Casset 5: cara A

EN SORTIR DEL ROSIE’S, sento com la porta de vidre es tanca darrere meu i, immediatament, algú hi passa el forrellat i la deixa tancada amb clau.

I ara què? A casa? Torno al Monet’s? O potser me’n vaig a la biblioteca tot i l’hora que és. Podria seure fora, a les escales de formigó, i acabar de sentir els cassets que falten.

—Clay!

És la veu d’en Tony.

Em fa llums tres vegades. Treu el braç per la finestra i em fa senyals amb la mà. M’apujo la cremallera de la jaqueta i m’acosto a la finestra del conductor. Però no ajupo el cap. No tinc ganes de parlar, ara, si més no.

Amb en Tony ens coneixem de fa anys, de classe i de fora de classe, hem fet treballs i ens hem divertit plegats. I en tot aquest temps, no hem tingut mai cap conversa profunda.

Ara em temo que en vol tenir una. S’ha estat aquí tota l’estona, assegut al cotxe, esperant-me. Què deu voler, si no?

No em mira. Ajusta el retrovisor amb el polze, tanca els ulls i deixa caure el cap endavant.

—Puja, Clay.

—Que passa res?

Fa una breu pausa i diu que sí amb el cap lentament.

Faig la volta per davant del cotxe, obro la porta del copilot i m’assec, però mantinc un peu a l’asfalt. Em poso la cartera, on duc la capsa de la Hannah, a la falda.

—Tanca la porta —diu.

—On anem?

—No, només tanca la porta. —Apuja la finestra amb la manovella—. Fa fred. —Desplaça la mirada del quadre de comandament al radiocasset i al volant. Però no em mira directament.

Així que tanco la porta, com si fos un tret de sortida, comença a parlar.

—Ets la novena persona que he hagut de seguir, Clay.

—Què? De què parles?

—Les còpies de les cintes —diu—, la Hannah no ens enganyava. Les tinc jo.

—Déu meu! —Em cobreixo la cara amb les mans. Em torna el martelleig rere les celles. Faig pressió amb el palmell de la mà.

—Tranquil —diu.

No el puc mirar. Què en sap, de tot plegat i de mi? Què ha sentit? Per què «tranquil»?

—Què estaves escoltant ara?

—Què?

—Quina cinta?

Puc provar de negar-ho tot, de fer veure que no sé què s’empatolla. O puc baixar del cotxe i anar-me’n. Sigui com vulgui, ell ho sap.

—Au, vinga, Clay, sigues sincer. Quina cinta?

Sense obrir els ulls, em pressiono el front amb els artells.

—La d’en Ryan —li dic—. La del poema. —Llavors li adreço la mirada.

Recolza el cap enrere, amb els ulls clucs.

—Què? —li pregunto.

No contesta.

—Per què te les va donar?

Agafa les claus que pengen del contacte.

—Et fa res que condueixi mentre escoltes la cinta següent?

—Digue’m per què te les va donar.

—T’ho diré —diu—, si escoltes ara mateix la cinta següent.

—Per què?

—Au, Clay, t’ho dic seriosament. Escolta la cinta.

—Contesta’m abans.

—Perquè és on surts tu, Clay. —Deixa anar les claus—. La cinta que toca ara és la teva.

No diem res.

No se m’accelera el cor, no em couen els ulls, no respiro.

I llavors enretiro el braç i clavo el colze al seient. Em recolzo a la porta i vull picar amb el cap de costat contra el vidre. Però el pico enrere contra el reposacaps.

En Tony em posa la mà a l’espatlla.

—Escolta-la —diu—. I no surtis del cotxe.

Gira la clau del contacte, a punt per engegar.

Em tombo per mirar-me’l de cara, amb llàgrimes als ulls. Però ell fixa la mirada endavant.

Obro el walkman i en trec la cinta. És el casset número cinc. Té un número nou blau fosc en un extrem. És la meva cinta; sóc el número nou.

Torno a ficar la cinta al walkman i, agafant-lo amb les dues mans, el tanco com si fos un llibre.

En Tony engega el cotxe i creua el pàrquing en direcció al carrer.

Sense mirar, recorro amb el polze els botons del walkman fins que trobo el que m’introdueix en la història.

Romeu, oh, Romeu. Per què tu, Romeu?

La meva història, la meva cinta, així és com comença.

És una bona pregunta, Julieta. I m’agradaria poder-la contestar.

En Tony crida per damunt del soroll del motor:

—Clay, tranquil!

Si us haig de ser sincera, en cap moment no em vaig dir a mi mateixa: en Clay Jensen… és ell.

Només de sentir el meu nom, se’m fa més intens el dolor del cap. I sento una opressió al pit.

Ni tan sols estic segura quina part de l’autèntic Clay Jensen vaig arribar a conèixer al cap dels anys. La major part del que sabia d’ell era per informació de segona mà. I per això el vaig voler conèixer millor. Perquè tot el que n’havia sentit a dir, i tot vol dir tot, era positiu.

Era una d’aquelles coses que, un cop m’hi havia fixat, no podia deixar d’observar-ho.

Com la Kristen Rennert, per exemple, que sempre duu alguna cosa negra; pantalons negres, o sabates negres, o una camisa negra. Si es posa una jaqueta negra i és l’única peça negra que porta, no se la traurà en tot el dia. La propera vegada que us la trobeu, us hi fixareu. I llavors no podreu evitar de parar-hi atenció.

L’Steve Oliver és el mateix cas. Cada vegada que alça la mà per dir alguna cosa, o per fer una pregunta, sempre comença dient «Vejam…».

Senyor Oliver?

Vejam, si en Thomas Jefferson tenia esclaus…

Senyor Oliver?

Vejam, em dóna setanta-sis coma dotze dos cinc…

Senyor Oliver?

Vejam, que em podria donar permís per sortir de classe?

De debò que ho diu cada vegada. I a partir d’ara també us hi fixareu… cada vegada.

Sí, me n’he adonat, Hannah. Però, anem per feina, si us plau.

Després de sentir molts comentaris sobre en Clay, m’hi vaig començar a fixar. I, com he dit abans, no el coneixia gaire. Tot i així, quan sentia que parlaven d’ell, parava l’orella. M’imagino que volia sentir alguna xafarderia suculenta. No perquè m’agradés xafardejar, sinó perquè em costava creure que hi hagués algú tan perfecte.

Fixo la mirada en en Tony amb els ulls esperitats. Però ell condueix amb la mirada fixa cap endavant.

Si fos realment tan bo… meravellós. Seria magnífic! Però tot plegat es va convertir en un repte personal. Quant de temps havia de continuar sentint únicament coses positives d’en Clay Jensen?

Normalment, quan algú té una imatge impecable, sempre hi ha algú altre a l’aguait, esperant una relliscada fatal que el posi en evidència.

Però no pas amb en Clay.

Torno a mirar en Tony. No dissimula un somriure de complicitat.

Espero que aquesta cinta no us empenyi a furgar en algun secret seu profund, fosc i brut… que segur que n’hi ha algun; un o dos, si més no, oi?

En tinc uns quants.

Però, espera un moment. Que potser no és el que estàs fent, Hannah? L’estàs presentant com el noi perfecte només per fer-lo caure del pedestal. Tu, Hannah Baker, eres qui estaves a l’aguait, esperant la relliscada. I la vas veure. I ara no et pots estar d’explicar-ho a tothom per arruïnar la seva imatge.

M’hi nego.

L’opressió al pit disminueix i allibero una alenada que no sabia que retenia.

Espero que ningú no quedi decebut. Espero que no estigueu escoltant, o bavejant, per pura xafarderia. Espero que les cintes signifiquin alguna cosa més que això.

Clay, estimat, el teu nom no forma part de la llista.

Recolzo el cap a la finestra i acluco els ulls, concentrat en la fredor del vidre. Potser si escolto les paraules i em concentro en el fred, podré suportar-ho millor tot plegat.

No en formes part de la mateixa manera que els altres. És com aquella cançó que diu: «Una d’aquestes coses no és com les altres. Una d’aquestes coses no en forma part».

I és el teu cas, Clay. Però calia que hi fossis si volia explicar la meva història, si la volia explicar sencera.

—Per què haig de sentir tot això? —pregunto—. Per què no m’ho va estalviar si no en formo part?

En Tony continua conduint. Si, en algun moment, deixa de mirar cap endavant, és per donar un cop d’ull pel retrovisor.

—Preferiria no haver sentit mai tot això —dic.

En Tony fa que no amb el cap.

—No. Et tornaries boig si no sabessis què li va passar.

Observo a través del parabrisa com brillen les línies blanques a la llum dels fars. I m’adono que té raó.

—A més —diu—, crec que ella volia que ho sabessis.

Podria ser, crec. Però, per què?

—On anem?

No diu res.

Sí, hi ha algunes llacunes importants en la meva història. Algunes parts no se m’acut com les podria explicar, o sóc incapaç de parlar-ne en veu alta. Hi ha fets que no he abordat… i que no abordaré mai. I si no els haig de comentar mai en veu alta, no em caldrà reflexionar-hi a fons.

Però això relativitza les vostres històries? Les vostres històries tenen menys importància perquè no us ho explico tot?

No.

De fet, és al revés. Que no us ho expliqui tot les fa més importants.

No sabeu com em va anar la resta de la meva vida, a casa, o fins i tot a l’escola. No podeu saber què passa en la vida de ningú, si no és en la vostra pròpia vida. I quan us fiqueu en un aspecte de la vida d’una persona, no només us fiqueu en aquell aspecte. Per desgràcia, no podeu ser tan precisos i selectius. Quan us fiqueu en un aspecte de la vida d’una persona, us esteu ficant en tota la seva vida.

Tot… ho afecta tot.

Les històries que explicaré ara es concentren en una nit.

La festa.

Es concentren en una nit, Clay. I ja saps què vull dir quan parlo de la nostra nit, perquè, en tot aquest temps que hem coincidit a l’escola i a la feina, al cinema, només hi ha una nit en què vam connectar.

I realment vam connectar.

Aquella nit, molts de vosaltres també vau ser protagonistes de la història… un de vosaltres per segona vegada. Una nit com qualsevol altra que ningú de vosaltres no pot refer.

Sempre m’ha desagradat recordar aquella nit. Abans i tot de sentir les cintes. Aquella nit, vaig córrer a dir-li a una dona gran que el seu marit es trobava bé. Tot havia de sortir bé. Però mentia. Perquè, mentre anava a tranquil·litzar la dona, l’altre conductor s’estava morint.

I el marit, quan va arribar a casa, ja ho sabia.

Espero que només escolteu les cintes els que sou a la llista i que qualsevol canvi que comportin per a les vostres vides només depengui de vosaltres mateixos.

No cal dir que, si les cintes es fan públiques, haureu de fer front a unes conseqüències que no controlareu. Per tant, espero sincerament que les feu circular entre vosaltres.

Em miro en Tony. És capaç de fer-ho? S’atreviria a donar les cintes a algú que no fos de la llista?

A qui?

Per a alguns de vosaltres, les conseqüències serien mínimes, potser sentiríeu vergonya, o incomoditat. Però, per a d’altres, costa de dir; perdríeu la feina?, aniríeu a la presó?

Més val que tot això quedi entre nosaltres.

Bé, doncs, Clay, tornant a aquella nit. Jo, de fet, no hi havia d’anar, a la festa. M’hi van convidar, però no hi havia d’anar. Cada vegada treia més males notes. Els meus pares em demanaven informes dels professors cada setmana. I quan tots els informes eren negatius, em castigaven.

En el meu cas, el càstig era que tenia una hora per tornar de l’escola a casa. I aquella era l’única hora lliure que tenia fins que no millorés les notes.

Ens hem aturat en un semàfor. Tot i així, en Tony continua amb la mirada fixada al davant. Que potser no em vol veure plorar? Perquè no s’hi ha d’amoïnar; no estic plorant. Ara, si més no, no.

En un dels meus moments de «xafardeig sobre en Clay Jensen», vaig descobrir que anaves a la festa.

Què? En Clay Jensen a la festa? Que estrany!

Els caps de setmana estudio. En la majoria de les assignatures ens fan una prova cada dilluns. No és culpa meva.

No vaig ser l’única que ho va pensar, la gent que m’envoltava va pensar el mateix. Ningú no s’explicava per què no se’t veia mai a les festes. Tenien tota mena de teories, és clar. Però, saps què? Cap teoria no era dolenta.

Au, va, prou.

Com ja sabeu, la meva finestra estava a una alçada que permetia que en Tyler hi espiés. Per tant, no m’era difícil escapar-me d’amagatotis de la meva habitació. I, aquella nit, no me’n podia estar. Però no us penséssiu que ho feia gaire sovint. Abans d’aquella nit, només m’havia escapat un parell de cops.

Bé, no, de fet, tres cops. O potser quatre. Com a molt.

Per a qui no sàpiga de quina festa estic parlant, hi ha una estrella vermella al mapa, una estrella grossa i ben farcida. C-6. Cottonwood, 512.

És on anem ara?

Aaaah… ara ja ho sabeu. Ara, alguns de vosaltres ja sabeu exactament on encaixeu. Però us haureu d’esperar fins que aparegui el vostre nom per sentir el que us haig de dir. Per sentir què dic i què no dic.

Aquella nit vaig decidir que estaria bé anar xino-xano a la festa, ben relaxada. Durant la setmana havia plogut molt i recordo que hi havia encara núvols baixos i densos. L’aire era càlid per ser de nit. És el meu temps preferit.

Doncs no pas el meu.

Una meravella.

És divertit. Passant per davant de les cases de camí cap a la festa, vaig tenir la sensació com si la vida ens reservés moltes possibilitats, infinites possibilitats. I, per primera vegada en molt de temps, em vaig sentir il·lusionada.

Jo també. Vaig fer un esforç per sortir de casa i anar a la festa. Estava preparat per alguna experiència nova, emocionant.

Il·lusionada? Bé, suposo que mal interpretava una mica les coses.

I ara? Sabent què va passar entre ella i jo, hi tornaria a anar? Encara que no canviés res?

Només era la calma abans de la tempesta.

Sí, ho faria, encara que el resultat fos el mateix.

Duia una faldilla negra i un pul·lòver amb caputxa conjuntat. I de camí cap a la festa, em vaig desviar uns quants carrers per passar per la meva antiga casa, on havia viscut en arribar a la ciutat. La primera estrella vermella de la primera cara del primer casset. El llum del porxo estava encès i, al garatge, hi havia un cotxe amb el motor engegat.

Però la porta del garatge estava tancada.

Sóc l’únic que ho sap? Algú més sap que és on vivia l’home de l’accident? L’home del cotxe que va provocar la mort d’un estudiant de la nostra escola?

Em vaig aturar i, durant una bona estona, em vaig quedar observant des del carrer, com hipnotitzada. A la meva casa, hi vivia una altra família. No tenia ni idea de qui eren ni de quin aspecte tenien, ni de com eren les seves vides.

La porta del garatge es va començar a alçar i, a la llum dels fars posteriors, la silueta d’un home acabava d’empènyer amunt aquella porta tan feixuga. Va pujar al cotxe, va fer marxa enrere pel caminet i va enfilar el carrer.

Per què no es va aturar? Per què no em va preguntar què hi feia jo allà, palplantada, mirant la casa? No ho sé. Devia pensar que m’esperava que acabés de sortir fent marxa enrere abans de continuar la passejada.

Fos quin fos el motiu, semblava surrealista. Dues persones, ell i jo, i una casa. Però va marxar sense tenir cap idea del lligam que l’unia a la noia del carrer. I, per algun motiu, en aquell moment, l’aire es va fer feixuc, carregat de solitud. I aquella solitud em va acompanyar la resta de la nit.

Aquell incident —aquell no-incident, de fet— davant de la meva antiga casa va marcar fins i tot els millors moments de la nit. La seva indiferència cap a mi era un recordatori. Per més que hagués viscut en aquella casa, això no tenia cap importància. No pots tornar enrere i reviure les coses tal com eren, com creies que eren.

El que realment tens… és el present.

Els que sortim a les cintes tampoc no podem tornar enrere. No podem en cap moment no trobar un paquet a la porta, o a la bústia. A partir d’aquí, som diferents.

Això explica la meva reacció exagerada, Clay. I per això t’han arribat les cintes. Perquè tinguis una explicació. Per dir-te que ho sento.

Se’n recorda? Recorda que li vaig demanar perdó aquella nit? És per això que m’està demanant perdó?

Quan vaig arribar-hi, la festa feia estona que havia començat. La majoria de la gent no havien hagut d’esperar, com jo, que els seus pares dormissin.

Davant de la porta d’entrada, s’hi estava la gentada habitual en aquests casos, bevent com uns desesperats, saludant-se uns i altres amb un got de cervesa a la mà. No hauria dit mai que el meu nom costés de pronunciar, però aquells paios eren uns mestres de la mala pronunciació. Uns repetien el meu nom, esforçant-se per pronunciar-lo bé, i els altres es petaven de riure.

Però eren inofensius. Uns borratxos divertits sempre amenitzen una festa. No busquen brega, no trafiquen amb drogues, només beuen i es diverteixen.

Recordo aquells paios. Eren com els pallassos de la festa: «Ei, Clay! È fots per’quí? Ha, ha, ha!».

La música estava molt alta i no ballava ningú. Era com qualsevol altra festa… si no fos per una cosa.

En Clay Jensen.

Estic segura que devies sentir un munt de comentaris sarcàstics quan vas entrar, però, quan vaig arribar, ja eres una part més de la festa per als altres. Però, a diferència dels altres, eres l’únic motiu que jo tenia per haver-hi anat.

Amb tot el que m’estava passant, i tot el que se m’acudia, volia parlar amb tu. Parlar seriosament, un sol cop. Era una oportunitat que no havíem tingut mai a l’escola, o a la feina. Una ocasió per preguntar: «Qui ets?».

No vam tenir aquella oportunitat perquè em feia por que no tingués cap possibilitat amb tu.

Era el que pensava. I m’hi conformava. Perquè, què hauria passat si t’hagués conegut i hagués resultat que eres tal com deien?, que no eres la persona que jo desitjava que fossis?

Això és el que m’hauria fet més mal.

I mentre m’estava a la cuina, fent cua per omplir el meu got, te’m vas acostar.

Hannah Baker —vas dir. I em vaig girar cap on eres—. Hola, Hannah!

Quan ella va arribar i va entrar per la porta, em va agafar desprevingut. I em vaig girar com un esperitat i vaig fugir a través de la cuina fins a la part del darrere.

Em va semblar que era massa aviat. Havia anat a la festa convençut que, si apareixia la Hannah Baker, hi parlaria. Ja tocava. No m’importava qui hi hagués a la vora, pensava fixar-li la mirada i anar-hi a parlar.

Però, quan va aparèixer, em vaig quedar tallat.

No m’ho podia creure. De cop i volta, vas aparèixer.

No, de cop i volta, no. Primer vaig anar al pati del darrere i em vaig maleir a mi mateix per ser tan poruc. Llavors vaig caminar d’esma fins a la porta amb la intenció clara de tornar a casa.

Però, un cop al carrer, em vaig mortificar encara més. Llavors vaig girar cua per entrar de nou. Els borratxos em van tornar a saludar i em vaig dirigir directament cap a tu.

No va ser un fet casual, així, de cop i volta.

No sé per què —vas dir—, però crec que hem de parlar.

Per mantenir aquella conversa calia tenir pebrots. Pebrots i dos gots de cervesa.

I, segurament amb un somriure estúpid dibuixat a la cara, et vaig dir que d’acord.

No, era un somriure preciós.

Llavors em vaig fixar en el marc de la porta que quedava darrere teu, a l’entrada de la cuina. Tenia tot de marques de boli i de llapis que permetien veure com creixien de pressa els nens de la casa. I vaig recordar quan mirava la meva mare esborrant les marques de la porta de la cuina abans de vendre la casa per mudar-nos.

Ho vaig veure. Et vaig veure alguna cosa als ulls quan miraves per damunt de la meva espatlla.

En fi, vas clavar una ullada al meu got buit, hi vas abocar la meitat del teu, i vas preguntar si ara era un bon moment per parlar.

Si us plau, no hi busqueu segones lectures. Sí, potser sona com si em volgués fer beure per aplanar el camí, però, a mi, no m’ho va semblar.

No, no era això. No sé qui s’ho creurà, però és veritat.

I és que, si hagués estat el cas, m’hauria animat perquè omplís el got.

Llavors vam anar al menjador, on hi havia un sofà ocupat en un extrem.

Hi seien la Jessica Davis i en Justin Foley.

Però quedava prou lloc a l’altre costat i hi vam seure. I què és el primer que vam fer? Doncs vam deixar els gots en una taula i ens vam posar a xerrar. Així… de… senzill.

Ella sabia que eren la Jessica i en Justin, però no en diu els noms. El primer noi que li havia fet un petó i la noia que l’havia pegat al Monet’s s’estaven petonejant. Era com si no pogués fugir del passat.

S’estava fent realitat tot el que havia desitjat. Ens fèiem preguntes personals, com recuperant el temps perdut. Però, en cap moment, les preguntes no van ser indiscretes.

Sento la calidesa de la seva veu pels auriculars. Em cobreixo les orelles amb les mans per evitar que s’escapin les paraules.

No eren indiscretes, perquè volia que em coneguessis.

Va ser fabulós. No em podia creure que, finalment, la Hannah i jo estiguéssim xerrant, xerrant de debò. I no volia que s’acabés.

M’encantava parlar amb tu, Hannah.

Semblava com si em poguessis conèixer, com si poguessis entendre tot el que et deia. I com més xerràvem, més ho entenia. Ens emocionaven les mateixes coses, ens interessava el mateix.

M’ho podies haver dit tot, Hannah. Aquella nit no hi havia límits. M’hi hauria estat fins que t’haguessis deixat anar i ho haguessis explicat tot, però no ho vas fer.

T’ho volia dir tot. I em costava molt, perquè algunes coses eren massa esgarrifoses. I algunes coses, ni les entenia. Com li podia explicar a algú, amb qui parlava per primera vegada, tot el que em passava pel cap?

No podia. Era massa aviat.

No és veritat.

O potser era massa tard.

Però ara m’ho estàs dient. Per què has esperat fins ara?

Les seves paraules han perdut la calidesa. Deu voler que les escolti fredament, però, en canvi, em bullen, al cap i al cor.

Clay, deies que estaves segur que la comunicació entre nosaltres podia ser fluida, que feia temps que tenies aquesta sensació. Estaves convençut que ens entendríem bé, que connectaríem.

Però, com? No ho vas explicar en cap moment. Com ho podies saber? Perquè jo sabia què deien de mi, havia sentit tots els rumors i les mentides que sempre m’acompanyaran.

Sabia que tot era mentida, Hannah. Bé, vull dir que esperava que tot fos mentida. Però estava massa espantat per descobrir la veritat.

M’estava enfonsant. Tant de bo hagués parlat amb tu abans. Hauríem pogut ser… hauríem… no ho sé. Però llavors les coses ja havien anat massa lluny. Ja estava mentalitzada. No pas per acabar amb la meva vida, encara no. Estava mentalitzada d’anar a la meva, a l’escola, i no relacionar-me amb ningú. Aquest era el meu pla. Després d’acabar el curs, me n’aniria.

Però, llavors, vaig anar a una festa. Vaig anar a una festa per trobar-te.

Per què ho vaig fer? Per patir encara més? Perquè, de fet, m’odiava a mi mateixa per haver esperat tant i això em feia patir més. M’odiava a mi mateixa perquè no era just per tu.

L’únic que no és just són les cintes, Hannah, perquè em tenies a mi. Vam estar parlant. M’hauries pogut dir alguna cosa. T’hauria pogut escoltar qualsevol cosa.

La noia de la parella que seia al nostre costat estava beguda, reia i es movia i em queia al damunt de tant en tant. Al principi era divertit, però de seguida es va fer molest.

Per què no en diu el nom?

Vaig començar a sospitar que potser no estava tan borratxa com això. Potser només estava fent el numeret amb el noi amb qui parlava… això quan parlaven. Potser volia el sofà només per a ella i el seu noi.

El cas és que en Clay i jo vam marxar.

Ens vam moure per tota la casa, i pertot arreu havíem de cridar per contrarestar la música. Finalment, vaig ser capaç de desviar la conversa. Prou de temes seriosos i profunds. Necessitàvem riure. Però arreu on anàvem hi havia massa soroll i no ens sentíem l’un a l’altra.

I vam anar a parar a la porta d’una habitació buida.

Recordo perfectament el que va passar llavors. Ho recordo perfectament. Però, com ho recorda ella?

Mentre ens estàvem allà, recolzats al marc de la porta, amb els gots a la mà, no podíem deixar de riure.

I, malgrat tot, vaig tornar a tenir la sensació de solitud que m’acompanyava al principi.

Però no estava sola. I ho tenia ben present. Per primera vegada en molt de temps, em relacionava i connectava amb algú de l’escola. Com podia ser que em sentís sola?

No estaves sola, Hannah, jo estava amb tu.

Perquè volia estar sola. És tot el que puc dir, l’única manera d’explicar-m’ho. Quantes vegades m’havia deixat endur a mi mateixa en la relació amb algú i m’hi havia agafat els dits?

Tot semblava perfecte, però sabia que es podia girar la truita i podia acabar sent molt més dolorós que els altres.

Això no hauria passat mai.

I tu eres allà, fent possible que connectéssim. I quan sentia que em bloquejava i desviava la conversa cap a temes més lleugers, em feies riure. I eres molt graciós, Clay. Eres exactament el que necessitava.

I et vaig fer un petó.

No, jo et vaig fer un petó, Hannah.

Un petó llarg i preciós.

I què vas dir quan ens vam aturar per agafar aire? Vas fer un petit i encantador somriure de nen i vas preguntar:

I això per què?

D’acord, vas ser tu qui em vas fer el petó.

I et vaig contestar:

Que n’ets de ximplet. —I ens vam fer un altre petó.

Ximplet, sí, això també ho recordo.

Al final vam tancar la porta i ens van endinsar a l’habitació. Érem en un costat de la porta. I a l’altre costat hi havia la festa, amb la música ben alta però esmorteïda.

Era extraordinari. Estàvem junts. Això és el que vaig estar pensant tota l’estona. Extraordinari. M’havia de concentrar per evitar que se m’escapés aquesta paraula.

Alguns de vosaltres us deveu preguntar com és que no n’havíeu sentit a dir res? Vosaltres que sempre descobríeu amb qui s’ho feia la Hannah.

Perquè no ho vaig dir a ningú.

Això no és veritat. Vosaltres només crèieu que ho descobríeu. Que no m’heu escoltat? O és que només heu parat atenció a la vostra cinta? I és que només puc comptar amb els dits d’una mà —sí, d’una mà—, els nois amb qui m’he enrotllat. Però vosaltres potser crèieu que necessitaria totes dues mans i tots dos peus per començar, oi?

Què? No em creieu? Us sorprèn? Doncs, sabeu què? Se me’n refot. L’última vegada que em va importar què pensaven els altres de mi va ser aquella nit. I va ser l’última nit.

Em descordo el cinturó de seguretat per reclinar-me cap endavant. Em tapo la boca amb la mà i pressiono per no cridar.

Però deixo anar un crit, esmorteït pel palmell de la mà.

En Tony continua conduint.

Ara poseu-vos còmodes, perquè us diré què va passar en aquella habitació entre en Clay i jo. Esteu a punt?

Ens vam fer petons.

Això és tot. Ens vam fer petons.

Miro a la falda, on tinc el walkman. És massa fosc per veure com giren els eixos que fan avançar la cinta, però necessito fixar la vista en algun punt, i ho intento. I concentrat en el punt on deuen ser els dos eixos és com més m’acosto a la sensació d’estar mirant la Hannah als ulls mentre explica la meva història.

Va ser meravellós, tots dos ajaguts al llit. Em bressolava el cap amb un braç, com si fos un coixí, mentre m’agafava suament el maluc amb l’altra mà. Jo l’estrenyia fort amb les mans, com per apropar-me’l més, com dient que en volia més.

Va ser llavors que li vaig dir a cau d’orella:

—Ho sento.

Perquè, dintre meu, em sentia feliç i trist alhora. Trist per haver trigat tant a fer aquell pas, però feliç perquè l’havíem fet junts.

Els petons semblaven el primer petó. Em deien que podia començar de nou si volia, amb ell.

Però, tornar a començar des d’on?

I aquí és on vaig pensar en tu, Justin. Per primera vegada en molt de temps, vaig pensar en el nostre primer petó. El que va ser pròpiament el primer petó. Recordo l’expectativa del petó i els teus llavis sobre els meus.

I després recordo com ho vas engegar tot a rodar.

No —li vaig dir a en Clay. I vaig deixar d’abraçar-lo.

Em vas empènyer el pit amb les mans.

Podies notar què m’estava passant, Clay? Ho podies sentir? Segurament, sí.

No. M’ho amagaves. No em vas dir mai què passava, Hannah.

Vaig aclucar els ulls amb força fins a fer-me mal, mirant d’esborrar tot el que veia mentalment. I el que veia era la gent de la llista… i més coses. Tothom fins a aquella nit. Tothom qui m’havia fet estar tan intrigada en la reputació d’en Clay, en la idea que era una reputació oposada a la meva.

No, no érem diferents.

I no ho podia evitar. No controlava el que tothom pensava de mi.

Clay, la teva bona reputació era merescuda. Però la meva, no. I ara em trobava amb tu, fent créixer la meva mala reputació.

Però no era així. A qui ho havia de dir, Hannah?

No —vaig repetir. Aquest cop et vaig fer enrere amb les mans. Em vaig girar de costat i vaig enfonsar la cara al coixí.

Vas començar a parlar, però et vaig fer callar. Et vaig demanar que te n’anessis. Vas voler dir més coses i vaig cridar. Vaig cridar al coixí.

I vas deixar de parlar. Em vas sentir.

El llit es va aixecar pel teu costat quan et vas posar dret per sortir de l’habitació. Però vas trigar una eternitat a decidir de marxar, a acceptar que parlava seriosament.

Esperava que em diguessis que m’aturés, que no me n’anés.

Tot i que tenia els ulls clucs, enfonsats al coixí, vaig notar el canvi de llum quan vas obrir la porta. L’habitació es va il·luminar i, seguidament, va tornar la penombra… quan te n’havies anat.

Per què li vaig fer cas? Per què la vaig deixar sola? Em necessitava i jo n’era conscient.

Però estava espantat. Novament em deixava portar per la por.

Llavors em vaig deixar lliscar fins a terra i em vaig quedar asseguda al costat del llit, abraçant-me als genolls… i plorant.

Clay, aquí és on acaba la teva història.

Però no hauria d’haver acabat aquí. Jo estava al teu costat. Em podries haver demanat ajuda, però no ho vas fer. Vas optar per fer-me fora. T’hauria pogut ajudar. Volia ajudar-te.

Vas sortir de l’habitació i no vam tornar a parlar mai més.

No. Ja havies pres una decisió. Diguis el que diguis, ja estava tot decidit.

A l’escola, pels passadissos, em vas intentar trobar la mirada, però jo la desviava. Perquè aquella nit, quan vaig arribar a casa, vaig arrencar un full de la llibreta i vaig escriure la llista dels noms. Els noms que tenia al cap quan vaig deixar de fer-te petons.

Hi havia un munt de noms, Clay. Almenys una trentena.

I llavors… vaig començar a relacionar-los.

Primer vaig encerclar el teu nom, Justin. I vaig traçar una línia de tu a l’Alex. Vaig encerclar l’Alex i vaig traçar una línia fins a la Jessica, saltant-me altres noms que no hi tenien res a veure, que de moment eren a la llista i prou, com a episodis aïllats.

L’odi i la frustració que m’inspiràveu es convertia en llàgrimes i novament en odi i frustració cada vegada que trobava una relació entre noms diversos.

I llavors vaig arribar a en Clay, que era el motiu d’haver anat a la festa. Vaig encerclar el nom i vaig traçar una línia… cap amunt, al nom que venia abans.

Era en Justin.

De fet, Clay, poc després que te n’anessis i tanquessis la porta… aquesta persona la va tornar a obrir.

A la cinta d’en Justin, la primera, deia que el seu nom tornaria a aparèixer. I era a la festa, al sofà, amb la Jessica.

Però aquesta persona ja ha tingut les cintes. Per tant, Clay, salta’l a l’hora de fer-les circular. Ell, al seu torn, va fer que afegís un altre nom a la llista, que és a qui hauries d’enviar les cintes.

I, Clay, a mi també em sap greu.

Em couen els ulls. No és per la salabror de les llàgrimes, sinó perquè no els he tancat des que he sabut que la Hannah va plorar quan me’n vaig anar.

Se’m tensen els músculs del coll, com volent girar el cap i mirar per la finestra, al no-res, en comptes de mirar al walkman. Però sóc incapaç de moure’m, no vull trencar l’efecte de les seves paraules.

En Tony redueix la marxa i s’atura a la cuneta.

—Que et trobes bé? —pregunta.

Poso l’esquena dreta, reposo el cap al seient i tanco els ulls.

—L’enyoro.

—Jo també —diu. I quan obro els ulls, veig que té el cap cot. Que plora? O potser intenta no plorar.

—El cas és que, fins ara —dic—, no l’havia enyorat realment.

Recolza l’esquena al seient i mira cap al meu costat.

—No sabia com entendre aquella nit, tot el que va passar. Feia molt de temps que m’agradava, però no havia trobat la manera de dir-l’hi. —Miro el walkman—. Només vam tenir una nit i, en acabat, tenia la sensació que encara la coneixia menys que abans. Però ara ho sé. Sé què li passava pel cap aquella nit. Ara sé el que estava vivint.

Se’m trenca la veu i no puc contenir les llàgrimes.

En Tony no respon. Mira cap enfora, al carrer buit, mentre em deixa seure al seu cotxe i enyorar-la. Enyorar-la cada vegada que agafo aire. Enyorar-la amb el cor, un cor que se sent fred per si sol, però que s’escalfa quan penso en ella.

M’eixugo les llàgrimes amb el puny de la jaqueta. Llavors ofego les llàgrimes i ric.

—Gràcies per escoltar-me —li dic—. La propera vegada, em pots fer callar.

En Tony connecta l’intermitent, mira enrere i tornem a circular. Però no mira.

—No es mereixen.