les orelles.
—Hola, Skye.
—Que t’has passat de llarg? —pregunta. Són més paraules de les que m’ha adreçat en molt de temps i de les que li he sentit adreçar a algú altre en molt de temps.
—S’aturarà si l’hi demanes.
Faig que no amb el cap. No. A casa no.
L’autobús gira a l’esquerra a la cruïlla següent i s’arramba a la vorera. La porta s’obre i el conductor crida:
—Que baixa algú?
Miro al davant de l’autobús, al mirall retrovisor, i veig l’ull del conductor. Em torno a girar cap a la Skye.
—On vas? —li pregunto.
Somriu de nou. Té els ulls fixats en els meus. S’esforça per fer-me sentir incòmode. I ho està aconseguint.
—No vaig enlloc —diu finalment.
Per què ho fa? Què ha passat aquest dos darrers anys? Com és que insisteix a estar al marge de tot? Què ha canviat? No ho sap ningú. Un dia, de cop i volta, o així va semblar, ja no va voler formar part de res.
Però aquesta és la meva parada i hauria de baixar. És a mig camí entre dues estrelles vermelles: la casa d’en Tyler i la de la Courtney.
I, en canvi, em podria quedar a parlar amb la Skye. Per ser més exactes, em podria quedar a intentar parlar-hi. Una conversa que seria més aviat un monòleg.
—Fins demà —diu.
Ja està. La conversa s’ha acabat. En part, ho reconec, em sento alleujat.
—Fins aviat —li dic.
Em penjo la cartera de l’espatlla i vaig cap a la porta de davant de l’autobús. Li dono les gràcies al conductor i m’endinso de nou en l’aire fresc del carrer. La porta es tanca darrere meu. L’autobús s’allunya. Veig passar la finestra on hi ha la Skye amb el cap recolzat al vidre i els ulls clucs.
Em poso la cartera a les dues espatlles i m’ajusto les corretges. Torno a estar sol i començo a caminar, cap a la casa d’en Tyler.
Molt bé, però com sabré quina és? Pel que sé, aquesta és l’illa de cases, però la Hannah no dóna cap adreça.
Si té encès el llum de l’habitació, veuré la persiana de bambú.
Quan passo per davant d’una casa, observo les persianes sense fixar-hi la mirada gaire estona.
Potser tinc sort i trobo algun senyal exposat al pati. Voyeur: endavant.
No em puc reprimir el riure provocat pel meu acudit dolent.
Amb les paraules de la Hannah a punt pitjant un botó, no sembla gaire correcte somriure d’aquesta manera. Però també em fa sentir bé. Em sento com si fos la primera vegada que somrigués després de mesos, tot i que només han passat unes hores.
Llavors, passades dues cases, veig la d’en Tyler.
Deixo de somriure.
Té el llum de l’habitació encès i la persiana abaixada. Unes tires de cinta adhesiva platejada subjecten els vidres trencats formant una mena de teranyina.
Que potser ha estat una pedra? Algú que ha llançat una pedra a la finestra d’en Tyler?
Algú que ho sabia? Algú de la llista?
A mesura que m’hi apropo, em puc imaginar la Hannah al costat de la finestra parlant fluixet a la gravadora. Parla en veu massa baixa perquè la pugui sentir. Però, al final, m’arriben les seves paraules.
Una bardissa quadrada separa el pati de davant d’en Tyler del pati del veí. M’hi dirigeixo per amagar-m’hi. I és que deu estar observant, mirant per la finestra, esperant algú que acabi de trencar el vidre.
—Vols llançar alguna cosa?
Un calfred glaçat em recorre l’esquena. Em giro disposat a pegar a algú i fugir corrents.
—Tranquil! Sóc jo.
En Marcus Cooley, de l’escola.
M’inclino cap endavant, recolzant les mans als genolls, extenuat.
—Què fas per aquí? —pregunto.
En Marcus té una pedra gran com un puny davant dels meus ulls.
—Agafa-la —diu.
Me’l miro.
—Per què?
—Et sentiràs millor, Clay. Creu-me.
Miro cap a la finestra. Observo la cinta adhesiva. Llavors abaixo la mirada i tanco els ulls, movent el cap.
—Vejam si ho entenc, Marcus. Tu també surts a les cintes.
No respon. No li cal. Quan alço la mirada, li veig les cues dels ulls que retenen amb prou feines un somriure. Constato que no n’està avergonyit.
Assenyalo amb el cap la finestra d’en Tyler.
—Que ho has fet tu?
Em posa la pedra a la mà.
—Si dius que no, seràs el primer.
Se’m disparen les palpitacions. No és perquè en Marcus estigui aquí, ni perquè en Tyler estigui a casa seva, ni per la pedra, sinó pel que m’acaba de dir.
—Ets el tercer que ve per aquí —diu—. Sense comptar-m’hi.
Intento imaginar-me algú altre, a més d’en Marcus, algú de la llista, llançant una pedra a la finestra d’en Tyler. Però no puc. No és possible.
Tots som a la llista. Tots nosaltres. Tots som culpables d’alguna cosa. Per què en Tyler és tan diferent de la resta de nosaltres?
Fixo la mirada a la pedra que tinc a la mà.
—Per què ho fas? —li pregunto.
Assenyala, per damunt de l’espatlla, carrer avall.
—Casa meva és allà baix. On hi ha els llums encesos. He estat vigilant la casa d’en Tyler per veure qui venia per aquí.
No puc imaginar-me què els deu haver dit en Tyler, al seus pares. Els ha demanat que no canviïn el vidre perquè probablement li llançaran més pedres? I què deuen haver dit? Li deuen haver preguntat com és que ho sap? Li han preguntat per què?
—El primer va ser l’Alex —diu en Marcus. No sembla que s’avergonyeixi gens ni mica de dir-m’ho—. Estàvem a casa meva quan, sense venir a tomb, em va demanar que li indiqués on vivia en Tyler. Jo no sabia per què li interessava, no em constava que fossin amics, però el cas és que ho volia saber.
—I què, doncs, li vas donar un roc perquè el llancés a la finestra?
—No, va ser idea seva. Jo llavors encara no sabia que existien les cintes.
Llanço la pedra una mica enlaire i la sospeso amb l’altra mà. Encara que no estigués esquerdat per una primera pedra, el vidre no en resistiria el cop. Així, doncs, com és que en Marcus ha triat aquest roc per a mi? Ha escoltat la resta de les cintes, però vol que sigui jo qui acabi de fer miques la finestra. Per què?
Torno a canviar la pedra de mà. Per damunt de l’espatlla d’en Marcus, puc veure el llum del porxo de casa seva. Li hauria de preguntar quina és la seva finestra. Li hauria de dir que la pedra anirà a parar a casa seva, i no a la d’en Tyler, i que m’hauria de dir quina és la seva habitació per no espantar la germaneta.
Agafo el roc amb força, ben fort. Però no puc evitar que em tremoli la veu.
—Ets un imbècil, Marcus.
—Què?
—També hi surts, a les cintes, oi?
—Com tu.
Em tremola la veu de ràbia i de ganes de contenir les llàgrimes.
—En què ens diferenciem d’ell?
—Ell és un voyeur —diu en Marcus—. És un paio estranyot. Espiava la finestra de la Hannah. Per què no li podem trencar la seva?
—I tu —pregunto—. Què vas fer?
Durant uns moments, em mira fixament. Llavors parpelleja.
—Res. És ridícul —diu—. Jo no formo part de les cintes. La Hannah només volia una excusa per suïcidar-se.
Deixo caure la pedra a la vorera. O feia això o l’hi esclafava a la cara allà mateix.
—Vés a pastar fang —li dic.
—Aquest és el meu carrer, Clay.
Tanco el puny amb força. Miro el roc amb ganes de recollir-lo.
Però giro cua d’una revolada. Recorro tota la vorera de davant de la casa d’en Tyler sense mirar cap a la finestra. No em puc concentrar. Agafo els auriculars que duc penjats al coll i me’ls torno a posar a les orelles. Em fico la mà a la butxaca i premo el play.
Estava decebuda quan em vas dir adéu, Courtney?
No pas tant com m’esperava. És difícil sentir-te decebut quan s’acompleix el que t’esperaves.
No t’aturis, Clay.
Però, em sentia utilitzada? Del tot.
I, en canvi, tota l’estona que la Courtney em va utilitzar probablement es pensava que estava netejant la imatge que jo en tenia. Es podria dir que… li va sortir el tret per la culata?
Aquella nit es va convertir en una nit d’estrenes per a mi. Vaig assistir per primera vegada a una baralla a cops de puny; una cosa horrible. No tenia ni idea de com van aquestes coses, però va començar precisament darrere meu. Hi havia dos nois que s’estaven escridassant i, quan em vaig girar, gairebé s’estaven tocant amb el pit i la gent començava a mirar-los i a atiar-los. La turba va formar una rotllana impenetrable per evitar que ho deixessin córrer. Només calia que es toquessin una mica, mal que fos accidentalment, i ja teníem l’espectacle muntat.
I és exactament el que va passar.
Un copet amb el pit es va convertir en una empenta, que, immediatament, va comportar un cop de puny a la barra.
Després de dos cops de puny més, vaig girar cua i vaig sortir de la rotllana, que, en aquell moment, ja tenia un gruix de quatre cossos. A la part externa de la rotllana, n’hi havia que s’ho miraven alçant-se de puntetes per veure-ho millor.
Era repugnant.
Vaig entrar a dins i vaig buscar els lavabos per amagar-m’hi. No em sentia físicament malament, però el cap bullia de sensacions desagradables. L’únic pensament que tenia era que necessitava vomitar.
Trec el mapa i miro l’estrella que ve després de la casa de la Courtney, on no tinc la intenció d’anar. No penso escoltar el que n’explica la Hannah mentre observo la seva casa fosca i buida.
Salto al punt següent.
Al curs de ciències de la salut, una vegada vam veure un documental sobre les migranyes. Un dels entrevistats solia agenollar-se i picar de cap contra el terra repetidament durant els atacs. Així distreia el dolor de dins del cervell, on no podia accedir, amb un dolor extern que sí que podia controlar. I d’alguna manera era el que jo pretenia en voler vomitar.
És difícil veure la localització exacta de les estrelles vermelles si no deixo de caminar, si no m’estic quiet sota un fanal. Però no em puc estar de continuar caminant, ni per un moment.
Veure aquells nois com s’atonyinaven perquè ningú no els considerés febles ho vaig trobar excessiu. La seva reputació era més important que les seves cares. I la reputació de la Courtney era més important que la meva.
De fet, algú de la festa devia creure que ella m’hi havia portat com una amiga? O simplement van pensar que era la seva última obra de caritat? No ho sé.
I em sembla que no ho sabré mai.
Torno a plegar el mapa i me’l fico sota el braç.
Per desgràcia, l’únic lavabo que vaig trobar estava ocupat… i vaig tornar a sortir. La baralla ja s’havia acabat, tot havia recuperat la normalitat i jo necessitava marxar.
Continua baixant la temperatura i estrenyo fort els braços contra el pit mentre camino.
Quan em vaig apropar a la porta per on havia entrat, sabeu qui s’estava allà tot sol?
En Tyler Down… perfectament equipat amb la seva càmera.
Ja és hora que deixis en Tyler en pau, Hannah.
Quan em va veure, l’expressió de la seva cara era impagable. I penosa. Va encreuar els braços, intentant amagar la càmera de la meva vista. Però, per què ho feia? Tothom sap que forma part de l’equip de l’anuari.
Però li vaig preguntar igualment:
—Per a què és, Tyler?
—El què? Ah… això… eh… per a l’anuari.
Llavors, algú em va cridar pel nom darrere meu. No us diré qui era perquè no importa. Com aquell que em va tocar el cul al Blue Spot Liquor, el que em volia dir era senzillament conseqüència de les accions d’algú altre, de la insensibilitat d’algú altre.
—La Courtney m’ha dit que hauria de parlar amb tu —va dir.
Faig una exhalació ràpida. Després d’això, la teva reputació quedarà sota mínims, Courtney.
Vaig mirar darrere d’ell. A l’extrem del pati, hi havia tres bidons metàl·lics dins d’una piscina inflable plena de glaçons. Al costat de la piscina, la Courtney estava parlant amb tres nois d’una altra escola.
El noi que s’estava davant meu va beure un glopet de cervesa.
—Diu que ets una companyia molt divertida.
I vaig començar a estovar-me. Vaig començar a abaixar la guàrdia. Segurament tenia raó jo i a la Courtney només li interessava salvar la seva imatge. Potser s’imaginava que, enviant-me un noi guapo per conversar, m’oblidaria del fet que m’havia ignorat durant la festa.
Sí, era força guapo. I confesso que potser sí que jo estava desitjant una mica d’amnèsia col·lectiva.
Però va passar alguna cosa, Hannah. Què?
Vam estar xerrant una estona i, en un moment donat, em va dir que m’havia de confessar una cosa. De fet, no l’havia enviat la Courtney per parlar amb mi. El cas és que ell havia vingut a trobar-me després de sentir la Courtney que parlava de mi.
Li vaig preguntar què havia dit la Courtney i va abaixar la mirada somrient.
Ja en tenia prou de jugar! Li vaig demanar que m’expliqués què havia dit de mi.
—Que ets una companyia molt divertida —va repetir.
Tornava a posar-me en guàrdia, amb totes les defenses.
—Divertida… com?
Va arronsar les espatlles.
—Com?
Esteu preparats per sentir-ho? La nostra encantadora senyoreta Crimsen havia dit, en presència d’aquest noi i d’altres que l’envoltaven, que jo tenia algunes sorpreses amagades als calaixos de la roba.
Em quedo sense respiració, com si hagués rebut un cop a traïció a l’estómac.
S’ho va inventar! La Courtney s’ho va inventar tot.
I vaig veure de reüll que en Tyler se n’anava.
Em començaven a saltar les llàgrimes.
—Ha dit què hi ha als calaixos —li vaig preguntar.
Va tornar a somriure.
Estava molt acalorada i em tremolaven les mans. Li vaig preguntar per què se la creia.
—Et creus tot el que diuen de mi?
Em va dir que em tranquil·litzés, que no tenia cap importància.
—Sí! —li vaig dir—. Sí que té importància.
Vaig aguantar-li una mica la conversa sobre la piscina i els bidons. Però, de cop i volta, se’m va acudir una idea millor. Vaig anar a trobar en Tyler i em vaig plantar davant seu.
—Vols una foto? —li vaig dir—. Segueix-me. —El vaig agafar pel braç i vam creuar el pati.
La foto! La que he trobat al llibre del Monet’s.
En Tyler protestava mentre ens acostàvem a la piscina, perquè es pensava que volia que fes una foto dels bidons de cervesa.
—No ho publicaran mai, això —va dir—. Pots comptar, consum d’alcohol entre menors?
Exactament. Per què haurien de voler un anuari que mostri l’autèntica vida dels estudiants?
—No és això —li vaig dir—. Vull que ens facis una foto a mi i a la Courtney.
En aquell moment, ho juro, li brillava el front. Jo i la noia del massatge a l’esquena, novament juntes.
Li vaig preguntar si es trobava bé.
—Sí, no, bé, de debò. —És exactament el que va dir.
A la foto, la Hannah agafa la Courtney per la cintura. La Hannah està rient, però la Courtney no. No riu, està nerviosa.
I ara ja sé per què.
La Courtney estava aguantant el got mentre li omplien. Li vaig dir al Tyler que s’esperés allà un moment. Quan ella em va veure, em va preguntar si m’ho estava passant bé.
—Hi ha algú que et vol fer una foto —li vaig dir. La vaig agafar pel braç i la vaig dur davant d’en Tyler. Li vaig dir que amagués el got que, si no, no podria sortir a l’anuari.
Va ser en Tyler qui la va ficar al llibre del Monet’s. Volia que la veiéssim.
Allò no formava part del seu pla. Només em volia convidar a la festa per netejar el seu bon nom després d’haver-me ignorat tant de temps. No entrava en els seus càlculs una fotografia permanent que ens mostrés juntes.
La Courtney va mirar d’escapolir-se’n.
—No… no vull cap foto —va dir.
Em vaig girar per mirar-la de cara.
—Per què no, Courtney? Per què m’has convidat a la festa? Si us plau, no em diguis que ha estat només perquè necessitaves un xofer. Vull dir que em pensava que ens estàvem fent amigues.
M’hi jugo el que sigui que va posar la foto al llibre perquè sabia que no la trobaríem a l’anuari. No la hi inclouria mai. Sobretot després de saber què significava realment aquella foto.
—Som amigues —va dir.
—Llavors deixa el got, que ara ens faran una foto.
En Tyler va apuntar la càmera i va enfocar les lents, esperant els nostres somriures encisadors i naturals. La Courtney va deixar el got a terra. La vaig agafar per la cintura i li vaig dir:
—Si mai vols alguna cosa del meu calaix de la roba, Courtney, només cal que m’ho demanis.
—Preparades? —va dir en Tyler.
Em vaig inclinar cap endavant, com si m’haguessin explicat l’acudit més graciós del món.
«Clic».
Llavors els vaig dir que me n’anava perquè la festa era una merda.
La Courtney em va suplicar que em quedés una estona més. Em va dir que mirés d’entendre-ho. I potser jo em mostrava una mica insensible. I és que ella no volia marxar. Llavors, com s’ho faria si el seu xofer no l’esperava?
—Troba algú altre que t’acompanyi —li vaig dir. I me’n vaig anar.
Una part de mi volia plorar per haver encertat en les sospites sobre aquesta invitació. En canvi, en la llarga passejada de camí cap al cotxe, vaig començar a riure. I m’adreçava als arbres:
—Què passa?
I llavors algú em va cridar pel nom.
—Què vols, Tyler?
Em va dir que tenia raó sobre la festa.
—La festa és una autèntica merda.
—No, Tyler, no és veritat —vaig dir. I li vaig preguntar per què em seguia.
Va mirar la càmera i va toquejar l’objectiu. Va dir que necessitava que l’acompanyessin a casa.
En sentir això, em vaig posar a riure obertament. No ben bé pel que m’havia dit, sinó per l’absurditat de tota la nit. Realment no tenia la més petita idea que jo ho sabia tot de les seves rondes nocturnes? O, sincerament, esperava que no ho hagués descobert. Perquè, mentre no ho sabés, podíem ser amics, oi?
—D’acord —vaig dir—. Però sense aturar-nos enlloc.
Durant el trajecte, va intentar parlar amb mi en diverses ocasions. Però cada vegada l’interrompia. No volia fer com si no hagués passat res, perquè no era el cas.
I, després de deixar-lo, camí cap a casa, vaig fer marrada.
Tinc la sensació que estic fent el mateix.
Vaig explorar carrerons i carreteres perdudes que no sabia que existissin. Vaig descobrir barris que m’eren completament desconeguts. I, finalment… em vaig adonar que estava farta d’aquesta ciutat i de tot el que en formava part.
Començo a sentir el mateix, Hannah.
Canvi de cara.