DIA 22. SANT BERNAT D’ALCIRA

ERA moro valencià, fill del reietó de Carlet, emparentat amb el rei moro de València, del qual era procurador, i es deia Amet. Era nebot del rei de Lleida i, en certa ocasió, el seu senyor, el rei de València, va enviar-lo amb una missió molt delicada i especial prop del seu oncle el rei de Lleida. Pel camí va escaure’s a passar pels espessos boscos del monestir de Poblet, la nit de Nadal, i entre la gran fosca i l’espessorall dels arbres es va desorientar, va perdre’s i es quedà a dormir al bosc. Al bo del dormir van despertar-lo un raig intensíssim de claror, unes veus angelicals i el so d’una música que va semblar-li d’encís i sobrehumana. Eren els monjos del monestir de Poblet que celebraven les matines de Nadal, Com encisat per aquella música i atret per la llum, es deixà portar per l’instint i, sense adonar-se’n, es va trobar dintre de l’església de Poblet, meravellat de tanta bellesa i enlluernat de tanta llum, i tant va agradar-se d’aquell ambient que va oblidar-se de la delicada missió d’Estat que l’havia posat en camí i va fer-se monjo de Poblet, on fou batejat amb el nom de Bernat.

Sant Bernal d’Alcira, segons una estampa set-centista. (Col. de l’autor.)

Fou un dels monjos més exemplars de la comunitat i exercí els càrrecs de porter, almoiner, bosser i administrador. Feia la caritat a desdir, sense mida ni aturador; tant és així, que la seva prodigalitat Va alarmar el pare Abat, que cregué necessari revisar els comptes i veure si era possible tanta magnanimitat. Cridà el monjo Bernat i li demanà que li ensenyés els llibres, per tal de veure quina proporció d’almoines feia, en relació al que recaptava el monestir i a la seva riquesa. El monjo li contestà que no portava cap mena de llibre i que donava de tot a tothom, segons el cor li dictava i sense mesurar, comptar ni calcular res. Tanta generositat va escamar el pare Abat, que volgué visitar el graner, el celler i el rebost, i tot ho va trobar curull a vessar i deu vegades més ple que mai no havia estat. Aleshores acudí a veure la caixa i la trobà rublerta de diners com mai i centuplicada la quantitat que, segons càlculs, havia d’haver-hi. Tota la comunitat va comprendre que aquella imponderable abundància era obra miraculosa del monjo Bernat.

En certa ocasió el pare Abat va enviar fra Bernat a complir una missió fora del monestir. Durant el viatge, el monjo va posar en un hostal, i l’hostaler va confessar-li que havia estat monjo de Poblet, que havia abandonat els hàbits per dedicar-se a fer d’hostaler, i que durant la seva vida havia comès moltes maldats i dolenteries, de les quals se sentia sincerament penedit, i desitjava tornar a prendre els hàbits, per tal de finir la seva vida fent penitència. Fra Bernat li digué que quan tornaria al monestir preguntaria al pare Abat si l’admetia altra vegada com a monjo i que, si era admès, ell mateix l’aniria a cercar. Com que la missió de fra Bernat era llarga, quan va tornar a cercar l’hostaler, per tal d’acompanyar-lo al monestir, va trobar que ja era mort i enterrat. Fra Bernat anà a trobar el capellà per demanar-li que desenterrés el difunt, puix que era monjo de Poblet i havia d’ésser soterrat en el fossar del monestir. El capellà va prendre el frare per un beneit, puix que ell havia presenciat l’enterrament i sabia prou bé que l’hostaler no tenia res de frare; però fra Bernat insistí i va dir que, abans de morir, el pare Abat l’havia admès altra vegada com a germà i que, com a frare que ja era, un cop difunt portava l’hàbit monacal. El sacerdot, que, com acabem de dir, havia assistit a l’enterrament, sabia que el difunt vestia de seglar, però, davant la insistència de fra Bernat, va accedir a desenterrar l’hostaler, el qual van trobar vestit amb l’hàbit pobletà, amb gran meravella de tots els presents.

Fra Bernat volgué convertir la seva família al cristianisme, i un dia es presentà a Carlet. El seu pare era mort i havia heretat el reialme el seu germà Almançor, que es trobava aleshores fora del país. Les seves germanes, Zaida i Zoraida, van escoltar les paraules del frare i es van convertir; en batejar-se van prendre els noms de Gràcia i de Maria. Quan els tres s’encaminaven cap a Poblet, va sorprendre’ls el germà Almançor, amb la seva gent, qui, indignat per la traïdoria que la conversió al cristianisme representava per a la religió mora, va assassinar les seves germanes i lligà a un arbre fra Bernat, al qual, abans de matar-lo, féu patir mil martiris.