DIA 23. SANT POL

SEGONS la veu popular, havia estat aguller i fou el qui va obrar la primera agulla de cosir. D’ací que els vells agullers el tinguessin per patró, encara que la qui veneraven més fos la Mare de Déu de les Neus.

La devoció a aquest sant per part dels agullers fa anys que és abolida.

Aquest sant parlava amb els corbs, que li eren amics i l’anaven a veure i li duien pa i d’altres queviures. Per tal de tenir-los contents els cercava força animals morts i rosses perquè poguessin menjar. Per efecte d’aquesta tradició el tenien per patró els escorxa-ròsses i se’l representava amb un corb al costat.

Avui fa la festa la vila costanera de Sant Pol. Havia estat molt típic el ball d’almorratxes, el més important i curiós dels que han arribat fins a nosaltres.

Darrerament, el ball es feia en un grandiós envelat, aixecat a la platja. La coreografia fa anys que s’ha perdut, i la gent vella ja ni la recorda. Els ballaires es limitaven a voltar la immensa sala, al so d’una tonada vuit-centista, sense cap valor melòdic, i sense marcar cap punt de dansa. Cada any trencaven una quantitat enorme d’almorratxes i d’altres estris de vidre, els bocins dels quals anaven a recollir amb un carro. Els pavordes les feien pagar a una pesseta. La gent rumbosa en feia trencar un mínim de cent, i això motivava que cada festa major es trenquessin un gran nombre de milers de vaixells de vidre, de manera semblant com feien a Canet, segons expliquem en la pàgina 316.

La compra d’una almorratxa donava dret a donar una volta pel clos del ball; temps era temps, marcant el punteig i coreografia del ball; darrera-ment, simplement passejant. En passar la parella per davant de la tauleta, ella agafava una almorratxa, que portava a la mà fins arribar al punt on hi havia la pedra, contra la qual la rebatia. Era costum que al darrer dia de la festa, la qual en solia durar tres, sortissin a ballar tantes dones com hi havia a l’envelat, que acostumaven ésser totes les de la població, des de les nenes que tot just caminaven, fins a les velles que gairebé ni es podien tenir dretes, i totes eren tretes al ball i trencaven una o més almorratxes.

SANT LLIBORI

AQUEST sant bisbe és invocat, arreu de casa nostra, contra el mal de pedra i per a les malalties d’orina en general. A Barcelona, havia estat molt venerat a la parròquia del Pi. La veu popular creu que els càlculs de l’orina són produïts per la sal que s’acumula a la bufeta. Portades per aquesta creença, les persones que patien de mal de pedra anaven a fer una novena al sant, i, per tal que el remei fos més eficaç, tiraven un terroset de sal dins de la llàntia que cremava davant de la imatge, i creien que tal com es desfeia la sal dins de l’oli, es dissolien les pedres de l’orina. Els goigs fan referència a la virtut remeiera del sant:

A Sant Joan de les Abadesses feien la festa xica. Havia estat típic, en sortir d’ofici, ballar una sardana, que molt antigament havien fet al so de la cançó, poc reverent, de Les monges de Sant Aimant.

Després de la sardana, ballaven un contrapàs, i acabaven amb un ballet. La gent vella deia que aquesta festa havia estat instituïda per celebrar l’anada de les monges del monestir de Sant Joan al de Vidabona, i, com que les monges eren una mica llicencioses, d’ací que la població festegés llur canvi d’estada i cantés la susdita cançó, a la qual donava caient local, alterant-ne els dos primers versos, que deien:

Sant Llibori, segons la capçalera dels seus goigs. (Col. de l’autor.)