LA VIDA AL CAMP

PER les contrades on es conrea la vinya, tot l’esforç i tota l’atenció se’ls emporta la important feina de la collita del raïm o de les veremes.

Les veremes solen durar una mesada, que comprèn mig setembre i mig octubre, més o menys, puix que varia segons els llocs i les anyades. Hi ha alguns costums que marquen el final d’aquest període agrícola, que té lloc, per tant, dins del mes que ve; però, per donar més unitat al conjunt del tema, en parlarem aquest mes.

És probable que hom hagués fet dependre el començament de les veremes de l’aparició d’un estel determinat en rompre l’alba; estel que no és pas el planeta Venus, i que no ens ha estat possible determinar. Hom l’anomena de Sant Miquel, perquè, la matinada d’aquest dia, brilla més que l’estel de la Mare de Déu. El refrany diu, quant a la verema i als estels:

La presència d’aquest estel també marcava el començament de la sembra. Entre els pobles antics, l’aparició i el curs dels estels havien determinat les feines del camp i havien servit de règim rural.

Hom l’anomena també l’estel veremador. Segons la dienda, hom no pot començar a fer vi sense aquest anunci del cel, que avisa que ha arribat l’hora, i el vi que suri del raïm trepitjat abans d’aquest dia, és un verí que mata a qui en beu.

Vers aquest temps solen abundar les pluges d’estels; al Priorat i al Camp de Tarragona creuen que aquest fenomen és averany de bones veremes.

Per les veremes, passaven els cendraires, que venien l’anomenada cendra de parrell, guix cuit i polsinat, que hom tira damunt del raïm abans de trepitjar-lo. Solien estar especialitzats en aquesta indústria els de Linyola, que, venent parrell i camamilla, voltaven per les principals contrades vinateres.

Com una operació prèvia a la verema, un temps abans hom fa l’estuba i fa l’estiba, és a dir, que hom estuba o renta i neteja les bótes per treure’n l’agror o la floridura, i refà la seva instal·lació i la disposició de les estibes del celler, d’acord amb la disposició convenient a la importància de la collita. També cal treure el tartrà de les bótes buides. El tartrà és un pòsit aterrossat que el vi deixa adherit a les parets de les bótes i que cal fer saltar, copejant i picant la fusta amb una aixola. Com més bo és el vi, més tartrà deixa. El destartrar és feina pròpia de boters, que abans de les veremes estan molt ocupats en aquesta feina. El tartrà és la concreció del àcid tartàric, utilitzable en enologia i per a d’altres aplicacions químiques. Els boters d’aquells temps, tant en destartrar com en repassar i repicar els cèrcols de llurs bótes, cantaven i xiulaven. Donem una xiulada tradicional:

Xiulada amb aire de ballet, tradicional dels tartraires i boters de Sant Quintí de Mediona, al Penedès. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Per estubar les bótes, hom empra vi o aigua calenta, segons els casos. Igualment es renten amb calç viva, i així mateix per mitjà d’aigua, bullida amb bledes o amb fulles de noguera. També es repassen els bots, perquè no vessin. Els bots més bons són de pell de cabra, que donen bon gust al vi:

Hom els repassa de pega, amb preferència de Berga, puix que també ajuda a donar bon gust al vi.

Entre les diverses feines prèvies a la verema també figura la de repassar el cup: tornar-lo a emblanquinar i a arrebossar de ciment, si en algun punt s’ha aprimat o ha caigut l’arrebossat vell, puix que és opinió estesa que el vi que es filtra per la terra del cup se’l beu el dimoni, i que, si en beu massa, s’embriaga i, com que no sap el que es fa, comet tantes dolenteries que, durant uns dies, es fa impossible viure de tants estralls. Arreu conten que a tal o tal casa, sempre una de les més collidores de vi de la comarca, per no haver repassat el cup, a l’hora de trascolar no va rajar ni una gota: amb tantes càrregues de vi, el dimoni va agafar una borratxera tan forta, que li va durar tota la resta de l’any, i durant aquest temps, tot van ésser calamitats i desastres.

Durant l’any, el cup serveix de desori, i cal emblanquir-ne bé les parets amb calç. Hi ha qui creu que, com més gruix de calç tenen les parets, tant més bo surt el vi.

La data tradicional de començar les veremes varia segons les contrades. Per les terres vinícoles del Camp de Tarragona i del Priorat solien començar per Santa Creu, que s’escau el dia catorze d’aquest mes, data que sembla que havia estat molt general. A les Balears, solen començar per Sant Mateu, i pel Mestrat, per Sant Miquel. Les contrades de més cap a tramuntana són més tardanes; a l’Urgellet comencen l’endemà del Roser de tot el món, i per la Selva i el Baix Empordà, no s’hi posen fins per Santa Teresa.

Hom creu que totes les feines relacionades amb la verema convé començar-les en lluna creixent, perquè són més productives i els raïms donen més vi. Fins on és possible, hom comença a tallar i a trepitjar en creixent, i hom hi trasbalsa i premsa el vi. Els anys que no és possible començar-hi la verema i el trepitjar i encupar most i brisa, perquè el creixent és massa avançat o tardà, diuen que la collita no dóna tant.

Antigament, a Montblanc, el comú decidia i fixava el dia en què havien de començar les veremes, i gairebé tota la Conca de Barberà es guiava amb Montblanc i arreu començaven el mateix dia.

Hom creu que els gotims més espessos i de grans més grossos els donen els ceps plantats i podats en lluna vella. És general la creença que els ceps plantats en lluna nova no arrelen.

Si hom es veu obligat a embotar el vi en divendres pot contrarestar la malignitat del dia tirant-ne un raget a terra abans de començar la feina. Així ho practicaven a Sant Quintí de Mediona en temps dels nostres avis.

L’embriaguesa agafada aquest dia es molt mes dolenta que en d’altres, les taques de vi negre sempre més es coneixen i l’abocar vi, que en d’altres dies porta sort, avui és de mal averany. Els nostres avis tenien de molt bon auguri que si les feines de la verema, des de tallar el primer raïm fins al trasbalsar, duressin un període just de set setmanes, i, portals per aquesta creença, feien tot el que podien per començar la verema en dilluns i acabar de trasbalsar al dissabte de la setena setmana: si calia treballar a deshora, ho feien; però, si amb tot això, es veien precisats a treballar el diumenge, no se n’estaven, portats per l’afany que no passés de les set setmanes. Com a desgreuge d’haver treballat en diumenge, fou costum donar un carretellet de bon vi a l’Església, destinat a la celebració dels Sants Oficis.

S’havien format colles de veremadores, semblantment com de segadors. Unes vegades, una dona eixerida formava, pel seu compte, una colla que anava a veremar on li convenia, i ella feia de cap de colla, distribuïa la feina i se’n feia responsable. Aquestes colles generalment no sortien de la població, o, a tot estirar, anaven a les localitats més veïnes. Altres vegades, i era el més corrent, el vinyater mateix llogava directament les dones que li convenien i escollia la més entesa per a cap de colla.

Per les contrades frontereres d’enllà del Pirineu, les veremes havien assolit molta més importància que de la gran carena ençà, i fins a la primeria del present segle, quan el pas de la frontera no oferia cap dificultat, anaven al Rosselló i a les altres contrades immediates, amb motiu de les veremes, grans contingents de gent, no ja de les regions més properes, sinó àdhuc de comarques peninsulars ben de terra endins. No tothom era gent de la gleva; s’hi afegia pobrissalla de ciutat i gent vagabunda. Una gran part del contingent pagès català establert per la ruralia francesa hi anà en ocasió de les veremes i, passada la temporada, trobà avinentesa per a establir-s’hi.

Era corrent cridar els veremadors a toc de campana, en general a les tres de la matinada. Les caps de colla anaven de casa en casa de les companyes i els trucaven a la porta perquè no s’adormissin ni s’entretinguessin.

A Mallorca, les colles, durant l’estona que passaven per dins la població, tant al matí, en anar a la vinya, com a la tarda, en tornar-ne, feien grans tocades de corn marí, que anunciaven al veïnat el tasteig de les colles i que eren típiques del temps de les veremes. Hi havia un cap de colla que dirigia la feina. Anava vestit de mitja festa i es cenyia la testa amb una corona de pàmpols. En alguns indrets, solien qualificar-lo de rei de la veremada. Els veremadors, el dia de començar, es mig muda veu i anaven a la vinya tot cantant al so de panderos, castanyoles i roca-rocs o castanyoles fetes amb bocins de teula. Havia estat costum pintar de nou els vehicles que traginaven les portadores, i n’engreixaven els fusells, perquè rodessin més llatins. A la primera carretada guarnien amb garlandes fetes amb pàmpols els animals que la conduïen.

Antigament, a Mallorca, algunes colles portaven un personatge còmic mig disfressat, que no tenia altra missió que divertir els veremadors amb acudits, excentricitats i estranyeses. L’anomenaven el bugiat, equivalent a boig, i sembla que, temps enllà, aquest paper era propi de beneitons.

Generalment, en començar a veremar la vinya està xopa de rosada, que mulla les faldilles de les veremadores. Per tal que s’eixuguessin i no haguessin de treballar tot el dia amb mullena, era corrent fer una foguerada, que tant servia per a eixugar-se com per a escalfar l’esmorzar.

Tallar els raïms dels ceps no és feina massa feixuga, i solia ésser més femenina que masculina. Els homes curaven de les feines més pesades, com són abocar els cistells a les portadores i traginar-les fins a l’atzembla o al carro que les havia de portar a casa o al cup. Antigament, sobretot les veremadores, sembla que no cobraven en diners; rebien, en pagament, com a jornal, un cove veremador de raïms, que unes voltes es venien directament i d’altres convertien en vi per vendre o per beure. Encara cobren així en alguns llocs de les Balears.

Pel Rosselló, encara ara també, a més del pagament en metàl·lic, donen als veremadors una quantitat fixada de vi: tres litres diaris, als homes, i dos, a les dones. L’esmorzar típic dels veremadors havia estat de pa i figues. En diversos indrets, es duien el pa de casa seva i les figues les donava el vinater, i d’ací que fos corrent haver-hi figueres a les vinyes i que els mateixos veremadors es collissin les figues. Fins a la primeria del segle present, havien baixat gents de les terres magres de la Segarra a veremar per les contrades planes i riques de la costa. Els segarretes feien una vida miseriosa per tal d’estalviar tot el que guanyaven, i gairebé només menjaven figues i un pa molt pobre, ple d’arestes, intensament negre i dur.

Per l’Empordà, en collir els raïms dels ceps novells el primer any que donaven fruit, deixaven de tallar almenys un raïm creguts que així la collita vinent fóra més abundant. La creença pot recordar un vell culte a la mare terra i una ofrena en honor seu.

A Cornudella, quan un cep feia pocs raïms, no el collien creguts que Pany següent els faria triplicats i tan grossos que ni els podria sostenir.

Al Mas-roig, perquè els ceps fessin força raïms, en plantar-los posaven una pedra sota de les arrels, i com més grosseta era més treballaven; no podia ésser, per una pedrassa, sinó que havia de tenir una mida prudencial.

Per la Terra Alta, en plantar un cep, havien posat una moneda d’un xavo dins del clot obert, perquè creien que si no ho feien així el cep es moriria. El costum pot recordar el pagament d’un tribut o una ofrena al geni de la terra, semblantment com les restes que hom en troba en els ritus de construcció de cases i d’altres edificis.

A Prat de Comte, els primers raïms que feia un cep mallol no els collien tots, sinó que en deixaven algun de carroll per tal que l’any vinent en fes una bona cepada. A Porrera els primers raïms d’un cep novell els havia de collir precisament una dona. A Vila-seca se’ls havia de menjar una dona que estigués gràvida; a La Figuera no en podia menjar l’amo de la vinya ni cap membre de la seva família; els havien de donar, i no se’n podia fer vi.

La vigília de la verema les mestresses de casa van a la vinya per veremar i recollir els raïms destinats a penjar i a servir de postres o de llevant de taula durant les diades assenyalades de la hivernada que no es disposa de fruita tendra.

Per veremar, hom empra una petita falç expressa, qualificada amb diversos noms, entre d’altres, els de falçó, falcilla, falceta, veremall i veremella.

La verema, així que és tallada, en coves o en portadores és conduïda al poble, i acte seguit es trepitja i es tira al cup.

Era corrent que, abans de plegar, els veremadors deixessin una quantitat de raïms tallats suficient per a poder carregar la primera carretada de l’endemà, a fi que el carro pogués carregar en arribar i no li calgués esperar que hi hagués prou verema collida per a poder fer el viatge. Hom deixava la darrera carretada a la vinya. Sobretot quan les vinyes eren lluny de poblat, la darrera carretada mai no era tan grossa com les altres, i hom procurava deixar lloc perquè els veremadors poguessin pujar i no haguessin de tornar a casa a peu.

El pobles de la Mediterrània oriental, on la Verema havia assolit tanta importància, cantaven pel veremar, semblantment com per les messes, amb el mateix sentit a què ja vam referir-nos, i amb deix de cant funerari, com un plany per la mort de la divinitat de la vegetació i, alhora, com un prec perquè reviscolés i tornés a fer reviure els fruits que hom collia aleshores; en aquest cas, els ceps i els raïms. Amb tota seguretat que nosaltres, que tant vam heretar de les velles cultures clàssiques, i que tants de llurs costums vam afegir als autòctons, també devíem aprendre d’ells les cançons de verema, que el temps ha esborrat o que nosaltres no hem sabut trobar amb prou extensió. Al Rosselló es cantava molt tot veremant, sobretot cançons referents al vi, de les quals tenim recollides unes quantes, que figuren en l’Obra del Cançoner Popular a Catalunya.

Pel Priorat i pel Camp de Tarragona havien cantat, tot tallant raïms, una petita cançó enumerativa que durava el temps necessari per a collir un cove, puix que hom la repetia les vegades que calia, primer en sentit directe i després invers, i on fos que es trobessin de la cantarella, acabaven sempre amb els tres versos darrers que marcaven l’acabament. Els veremadors llestos tallaven un gotim a cada vers:

Aquesta cançó sembla que antigament havia estat mes estesa. Fa anys que no es canta com a cançó de collir, però es coneguda com un de tants recitats graciosos.

Pel Penedès cantaven molt, sobretot cançons de tema alegre i un xic maliciós, entre les quals eren preferides les de marits enganyats, les de facècies entre veïns i les de caràcter graciós en general. Aquestes cançons se solen cantar amb aire de ballet o amb tonades airoses que conviden a ballotejar i a jugar. Durant les curtes estones de lleure, i sobretot en acabar la jornada, la fadrinalla especialment es lliurava a cantar i a diverses expansions improvisades, fetes al so de gaies cantades.

En abocar la verema a les portadores, hom solia picar-la amb una maça de fusta, per tal d’aixafar-la una mica i així fer-n’hi cabre més. Curava d’aquesta feina el qui feia com de cap de colla.

A Mallorca, a l’hora de plegar, la fadrinalla es lliurava a diferents jocs. Havia estat costum que, si algun dels veremadors no havia estat prou llest en la feina, o bé si s’havia entretingut o havia mandrejat, el fessin passar per les baquetes.

Tots els veremadors formaven dues rengleres, separades per l’espai necessari per a poder passar pel mig el qui havia d’ésser baquetejat, el qual recorria molt ràpid l’estret passadís que li deixaven els companys, i aquests, en passar ell, el copejaven amb les mans o amb algun estri. També li feien la vasa: entre quatre l’ajeien a terra, l’agafaven, un per cada braç i per cada cama, i entre tots li feien donar cops a terra.

Pel Penedès, la fadrinalla i la gent jove que intervenia en les veremes, abans de plegar i a estones de lleure, havien fet un ball en el qual intervenien fadrins i noies en nombre desigual i tants com n’hi volien prendre part, però regularment solien haver-hi més minyones que fadrins, perquè també abundaven més les veremadores que els veremadors. Era un ball rodó mimat, alternat amb d’altres figures, sempre, però, a base de rodona. Tots duien un raïm a la mà i, en una de les evolucions del ball, es feien passar els raïms de mà en mà, dels uns als altres. Evolucionaven al so de la Cançó de Sant Ferriol, la melodia de la qual és una de les nostres tonades de dansa més típiques (la donem en el volum V); el seu aire es troba aplicat a diversos ballets; la melodia és emprada per a diferents balls i, semblantment com la melodia del Rotllet, pot ésser considerada com una tonada de dansa de man-lleute, és a dir, que és manllevada per part de diversos balls. Els balladors aplicaven a la dansa el qualificatiu de ball figueter, segons el seu dir, amb referència al pa i figues que solen menjar llavors per berenar i per les begudes, per raó d’escaure’s les veremes en temps de figues.

Per l’Empordà havien ballat el Xiriminimí, o bé hi havien jugat, al so d’una cançó que deia així:

Per acabar el joc, feien la roda. Els dos ballaires del centre de les rengles, que formaven com l’eix de la roda, procuraven ésser de sexes diferents, i es donaven les mans. Als extrems es situaven els veremadors més joves, als quals calia córrer molt més que els altres, perquè es trobaven al punt extrem del radi de la roda. En fer aquesta figura, cantaven i corrien tan de pressa com podien, i aviat es produïa una confusió i un aiguabarreig que acabava amb el topament i la caiguda de molts ballaires, sobretot de l’element jove, que no s’hi mirava pas gaire a agarbonar-se.

El Xiriminimí, protagonista de la cantarella, sembla ésser un personatge, del qual res no sabem i que qui sap si pot estar relacionat, almenys de nom, amb la xeremina o broc de les bótes de cuir emprades per beure vi.

Un joc o ball semblant havien fet els veremadors vallesans; l’anomenaven el Garrofí, pres del qualificatiu donat a un personatge que menava la dansa. Els ballaires, en dansar, es posaven una mà davant de la cara, com tapant-se-la, o bé feien pam i pipa. Darrerament, aquest ball de veremadors fou reduït a un joc de nois.

A Ascó, Faió, la Fatarella, Flix, Nonasp, la Pobla de Massaluca, la Torre de l’Espanyol, Vinebre i d’altres pobles de la rodalia, en acabar la jornada, la fadrinalla ballava unes jotes especials anomenades el peuet o pevet. Elles es deslligaven les vetes de les espardenyes i les deixaven arrossegar per terra, i ells, tot ballant i sense perdre el punt de la dansa, procuraven trepitjar-les, i si ho assolien, tenien dret a fer un beset a la balladora, que s’esforçava més o menys per evitar que li calciguessin o paltriguessin les vetes segons el grau de simpatia que sentia pel ballador. El text de la cobla de la dansa fa al·lusió al costum.

Pel Camp de Tarragona, especialment pels voltants de Reus, fou costum, després de la treballada i entre la gent jove, empaitar la vaca o el bou, paper que feia un minyó vestit amb una pell de bou amb gran testa armada de banyes, el qual empaitava els altres per tossa r-los amb la testa o bé enforquillar-los amb les banyes, joc que acabava quan els empaitats assolien acorralar el bou i despullar-lo de la pell i de la testa banyuda que el cobria. Aquest bou, que devia estar estretament, relacionat amb el que per Corpus feien córrer pels carrers de Reus, tenia molta paritat amb la vaquilla del joc de la taquilla de la fadrinalla de diverses contrades interiors de la Península, la suposada mort de la qual celebraven joiosament a la taverna per beure bona cosa de vi que deien ésser la sang de la bestiola, així com els nostres veremadors acaben menjant una raïmada.

Un joc propi de veremadors, a Mallorca, era l’anomenat ball de sa llagosta. Els ballaires, distribuïts en dues rengleres, s’ajeien disposats així, saltironaven i avançaven tot picant de mans, i procurant, les dues rengleres, encreuar-se i ultrapassar-se, sense copejar-se ni ensopegar ells amb ells. El ball no resultava gens fàcil i s’hi feia molta xerinola.

Per la Terra Alta, abans sobretot, havia estat costum retirar de les vinyes ja ben fosc, i per veure-s’hi encenien fogueres, a la claror de les quals tallaven els darrers gotims. La darrera carretada no es trepitjava aquell vespre; la deixaven per a l’endemà a primera hora. En especial les nits de lluna, aprofitaven el temps tant com podien. Era costum que les dones, sobretot, i la mainada que intervenia en la feina, en tornar cap a la població cantessin la cançoneta de la lluna, i que la saludessin amb mostres de gran alegria. És possible que aquestes expansions siguin reminiscències de vells cultes selenites, dels quals semblen trobar-se altres vestigis per aquell massís muntanyenc. Deia així la cançoneta que cantaven:

És corrent que les colles de veremadors surtin de la població, i hi tornin, agrupades, vagin a peu o en els carros destinats a transportar les portadores. Era costum que, sobretot en tornar, cantessin cançons, generalment corrandes, a voltes improvisades, de sentit satíric o càustic, sobre gents conterrànies i fets passats a la població. Solien cantar corrandes al·lusives als veïns de les cases per davant de les quals passava la colla. Acompanyaven el cant amb el so de guitarres i panderetes tocades per les dones de Mallorca, també sonaven roca-rocs o castanyoles fetes amb dos bocins de teula o de cassola. Vegeu una mostra de les cançons de veremar mallorquines:

Una nota característica de les veremes per diversos pobles de la Mediterrània fou, des de sempre, la gran intervenció de les dones i la llicència enrogidora del llenguatge. Cantaven les cançons més atrevides, que només sortien en aquest moment de l’any i per les Carnestoltes i que en tot altre moment haurien semblat un despropòsit agosarat.

Els veremadors, per regla general, pleguen de la vinya en fosquejar, perquè el carro o els animals que traginen la verema tinguin temps d’arribar prou d’hora, i perquè encara siguin a temps a poder-la trepitjar i tirar-la al cup.

Per la Terra Alta, a les cases de molt de tragí, en les quals s’aplegava nucli de gent, tot esperant el sopar s’havien fet jocs i gresques força curioses; mereixen menció les anomenades del Coco Ximo i de Blai i Roc. Les dues es feien absolutament a les fosques; a la primera només hi prenia part un figurant, i a la segona dos, que sempre eren homes. El Coco Ximo, és a dir, l’oncle Joaquim, es presentava com un ésser excepcional que sabia fer una munió de feines i d’oficis que enumerava i en donava detalls; era fill de trenta o quaranta mares i d’altres tants pares i, per tant, tenia una inacabable tirallonga de noms; havia nascut i viscut en un gran nombre de terres, viles i ciutats que enumerava i descrivia de manera pintoresca. Cada àpat menjava una varietat innúmera de menjars de totes menes, tan desbaratats com el conjunt de la seva xerrameca; patia també un inacabable enfilall de malalties que cuidaven fer-lo morir i, en previsió, feia testament de béns i hisendes que participaven del mateix to i caràcter de tota la resta del discurs. Però el bo del cas era que sense deixar de parlar i de manera que, valent-se de la paraula, l’auditori no se’n pogués adonar, es despullava o es vestia una altra roba, com més estranya i desusada millor, amb la particularitat que se la posava al revés, generalment amb la part del davant al darrera o també amb les calces per gec i la camisa i altra roba del tors a les cames. Acabava la facècia amb la mort del subjecte, i la gràcia consistia en això: que en encendre el llum hom el trobava endegat i vestit de manera que a primer cop d’ull resultés de mal destriar com anava abillat. Solien caminar d’esquena i cap enrera, d’acord amb la manera com duien disposada la roba. La seva vista més aviat solia produir certa fressa.

En Blai i en Roc eren dos amics que, sense saber-ho, es van topar per un carai. En Blai esperava una cita per fer-li l’amor, i en Boc, un traginer que duia uns bots de vi per fer beguda. Com que és tan fosc no es coneixen, l’un veu un rival i un contrari en l’altre, s’entrebanquen de paraules i estan a punt de catxiporrejar-se i de donar-se un batan de totxades amb una catxi-porra que porta l’un i amb un totxo que duu l’altre. Tot d’una es reconeixen i aleshores tot son alegrois i xurrufolles. S’expliquen mil aventures i mútuament es demanen consell per acabar llur vida de penes i fatics, i després de molts projectes convenen fer-se frares, però abans de tancar-se al convent decideixen anar a sopar. I és el cas que mentrestant, i a mercè de la fosca, es despullen del tot i en encendre el llum no duen ni un bri de roba; llavors es posen a saltar i a guimbar desesperadament per tal de dificultar l’acció dels companys que tracten de vestir-los; operació d’allò més difícil per la intensíssima mobilitat dels despullats. Poques vegades els posen totes les peces de roba pròpies; sovint només els en canvien una, i queden tan mal engiponats que per vestir-se bé cal que es tornin a despullar completament, ço que solen fer prescindint de si hi ha dones presents. Aquests jocs tenen fesomia molt arcaica i poden ésser romanalles de cerimònies cultuals de divinitats bàquiques.

Quan ha passat el moment fort de la veremada, hom torna a resseguir els ceps per collir els gotims verdosos i els bagots de molt a la punta, que hom no ha tallat en veremar per tal de no entretenir-se. Aquestes escorrialles reben diferents noms, tals com els de garrolls, cabrots, agrells, grassolls i canois, entre d’altres, qualificatius que s’estenen al vi que en resulta, el qual no es barreja amb l’altre i sempre és de mes baixa qualitat, Hi ha llocs on el guardaven expressament per als mossos i per convidar quan hom venia obligat a donar beure amb mala voluntat; d’ací que fos qualificat també de vi d’allotjat o de soldat. Aquesta petita verema era anomenada esgotima.

Hi ha propietari que no esgotima, i ho aprofita la gent pobra. Hi ha indrets on els cabrers hi menen les cabres, i són elles les que es mengen els gotims. El propietari que no els vol deixar collir per ningú ni que se’ls mengi el bestiar, planta una canya verda en lloc ben visible de la vinya, com a signe que no no és permès de collir-los.

Pel Penedès havia estat costum, quan un ramat es posava dintre d’una vinya o d’altre conreu i el seu propietari no ho volia, que aquest xiulés una tonada especial per tal de prevenir el pastor perquè fes sortir el bestiar sense haver de dir-li de paraula, amb el fi de no donar lloc a enuig ni discussió.

Per la Terra Alta, quan el bestiar entrava dins d’una vinya contra la voluntat del seu propietari i aquest se n’adonava, per convidar el pastor a treure’l xiulava una tonada i, si en acabar encara hi havia bestiar que no havia sortit, tenia dret a fer-s’hi a cops de pedra tant contra el bestiar com contra el pastor, sense mirar si els feia mal i lliure de responsabilitat.

Per les contrades valencianes on es conreen les panses, començaven les feines pròpies d’aquest conreu. Hom triava amb tota cura els raïms més bons i sans. Els escaldava en grans calderes i els posava a eixugar al sol, amb tota cura. Si, mentre estaven a eixugar, el sol flaquejava o s’ennuvolava, els treien ràpidament de la intempèrie i els posaven dins d’estufes especials, que els mantenen en el grau d’escalfor convenient, puix que un contrast de temperatura esguerra el preparat.

Durant les veremes, era costum general menjar carn de cabra. Les antigues pagesies que conreaven la vinya i que criaven bestiar cabrum, reservaven les cabres millors i més grasses per a les veremes. Els marxants de bestiar de les contrades vinateres, quan s’acostava la verema, acudien a les fires de muntanya a comprar cabres, les quals vers aquest temps solien pujar de preu. Les cases que feien la vida als veremadors, que no solien ésser gaires, per sopar donaven obligadament carn de cabra, i també era de rigor menjar-ne en l’àpat que hom celebrava el darrer dia de la verema a compte de l’amo i amb certa solemnitat ritual. A Mallorca, feien fideus amb cabra, que resultaven molt suculents. Aquesta menja estava tan vinculada a la verema, que es conta el cas d’una casa on, per no haver-ne donat, tot el tall de veremadors va plegar en sec. Diuen, també, que era costum d’alguns caps de colla, en contractar la lloga del raïm, posar per condició que els fossin donats fideus amb cabra. Empeses pel costum, moltes cases que no conreen la vinya, durant aquesta temporada fan així mateix, algunes vegades, aquest plat, A Mallorca hi ha caçadors que, en acostar-se les veremes, es dediquen especialment a caçar cabres salvatges, de les que es crien pel cap de Formentor. Diu el refrany, amb referència al costum:

Molt probablement que la cabra deu recordar el déu Dionisos, divinitat de la vegetació en general, entre els pobles hel·lènics primer, i entre els romans després, venerat també per molts d’altres pobles de la vella cultura mediterrània i del qual es troben encara abundants Vestigis en el costumari rural actual de la gran majoria dels pobles d’Europa. Una de les diverses formes animals amb què els antics se l’imaginaven era la de cabra, i la llegenda el presentava convertit en boc per escapar d’un perill. A Atenes era venerat sota l’apel·latiu de El de la pell de boc. Els vinaters de les planúries de Phlius, vers la tardor i quan les vinyes encara groguejaven pels pàmpols marcits dels ceps veremats, festiva ven la figura de Dionisos sota la forma de boc, la qual cobrien amb fulles, daurades primer, per tal d’impetrar-ne la gràcia d’una bona collita per la verema venidora. Bacus, nom que porta en llatí el déu de la vinya, també és figurat sota forma meitat d’home i meitat de boc. Menjar cabra pel veremar equival, per tant, a menjar-se la divinitat de la vinya, i es pot comptar com un de tants casos en què els creients i adoradors de religions paganes es mengen la divinitat en àpat sagramental.

Fins ara s’han conservat alguns costums relacionats amb la fi de les veremes, entre els quals semblen endevinar-se un àpat, una forada i un ball. Aquesta celebració no es fa arreu en el mateix moment: mentre en uns indrets fan l’àpat en acabar de collir els darrers raïms i de trepitjar la darrera carretada, en altres esperen commemorar l’èxit de la feina després de fet el vi, de trascolat i àdhuc, com aquell qui diu, trasbalsat.

A les Balears, sobretot, fan la festa de ses acabaies el darrer dia de collir. L’àpat solemnial sembla ésser propi d’aquests moments, mentre que la forada i la dansa més aviat es celebren després de fet el vi.

Pel Penedès havien celebrat el transport de la darrera portadora amb un ball estrany anomenat de la portadora, fet al voltant d’aquesta. Les dones tenien la llibertat d’escollir els balladors, que venien obligats a ballar sí no us plau, per força; del contrari, les veremadores tenien dret a despullar-los del tot sense apel·lació. Si Ja claror i la temperatura ho permetien, per mica que poguessin ballaven a la vinya mateix, i quan no, a l’entrada de la casa i al damunt del cup així que hi arribaven.

El darrer dia de la verema, pel Camp de Tarragona, les noies es guarden el pentinat amb pàmpols, i enramades així tornaven a entrada de fosc a la població al so del tambor o pandero quadrat, bo i cantant cançons típiques de pandero més o menys adients amb la verema. Donem una mostra de les cançons:

El vinyater obsequiava els collidors amb el bon sopar de consuetud, i després solien fer ball, sobretot quan abundava el jovent.

A Torrelles de Llobregat i a Sant Vicenç dels Horts els homes i les dones havien ballat la tal·lara a la vinya mateix. Aplegats de manera desigual ballaven un ball rodó desgairat, agarbonant-se amb atabalament, cop ací, cop allí, al so d’una curta cantarella no gaire polida i impublicable, molt adient amb l’aire de l’esbojarrada coreografia i amb les bullícies de les veremes.

Antigament, a Falset i a d’altres pobles de la rodalia, cada veremador (especialment els fadrins) feia com una barraca de canyes, que cobria ben bé de pàmpols, i s’amagava a dins de manera que restés ben tapat i invisible. El qui la sabia fer millor i restava més amagat quedava com l’heroi de la veremada. També havia estat costum voltar, saltar, guimbar i ballotejar amb la barraca al damunt a tall de vestit, i era celebrat el que tenia més gràcia. El costum, perdut fa anys, podia recordar alguna vella cerimònia.

Pel Baix Llobregat i pel Pla de Barcelona, entre veremadors, estimulaven, durant tota la veremada, les dones que intervenien en la feina, perquè s’afanyessin força; els deien que la que tallaria més raïms i ompliria més coves dormiria amb el Mingot, i durant tota la temporada tenien bon compte de la feina que totes feien, calculant, cada dia, quina era la que restava Mingota o vencedora en la tasca. Al darrer dia, a la vinya mateix, les veremadores guarnien un ninot tosc i grotesc, amb un cove veremador per cos, un ample barret a la testa, un sarment a una mà i un gotim ben gros de raïm a l’altra. Era en Mingot, que posaven dalt de tot de la carretada, en lloc, doncs, sobresortint i visible. Era portat triomfalment a la casa, i cada colla tenia interès que el seu fos el més vistós i xiroi de tots.

A l’hora del sopar ritual, el posaven en indret que presidís la taulada, i era motiu de bromades. La gent deia que la Mingota havia de dormir amb el ninot, i era creença estesa que, si era fadrina, abans de l’any trobaria casador. Aquesta opinió estimulava les noies a poder ésser mingotes. És molt possible que aquesta facècia, que avui no passa d’ésser una simple bromada, sigui el record d’alguna antiga pràctica màgica encaminada a assegurar l’abundor i la prosperitat de la collita.

Per l’horta de Lleida i per les contrades planes de la rodalia havia estat popular menjar coques amb sardines, en les quals, a més d’aquest peix, hom posava all i julivert ben trinxats i talls o esberles de tomàtec, pebrot i albergínia. Hom pastava expressament aquestes coques en vigílies de les acaballes de les veremes. Després del veremar, feien ball a l’era mateix.

A Mallorca, al darrer dia de la verema feien una mena de festa que sembla encloure el record de l’elecció d’una reina.

Si a la casa de l’amo de la vinya hi havia alguna fadrina que festejava, el seu promès, el darrer dia de la veremada, vers migdia, li enviava a la vinya un gros pomell, que era transportat per un carro. Estava tot adornat amb mides de la Mare de Déu, de les imatges més venerades a l’illa: la de Lluc, la de Refugi d’Alaró, la de Gonfaló, la de Consolació, i d’altres, junt amb moltes més cintes, flocs i altres galindaines i bonicoies. Entre el ram s’amagaven ampolles de bon vi i de licors, junt amb pastisseria i dolçaines de factura casolana. El ram era rebut i desfet amb mostres de gran alegria, i collidors i collidores feien una alifara, bevent i menjant. Aquest ram no solia mancar mai, car, si entre les collidores no hi havia cap filla de la casa que fos casadora o bé no tenia promès, curava de fer i d’enviar l’obsequi l’amo de la vinya, per goig de tots el collidors.

Entre la donzella que el rebia i el fadrí que li ofrenava solien canviar-se cançons i fórmules rimades d’agraïment i de presentació.

El carro que portava el ramell anava tot adornat amb abundor de canyes verdes, guarnides amb brots de mata, alfàbrega, murtra i malva-rosa.

Hi havia llocs on el ramellet era conduït per dos infants, acompanyats per una glossadora que, en arribar el carro a la vinya, oferia el present a l’agraciada, amb unes glosses improvisades, sempre de to encomiàstic. I durant el refresc i l’estona que mancava per acabar la tasca, feia glosses dedicades a la feina, al vi i en lloança personal dels veremadors. També s’havia estilat que les veremadores, amb sarments ben carregats de pàmpols, teixissin corones, que posaven al cap de llurs companys, i que en fessin una de sobresortint entre les altres, dedicada al galant que havia fet el present. De retorn a la casa, després d’haver refrescat a la vinya mateix amb les dolçaines ofrenades per la filla de l’amo, feien un sopar molt copiós i solemne, en el qual abundaven el bon vi, l’arròs ben amanit amb pebre vermell, la carn de cabra, així mateix molt empebrada, moniatos en arrop, nous tendres i raïm. Era obligat menjar arrop fet amb el vi de la verema anterior. Les pagesies procuraven fer aquesta llaminadura en la quantitat suficient perquè durés fins a les veremes, i, per a la seva celebració, menjaven tot el que restava de l’any anterior, encara que a voltes, per tal de poder-lo consumir, tothom n’hagués de menjar en excés.

Després de l’àpat feien ball, al so de cançons acompanyades amb guitarra i algun altre instrument de corda, sonat per algun dels propis veremadors. Era obligat ballar tothom qui havia intervingut en les veremes. Tots els homes tenien dret a ballar amb la filla de la casa, amb la cap de colla de les veremadores o amb la fadrina que més havia excel·lit en la feina, la qual venia obligada a ballar mentre hi hagués qui la volgués treure en dansa o qui tingués ganes de dedicar-li cançons.

El ball, modernament, solia durar fins a altes hores, mentre hi havia entre la colla delit per a cantar i per a dansar. Ara ballen el copeo i les mateixes, corrents a l’illa; però antigament ballaven uns boleros especials i propis d’aquesta festa, qualificats de boleros veis, que, malgrat el nom no tenien res a veure amb el ball típic d’aquest nom. És possible que aquesta dansa, pròpia només d’aquesta festa, recordi alguna vella cerimònia. Es remarcable que encara avui els dansaires ballen amb un raïm a la mà.

El ball típic de les veremes era el copeo fet al so de cançons.

Abans, a la festa de ses acabaies, no hi podien mancar un o dos glossadors, que, en les estones de repòs del ball, entretenien la concurrència amb glosses, les quals generalment versaven sobre el vi. Quan els glossadors eren més d’un, solien disputar-se sobre un tema bàquic determinat, sostenint cada un d’ells un punt de vista oposat. Es pot dir que les glossades anaven destinades a distreure la gent vella que no ballava per raó de l’edat. Les balles solien durar fins al toc de l’Àngelus. En sentir-lo, l’amo es posava enmig de la clasta i iniciava el rés de l’Avemaria, que era seguit per tota la concurrència i que equivalia a la indicació de l’acabament de la festa.

Els cups solen estar situats a l’entrada de les cases, immediats a la porta i sota el nivell normal del sòl, encaironat o entovat, segons els casos. En l’entrada que correspon al sostre del cup, hom trepitja el raïm, i, quan està prou aixafat, hom tira la brisa, barreja de la rapa, les pells i els pinyols del raïm, i el most, el suc del raïm trepitjat, tot dins del cup, on fermenta i el most es converteix en vi. Quan s’ha acabat l’operació del trepitjar, tapen el cup hermèticament, perquè el most bulli i no transpiri.

Els raïms es trepitgen a peu descalç; generalment, només trepitgen homes. Per tal d’evitar caigudes en relliscar, cas que es dóna amb freqüència, els veremadors s’agafen, amb una mà, a cordes que pengen del sostre a aquest efecte. La feina del trepitjar és plenament lliure, i no és necessari sotmetre-la a cap ritme ni, mesura; això no obstant, era freqüent que els veremadors —sobretot el jovent quan tenia ganes de bromejar— accionessin i es belluguessin, girant i tombant, semblantment com si ballessin. Per La Teiosa, en especial el jovent, ballotejava el ball anglès, repicant fortament de peus damunt de la verema, i girant i cantant:

Segons un jai de Solivella, de trepitjar raïms, sobretot quan el jovent repicava de peus, en deien ballar el ball inglès. Les tres versions melòdiques que d’aquest ball ens són conegudes provenen de contrades vinateres. Hi ha un baix relleu egipci que figura una escena de trepitjament de raïms, en la qual tots els veremadors se sostenen amb una corda que penja del sostre i estan en actitud que pot semblar com si ballessin. Hom ha cregut veure en aquesta representació una escena del ball de cintes a l’entorn d’un pal, com expliquem en la pàgina 959. És possible que en trepitjar la verema s’hagués ballotejat; el costum del jovent de La Teiosa i les paraules del jai solivellenc en poden ésser un indici.

La Bíblia ens parla de les cançons de verema, i entre els grecs havien constituït un grup important dins del cançoner d’aquell poble. Cantaven collint i trepitjant el raïm, feina que sotmetien a un ritme gairebé de dansa.

Segons hom pot veure en ceràmica grega pintada, els grecs trepitjaven el raïm al so de la flauta, que els marcava el ritme del moviment dels peus.

Pel Baix Urgell acostumaven xiular mentre trepitjaven. A Arbeca se servien d’aquesta tonada, entre d’altres.

Pel Camp de Tarragona, tot trepitjant, havien cantat una cançó que descriu el procés de l’elaboració del vi. Aquesta cançó és popular arreu de casa nostra i es cantava generalment per la festa del tast del vi i per d’altres gresques i esbarjos en què se solia beure molt. Fa de mal dir si era un cant propi de trepitjar raïms o de festeig de la joia del beure i de quina de les dues funcions s’ha estès a l’altra. La versió tarragonina de trepitjar raïms diu així:

Com a cançó enumerativa, a cada nova estrofa s’afegeix un element i es repeteixen els anteriors en sentit invers. Hi ha versions en què la recobla és molt més llarga i no pas massa decorosa. En tractar de la festa del tast del vi en donem una altra versió del tot diferent, pròpia exclusivament d’aquella festa.

Quant a la manera de trepitjar, hi ha dues opinions. Hi ha qui creu que el raïm ha d’ésser trepitjat a peu descalç, perquè el vi agafa tuf de persona, pren força del veremador i surt més fort i té una aroma millor. D’altres opinen contràriament; és a dir, creuen que el contacte amb els peus perjudica el vi, i que cal trepitjar-lo amb espardenyes, perquè, en bullir, el most es purga de les impureses amb què s’hagi pogut contaminar procedents de les espardenyes. És opinió estesa que, els raïms, no poden trepitjar-los dones, perquè trenquen el most i el vi surt dessaborit i insuls.

Per clarificar i purificar el most, hom tira al cup guix i sal marina, que el purguen d’impureses. És opinió que, com més sal s’hi tira, més perd l’acció embriagadora i no fa tant mal si se’n beu massa.

Al fons del cup hi ha unes conduccions d’obra, a manera de canals, que condueixen el vi vers un punt baix del cup on hi ha un forat de sortida, la boixa, per la qual es treu del cup i va a parar a la cubella, mena de pica d’obra, oberta, part de fora del cup, a un extrem del celler. Per tal que no ragi gens de pellofa ni cap altre element sòlid barrejat amb el most, hom posa una argelaga, a tall de colador, part de dins del cup, tocant a la boixa. Hom treu el vi de la cubella amb un setrot o amb una tassa, que abans era d’aram o de terrissa i que més ençà ja solgué ésser de llauna. Amb el setrot s’omplen les portadores, que després s’aboquen a les bótes. Aquestes darreres, hom no les pot omplir del tot; cal deixar-les una mica buides, puix que el vi, mentre no està ben reposat, encara fermenta una mica i, si es trobava encongit, rebentaria les bótes. Cal tapar-les ben bé. Durant el període de temps en què es produeix la fermentació, no es pot entrar al celler, perquè l’aire és enrarit i irrespirable.

Hi ha cups que, per raó de llur emplaçament, resten completament tapats pel fons i, per tant, no tenen canalització per a conduir el líquid, ni boixa per a treure’l; només tenen olla, és a dir, buc, que cal buidar per dalt. Per tal de fer fàcil la separació del most i de la brisa, a un costat de l’olla hi posen una arna de canya, de les que serveixen de casa d’abelles, i a voltes construïda expressament, a mida i conveniència, adaptada al cup i que constitueix com una part integrant mòbil del cup mateix. L’arna de cistelleria fa com de colador del most, el qual hom pot treure fàcilment de l’interior de l’aparell de cistelleria, valent-se de la cassa, del setrot o de galledes. Hi ha cups que tenen les arnes fixes, fetes de filferro i àdhuc d’obra. Els cups d’arna, cal buidar-los per dalt. En destapar el cup per treure’n el most o per buidar-lo de brisa, desprèn una bafarada mortífera i irrespirable, que fa impossible l’acostar-s’hi sense córrer greu perill. Cal ventejar-lo o fer fugir la guilla, és a dir, airejar-lo; born ho fa ventant la boca del cup amb borrasses, fins que s’ha renovat l’aire.

A Mallorca, els cups solen estar sota un cobert separat i immediat a la casa, i completament obert, per tal que la bafarada de la fermentació pugui ben esbravar-se. Generalment són de pedra viva, cavats damunt la roca. El cobert serveix de desori dels atuells propis de la verema que no es guarden dins mateix del cup. També solen tenir-hi els arreus d’altres conreus i els petits vehicles rurals.

Els cups una mica grossos fan, en bullir, una remor que se sent de tota la casa, semblantment a la bafarada que desprenen. Per tal que s’oregi el vapor tòxic que desprèn el vi en bullir, hom acostuma deixar oberta la porta de la casa, porta vora de la qual solen trobar-se els cups. Durant les veremes. Moltes cases havien arribat a no tancar les portes ni de nit ni de dia, i àdhuc ni d’altres obertures, finestres i finestrons, per tal que s’esvaís la bafarada que envaïa tot l’àmbit.

Pel Camp de Tarragona i pel Priorat, quan les vinyes són molt separades de poblat i el transport de la verema resulta complicat, solen haver-hi cups a les mateixes vinyes.

Generalment, els pagesos que conreen la vinya tenen cup, puix que resulta incòmode i poc pràctic haver-se de servir del cup d’altri:

Per a la lloga de cups per part dels vinaters que no en tenien, era consuetudinari un tracte especial. Segons càlcul tradicional, cada càrrega de verema rendeix cinc càntirs de vi. L’amo del cup s’obligava a donar aquesta quantitat als qui acudien al seu cup. Abans de trepitjar, pesaven la verema, per tal de saber la quantitat que cada colliter en lliurava per fermentar. Una càrrega es componia de dotze arroves, equivalents a cent vint quilos. Si la verema donava més, el sobrant era a profit de l’amo del cup, i, si en donava menys, anava al seu càrrec, encara que mai no es presentava aquest cas. L’amo del cup es beneficiava del vi premsat i de la brisa; el valor d’ambdós constituïa un bon pagament de la lloga.

El pagament dels cups, en metàl·lic, solia costar, ara fa un segle, cinc pessetes. Els cups de lloguer, els omplien tant com podien amb raïms de diversos vinaters. Pesaven la verema de cada u abans de trepitjar-la i d’encupar-la, i en buidar el cup, repartien el vi i la brisa a proporció.

A Mallorca, un cop trepitjat el raïm, treuen la rapa i la posen en esportins, tipus de cabàs d’espart, de forma especial; la premsen, i el vi que n’obtenen el tiren al cup, per reforçar el most sortit del gra trepitjat. Creuen que el vi de premsa reforça el most.

No tot el most s’encupa. Dels colliters petits que no tenen cup, n’hi ha que, així que han trepitjat, posen el most en bótes, i fermenta i bull dins mateix de les bótes, que fan l’ofici del cup.

Aquest tipus de vi és qualificat de verge, i no desprèn el cristall o cristal·lí que perd el vi encupat, perquè se’l beu la brisa. El vi novell deixa molt més tartrà, i les bótes que fan de cup s’han d’aixolar i destartrar més sovint i no tenen tanta durada com les altres.

Segons els casos i els costums de cada vinater, el most resta a la bóta un espai de temps variable, que ve a ésser, si fa no fa, d’unes tres setmanes. Durant aquest temps, el vi es fa. Quan hom creu que ja està fet, cal trasbalsar-lo, és a dir, canviar-lo de bóta. Se’l deixa reposar un quant temps més, perquè s’assenti, i després ja es pot beure. Es trasbalsa amb portadores, i s’aboca dins de les bótes amb casses o setrots. Tant en treure’l del cup com en trasbalsar-lo, cal, abans d’embotar-lo, ensofrar la bóta, per tal de purificar el buc, de l’aire florit, romàtic, agre o altre inconvenient que pugui tenir. Hom creu que és bo trasbalsar en lluna nova, perquè el vi creix; hi ha, en canvi, qui opina que va més bé en la vella, perquè el vi es conserva més i no és propens a agafar punt.

En els grans cellers, el vi es fa tot al cup, on passa el temps convenient perquè fermenti i perquè s’assoli. Un cop el vi ben fet, es trascola directament a les bótes, on ha de restar dipositat per al consum o per a la venda. En els cellers importants, solen haver-hi bótes immenses, de dogues d’alzina, amb constrenys o cèrcols d’olivera, i amb una finestreta o portelló, pel qual un home pot entrar a l’interior del gran vaixell per rascar-ne el tartrà i per rentar-lo. S’hi puja amb una escala de mà, i hom les renta amb una branca seca d’ullastre, a tall d’escombra. Per omplir-les, es tapa bé el portelló i se l’entatxona amb paper d’estrassa. El vi s’aboca per la cadireta o forat superior de la bóta. Com que para molt alt, cal muntar diverses bancades, a diferents alçades, que permetin poder pujar fins a la cadireta les portadores plenes, sense gaire esforç i sense abocar gens de vi. A cada bancada hi ha un parell d’homes, que agafen la portadora i la pugen a la bancada immediata més alta, fins que arriba al peu de la cadireta coronada per un gros embut, dins del qual es abocat el vi per part del veremador més entès de la colla, que és el qui fa com de cap i porta la direcció de la maniobra, o, a voltes, per part del mateix vinater, assegut a l’eixarranca damunt del gran vaixell. La tasca d’abocar el vi havia estat càrrec tradicional del vinater o del cap de colla.

Les boixes i les aixetes dels grans cups solen ésser grosses, en relació amb llur importància, i una portadora s’omple aviat, fins al punt de poder establir un ritme continuat de portadores, que fan la roda i que volten sense parar, plenes a l’anada i buides al retorn. Aquest ritme, els trascoladors mallorquins el mesuren al so de cançons que fan la mateixa via que les portadores plenes; les comencen els qui les agafen al peu de la boixa, canten el primer vers mentre la porten al peu de la primera bancada i paren de cantar mentre reculen cap al cup, a cercar una altra portadora. Els qui la pugen damunt de la bancada, prenen la cançó i en canten només un vers, la durada del qual correspon al temps necessari per a fer pujar la portadora, i, com els primers, paren de cantar així que han passat la portadora a llurs companys, els quals, com ells, prenen la feina i la cançó.

Manca només el quart vers, que canten el cap de la verema i el seu company tot abocant la portadora, i així que han acabat, comencen altra cançó els primers de la colla, alhora que, plena ja una altra portadora, la tornen a dur a llurs companys de la primera bancada, que mentrestant ja han baixat una altra de les portadores buides i ja els la poden donar perquè la tornin a omplir; així, rítmicament, roden i volten portadores i cançons, de mà en mà les unes i de boca en boca les altres.

Transcrivim una melodia de trascolar, aplicada a un text que no hi fa referència.

L’opinió més estesa és, com hem indicat, que s’ha de trascolar i trasbalsar precisament en lluna vella i amb preferència començar en el mateix dia de la setmana en el qual es va escaure el darrer Nadal, puix que així —ja ho hem dit— el vi es guarda més i no es torna agre. En canvi, repetim, hi ha qui opina que ha de fer-se en lluna nova, perquè així no fa solatge ni deixa mares.

Quan el vi és fora del cup, es treu la brisa i es porta a la premsa, per tal d’acabar d’esprémer l’element líquid que encara conté. Cada premsada comprèn dues càrregues de brisa, equivalents a vuitanta quilos, i se n’obté aproximadament un barreló de vi, és a dir, una trentena de litres. El vi és de qualitat inferior al de cup i de bóta. La brisa encara es pot repremsar. Cada repremsada es compon de tres càrregues o cent vint quilos, que vénen a donar una mesura de vi, és a dir, uns vuit litres, de qualitat encara més baixa que el de la primera premsada.

Antigament, per les contrades vinateres hi havia premses públiques comunals, qualificades de premses de biga o de lliura, noms presos, el primer, d’una llarga biga de fusta que, a tall de palanca, s’estenia part d’amunt del tap del recipient, per contenir la brisa; i l’altre, del d’un contrapès: al cap del cargol de la premsa hi penjaven un plat de balança, de fusta, sostingut amb cordes, per l’estil dels canastrons antics, damunt dels quals hom anava posant pedres molt grosses, per tal que fessin contrapès i que la biga premsés la brisa. Aquestes premses en alguns indrets estaven sota la jurisdicció eclesiàstica; per a utilitzar-les, calia satisfer una petita quantitat, la qual era pagada en vi; no pas del que sortia de la premsa, que era de baixa qualitat, sinó del millor que cada colliter havia fet, car hom el destinava a la celebració del sant sacrifici de la missa.

Com que ordinàriament la quantitat que l’Església en recollia era superior a la necessària, el sobrant es subhastava públicament.

El vi embotat sortint del cup, deixa, abans de trasbalsar-lo, un solatge, que, segons opinió camperola, és la mare del vi; d’ací que se’l qualifiqui de mares. Un cop trasbalsat el vi, es treuen, de les bótes, les mares, que es posen dins de saquets petits de cotó i es porten a la premsa: se’n treu una petita quantitat de vi, molt baix, qualificat de vinot, vinassa o vinaixa, més inferior encara que el vi de brisa. Abans, les mares, un cop premsades, es feien servir per a adob; modernament, es fan eixugar al sol i són objecte de comerç per a diverses aplicacions industrials.

Antigament, per les poblacions una mica importants de les contrades vinateres, a més de la premsa de lliura o del comú, hi havia un alambí públic de propietat veïnal, al qual podia acudir tothom qui estava interessat a cremar vins de baixa qualitat o de mala aroma, per reduir-los a esperit. Era qualificat l’olla de l’esperit o de l’aiguardent, puix que, gairebé sempre, amb l’esperit feien aiguardent, barrejant-hi una part de matafaluga, comí o anís. De l’esperit de les mares, que era pobre, en feien gorga, tipus d’aiguardent baix o bast, fort de gust i d’aroma ingrata. De l’esperit que treien dels vins baixos en feien licoreria casolana i popular, o se’n servien per millorar vins flacs, en un pla de cupatge tradicional.

La pagesia vinatera practica, efectivament, un petit cupatge tradicional. Per fer vi blanc, fan bullir el most fins que resta reduït a la meitat. La mistela es fa afegint esperit al most, tot just acabat de trepitjar el raïm. A cada vuit litres de most, cal afegir-ne un d’esperit. Per fer el vi ranci, hom deixa la bóta a sol i serena per un mínim de tres anys; com que el vi minva, cada any, aproximadament, hom l’acaba d’omplir, afegint-hi la quantitat que ha perdut. Com mes anys es té a l’acció de l’aire, més ranci es fa. La malvasia es fa d’un raïm especial, que porta aquest nom, Hi ha grans que es panseixen al cep mateix, i són aquests els que serveixen per a fer aquest vi tan bo de paladejar. Hom els tria i els cull amb tot compte, i els trepitja i encupa separats dels altres.

Durant les veremes, les dones, en altre temps, agafaven most per tal de fer arrop i raïmat («mostillo») o codonyat, productes de dolceria casolana. L’arrop s’obtenia bullint most, barrejat amb figues, codonys i altres fruites, amb una quantitat de sucre, fins arribar a un fort grau d’espessor. El raïmat també es feia amb most bullit, espessit amb farina, a la qual es barrejaven gallons de nou. Es bullia fins que restava convertit en un pa, que un cop eixut, es tallava a llenques, a conveniència. Era una de tantes confitures rurals.

Els cellers una mica importants i de tradició vella solien tenir una bóta destinada al vi ranci, i només se’n treia en les grans solemnitats. Solia ésser la bóta més vella del celler i se l’anomenava la padrina. Pel veremar, s’acabava d’omplir la padrina de la flor del vi novell, que, per efecte de la barreja, del tartrà i de la fusta de la mateixa bóta, ben aviat es feia també ranci. Tradicionalment, la padrina es trobava al fons del celler, tocant a l’angle que formava el recó, i era la darrera bóta de l’estiba; d’ací també el qualificatiu de bóta del recó.

En els cellers antics hi havia la bóta agra destinada a fer el vinagre. El vi picat o defectuós, hom el dedicava a fer-ne vinagre o esperit. Hom tenia una bóta destinada només al vinagre, que hi feia tornar el vi que s’hi posava, al cap d’un temps d’esser-hi embotat. Aquesta bóta solia ésser la primera de l’estiba, la més immediata a la porta del celler i oposada, per tant, a la padrina. Quan hom comptava amb prou bótes o llenya i la disposició del celler ho permetia disposava les bótes per ordre de qualitat del vi que contenien, començant pel més baix o vinagre i acabant pel millor o ranci.

Hi havia vinagraires que es dedicaven a fer vinagre. Compraven vins defectuosos, que sotmetien un cert temps a l’acció agra de bótes especials, i n’obtenien vinagres de qualitat i intensitat en relació a la condició dels vins emprats i al temps d’estar embotats. El vinagre era venut en mercadatge ambulant, per dones qualificades de vinagraires, que el duien en càntirs grossos de terrissa. Portaven també una mesura i un embut, així mateix de terrissa. Pregonaven llur article amb un crit típic tradicional.

Antigament hom no deixava intervenir cap dona en les feines relacionades amb l’elaboració del vi; només podien collir raïms, car és creença que mentre tenen el menstru no poden ni tan sols tocar una bóta perquè el vi que conté o que s’hi posaria es faria malbé.

El raïm es calcula per càrregues. Una càrrega es compon de cent seixanta quilos i dóna una càrrega de vi formada per cent vint litres. El sòlid sobrant, qualificat de brisa, ve a pesar uns quaranta quilos. Una càrrega de raïm es descompon, per tant, en dues: una de vi, que comprèn les dues terceres parts del raïm, i la de brisa, formada per l’altra tercera part que resta, que encara pot ésser premsada i repremsada. Aquests càlculs no són absoluts, i varien més o menys, segons circumstàncies.

La brisa, després de repremsada, es tria amb una mena de garbell grosser, tot de fusta, qualificat de desrapador. Es separa el pinyol de la pellofa i de la rapa. El pinyol es dóna a les gallines; a voltes es mol i se’n fa farinassa per a les bèsties. La pell també serveix per a aliment del bestiar. La rapa, hi ha qui la crema, però no fa gaire flama i és molt fumosa i molesta, i hi ha qui la fa servir per a adob, però resulta molt resistent i costosa de consumir-se.

Abans, quan l’obtenció de foc era laboriosa o difícil, les cases pobres empraven la brisa per mantenir el foc de l’un dia per l’altre, a fi d’estalviar-se d’haver-lo d’encendre cada dia. Al vespre, tiraven al foc una mica de brisa, disposada de manera que anés aguantant el caliu tota la nit, i l’endemà encara en trobaven el suficient per a poder-lo tornar a abrandar.

Hi ha indrets on defugen de donar la brisa als porcs, perquè els fa la carn fofa i tova, i, si han menjat molta brisa una bona temporada, abans de matar-los cal alimentar-los gairebé únicament de glans.

Passades les veremes i l’elaboració del vi, passaven els aiguardenters de Valls, que compraven les brises de les premses, per fer-ne aiguardent amb llurs típiques olles.

Cada espècie de raïm dóna una qualitat de vi, variable en més o en menys, segons les anyades. L’escassetat de pluja sol disminuir la mida del gra, i, en conseqüència, dóna menys rendiment, però el vi té més gran i més bona aroma. El refrany diu, en aquest sentit:

Cada mena de raïm s’adapta a un terreny; això fa que cada vinyater faci el seu vi d’aroma i de sentit propis, puix que això depèn de les menes de raïm i de la preponderància d’una o altra espècie; perquè, cal advertir que, generalment, hom barreja tot el raïm, sigui de l’espècie que sigui. En la qualitat del vi influeix també la manera d’elaborar-lo. No totes les espècies de ceps van bé a totes les terres; això fa que, generalment també, un mateix vinyater conreï diversos tipus de ceps. Ens són conegudes les següents menes de raïms, conreats a casa nostra: macabeu, moltònec, somoi o somoll, xarel·lo, picapoll, moscatell, carrega-rucs, dent de llop, moc de gall, garnatxa, malvasia, reial, cardador, clotet, forcalla, blanc i negre, farrandolla, afartapobres, de gos, marceguera, fumat, morastell, berceguell, romà, negret, negrelleta, roget, serró, de tir, valencià i verdal.

En pagament de tocar a bon temps quan tempestejava i quan s’acostaven pedregades i, en alguns llocs, de brandar les campanes de bon matí per cridar els veremadors a la feina, als campaners, que passaven per les cases mentre hom trepitjava, se’ls donava una quantitat de vi, semblantment com per les messes els donaven gra del que batien. Portaven un setrot o una mesura, abans de terrissa i més tard d’aram, que la gent els omplia més o menys, segons que hom estigués més o menys satisfet de la seva conducta com a escampador de tempestes. La barreja de tanta diversitat de vins produïa com a resultat un vi estrany de gust, el qual va donar origen al qualificatiu de vi campaner, que hom aplica als vins de paladar estrany i indefinit i als fets amb barreja d’altres vins.

Per les contrades on es conrea la vinya havia estat costum que, per les veremes, cada veí que tingués vinya donés a l’Església una petita quantitat de vi, destinada a la consagració. Era qualificat, el tribut, de vi del Sagrament.

Pel Priorat destinaven a l’Església el primer raïm que hom tallava. Era escollit el més gros de la vinya, que hom aixafava i n’espremia el suc tant com podia, i el most que n’obtenia, posat en un carretellet molt petit, era cedit al sacerdot per al sant sacrifici de la missa. El costum pot recordar les ofrenes de primícies a la divinitat, peculiars de cultures primitives i de les quals tantes restes es troben en el costumari actual.

Els propietaris importants solien donar les vinyes a parceria: a mitges entre ells i els qui les menaven. Aquests no podien fer la collita fins que el propietari volia. La verema es pesava amb la romana d’ell, i era ell qui tenia el dret d’escollir la qualitat de raïm que volia. Els parcers estaven obligats a premsar llur part amb la premsa de l’amo, quan a aquest li venia bé. Havien de pagar amb vi o en metàl·lic, segons si al propietari li interessava més l’una forma o l’altra. Els pans de brisa, com que els propietaris no solien criar porcs ni emprar-los per fer foc, els parcers estaven obligats a dur-los a la vinya i enterrar-los a les valls dels ceps perquè servissin d’adob.

Com tenim dit, hom havia festivat l’acabament de l’elaboració del vi. A les Balears, havien fet s’àpat de sa trascolada, al qual convidaven les amistats i coneixences, semblantment com per la mort del porc. Hi prenia part tota la mossolada de la casa, però no la gent llogada expressament per collir, que havia participat en la festa de ses acabaies. Era de rigor beure en abundor vi novell, servit en gerros, que es tornaven a omplir o bé es canviaven per d’altres de plens tan bell punt es buidaven. Solia haver-hi glossades i ball.

Durant l’àpat subsegüent a la verema, trobem un costum curiós que pot recordar un procediment electiu d’un heroi o rei de la festa. Pel Baix Llobregat feien uns pastissets de pasta flonja, maurats amb oli que resultaven un xic de mal empassar. Per la fornia recordaven una mica la mitja lluna o bé una banya i eren qualificats de qüernes. El qui se’n menjava set de seguits sense interrupció tot bellugant contínuament el dit polze de la mà esquerra en moviment d’estira i arronsa o bé no parava per res de cantar una cançó fixada per la colla, que sempre era de gresca i revessa, era tingut com l’heroi de la gresca i pel rei de la broma. Els aspirants podien beure tant com volguessin o com els reclamés llur apetència. Aquesta prova era gairebé impossible de superar, perquè produïa un ennuegament irresistible. El costum pot recordat un procediment màntic de caràcter judiciari emprat com a judici de Déu. La justícia obligava els acusats a menjar una coca pastada amb una farina especial que només aconseguien engolir els qui estaven purs de pecat i que no podien empassar-se els impurs i delinqüents. Qui sap si la forma de la qüerna pot recordar algun dels ritus selenites relacionats amb el vi, dels quals se’n troben d’altres Vestigis. La seva semblança a una banya, que ens retreu i recorda el nora que li és aplicat, sembla donar-li aspecte bàquic, puix que Bacus era banyut i en les seves festes hi intervenia la banya.

Per l’Alt Empordà havien nomenat un rei i una reina de les veremes; el rei era escollit per selecció de força, i la reina, pel rei. Tres dels qui aspiraven a l’honor de la reialesa, se la disputaven amb un joc de força. Un d’ells es posava agenollat i de mans a terra. Els altres dos s’ajeien de cara enlaire, amb els peus damunt de l’esquena del primer, i part de sota seu i arran del sòl s’agafaven ben fortament de mans. Travats els tres, l’ajagut tractava d’aixecar-se, i els companys el pressionaven tant com podien amb les cames per tal de dificultar-li el moviment. En aixecar-se feia anar els companys de tomballons; aquell dels tres que assolia posar-se dret més aviat cridava «Rei!», o bé «Fava favot!», i com a vencedor de la prova quedava rei.

També d’altra manera. Posaven a terra un carretellet dels emprats per beure vi, o sia de fusta i cilíndric com una boteta. Sobre el carretell posaven una fusta plana que servia de seient inestable, bellugadís i rodoladís, damunt del qual s’asseien els aspirants al tron, que havien d’estendre les cames tant com els fos possible i posar els dos peus drets l’un damunt de l’altre. La posició no podia ésser més inestable i insegura. A un costat i a l’abast de la mà tenia una pedra foguera i un foguet de picar foc, i a l’altre, un gresol. Sense poder-se sostenir gens amb les mans havia de picar foc, encendre una engruna d’esca, bufar i més bufar fins a encendre un lluquet, amb el qual havia d’encendre el ble del gresol del costat contrari sense moure’l de terra, ni perdre per res la posició dels peus, ni tocar de mans al sòl. Aquesta prova resultava tan difícil que gairebé cap dels que ho provaven no podia sortir-se’n.

Era corrent que els monarques es coronessin de pàmpols i fossin reverencials i afalagats per la colla; ocupaven el primer lloc en el ball, que s’havia fet a la vinya mateix per celebrar la fi de la verema; generalment es ballaven corrandes o el ballet. Al poble de Vilarnadal, ja esmentat, fou on més van conservar-se els darrers vestigis d’aquests costums.

Pel Baix Llobregat també havien escollit el rei del vi valent-se de jocs i d’esplais adients amb l’alegria pròpia de la collita del raïm. La fadrina Ha posada de renglera, a peu coix i aguantant-se l’altre amb la mà, amb la que li restava lliure apamava el sòl; el que assolia mantenir-se més estona dret i apamava més terreny sense caure quedava escollit rei de la tabola i gaudia de certes atribucions i franqueses amb les dones que, havien intervingut en la verema, tals com les de poder-les tutejar i fer-hi bracet mentre durava la feina del vi, i sobretot tenia dret a ballar-hi encara que fossin promeses o casades. Durant l’àpat subsegüent a la verema, fins a temps relativament recents, s’havia conservat un costum curiós que pot recordar així mateix un procediment electiu.

Pel Camp de Tarragona jugaven al rei del vi. Els fadrins que aspiraven al títol havien de fer set capitombes o tombarelles seguides, sense deturar-se, per entre les tires dels ceps veremats, i si delit tenien, encara que fossin més. El rei solia escollir una reina que les companyes coronaven de pàmpols, i ells dos sols feien un ball a la vinya mateix al so de cançons o de flabiols, si hi havia qui el sabés tocar. Fou costum acompanyar la cantada o ballada també al so de pandero.

Un altre joc era el de trepitjar dimonis. Cada jugador posava el mocador a terra, a tres passes de distància uns dels altres. Havien de saltar a peu coix per damunt dels mocadors sense tocar-ne ni trepitjar-ne cap. Primer s’havien de saltar d’un a un, després de dos en dos i finalment de tres en tres. El qui queia o trepitjava roba perdia i el feien passar per les baquetes.

A Reus, al Camp de Tarragona, es feia el joc de la llagosta o granota. Un fadrí s’ajeia a terra d’esquena. Un altre es posava al seu damunt en sentit oposat, de manera que recolzava els peus damunt de les mans i les mans damunt dels peus del qui jeia a terra, que estava alçat i obert de cames, i el de damunt, prenent aire, feia un bot i anava a caure de mans a terra, passant per entre les cames del company. Saltava com una llagosta o com una granota.

A Sant Quintí de Mediona feien la cuca de cent cames. Un rengle de fadrins es posaven ajupits un darrera de l’altre, amb el cap entre les cames del company del davant. Així disposats, caminaven tots alhora balancejant els braços endavant i endarrera amb cert ritme. El conjunt resultava tan estrany com graciós i pintoresc.

A Reus un joc que donava lloc a molta gresca era el de descarregar bots o barrils. Hi juguen quatre. Un s’ajup de cara a terra, agenollat i sostenint-se amb els colzes. Al seu costat s’ajeu un altre de la mateixa manera que el primer, però en direcció oposada. Altres dos jugadors, encarats, agafats de mans i recolzant-se de peus l’un damunt del ventre de l’altre, s’asseuen damunt dels dos primers en sentit transversal i es gronxen ara ençà, ara enllà, fins gairebé tocar a terra. Si es balancegen massa i no poden tornar a pujar per fer la balançada en sentit contrari, o si es desfan de mans, perden i han de cedir el lloc als companys i passar a fer de matalàs.

A Vilarnadal, per celebrar l’acabament de les veremes, banyaven un dels veremadors amb vi: completament despullat, el submergien dins d’una tina que n’estigués plena. La festa no consistia únicament en aquesta immersió singular, però no ens són coneguts més detalls de la seva celebració.

Pel Penedès, fou costum fer una boletada, a la qual solien concórrer tots els qui havien intervingut en la collita i en la resta de les feines. Es feia una sortida al bosc, en què era típic menjar botifarra a la brasa, amb allioli, i beure molt de vi.

Quant al ball, encara avui, en moltes poblacions vinateres, sobretot els anys que la collita ha estat abundosa, finida la feina de la verema, el jovent lloga una orquestra i fa un dia de ball de sala, qualificat de ball del vi o del most.

Arreu, avui, és un ball com un altre; es fa en un local tancat, i es ballen balls moderns, d’importació forana. Temps era temps, degué ésser una dansa especial, amb tota probabilitat dedicada a festivar la divinitat de la vinya, en acció de gràcies pels fruits atorgats. Fa pocs anys que, a Vallirana, encara ballaven el ball del vi a ple aire; era un ballet propi, molt simple de melodia, de moviments força semblants als del ball de garlandes que per la Mare de Déu de les Neus ballaven a Sant Quintí de Mediona, el qual, com ja hem dit en la pàgina 747, també semblava estar dedicat a festivar les veremes. Ambdós balls presentaven força paritat. Els dansaires del ball del vi portaven un gotim de raïm a les mans, i, un cop feta una part de les evolucions, passejaven pel voltant de la plaça, tot menjant-se els grans. Enmig de la rodona hi havia una portadora de raïms, on acudien a cercar-ne els ballaires, un cop s’havien menjat el que duien a la mà. Cal anotar que tant aquest ball com el semblant a ell, de garlandes, són molt plàcids, de moviments dolços i suaus i de tonada senzilla i harmoniosa, que sembla no escaure per a festivar la divinitat del vi embriagador i enfollidor.

A Terrassa, un diumenge celebraven una missa en acció de gràcies, a la qual concorrien amos i Veremadors, i a la tarda, feien un gran ball de sala, pagant els amos. Pel Lluçanès, ballaven la dansa enmig de la plaça. A Vilalba dels Arcs i a Corbera d’Ebre, a la Terra Alta, ballaven el ball punxenc; per diversos llocs de l’Urgell, la punxenca.

Aquest ball es caracteritzava per un punteig molt marcat, amb el qual copenjaven ràpidament i persistentment el sòl amb la punta del peu, acció i moviment que qualificaven de punxar, a la qual cosa feien referència els noms del ball. Per les goles de l’Ebre ballaven també un ball anomenat del punxó o del punxonet, de què ja vam parlar, el nom del qual provenia així mateix de la simulació del gest de punxar, però no el sòl, amb la punta dels peus, sinó el cel, amb els dits índexs, estirats per damunt de la resta de la mà closa, semblantment com fan els ball aires del ball de Sant Ferriol, els quals també durant tot el ball van amb un dit enlaire, assenyalant el cel; ball que, segons la llegenda que el rodeja, està igualment relacionat amb el vi. Segons ens diu el text aplicat al ball punxenc, l’acció característica i sobresortint del ball vol referir-se a punxar la bóta, com sembla que poden indicar el ball tortosí del punxonet i el de Sant Ferriol, i no a treballar el sòl en conrear la vinya, com sembla que podria significar el punteig accentuat del ball. Sigui com sigui, sembla probable que el ball excessivament puntejat té relació amb les veremes i que pot ésser la resta d’alguna cerimònia relacionada amb el conreu de la vinya i, probablement, amb l’acció material del treballar la terra, puix que els balls de punta i taló són considerats com a reminiscències de ritus agraris.

És remarcable que, amb aquesta mateixa tonada, per la baixa Segarra, ballaven, al voltant de la batuda, un ball de què vam parlar en descriure la vida al camp pel juliol, i que per la festa de Sant Ferriol, a Besalú, abans, molta fadrina lla que hi anava, portaven una forca i feien un ball grotesc i estrany, molt lliure, que qualificaven, com vam dir, de figuetaire; ball que, dins del mateix pla pintoresc i lliure, ballaven també per la vall de Castelló i per bona part de l’alta muntanya lleidatana, però sense dur cap forca, completament allunyats de la idea del batre, si bé, com que el feien al so de ta cançó de Sant Ferriol, li aplicaven el nom d’aquest sant. Els balla i res evolucionaven, doncs, també, amb un dit enlaire i com assenyalant el cel; gest, però, que relacionaven amb un miracle llegendari del sant, relacionat, a son torn, amb una bóta de vi, i que expliquem en tractar de la vida llegendària d’aquest sant, en el volum V.

Coneixem, per tant, quatre balls diferents fets al so d’aquesta melodia, a part d’altres entre les tonades dels quals figura el motiu melòdic de què parlem. Dos dels quatre es fan amb forques i semblen referir-se a cerimònies i festes relacionades amb el blat; dels altres dos, un, del qual ara parlem, és fet durant les veremes, i quant a l’anomenat de Sant Ferriol, per l’extravagància del seu conjunt i per la llicència dels moviments a què es lliuren els seus ballaires, que sempre són només homes, deu tractar-se d’un ball de sentit bàquic, alegre, bulliciós i llicenciós. Hom distingeix aquests balls amb els noms de ball figueter i figuetaire i de Sant Ferriol, pres, aquest últim, del protagonista de la cantarella i de la tradició així mateix relacionada amb el vi i amb el beure.

El martirologi venera dos sants sota l’apel·latiu de Ferriol; un senador romà i un cavaller gal; aquest és el tradicional a casa nostra i a ell es refereixen la llegenda i la cantarella. Històricament, ni l’un ni l’altre tenen res a veure amb les messes ni amb les veremes, i només la tradició relaciona el segon amb el vi.

En vell català, el terme ferreria era sinònim de taverna o lloc de fer beguda establert vora de camí, mot provinent del baix llatí ferrerum, equivalent a taverna també i al castellà «figón». Qui sap si ferriol pot recordar una faceta del terme tavernar, en la baixa llatinitat. Àdhuc el terme figuetaire, extremament, també ens pot conduir a la idea del vi; una de les diverses etimologies que hom suposa al susdit mot «figón» (bodega) és la del verb grec pinoo, equivalent a «beure», evolucionat a través del llatí fins a convertir-se en figón.

Resulta remarcable que els quatre balls que ens són coneguts, fets al so d’aquesta melodia, estiguin relacionats amb feines de la collita.

El ball figueter fa anys que no es balla per les vinyes com a gresca de veremadors. A la darreria del segle passat, a Vilafranca del Penedès, el ballaven per la festa major, confós amb els altres balls representatius de caient agrícola, de què vam parlar en la pàgina 958.

Era estrany i grotesc com el pròpiament dit de Sant Ferriol, i completament deslligat de les veremes. El ballaven nois grans, i simulaven ésser parelles, vestits mig de soldats els uns, i com de cantiners, els altres. L’anomenaven ball dels figuetaires. En parlarem amb més extensió en tractar del dia 17 de setembre en el volum V.

Hi ha qui creu veure la resta d’una dansa de veremes en el ball de cintes, qualificat de les gitanes per terres del Penedès, on tan popular havia estat, per les festes majors, al costat d’a lires danses que semblen tenir-ne més deix. Hom creu veure, en les cintes que suspeses del pal sostenen els ballaires en dansar, les succedànies de les cordes que pengen del sostre del cup i amb les quals s’agafen i aguanten els veremadors, mentre trepitgen el raïm, per tal de no caure. Ja hem parlat, en la pàgina 1023, d’un baix relleu egipci que hom relaciona amb aquest ball. Hi ha un detall curiós que sembla, així mateix, relacionar aquesta dansa amb el vi, per la Provença i en d’altres contrades vinateres del centre de la França, on aquest ball és molt popular; el qualifiquen amb el nom de danse des treilles, és a dir, de dansa de les parres.

Com vam dir en la pàgina 959, els balls de cercolets, gairebé exclusius de contrades vinícoles, poden reconèixer un origen que radica en festes i cerimònies de les veremes, en les quals havia estat freqüent simular la construcció d’una bóta, que els ballaires encara figuren fer amb l’entreteixit de llurs cèrcols, tot adornat de flors i de pàmpols, quan es balla en temps que encara tenen pàmpols els ceps.

També semblen recordar cerimònies relacionades amb el conreu de la vinya el ball de la baieta, de Tarragona, i el ball de Sant Miquel, de Reus, dels quals parlarem en el Volum V.

La gent vella de la Terra Alta contava que abans, quan tot el veïnat havia acabat de ve remar i les feines subsegüents de trepitjar i encupar el raïm, un diumenge feien una festa, la nota més sobresortint de la qual era plantar un xop a la plaça com més alt millor i fer el joc de la cucanya.

El premi d’aquest joc eren un parell de galls, els més grossos que es trobaven per tot el poble, que després el guanyador de la cucanya i els seus amics es menjaven, i a vegades tota la fadrinalla, que anava a fer una berenada en comú a la taverna. Creien que com més alt era l’arbre, més grossa fóra la collita de l’any vinent. Aquesta cucanya recorda festes de celebració de collita.

És possible que haguessin existit petites divinitats dels ceps i de la vinya de caràcter local, conseqüència del profús politeisme gentílic, venerades en indrets on el conreu de la vinya hagués assolit importància; genis que el cristianisme abolí. Poden ésser un record de devocions arcaiques la Mare de Déu del Vinyet, venerada a Sitges, la de les Neus de Vilanova i La Geltrú (contrades molt vitícoles) i la de la Vinya, que veneraven les monges del convent de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i que havien trobat entre els ceps de la vinya que s’estenia part darrera del convent, vers els actuals carrers de Trafalgar i la Ronda de Sant Pere. Aquestes imatges es distingien pel fel d’estar adornades de raïms les peanyes que les sostenien i les capelles que les estatjaven. Per les contrades vinícoles encara avui posen raïms naturals a les mans de les imatges protectores, entre d’altres a les de sant Zenon, que es venera a Arenys de Mar, a les de sant Vicenç, de Sant Vicenç de Llavaneres, i a moltes d’altres d’aquest sant advocat i protector especial del vi i de la vinya. En la població darrerament citada i en d’altres àdhuc rentaven la cara de la imatge amb vi per tal que fos més pròdiga en les collites.

A les esglésies rurals on hi havia imatges dels sants Abdó i Senén, patrons antics de la pagesia catalana abans d’adoptar la protecció de sant Isidre, fou costum posar-los a les mans els raïms més grossos i més bonics del terme, costum que àdhuc surt figurat en l’estamperia d’aquests sants reis armenis.

En molts indrets tenen sant Miquel per patró de les vinyes. Aquelles poblacions vinícoles en l’església de les quals hi havia alguna imatge d’aquest arcàngel fou costum penjar un raïm ben gros a la punta de l’espasa o bé sota de l’empunyadura, com si l’agafés amb la mà.

El traüll de les veremes estava reduït a les contrades baixes; la vinya no s’avé amb els climes de les terres altes, car els ceps no arrelen més amunt dels 800 metres.

Els vells pronòstics, a què ja ens vam referir en parlar de la vida al camp pel juliol, també descrivien les veremes en termes enigmàtics i caòtics. Deien que collades d’homes envairien els camps, armats d’armes de tall; que a tort i a dret tallarien testes a desdir i, no satisfets encara, trepitjarien una part de llurs víctimes fins a deixar-les aixafades del tot, mentre a d’altres les penjarien sense pietat ni compassió. Afegien que per encruelir més la seva obra es beurien la sang de llurs víctimes, les quals es venjarien d’ells fent-los arrossegar per terra mig morts i desfets i com enfellonits.

Aquest mes compta amb un refranyer relacionat amb el vi:

Antigament hi havia pansers especialitzats a fer panses. Compraven grans quantitats de raïm que feien assecar i pansir seguit procediments tradicionals. Eren marxants ambulants que voltaven especialment per la tardor i l’hivern, quan no hi havia fruita. Duien les panses en grans cistells i les venien, no a pes, sinó per gotims. Avorrien el vi, del qual deien mil pestes, tot ponderant les gràcies de les panses i de l’aigua. Atribuïen la perdició de l’home a la gran errada comesa pel pare Noè en prostituir el raïm per a fer-ne vi, que ha estat la causa de tots els mals, i predicaven la redempció basada en el principi d’abandonar el vi i menjar panses en lloc de beure. Feien més l’efecte d’apòstols d’una teoria redemptora que de marxants vulgars. Les panses foren introduïdes a casa nostra pels àrabs, que no beuen vi i consideren el raïm com aliment. Els àrabs també es dedicaven al comerç ambulant de panses, i els pansers dels temps dels nostres pares podien ésser-ne els succedanis tant del comerç com dels principis filosòfics que predicaven. Els pansers s’anunciaven amb un crit tradicional.

Per a les contrades canemeres de la terra plana, després de la sega del cànem, feta generalment el mes passat, el setembre era de gran activitat, puix que, vers les darreries, en molts indrets ja començaven les grans filades, com veurem en parlar de la vida a poblat.

Vers la darreria d’aquest mes, es fa la collita de les garrofes:

La collita de les garrofes dura un mes i mig aproximadament. La collita no pot fer-se més enllà de mig novembre. La gent que hi intervé sol estar en proporció a la importància d’aquesta, per tal de tenir la feina enllestida en la data indicada. La majoria són dones. Els homes només curen de fer caure les garrofes de l’arbre i d’ensacar-les i lligar les saques un cop collides. Per abastar les garrofes, empren canyes amb un ganxo al cap. Treballen diumenges i tot. Per tal que els collidors no s’hagin de distreure, solen dir missa als masos i cases que s’aixequen entre els garrofers. Les dones viuen en comú i en llit de roda. Per sopar mengen un plat calent, qualificat d’olla de mas, compost d’arròs, fesols, patates i carbassa, amb un sofregit d’alls, ceba i tomàtec.

Els diumenges, com a menja extraordinària, sopen amb arròs fet amb carn.

La collita de les garrofes dóna lloc a la reunió de molta gent jove, que es mou dins d’un ambient de joia i d’alegria. Per passar les llargues vetlles tardorals, es formen colles que, a la vora del foc, conten rondalles i canten cançons. També són molt freqüents el ball i la representació de petits diàlegs i entremesos, manllevats algunes vegades al fons de la tradició oral, de diàleg lliure, per bé que seguint un argument prefixat i establert. D’altres vegades, abans, hom se servia de textos del fons de la literatura de fil i canya. També era corrent organitzar curses de braus; feia de tal un home mig vestit com de bou, amb dues grosses banyes, lligades a cada costat del front. Vegeu el que sobre el correbou expliquem en la pàgina 466.

Cap a mitjans d’aquest mes s’iniciava la collita del safrà, que cal collir immediatament que surt la flor, puix que si l’arriba a tocar el sol una mica alt la malmet. El vegetal forma com una bulba o ceba coronada per una floreta, la qual en esclatar mostra tres brinets que són els que condensen tota la força aromàtica que el distingeix. L’escalfor solar anorrea la valor estimulant del safrà; per això cal collir-lo de bona hora, quan encara els raigs del Sol no piquen. Per les contrades safraneres cada dia, mentre durava la collita i quan tot just es trencava la fosca de la nit, sortien al camp grans collades de gent de totes les edats i sexes, formades per famílies senceres que, mig adormides, s’encaminaven vers els safranars per arreplegar a corre-cuita la flor tot just nascuda, abans no la toqués massa el sol. La característica d’aquesta collita és la son que domina els collidors, que han d’acollir-se a la virtut desvetlladora de la cançó. Com que la feina no és rítmica, totes les melodies i qualsevol cançó complien l’objecte desitjat; perquè s’adeien amb l’hora, mes aviat solien cantar aquelles l’acció de les quals passa de bon matí; d’entre elles una de les preferides fou la de la Calàndria. També cantaven la de la mort de la núvia i la del bon caçador.

Resulta remarcable que gairebé totes les cançons que situen l’acció de bon matí es canten amb aire de ballet, detall que porta a pensar en la possibilitat d’una dansa feta més o menys en rompre el dia, i qui sap si els safranaires, per esquivar la son, a més de cantar també havien ballat abans o després de l’arreplega dels brins, modernament per espantar i esquivar en Sunyer, recordant, però, moments en què havien pogut regraciar al geni de la terra la gràcia del do dels fruits obtinguts.

El safrà, un cop collit, es porta a casa, on cal triar-lo i separar els brins de la flor, que es llença.

Després cal torrar-lo segons un procediment especial i en un grau molt precís; la qualitat del producte radica gairebé més en l’exactitud del torrat que en la condició específica.

La collita del safrà per la regió dels Comalats havia estat tan important que el comte de Santa Coloma hi posà un impost i fou una de les gabelles que van donar més rendiment. S’havien celebrat mercats i fires només de safrà; s’havia emprat a més el pagament de tributs amb safrà, acceptat com a tipus monetari. Com que de la flor només se n’aprofiten els tres brinets, les fulles i la resta, mancades de valor i d’aplicació, constituïen un rebuig que es llençava i que donà lloc al dictat de diferents disposicions precisant on s’havia de llençar per tal que no dificultés el curs de rius i rieres i no constituís un perill per a la salut pública. Els safraners, sobretot els de Rocafort de Queralt i de les Piles, havien practicat un comerç ambulant de safrà pels pobles de la Mediterrània i a la darreria del segle passat encara arribaven fins a Constantinoble.

A Eivissa, després de mòlt el blat paner per a obtenir la farina del pa i el blat semoler per a fer la sèmola, molien el pebre amb molins a mà com els que empraven per moldre els blats i dels quals ja vam parlar en les pàgines 415 i 504. Molien pebrines o pebrots pebrers especials per a fer pebre, que primer feien ben assecar per tal que fossin de més bon moldre. I com quan feien farina i sèmola, també solien cantar perquè el moldre crida la cançó.