LES ORDALIES AMOROSES

ELS qui estaven en gràcia de Déu podien consultar sant Joan sobre les coses més difícils i compromeses dins de tots els ordres d’idees, i el sant mai no deixava de respondre. Es servien d’un evangeli del Precursor i d’una clau mascla, és a dir, de lloba o canya massissa, puix que les foradades i que formaven canó no anaven bé. Hom passava un fil vermell per l’anella de la clau, el posava entre els fulls del llibre i el deixava damunt d’una taula de manera que la clau pengés al buit i pogués balancejar lliurement. Hom feia la pregunta i pressionava amb força el llibre clos; sí la clau no es movia, la resposta era negativa, i si rodava, era afirmativa, tant més com més voltava, i millor si ho feia vers la dreta que en sentit contrari. Abans de fer la pregunta calia dir:

Calia fer l’ordalia a la mitjanit. Aquest sistema màntic ja el practicaven els pobles clàssics i com a costum del dia d’avui es troba també, en d’altres pobles.

Entre les múltiples gràcies pròpies d’aquesta nit, figura en Hoc preeminent la del do del sant Precursor per a predir als enamorats i als fadrins casadors, i més encara a les fadrines, les gràcies i condicions del qui hauran de trobar per a ésser llur consort, i encara tot d’altres graciositats grates de saber per a les donzelles que desitgen casar-se, les quals es lliuren a diverses pràctiques, ordalies i sortilegis. La parèmia ens diu:

Les donzelles, per saber la fortuna del qui serà llur marit, en anar-se’n a dormir tiren tres faves sota del llit: una, de pelada del tot; una altra, a mig pelar, i la tercera, amb tota la clofolla. L’endemà, en llevar-se, cerquen a les palpentes una de les faves. Si troben la pelada, el marit serà pobre; si la de la clofolla, serà ric; si heuen la mig pelada, trobaran un espòs de posició mitjana.

Al Pla de Cabra, en tirar les faves sota del llit, diuen:

Hom explica de donzelles que en anar a cercar la fava s’han trobat que una mà tota peluda els estrenyia la seva i les estirava, mà que han cregut que devia ésser del dimoni, i d’ací que hi hagi fadrines que rebutgen practicar aquesta ordalia.

Per tal de saber quin de tres fadrins, més o menys preferits, fóra el futur casador, les fadrines, el vespre d’avui, agafaven tres escardots, els cremaven la flor, i, dins de la cavitat que restava, hi posaven un paperet, ben cargolat, que portava escrit el nom d’un dels tres galants. Posaven els escardots a la finestra, per tal que rebessin l’acció de la rosada. L’endemà, en llevar-se, miraven atentament quin dels tres paperets s’havia descargolat més, per efecte de la humitat de la nit, i creien que el nom que duia escrit corresponia al que fóra llur espòs.

Caricatura de l’ordalia amorosa de l’ou, segons un dibuix de Tomàs Padró publicat en el setmanari vuit-centista Lo Noy de la Mare i reproduït en la capçalera d’un ventall. (Col. de l’autor.)

Caricatura de l’ordalia amorosa de l’ou, segons un dibuix d’en Tomàs Padró publicat en el setmanari Lo Noy de la Mare i reproduït en la capçalera d’un ventall. (Col. de l’autor.)

Pràctica de l’ordalia amorosa de l’ou.

Pel Vallès aquesta ordalia té una petita variant. Les donzelles cremen les flors dels escardots i emboliquen les cendres en tres paperets, en què hi ha escrits els noms dels tres fadrins pels quals elles senten certa simpatia. Tiren els paperets sota del llit, i l’endemà, en llevar-se, els cullen. El nom escrit en el paperet que s’hagi mig desclòs creuen que serà el del qui rebran per marit. D’aquesta pràctica en diuen fer florir els escardots. Mentre tiren els paperets sota del llit, diuen:

Les fadrines valencianes cremen la flor de tres carxofes que posen dins d’una cassoleta de terrissa, la qual amaguen sota el llit. Cada carxofa la dediquen a un galant. L’endemà examinen les carxofes, i creuen que es casaran amb el fadrí a qui ha estat dedicada la carxofa que resulta menys cremada de les tres. O bé les fadrines posen a la finestra tres carxofes, cada una d’elles dedicada intencionadament a un dels joves que els agradaria obtenir per marit. La serena fa obrir les carxofes. La que l’endemà resulta estar més badada correspon al minyó que la fadrina té destinat rebre per espòs.

Les fadrines lleidatanes practicaven dues ordalies de caràcter amorós. La donzella que sentia preferència per diversos minyons, al punt de mitjanit posava al foc tants grans de moresc com minyons li eren simpàtics, i destinava un gra per a cada un d’ells. Creia que es casaria amb el fadrí a qui havia dedicat el primer gra que esclatava i saltava fora del foc. També era costum que es reunissin unes quantes fadrines: cada una posava al foc un gra de blat de moro, i creien que es casarien pel mateix ordre que saltaven els grans que havien tirat a la flama.

Les donzelles de Montblanc posaven una carbassera sota del llit. Si l’endemà la trobaven florida, creien que es casarien amb el fadrí que els agradava per marit.

Les noies casadores, en anar-se’n a dormir, posen als peus o al capçal del llit la roba que es treuen, disposada en forma de creu. I creuen que somnien el fadrí que serà llur espòs.

Per saber, una fadrina, si es casarà amb el minyó que li agrada o que hi festeja, al punt de mitjanit tira una sabatilla o una espardenya enlaire, per tres vegades. Si al tercer cop resta amb la sola al sòl, senyal que es casarà; si és al contrari, no.

Les fadrines poden veure la figura del qui serà llur futur marit si, al punt de mitjanit, es miren a un mirall ben a les fosques.

A Lleida posaven dos miralls encarats, a cosa de dos metres l’un de l’altre, en una cambra ben fosca i hermèticament tancada i encenien una candela davant de cada un, així mateix equidistants. La claror feia diversos reflexos i miratges, entre els quals les fadrines creien veure la fesomia dels futurs galants, i aquells que tenien parents i éssers familiars lluny també els semblava que els veien.

La fadrina que, en anar a dormir, posa tres ametlles de casament sota del coixí, somniarà el fadrí que li serà marit.

Una ordalia amorosa, caiguda avui en desús i que havia estat abans molt popular, consistia a posar aigua dins d’una porrona i fer-la bellugar bufant dins del recipient pel broc petit. Darrera de l’aigua en moviment, hom hi posava un gresol de quatre becs encès. En els jocs de llum que feia la claror dels quatre flams, a través de l’aigua, quan bellugaven, hom creia veure-hi la fesomia del futur espòs, les eines del seu ofici i d’altres galindaines per l’estil.

A Mallorca les fadrines, al punt de la mitjanit, miraven l’aigua d’una cisterna, amb el poual la feien bellugar i en les ondulacions que feia creien veure la figura de les eines de l’ofici del que els estava destinat per marit.

Al Prat de Llobregat posaven una palangana d’aigua a la serena i demà, en batre-hi un raig de sol, s’hi emmirallaven; si es veien la cara de manera ben perfecta i definida, senyal que trobarien casador aviat, i al contrari si no se la veien prou bé.

Per saber el nom del galant, les fadrines també escrivien tres noms damunt de tres paperets. Un dels noms havia d’ésser precisament el de Joan, Cargolaven ben bé els paperets i els tiraven dins d’un vas d’aigua. El paperet que l’endemà resultava més descargolat dels tres contenia el nom del que havia de trobar-se per marit.

Les noies de Maó hi tiraven sis paperets ben cargolats que contenien altres tants noms de cinc galants preferits, i un en blanc; si s’esqueia que aquest era el més obert, interpretaven que no arribarien a casar-se per anys que passessin.

Les fadrines lluçaneses cercaven una floreta que només floreix aquesta nit; és coneguda amb el nom de botó de donzella perquè en el centre forma un botó que quan hom se’l mira muda de color; si pren un to clar indica que la fadrina que se’l mira trobarà casador, i si fosqueja vol dir que morirà fadrina.

A la Ribera de l’Ebre les fadrines feien una pilota amb molla de pa i dins hi amagaven un gra de blat; la feien en tres bocins, un dels quals posaven sota del llit, un altre a la finestra i l’altre a l’entrada de casa. Demà miraven a quin tros hi havia el gra amagat: si era al de sota el llit tenien per segur que es casarien abans de l’any; si era al de la finestra, tant podien trobar casador com no, i si era al de la porta, no arribarien a casar-se.

Les nostres àvies barcelonines es bevien un ou, esclafaven la closca amb un cop de puny ben fort i el nombre de bocins que en resultaven corresponien als pretendents que els sortirien, o als anys que trigarien a casar-se, i si eren casades de nou, als fills que tindrien.

A Cadaqués les fadrines sortien a veure l’estelada i cercaven l’estel més llampurnant, que qualificaven d’estel de sant Joan i li cantaven per set vegades:

Recollida per l’autor. Transcripció musical del mentre J. Tomàs.

I creien que l’estel les atenia i en trobaven.

Les fadrines mallorquines lligaven amb tanta força com podien una estampa de sant Antoni a un pany del davantal i la hi tenien set dies, cregudes que el sant, per tal que no tornessin a torturar-lo, els portava un casador.

A l’Alguer les donzelles, al punt de la mitjanit, tiren un clavell per la finestra, cregudes que el seu galant es dirà el mateix nom que es digui el qui reculli el clavell.

Si hom posa el peu dins d’aigua clara corrent, el primer nom que hom senti tenint el peu a l’aigua serà el del futur marit.

Hom va a missa primera i hom pregunta el nom del primer home que troba sense conèixer-lo; el nom que respongui serà el del promès.

La fadrina que vol saber el nom del qui serà el seu marit ha d’aturar, al punt de la mitjanit, el primer home que trobi i preguntar-li com se diu. El nom que es digui l’interrogat serà el del que té destinat per casador. Hi ha variants de l’ordalia que diuen que cal preguntar el nom del primer que hom troba en sortir de casa, el dia de demà, o en sortir de la missa matinal.

Per saber concretament amb qui es casarien, les fadrines, en anar-se’n a dormir, posaven un bocí de pa o un ou del dia sota del coixí, i aquella nit somniaven el qui fóra llur marit. Les donzelles també creien que es casarien amb el primer fadrí amb qui parlessin després de tocades les dotze de la nit. Portades per aquesta creença, procuraven de poder parlar amb el minyó per qui sentien preferència.

Per saber el nom del futur espòs o muller, a Esterri, calia que, al punt de mitjanit, hom rebés una moneda de mans d’una persona del sexe contrari. L’endemà al matí, hom l’havia de donar al primer captaire que trobava, de sexe diferent del seu, i preguntar-li quin era el seu nom, el qual era igual que el d’aquell a qui havia de rebre en matrimoni.

Dites aquestes paraules, posen el vas al balcó, per tal que rebi la serena d’aquesta nit de prodigi i meravella. L’endemà creuen veure, en les formes bigarrades i confuses que ha pres la barreja de l’ou amb l’aigua, les eines d’un ofici, que els permeten d’endevinar l’art de llur marit: si una serra, serà fuster; si una paleta, mestre de cases; si un martell, serà manyà; si una arada o una altra eina de treballar la terra, serà pagès. I així per l’estil. També pretenen el mateix resultat tirant una mica de plom fos dins d’un vas d’aigua. Generalment, fonen uns quants perdigons damunt d’una cullera de llautó. El plom roent, en caure dins de l’aigua, produeix com una explosió i adopta formes excepcionals i estranyes, en les quals, amb els ulls privilegiats de què estan dotats aquells qui en saben veure la meravella, endevinen formes que recorden eines i estris de treball.

Les fadrines de Menorca tiren engrunes de plom al flam del gresol, mentre diuen:

Les fadrines ripolleses creuen també que es casaran amb el primer que topin després de tocades les batallades de mitjanit.

Les donzelles del Pirineu empordanès, al punt de mitjanit, es renten cara, coll i braços en aigua corrent d’algun rierol de muntanya. Seguidament fan un pom amb flors i herbes de la bonaventura, i en fan com una creu, que claven a la porta forana de la casa, per tal de trobar casador ben aviat. Els fadrins cullen carlines i les claven al costat del ram que hi han posat les noies. I cadascú creu que la donzella que hi ha clavat el ram l’estimarà com si li hagués donat seguícies.

Hom creu que la noia que es promet aquesta nit, que troba casador o entaula coneixença amorosa amb un fadrí, serà sortosa i benaurada en el casament.

Per la costa creuen que les fadrines que mengen llíssera aquesta nit, no arribaran a casar-se.

També diuen que les donzelles que mengen confits d’unes noces celebrades el dia de Sant Joan, triguen a casar-se.

Les fadrines valencianes, al punt de mitjanit, claven unes tisores dretes a terra i hi posen un garbell, que fan sostenir només per un cap. Si al moment de caure la darrera batallada el sedàs encara es mou, cercant el centre de gravetat, la donzella que ha fet la prova es casarà dins d’aquell any.

Les fadrines valencianes plantaven, de part de vespre, llavor de mongetes en un test, que desaven sota del llit. Sí l’endemà la llavor havia pres bé, creien que es casarien dins d’aquell any.

També tiraven, al punt de mitjanit, una galleda d’aigua davant de casa seva o de la barraca. Si el primer que passava pel damunt era un fadrí, aquell seria el seu marit; si era un casat o una dona, no arribarien a casar-se, i si el que hi passava era un animal, creien que el seu espòs tindria les característiques pròpies d’aquella bèstia.

El jovent d’Agramunt, per tal de trobar casador, anaven a donar un copet de cap a la Roca Delfina de vora del riu Salat, damunt del vell camí de Montclar; roca que serví de sopluig a la nina Peronella, filla del senyor d’Agramunt, la qual de gran fou esposa del comte Berenguer de Barcelona després del saqueig d’aquella Vila per part del sarraïns.

La fadrina lla d’Alcover, al camp de Tarragona, anava a posar la testa a la roca embalmada, immediata a l’ermita de la Mare de Déu del Remei, coneguda per Pedra del Remei, per tal de trobar casador abans de l’any.

A Foixà, a l’Empordà, abans els matrimonis joves anaven a fregar-se el ventre a les pedres favals d’origen dolmènic per tal de tenir bona Ullada; també hi havien anat les fadrines que desitjaven trobar casador i les parelles de promesos perquè no els sortís cap destorb en el casament. Aquestes pedres eren de les bruixes, les quals les duien de Peratallada per fer el pont de pedra de Girona a fi que pogués passar el Ter un marxant que havia d’anar a fira i, no podent travessar-lo perquè baixava molt gros, va donar l’ànima a les bruixes. Quan traginaven la darrera pedra, en passar per Foixà, va cantar un gall i les bruixes perderen llur poder i deixaren caure les pedres que restaren ensorrades a terra set vegades més del que en sobresurten. Des de fa anys que, envejoses que els fadrins es casessin i els matrimonis tinguessin fills, van a fer ball rodó al voltant de les pedres i ningú no gosa acostar-s’hi.

Antigament les fadrines de Caldes de Montbui, per trobar promès, s’abraçaven ben fort tres vegades a un arbre de la vora de l’ermita del Remei cregudes que els faria trobar casador.

Hom atribuïa també virtut casamentera a un arbre del bosc proper al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que anaven igualment a abraçar les fadrines de la rodalia que desitjaven trobar promès. No se sabia quin dels molts arbres de vora del santuari era el posseït de gràcia. Les noies els abraçaven tots i, si no assolien llur desig, creien que se’n devien haver descuidat alguns, entre els quals comptava el casamenter.

Les fadrines de la regió del Montseny passaven set vegades a peu descalç per damunt de la passera d’un riu o riera, cregudes que trobarien casador. També la passaven les casades que no tenien fills i en desitjaven.

Les fadrines de Bell-lloc, Albatàrrec, Alcanar, Alguaire i altres indrets del Pla de Lleida cercaven sargantanes de dues cues, a les quals hom atribueix dons i gràcies meravelloses, i al punt de mitjanit les feien trescar per damunt d’una taula o d’altra superfície plana ben coberta de cendra, cregudes que amb la cua deixaven escrit el nom i les condicions del galant que no trigaria gaire a declarar-se’ls. Hi ha espècies de sargantanes que tenen la cua lleugerament bifurcada, i per això als ulls populars semblen dues cues. Abans les bruixes en tenien cria i les venien a preus pujats.

Quan els afores de la nostra ciutat estaven més despoblats havia estat tradicional arribar-se fins a la Bonanova o a Pedralbes. Les fadrines que festejaven cercaven dos arbres de la mateixa espècie i es feien passejar a coll-i-be des del peu de l’un arbre a l’altre, cregudes que el festejador restava lligat al compromís de casar-se i que no se’n podia desdir. Havien gaudit de crèdit en aquest sentit dos pebrers (un dels quals s’aixecava vora de la font del Lleó i l’altre vora de la de la Magnèsia) coneguts pels nostres avis pels pebrers dels enamorats. El costum és de sabor molt arcaic i pot recordar estats de cultura en què hom concedia als arbres una valor mítica de testimoniatge més ferma i de més força que el testimoni personal.

El pebrer de la font del Lleó de Pedralbes, segons un dibuix de Pere Duart.

Entre la munió de costums i creences falagueres pròpies d’aquesta nit de meravella també n’hi ha de caràcter negatiu. Les fadrines de Torrefarrera. Alcanar, Alguaire i altres llocs del Pla de Lleida creien que sentir el caut de la puput, que els deia:

Mimologisme de la puput considerat malastruc per les fadrines de Lleida. Recollit per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

mentre cercaven la bonaventura pel bosc, els anunciava que no arribarien a casar-se i ho interpretaven com una mena de maledicció en aquest sentit, car els feia l’efecte que el moixó atiava l’amor o la sort perquè se n’anés i les abandonés.

Les ordalies de tot ordre, i especialment les de caient amorós, són comunes a molts pobles europeus i es practiquen en dates ben diverses escampades pel curs del calendari; pels pobles nòrdics sobretot són més comunes por Nadal, Cap d’any, l’Epifania i per Santa Agnès, i van més associades al solstici i a les festes hivernals que a les estivals. Són fetes més aviat en nom del diable que no en el de Déu o d’algun sant.