Casset 2: cara A

ABANS QUE APAREGUI LA VEU DE LA HANNAH, hi ha una pausa.

Anem a pams. Així és com procedirem. Un episodi rere l’altre.

A l’altra banda del carrer, darrere dels edificis, el sol es continua ponent. S’han encès tots els fanals, carrer amunt i carrer avall. Agafo la xocolatina del genoll i el refresc del meu costat i m’aixeco.

Ja hem acabat una cinta, per les dues cares, i em continueu escoltant. Les coses milloren o empitjoren segons el punt de vista de cadascú.

Hi ha una galleda d’escombraries, un bidó de gasolina pintat amb esprai blau, al costat de la porta del Blue Spot. Hi llenço la xocolatina per encetar, incapaç d’imaginar-me l’estómac digerint res de sòlid, i me’n vaig.

Sé que podia semblar el contrari, però el cert és que no estava tota sola quan vaig començar el primer any d’institut. Hi havia dues persones més que eren noves, totes dues presents en els Grans Èxits de Hannah Baker. L’Alex Standall i la Jessica Davis. I tot i que mai no ens va unir una amistat íntima, ens vam donar suport les primeres setmanes d’escola.

Destapo l’ampolla de taronjada. Fa un xiulet suau i en bec un glop.

Quan només quedava una setmana perquè s’acabessin les vacances d’estiu, la senyora Antilly em va trucar a casa per proposar-me que ens trobéssim a l’escola. Un petita reunió orientativa amb els estudiants nous, va dir.

Per si no us en recordeu, la senyora Antilly era la tutora dels estudiants amb cognoms entre la A i la G. L’any següent se’n va anar a una altra escola del districte.

La va substituir el senyor Porter. Se suposava que n’assumia la funció provisionalment, però encara hi és. És professor d’anglès i tutor.

I va ser una llàstima, com podreu comprovar. Però això serà en una altra cinta.

Una suor freda em recorre el front. El senyor Porter? Que potser hi té res a veure en tot plegat?

El món que m’envolta bascula i fa giragonses. M’aferro al tronc estret d’un arbre del carrer.

Si m’hagués dit que la veritable finalitat de la nostra trobada era presentar-me una altra alumna nova, no hi hauria anat. Perquè, què passaria si no tinguéssim res en comú? O si jo pensés que no teníem res en comú però ella, l’altra estudiant, pensés que sí? I si fos a l’inrevés, i jo pensés que podríem ser amigues, però ella no?

Per tant, moltes coses podrien haver anat fatal.

Faig força amb el front contra la fina escorça i provo de calmar la respiració.

Però l’altra noia era la Jessica Davis, i tenia tan poques ganes de ser-hi com jo.

Totes dues ens esperàvem que la senyora Antilly ens clavés un rotllo de psicologia barata. Què significa, què comporta ser un gran estudiant. Que aquesta escola té el bo i millor de l’estat. Que tothom té les mateixes oportunitats d’èxit si s’hi esforça.

Però, en comptes de tot això, ens va donar una companya a cadascuna.

Tanco els ulls. No ho vull veure, però és tan clar. Quan es van començar a estendre per l’escola els rumors de l’absència inexplicable de la Hannah, el senyor Porter ens va preguntar per què es repetia el seu nom pels passadissos. Semblava nerviós, gairebé malalt, com si en conegués la resposta, però s’estimés més que algú el convencés d’una altra cosa.

Llavors una noia va dir en veu baixa:

—Han vist una ambulància sortint de casa seva.

Quan la senyora Antilly ens va dir per què érem allà, la Jessica i jo ens vam girar per mirar-nos. Ella va obrir els llavis com si volgués dir alguna cosa. Però què podia dir estant jo asseguda al seu costat? Se sentia desorientada, confusa, atrapada.

Sé com es va sentir perquè jo em vaig sentir igual.

No oblidaré mai la reacció de la senyora Antilly. Dues breus paraules allargassades: «O… no».

Tanco els ulls amb força per intentar recordar aquell dia amb la màxima claredat possible.

Era dolor el que expressava el rostre del senyor Porter? O era por? Es va quedar dret, mirant la taula de la Hannah. A través de la taula. I ningú no va badar boca, només ens vam mirar els uns als altres.

Llavors se’n va anar. Va sortir de la classe i no va tornar fins al cap d’una setmana.

Per què? Que ho sabia? Que ho sabia per alguna cosa que havia fet?

I, pel que recordo, el que vam dir va ser:

Jo: Perdoni, senyora Antilly, però no m’imaginava que m’hagués fet venir per a això.

Jessica: Jo tampoc. Si no, no hauria vingut. Vull dir que estic segura que la Hillary i jo tenim coses en comú, i estic segura que és una gran persona, però…

Jo: Em dic Hannah.

Jessica: I t’he dit Hillary, oi? Perdona.

Jo: No passa res. Només he pensat que hauries de saber el meu nom si hem de ser tan bones amigues.

I llavors totes tres vam riure. La Jessica i jo teníem un riure semblant i això ens va fer riure encara més. El riure de la senyora Antilly no era tan sincer… era més aviat un riure nerviós… però un riure al capdavall. Va voler deixar clar que mai no havia intentat que dues persones es fessin amigues, i que dubtava que ho tornés a provar mai.

Però, sabeu què? Després d’aquesta trobada, la Jessica i jo no ho vam deixar córrer.

Molt llesta, senyora Antilly. Moooooolt llesta.

Vam sortir de l’institut i, en un primer moment, la conversa va resultar una mica incòmoda. Però estava bé tenir algú amb qui parlar diferent dels pares.

Un autobús metropolità s’atura davant meu. És platejat i amb ratlles blaves.

Vam passar de llarg el carrer per anar a casa meva, però no vaig dir res. No volia que s’acabés la conversa, però tampoc no volia invitar-la a entrar a casa perquè, de fet, encara no ens coneixíem. Llavors vam continuar caminant fins a arribar al centre. Més tard, vaig saber que ella havia fet el mateix, havia deixat que passéssim de llarg el carrer on vivia per continuar juntes una estona.

I on vam anar? Doncs a l’E-7 del mapa. Al Monet’s Garden Café & Coffeehouse.

En obrir-se, la porta de l’autobús grinyola.

Cap de les dues no preníem cafè, però semblava un lloc agradable per xerrar.

A través dels vidres entelats, veig que gairebé tots els seients són buits.

Totes dues vam demanar xocolata calenta. Ella en va voler perquè li va fer gràcia. I jo? Jo sempre en demano.

No he anat mai amb autobús metropolità. No ho he necessitat mai. Però s’està fent fosc i refresca.

Viatjar de nit en autobús és gratuït, de manera que hi pujo. Passo per davant de la conductora sense intercanviar-hi cap paraula. Ella ni tan sols em mira.

Mentre recorro l’autobús cap al fons del passadís, em cordo la jaqueta pel fred, parant més atenció de la necessària a cada botó. Em serveix d’excusa per no mirar els altres passatgers. Sé que els dec semblar confús, culpable, a punt d’esfondrar-me.

Trio un seient que, si no puja ningú més, està entre tres o quatre seients buits a banda i banda. El coixí de vinil blau està esquinçat pel mig amb l’emborrada groga mig sortida. Em desplaço de seient en seient fins a la finestra.

El vidre és fred, però recolzar-hi el cap em relaxa.

Francament, no recordo gaire de què vam parlar aquella tarda. Tu sí, Jessica? I és que, quan tanco els ulls, tot té lloc com en una mena de muntatge: rient, parant atenció de no vessar la xocolata, movent les mans mentre parlem.

Tanco els ulls. Tinc la cara acalorada i el vidre me’n refreda un costat. Tant me fa on em dugui l’autobús. M’hi estaré hores, si em deixen. Senzillament m’estic aquí assegut escoltant les cintes. I potser, sense voler, m’hi quedaré adormit.

Llavors, en un moment donat, et vas recolzar sobre la taula per dir-me a cau d’orella:

—Em sembla que aquell paio t’està fent una repassada.

Sabia perfectament a qui et referies, perquè jo també l’havia estat observant. Però no m’estava fent una repassada a mi.

—T’està fent una repassada a tu —vaig dir.

Si haguéssiu de decidir qui devia tenir-hi més números, tots els que m’esteu escoltant diríeu que la Jessica.

—Perdona —li va dir a l’Alex, per si no havíeu endevinat el nom del misteriós observador—, però quina de nosaltres dues estaves repassant?

I al cap d’uns mesos, després que la Hannah i en Justin partissin peres, després que comencessin els rumors, l’Alex s’inventa la llista; Qui és sexy / Qui no ho és. Però allà al Monet’s ningú no sabia quines conseqüències havia de tenir aquella trobada.

Vull prémer l’estop i rebobinar per tornar a sentir tota la conversa. Rebobinar cap al passat i avisar-les. O prevenir-les fins i tot de la trobada.

Però no puc. No es pot reescriure el passat.

L’Alex es va posar vermell. Em refereixo a aquella mena d’enrojolament en què tota la sang del cos puja a la cara. I quan va obrir la boca per negar-ho, la Jessica el va interrompre.

—No menteixis. Quina de les dues estaves repassant?

A través del vidre glaçat, van passant els fanals i les llums de neó del centre. La majoria de les botigues ja han tancat, però els restaurants i els bars continuen oberts.

En aquell moment hauria pagat el que fos per l’amistat de la Jessica. Era la noia més extravertida, honesta i franca que havia conegut mai.

Vaig agrair en silenci a la senyora Antilly haver-nos presentat.

L’Alex va quequejar i la Jessica es va inclinar recolzant amb gràcia els dits a la taula.

—Escolta, t’hem vist com ens observaves —va dir—. Totes dues som noves en aquesta ciutat i ens agradaria saber qui estaves mirant. És important.

L’Alex va balbucejar:

—Jo només… he sentit… és només que… jo també sóc nou aquí.

Crec que la Jessica i jo vam dir alguna cosa com ara «Oh». I llavors vam ser nosaltres les que ens vam posar vermelles. Pobre Alex, només volia participar en la conversa. Llavors vam seure amb ell. I crec que vam estar parlant almenys una altra hora, o potser més. Érem tres persones contentes pel fet que el primer dia d’escola no ens el passaríem caminant sols pels passadissos, dinant sols, perdent-nos sols.

No és que m’importi gaire, però, on deu anar aquest autobús? Que potser surt de la ciutat i va a un altre lloc? O bé fa tombs interminables per aquests carrers?

Potser ho hauria d’haver mirat abans de pujar-hi.

Aquella tarda a Monet’s va ser un alleujament per a tots tres. Quantes nits m’havia adormit neguitosa pensant en aquell primer dia d’escola? Més del compte. I després d’aquella tarda? Cap ni una. Ara estava il·lusionada.

I com ja sabeu, mai vaig considerar la Jessica i l’Alex com uns amics. Ni tan sols al començament, quan m’hauria agradat comptar amb dues amistats segures.

I sé que pensaven el mateix, perquè en vam parlar. Vam parlar dels vells amics i per què s’havien convertit en els nostres amics. Vam parlar del que buscàvem en els nous amics de la nova escola.

Però aquelles primeres setmanes, fins que cadascú va anar pel seu compte, el Monet’s Garden va ser el nostre refugi. Si a algú de nosaltres li costava sintonitzar amb la gent o trobar amics, anàvem al Monet’s; al fons del jardí, a l’última taula de la dreta.

No estic segura de qui ho va començar, però qui havia tingut el dia més esgotador posava la mà al centre de la taula i deia: «S’ha acabat el bròquil». Els altres dos hi posaven la mà al damunt i s’hi recolzaven. Llavors escoltàvem, tot prenent-nos la beguda amb l’altra mà. La Jessica i jo sempre preníem xocolata calenta. A la llarga, l’Alex va acabar demanant el menú sencer.

Hi he anat poques vegades, al Monet’s, però crec que és al capdavall d’aquest carrer per on circula l’autobús.

Sí, érem una mica panolis. I em sap greu si aquest episodi us està posant nerviosos. Si us serveix de res, a mi em resulta massa ensucrat i tot. Però el cas és que el Monet’s va omplir els buits que ens calia omplir en aquell moment, a tots nosaltres.

Però no us amoïneu… no va durar gaire.

Em desplaço pels seients cap al passadís central i em poso dret dins l’autobús en marxa.

El primer que es va separar va ser l’Alex. Ens saludàvem com a amics als passadissos, però mai no va tornar a passar d’aquí.

Si més no, amb mi.

Recolzant-me en els respatllers, avanço cap a la part de davant de l’autobús en moviment.

Llavors, un cop reduït el grup a dues persones, la Jessica i jo, tot va canviar molt de pressa. Les converses es van convertir en xerrameca buida i prou.

—Quan és la propera parada? —pregunto. Sento com les paraules em surten de la gola, però amb prou feines són murmuris per damunt de la veu de la Hannah i del soroll del motor.

La conductora em mira a través del retrovisor.

Un bon dia, la Jessica va deixar de passar pel Monet’s, tot i que jo vaig continuar anant-hi durant un temps amb l’esperança que un d’ells s’hi presentés. I finalment ho vaig deixar córrer, també.

Fins que…

—Són els altres que estan endormiscats —diu la conductora. Li miro els llavis detingudament per assegurar-me que l’entenc bé—. Em puc aturar on vulguis.

Vejam, el millor de la història de la Jessica és que té lloc principalment en un punt concret, i això us facilita les coses als que seguiu les estrelles.

L’autobús passa per davant del Monet’s.

—Aquí m’està bé —li dic.

Sí, la primera vegada que vaig veure la Jessica va ser al despatx de la senyora Antilly. Però ens vam conèixer l’una a l’altra al Monet’s.

Em mantinc dret mentre l’autobús desaccelera i s’arramba a la vorera.

I vam conèixer l’Alex al Monet’s. I llavors… i llavors és quan va passar.

S’obren les portes.

Un dia, a l’escola, la Jessica se’m va atansar al passadís.

—Hem de parlar —va dir. No va dir on ni per què, però sabia que volia dir al Monet’s… i creia que sabia per què.

Baixo els graons i salto de la cuneta a la vorera. Em poso bé els auriculars i reculo un tros de carrer.

Quan hi vaig arribar, la Jessica seia escarxofada en una cadira, amb els braços pengim-penjam com si hagués estat esperant molta estona. I potser era el cas. Potser s’esperava que em saltés l’última classe per anar-la a trobar.

Vaig seure i vaig posar la mà al centre de la taula.

—S’ha acabat el bròquil?

Va alçar una mà i va plantar un paper sobre la taula. Llavors el va arrossegar i el va girar perquè jo el pogués llegir. Però no calia que el girés, perquè la primera vegada que havia llegit el paper ho havia fet del revés, a la taula d’en Jimmy: qui és sexy / qui no ho és.

Sabia en quina columna hi havia el meu nom, segons el criteri de l’Alex. I la persona que apareixia en el lloc oposat de l’altra columna seia al meu davant. En el nostre refugi, ni més ni menys. El meu… el seu… i el de l’Alex.

—A qui li importa això? —li vaig dir—. No vol dir res.

Empasso fort. Quan vaig llegir la llista, la vaig passar sense pensar-hi. En aquell moment em va semblar una mena de divertiment.

—Hannah —va dir—, no m’importa que t’hagi escollit abans que a mi.

M’ensumava perfectament cap a on apuntava aquella conversa i no estava disposada a deixar-m’hi arrossegar.

I ara? Què en penso, ara?

Hauria d’haver recollit totes les còpies que hagués pogut trobar per llençar-les.

—No m’ha escollit abans que a tu, Jessica —vaig dir—. M’ha escollit per venjar-se de tu i ho saps més bé que jo. Ell sabia que el meu nom et feriria més que cap altre.

Va tancar els ulls i va dir el meu nom gairebé xiuxiuejant.

—Hannah.

Te’n recordes, Jessica? Perquè jo sí que me’n recordo.

Quan algú diu el teu nom d’aquesta manera, sense ni tan sols mirar-te, no hi ha res més a fer o a dir. No canviarà de parer.

—Hannah —vas dir—. Conec els rumors.

—No pot ser que coneguis els rumors —vaig dir—. I potser vaig ser una mica susceptible, però tenia l’esperança —santa innocència— que no hi hauria rumors quan ens trobéssim al Monet’s, que hauria pogut deixar enrere els rumors i les xafarderies… pel bé de tothom.

—Pots sentir rumors —vaig dir—. Però no els pots conèixer.

Vas tornar a dir el meu nom.

—Hannah.

Sí, jo coneixia els rumors. I et vaig jurar que no m’havia vist amb l’Alex ni un sol cop fora de l’escola, però no em creies.

I per què m’havies de creure? Per què algú no s’hauria de creure un rumor que encaixa perfectament amb un antic rumor? Eh, Justin? Per què?

La Jessica devia haver sentit un munt de rumors sobre l’Alex i la Hannah. Però eren tots falsos.

A la Jessica li era més fàcil pensar en mi com «Hannah la dolenta» que com la Hannah que havia conegut al Monet’s. Era més fàcil d’acceptar. Més fàcil d’entendre.

Per a ella, els rumors havien de ser certs.

Recordo un colla de nois fent conya amb l’Alex al vestuari sobre el cognom Baker, que vol dir forner.

—Fes galetes, fes galetes, Baker.

Llavors algú afegia:

—Que fas brioixos, Baker?

I tothom sabia de què parlaven.

Quan es va desfer la rotllana, vam quedar sols l’Alex i jo. Una lleugera fiblada de gelosia em punxava per dins. Des de la festa de comiat de la Kat, no em podia treure la Hannah del cap. Però no gosava preguntar-li si era cert el que deien. Perquè, si ho era, no ho volia sentir.

Mentre es cordava les sabates, i sense mirar-me, l’Alex va desmentir els rumors.

—Res, parlar per parlar, saps?

—Molt bé —vaig dir—. Escolta, Jessica, t’agraeixo que m’ajudessis les primeres setmanes d’escola. Em va servir de molt. I em sap greu que l’Alex ho hagi espatllat amb aquesta estúpida llisteta, però això és el que ha fet.

Li vaig dir que ho sabia tot de la relació entre ells dos. Aquell primer dia al Monet’s, havia estat fent una repassada a una de nosaltres. I no era a mi. I sí, em va fer sentir gelosa. I si això l’ajudava a superar-ho, acceptava totes les culpes que em volgués carregar del fet que partissin peres. Però… no… era… veritat!

Arribo al Monet’s.

A fora hi ha dos paios recolzats a la paret. Un fuma una cigarreta i l’altre està ben embolcallat en la seva jaqueta.

Però l’únic que va sentir la Jessica va ser que acceptava les culpes.

Es va posar dreta al costat de la cadira, fulminant-me amb la mirada, i es va girar.

Digue’m, doncs, Jessica, què pretenies fer? Pegar-me o esgarrapar-me? Perquè em vaig sentir una mica com si fossin les dues coses. Com si realment no et poguessis decidir.

I com em vas dir? No és que tingui gaire importància, només és per recordar-ho. I és que estava massa ocupada alçant la mà i esquivant-te —però em vas atrapar— i em vaig perdre el que em vas dir.

La petita cicatriu que tots vau observar per damunt de la meva cella és la marca de l’ungla de la Jessica… que jo mateixa em vaig desclavar.

Em vaig fixar en aquesta cicatriu fa unes setmanes. A la festa. Un petit defecte en una cara preciosa. Li vaig dir que hi feia bonic.

Al cap d’uns minuts, ella va començar a desvariejar.

O potser no la vau veure. Però jo la veig cada matí quan em preparo per anar a l’escola. Em diu «Bon dia, Hannah». I cada nit, quan me’n vaig a dormir; «Bona nit».

Empenyo la feixuga porta de fusta i vidre del Monet’s. M’arriba una bafarada d’aire calent i tothom es gira, molest perquè algú deixa entrar l’aire fred. M’esmunyo dintre i tanco la porta darrere meu.

Però és més que una simple esgarrapada. És un cop de puny a l’estómac i un mastegot a la cara. És una punyalada a l’esquena, perquè preferies creure uns rumors inventats que no pas el que sabies que era veritat.

Jessica, estimada, m’agradaria saber si et vas forçar a venir al meu funeral. I, si ho vas fer, et vas fixar en la teva cicatriu?

I vosaltres, la resta, us vau fixar en les cicatrius que vau deixar?

No. Probablement no.

Era impossible.

Perquè la majoria no es poden veure a ull nu.

Perquè no hi va haver cap funeral, Hannah.