Casset 6: cara A

EN TONY TREU LES CLAUS DEL CONTACTE. Així té alguna cosa a les mans mentre parla.

—He estat rumiant com dir-t’ho tota aquesta estona que hem estat junts al cotxe, aquí asseguts, o fins i tot mentre treies les tripes.

—Ja has vist que no t’he vomitat al cotxe.

—Sí, ja ho he vist. —Somriu i mira les claus—. T’ho agraeixo.

Tanco la porta del cotxe. L’estómac se m’està calmant.

—Va venir a casa meva —diu en Tony—. La Hannah. I va ser la meva oportunitat.

—Per?

—Clay, tots els indicis eren visibles —diu.

—Jo també vaig tenir la meva oportunitat —li dic. Em trec els auriculars i els penjo d’un genoll—. A la festa, se li va girar l’olla quan ens estàvem petonejant i no sé per què. Era la meva oportunitat.

Dins del cotxe estem a les fosques. I hi ha silenci. Amb les finestres apujades, el món exterior sembla sumit en un son profund.

—Tots en tenim una part de culpa —diu—. Una mica, si més no.

—Així dius que va venir a casa teva.

—Sí, amb bicicleta, la que solia dur a l’escola.

—La blava —li dic—. Vejam si ho endevino: tu estaves feinejant amb el teu cotxe.

Riu.

—Qui ho hauria dit, oi? El cas és que ella no havia vingut mai a casa i, per tant, em va sorprendre una mica. Érem bons companys a l’escola, de manera que tampoc no em va estranyar excessivament. El que era estrany, això sí, era el motiu de la seva visita.

—Quin era?

Mira per la seva finestra i veig com s’omple d’aire els pulmons.

—Va venir a donar-me la bicicleta.

Les paraules van quedar a l’aire, inalterades, durant una estona incòmoda.

—Volia que me la quedés jo —diu—. I això era tot. Quan li vaig preguntar per què, va arronsar les espatlles. No tenia cap motiu per fer-ho. Però era un indici i no el vaig saber captar.

Resumeixo un dels punts del prospecte de l’escola:

—Desprendre’s dels objectes personals.

En Tony fa que sí amb el cap.

—Va dir que jo era l’únic que se li havia acudit que la podria necessitar. Com que condueixo el cotxe més vell de l’escola, va pensar que, si se m’espatllava, necessitaria un transport alternatiu.

—Però aquesta criatura no s’espatlla mai —li dic.

—Això s’espatlla contínuament —diu—. Però sempre hi estic al damunt per tenir-lo a punt. Per això li vaig dir que no em podia quedar la bici. No, sense donar-li res en contrapartida.

—Què li vas donar?

—No ho oblidaré mai. —Es gira per mirar-me—. No em va desviar la mirada. Se’m va quedar mirant fixament als ulls i es va posar a plorar. Em fixava la mirada i les llàgrimes li regalimaven per les galtes.

S’eixuga les llàgrimes dels ulls i es passa la mà per damunt del llavi.

—Hauria d’haver fet alguna cosa.

Els indicis hi eren, pertot arreu, per a qui volgués detectar-los.

—Què et va demanar?

—Em va preguntar com gravava les cintes que escoltava al cotxe. —Inclina el cap enrere i respira fondo—. I li vaig parlar de la vella gravadora del meu pare. —Fa una pausa—. Llavors em va demanar si tenia algun aparell per gravar la veu.

—Ostres.

—Com una gravadora portàtil o alguna cosa així. Que no hagués d’endollar i pogués dur amunt i avall. I no li vaig preguntar per què la volia. Li vaig dir que s’esperés un moment, que li’n portaria una.

—I li’n vas donar una.

Es torna a girar cap a mi. Té l’expressió dura.

—No sabia què en volia fer, Clay.

—Un moment, Tony, que quedi clar que no t’estic acusant. Però, així no et va dir res sobre què volia fer amb la gravadora?

—Creus que m’ho hauria dit si l’hi hagués preguntat?

No. Quan va anar a casa d’en Tony, ja havia pres la decisió. Si hagués volgut que algú l’aturés i l’alliberés d’ella mateixa, em tenia a mi, a la festa. I ella n’era conscient.

Faig que no amb el cap.

—No t’hauria dit res.

—Al cap d’uns dies, tornant de l’escola, em trobo un paquet al porxo. Me l’enduc a l’habitació i començo a escoltar les cintes. Però no acabava d’entendre de què anava.

—Que no et va deixar una nota o alguna cosa?

—No, només les cintes. Però no tenia cap sentit, perquè la Hannah i jo havíem estat junts a tercera hora aquell dia.

—Què dius?

—I quan vaig arribar a casa i em vaig posar a escoltar les cintes, vaig anar passant de pressa d’una cinta a l’altra per veure si jo hi apareixia. Però no, no hi sortia. I llavors em vaig adonar que m’havia enviat la còpia de les cintes. Vaig buscar el seu número i li vaig trucar a casa, però no s’hi posava ningú. Llavors vaig trucar a la botiga dels seus pares. Vaig demanar per la Hannah i em van preguntar si passava res, i és que per la veu que feia devia semblar trastocat.

—Què els vas dir?

—Els vaig avisar que passava alguna cosa i que l’havien de trobar. Però no els podia explicar per què. —Agafa una mica d’aire en una respiració entretallada—. I l’endemà no va venir a l’institut.

Li vull dir que em sap greu, que no em puc imaginar com es devia sentir. I llavors penso en l’endemà, a l’escola, i sóc conscient que aviat ho acabaré de saber tot. I veuré la gent de les cintes per primera vegada.

—Aquell dia, me’n vaig tornar a casa d’hora —diu—, amb l’excusa que no em trobava bé. I confesso que vaig trigar uns dies a refer-me. Però, quan vaig tornar, en Justin Foley feia una fila espantosa. I l’Alex. I vaig pensar que molt bé, que la majoria s’ho mereixien. I, per tant, faré el que em va demanar i m’asseguraré que tothom sentirà el que us hagi de dir.

—Però, com t’ho fas per seguir-nos la pista? —li pregunto—. Com sabies que les tenia jo ara?

—En el teu cas era fàcil —em diu—. M’has robat el walkman.

Riem tots dos. Això ens relaxa i ho agraïm. És com riure en un funeral. Potser és inapropiat, però és prou necessari.

—Els altres, però, eren casos una mica delicats —diu—. Anava corrents a agafar el cotxe després de l’última classe i m’esperava tan a prop de l’entrada com podia. Quan veia la persona que tocava, un parell de dies després que sabés que l’anterior les havia escoltat, el cridava, o la cridava, i li feia un gest amb la mà.

—I li preguntaves si tenia les cintes?

—No. Hauria dit que no en sabia res. El que feia era ensenyar-li una cinta quan s’acostava al cotxe i el convidava a pujar perquè volia que escoltés una cançó. Segons com reaccionava, sabia si n’estava al corrent.

—I li posaves una de les cintes de la Hannah?

—No, si no tocava el dos, havia de fer alguna cosa i li posava alguna cançó. S’asseia aquí on ets ara i es preguntava per què carai havia de sentir la cançó que li posava. Però, si jo havia encertat el moment, li veia la mirada perduda, com si estigués molt lluny.

—I per què tu? —li pregunto—. Com és que te les va donar a tu, les cintes?

—No ho sé. Només se m’acut que és perquè li vaig deixar la gravadora. Devia pensar que d’alguna manera m’hi havia implicat i que hi col·laboraria.

—No surts a les cintes, però en formes part.

Mira el parabrisa i agafa el volant.

—Me n’haig d’anar.

—No pretenia dir res que et molestés, de debò.

—Ja ho sé, però és que és tard. El meu pare ja es deu estar preguntant si m’he quedat penjat en algun lloc.

—Què, que no vols que et torni a remenar el motor?

Agafo el manubri de la porta i llavors, en recordar una cosa, el deixo anar i trec el meu mòbil.

—Necessito que em facis un favor. Et faria res saludar la meva mare?

—No, i ara.

Busco a la llista de noms, marco el nom de la mare, truco i s’hi posa de seguida.

—Clay?

—Hola, mare.

—Clay, on ets? —Sembla com dolguda.

—Ja t’he dit que tornaria tard.

—Sí, ja ho sé. Només volia saber on pares.

—Em sap greu, però necessitaré més temps. M’hauré d’estar a casa d’en Tony aquesta nit.

En aquest precís moment, intervé en Tony:

—Bona nit, senyora Jensen.

Pregunta si he begut.

—No, mare, t’ho juro.

—Molt bé. És pel seu treball d’història, oi?

Faig una ganyota. Vol creure’s les meves excuses dolentes. Cada vegada que li dic una mentida, em vol creure de totes totes.

—Confio en tu, Clay.

Li dic que passaré per casa abans d’anar a l’escola per recollir les meves coses i pengem.

—I on passaràs la nit? —pregunta en Tony.

—No ho sé. Probablement aniré a casa. Però no vull que es preocupi si no hi vaig.

Gira la clau, el motor s’engega i encén els llums.

—Vols que et deixi en algun lloc?

Agafo el manubri i assenyalo la casa amb el cap.

—Aquí és on m’he quedat en les cintes —li dic—. Gràcies, de tota manera.

Fixa la mirada cap endavant.

—Gràcies, t’ho dic de debò. —Ho dic no solament per la passejada, sinó per tot, per com ha reaccionat quan m’he ensorrat i he plorat, per haver-me fet riure la nit més horrible de la meva vida.

És d’agrair conèixer algú que entén el que estic escoltant, el que estic vivint. D’alguna manera, fa més suportable l’audició de les cintes.

Surto del cotxe i tanco la porta. El cotxe arrenca.

Premo el play.

Tornem a la festa. Però no us poseu gaire còmodes, que marxarem de seguida.

Un carrer més avall, el Mustang d’en Tony s’atura en una cruïlla i tomba a l’esquerra.

Si el temps fos un cordill que va lligant totes les vostres històries, la festa seria el punt on tot s’enllaça, com un nus. I aquest nus va creixent cada vegada més, s’embolica més i més i arrossega totes les històries.

Quan, finalment, en Justin i jo ens vam deixar de fixar aquella mirada horrorosa i penosa, vaig creuar el passadís i vaig anar al pati del darrere. Estava realment atordida, però no per l’alcohol, sinó per tota la resta.

M’assec a la vorera, uns metres més enllà d’on he vomitat al costat del cotxe d’en Tony. Si, qui sigui que viu aquí, perquè no tinc ni idea de qui era la festa, vol sortir i demanar-me que me’n vagi, que no se n’estigui. L’hi agrairé.

Em vaig plantar davant del piano, vaig agafar la banqueta i vaig seure.

Volia marxar, però on podia anar? No pas a casa, encara no.

I allà on anés, com hi arribaria? No tenia prou forces per caminar. Si més no, tenia aquesta sensació. Però la veritat era que no tenia prou forces per decidir. L’única cosa que tenia clara era que volia sortir d’allà i no pensar més en res ni en ningú.

Llavors algú em va posar la mà a l’espatlla, amb delicadesa.

Era la Jenny Kurtz.

L’animadora del despatx d’estudiants.

Jenny, aquesta és per a tu.

Deixo caure el cap als genolls.

La Jenny em va preguntar si volia que m’acompanyés a casa i gairebé em poso a riure. Tant es notava? Tan mala pinta feia?

Li vaig estirar el braç per agafar-m’hi i em va ajudar a aixecar-me. Vaig agrair que algú m’ajudés. Vam sortir per la porta principal, a través de tot de gent que, o estava grogui al porxo, o fumant al jardí.

En aquell moment, allunyat de la casa, jo caminava pels carrers mirant d’entendre per què havia sortit de la festa. Intentava comprendre què havia passat entre la Hannah i jo.

M’arrossegava els peus insensibles i feixucs pel terra moll. Escoltava el soroll de les pedretes i les fulles que trepitjava. Les volia sentir totes, per tapar la música i les veus que deixava enrere.

Mentrestant, uns carrers més avall, jo encara sentia la música. La sentia llunyana, esmorteïda, com si no me’n pogués allunyar prou.

I encara puc recordar cada cançó que va sonar.

Jenny, no vas dir res, no em vas preguntar res i t’ho vaig agrair de bon cor. Potser, en altres festes, t’han passat coses o has vist coses que no pots explicar, si més no, immediatament. I, d’alguna manera, és el meu cas, perquè no n’he parlat fins ara.

Bé… de fet… ho vaig intentar un cop, però no em van voler escoltar.

Es refereix a la història número dotze? O a la tretze? O a alguna altra història completament diferent? Potser és un dels noms que va escriure en aquell full i que no ens dirà?

Jenny, em vas dur al teu cotxe. I tot i que tenia el cap en un altre lloc i la mirada perduda, sentia el teu tacte. Em vas agafar pel braç amb molta tendresa a l’hora d’ajudar-me a pujar al cotxe. Em vas cordar el cinturó, vas seure al volant i vam marxar.

No estic del tot segura del que va passar després. No parava atenció a res perquè, dins del teu cotxe, em sentia segura. La temperatura a l’interior era agradable i reconfortant. L’eixugaparabrises, a una posició lenta, em va arrencar suaument dels meus pensaments i em va tornar a la realitat, al cotxe.

No plovia gaire, però les gotes cobrien el parabrisa i tot semblava irreal. I ho necessitava. Evitava que el món se’m fes massa real, massa sòlid.

I llavors… la topada. No hi ha res com un accident per tornar bruscament a la realitat.

Un accident? Un altre? Dos accidents en una nit? Com és que no en vaig sentir a parlar, d’aquest altre?

La roda de davant del meu costat va topar amb la vorera i s’hi va enfilar. El para-xocs va picar amb un pal de fusta i el va tombar com un escuradents.

Oh, no!

Un senyal d’estop va doblegar-se enrere il·luminat pels fars i va quedar atrapat sota el cotxe. Vas fer un crit i vas clavar els frens. Pel retrovisor, vaig veure com sortien espurnes del cotxe fins que es va aturar.

Bé, en aquell moment, ja estava del tot desperta.

Ens vam quedar un moment mirant pel parabrisa, sense dir res ni creuar les mirades. Els eixugaparabrises expulsaven la pluja cap als costats. Tenia ben agafat el cinturó de seguretat. Per sort, només havíem tombat un senyal d’estop.

De l’accident d’aquell home i del noi de l’escola, en sabia res, la Hannah? Sabia que l’havia provocat la Jenny?

Vas obrir la porta i et vaig observar com anaves al davant del cotxe i t’ajupies entre els fars per mirar-ho de més a prop. Vas tocar el bony i vas abaixar el cap. No sabia si estaves emprenyada o si ploraves.

Potser reies per com s’estava torçant la nit.

Ja sé on aniré. No necessito el mapa. Sé exactament on és la propera estrella vermella. Per tant, m’aixeco i començo a caminar.

El bony no era preocupant. Vull dir que no era per estar-ne content, però hi havies de passar la mà per notar-lo. Hauria pogut ser pitjor. Hauria pogut ser molt i molt pitjor. Per exemple… hauries pogut topar contra alguna altra cosa.

Prou que ho sap.

Alguna cosa viva.

No sé què devies estar pensant, però et vas quedar dreta, amb la cara inexpressiva, mirant fixament el bony, fent que no amb el cap.

Llavors em vas mirar als ulls. I estic segura que et vaig veure, per un moment de no res, que arrufaves les celles, però de seguida vas somriure i vas arronsar les espatlles.

I què vas dir així que vas pujar al cotxe?

—A fer punyetes!

Llavors vas posar la clau al contacte i… et vaig aturar. No et podia deixar conduir.

A la cruïlla on en Tony ha girat cap a l’esquerra, tombo a la dreta. És dos carrers més avall, me’n recordo perfectament. Recordo el senyal d’estop.

Vas tancar els ulls i vas dir:

—Hannah, no estic borratxa.

No t’estava dient que anessis beguda, Jenny. Només em preguntava com era que no podies mantenir el cotxe recte.

—És que està plovent —vas dir.

I sí, de fet, estava plovent, però molt poc.

Et vaig dir que aparquessis el cotxe.

Em vas contestar que no n’hi havia per tant. Que totes dues vivíem a prop i que et pensaves ficar per carrers residencials, com si això canviés res.

Ja el veig; un pal metàl·lic que sosté el senyal d’estop. Les lletres reflectants es llegeixen des de molt lluny. Però, a la nit de l’accident, era diferent. Les lletres no eren reflectants i havien lligat el senyal a un pal de fusta.

—No pateixis, Hannah —vas dir. I vas riure—. De tota manera, ningú no fa cas de l’estop. Se’l salten alegrement. I ara, sense el senyal, passar sense aturar-se serà legal i tot. Ja ho veus, encara m’ho agrairan.

Vaig insistir que aparquessis. Vaig suggerir que ens podia acompanyar algú altre de la festa i que, l’endemà al matí, et vindria a recollir a casa i t’acompanyaria fins al cotxe.

Però ho vas tornar a intentar.

—Hannah, escolta…

—Aparca —et vaig dir—. Si us plau.

Llavors em vas dir que baixés del cotxe. Però no em vaig moure. Vaig mirar de fer-te raonar. Estaves contenta perquè només era un senyal de trànsit. Imagina’t què hauria pogut passar si hagués deixat que em portessis a casa.

I un altre cop:

—Baixa.

Em vaig quedar asseguda una bona estona, amb els ulls clucs, escoltant el soroll de la pluja i de l’eixugaparabrises.

—Hannah! Que baixis!

I, al final, et vaig fer cas. Vaig obrir la porta i vaig sortir. Però no la vaig tancar. Em vaig girar per fixar-te la mirada. Miraves a través del parabrisa, dels eixugaparabrises, i agafaves el volant amb les dues mans.

Encara falta un carrer, però l’únic que em crida l’atenció és el senyal d’estop que tinc just al davant.

Et vaig demanar si podia fer servir el teu mòbil. L’havia vist a sota de l’aparell de música.

—Per què? —vas preguntar.

No sé ben bé per què et vaig dir la veritat. T’hauria d’haver mentit.

—Hauríem d’avisar algú almenys per això del senyal —vaig dir.

Vas continuar amb la vista clavada al davant.

—Localitzaran la trucada. Detecten l’origen de les trucades, Hannah.

Llavors vas engegar el motor i em vas dir que tanqués la porta.

No ho vaig fer.

Llavors vas fer marxa enrere i em vaig haver d’enretirar per esquivar la porta.

No t’importava que el senyal metàl·lic estigués ratllant els baixos del cotxe. Quan vas deixar aquell espai lliure, vaig veure el senyal als meus peus, bombat i amb ratllades platejades.

Vas donar gas i vaig captar el missatge; em vaig arrambar a la vorera. Vas arrencar bruscament per fer tancar la porta i vas anar accelerant… i vas desaparèixer.

De fet, te’n vas anar després d’haver tombat molt més que un senyal, Jenny.

I, també aquesta vegada, ho podria haver aturat… d’alguna manera.

Tots ho podríem haver aturat. Tots podríem haver aturat alguna cosa. Els rumors. La violació.

Et podríem haver aturat.

Alguna cosa t’hauria pogut dir. Almenys, t’hauria pogut agafar les claus. O si més no, hauria pogut entrar al cotxe i robar-te el telèfon per trucar a la policia.

De fet, això és l’únic que hauria servit d’alguna cosa. Perquè tu vas arribar a casa sana i estàlvia, Jenny. Però aquest no era el problema. El senyal era per terra, aquest era el problema.

B-6 al mapa. Dos carrers més avall d’on es va celebrar la festa, hi ha un senyal d’estop. Però, aquella nit, durant una estona, no hi va ser. I plovia. I algú intentava repartir pizzes puntualment. I algú altre, que venia en direcció contrària, tombava per aquest carrer.

L’home gran.

No hi havia cap estop a la cantonada. No pas en aquell moment d’aquella nit. I un d’ells, un dels conductors, va morir.

Ningú no va saber què ho va provocar. Ni nosaltres, ni la policia.

Però la Jenny ho sabia, i la Hannah, i potser també els pares de la Jenny, perquè algú va tornar a fixar bé el para-xocs.

No el coneixia, el noi del cotxe. Era un alumne d’últim curs de l’institut. I quan vaig veure la seva foto al diari, no el vaig reconèixer. Una cara entre tantes de l’escola que no coneixia… i que no havia de conèixer mai.

No vaig anar al funeral, tampoc. Sí, potser hi hauria d’haver anat, però no ho vaig fer. No vaig poder. I ara estic segura que és evident per què.

Ella no ho sabia. No sabia que l’home de l’altre cotxe era el que vivia a la seva antiga casa. I me n’alegro. Una estona abans, ella l’havia vist quan treia el cotxe del garatge. L’havia vist com se n’anava sense adonar-se que ella era allà, observant-lo.

Però alguns de vosaltres hi éreu, al funeral.

Havia anat a tornar un raspall de dents. És el que em va dir la dona mentre esperàvem, asseguts al sofà, que la policia el portés a casa. Havia agafat el cotxe per anar a l’altra punta de la ciutat a tornar el raspall de la seva néta. Li havien fet de cangur mentre els pares eren de vacances i s’havia deixat el raspall a casa dels avis. Els pares de la nena li havien dit que no calia que hi anés expressament pel raspall. En tenien de recanvi.

—Però ell és així —em va dir la dona—. I sol fer aquestes coses.

I llavors va arribar la policia.

Per als que hi vau anar, deixeu-me que descrigui l’ambient de l’escola el dia del funeral. En una paraula… hi havia tranquil·litat. Ben bé una quarta part de l’escola va ser fora tot el matí. Evidentment, la majoria eren alumnes d’últim curs. Però, als que vam anar a classe, els professors ens van fer saber que, si havíem oblidat de portar una nota dels pares, no ens comptaria com a absència si volíem assistir al funeral.

El senyor Porter va dir que els funerals poden ser una part del procés de curació. Però jo en tinc els meus dubtes. No crec que m’hagués ajudat gaire. Perquè, en aquella cruïlla, aquella nit no hi havia cap estop. Algú l’havia tombat. I algú altre… que us saluda cordialment… ho podria haver aturat.

Dos agents van ajudar l’home a entrar a casa. Tremolava. La dona es va aixecar i el va anar a rebre. El va abraçar i es van posar a plorar.

Quan me n’anava, en el moment de tancar la porta, l’última visió que vaig tenir va ser la de tots dos drets al bell mig del menjador, agafats l’un a l’altre.

El dia del funeral, per evitar que perdéssiu matèria els que hi vau anar, no vam fer res a classe. A totes les classes, els professors ens van donar temps lliure, per escriure, per llegir.

Temps lliure per pensar.

I què vaig fer? Per primera vegada, vaig reflexionar sobre el meu propi enterrament.

Fins aleshores, havia estat donant voltes i més voltes sobre la meva pròpia mort, estrictament sobre el fet de morir. Aquell dia, però, mentre tots vosaltres éreu al funeral del noi, vaig començar a pensar en el meu.

Arribo a l’estop. Hi atanso la mà i toco amb la punta dels dits el metall fred del senyal.

Em puc imaginar la vida —l’escola i tota la resta— sense mi. Però no em puc imaginar el meu enterrament, de cap manera. Sobretot perquè no sé veure qui hi assistiria i què es diria.

No tenia… no tinc… ni idea del que penseu de mi.

Jo tampoc no sé què pensen de tu, Hannah. Quan ens va arribar la notícia, i com que els teus pares no van fer el funeral a la ciutat, no se’n va parlar gaire.

Sentíem la teva absència. Vèiem la teva taula buida. Érem conscients que no tornaries. Però ningú no sabia per on començar. Ningú no sabia com parlar-ne.

Avui ja fa un parell de setmanes de la festa. Des d’aleshores, Jenny, has fet un gran esforç per escapolir-te de mi. M’imagino que és comprensible. T’agradaria oblidar el que vam fer, el que va passar amb el teu cotxe i el senyal d’estop, les repercussions.

Però no ho podràs oblidar.

Possiblement no sabies què opinaven els altres de tu, perquè ells mateixos no ho sabien ben bé. Potser no ens vas donar prou pistes, Hannah.

Si no fos per la festa, no t’hauria conegut tal com ets. Per algun motiu me’n vas oferir l’oportunitat, i te n’estic profundament agraït. Per més breu que fos, me’n vas oferir l’oportunitat. I em va agradar la Hannah que vaig conèixer aquella nit. Potser l’hauria pogut estimar.

Però vas decidir que això no podia ser, Hannah. Ho vas decidir tu.

D’altra banda, jo només hi haig de pensar un dia més.

Davant de l’estop, giro cua i enfilo el carrer.

Si hagués sabut que dos cotxes havien de topar en aquella cantonada, hauria pogut tornar corrents a la festa i avisar la policia immediatament. Però, en cap moment, no em va passar pel cap aquesta possibilitat.

I, en comptes de fer això, em vaig posar a caminar, però no cap a la festa. Estava mentalment dispersa. No podia pensar en res en concret. No podia caminar en una direcció determinada.

Vull mirar enrere, de reüll, i veure l’estop, amb les seves enormes lletres reflectants, com suplica a la Hannah: estop!

Però no em giro i em nego a veure l’estop com alguna cosa més que un senyal, un senyal d’estop en una cruïlla, i prou.

Anava tombant per les cantonades sense cap rumb definit.

Tots dos voltàvem pels mateixos carrers, Hannah, en diferents punts alhora, però a la mateixa nit. Caminàvem pels carrers per fugir: jo, de tu; i tu, de la festa. I no només de la festa, de tu mateixa.

I llavors vaig sentir les frenades, em vaig girar i vaig veure com topaven.

Finalment vaig decidir fer la trucada en una gasolinera. C-7 del mapa. Vaig trucar a la policia des d’una cabina. Mentre sonava el telèfon, em vaig adonar que una part de mi desitjava que no contestessin.

Volia esperar. Volia que el telèfon senzillament continués sonant. Volia que la vida es mantingués… en espera.

Ja no puc seguir el mapa. No aniré a la gasolinera.

Quan, finalment, s’hi va posar algú, em vaig eixugar els llavis molls de llàgrimes i li vaig dir que a la cruïlla de Tanglewood amb South…

Però em va interrompre. Em va dir que em calmés. I llavors em vaig adonar que havia cridat massa i em costava agafar alè.

Creuo el carrer i m’allunyo encara més de la casa de la festa.

Darrerament, de camí cap a casa, m’he desviat moltes vegades per evitar de passar per aquella casa. Per evitar el record, el dolor, de la meva nit amb la Hannah Baker. No em ve de gust veure-la dos cops una mateixa nit.

Em va dir que la policia ja estava alertada i que no trigaria a arribar-hi.

Em poso la cartera al davant i en trec el mapa.

Em vaig quedar de pedra. No em podia creure que finalment haguessis avisat la policia, Jenny.

Desplego el mapa per donar-hi una última ullada.

Però anava errada. Perquè, en aquest cas, no vas ser tu qui va trucar.

El rebrego i en faig una bola de la mida del puny.

L’endemà, a escola, quan tothom comentava el que havia passat la nit anterior, vaig entendre qui havia trucat a la policia, i que no era per alertar d’un senyal caigut.

Amago el mapa en un arbust i me’n vaig.

Era per avisar que hi havia hagut un accident. L’accident l’havia provocat un senyal de trànsit caigut, i jo no n’havia sabut res… fins llavors.

Però aquella nit, després de penjar el telèfon, vaig continuar voltant pels carrers. Necessitava deixar de plorar. Abans de tornar a casa, m’havia de calmar. Si els pares em veien entrar d’amagatotis amb els ulls plorosos, m’atabalarien amb preguntes que no podria respondre.

És el que estic fent ara. Estic voltant. La nit de la festa no vaig plorar, però ara amb prou feines me’n puc estar.

I no me’n puc anar a casa.

Vaig passejar sense pensar en cap itinerari concret. I era agradable. La pluja s’havia convertit en una lleugera boirina freda.

I vaig caminar una bona estona. M’imaginava que la boira es feia espessa i se m’empassava. La idea de desaparèixer així, sense més ni més, em va reconfortar.

Però, com ja sabeu, no va ser així.

Obro el walkman per treure’n la cinta. Ja falta poc per arribar al final.

Ostres. Em tremola la respiració i tanco els ulls. El final.