DIA 24. SANT BARTOMEU

SEGONS la tradició, era fill de Sants, i per això aquest vell poble, avui barri de Barcelona, el té per patró. I celebra la seva festa major.

Conta la llegenda que sant Bartomeu va sofrir martiri a Sants. És prou sabut que els saigs que el van martiritzar van arrencar-li la pell, I la tradició afegeix que, sense pell, les mosques el picaven i, per tant, no el deixaven viure. El sant va decidir traslladar-se a Barcelona, on, com que no hi havia tantes mosques, no sofriria tant. Es va carregar la pell al coll i féu via cap a la ciutat. En arribar al Portal de Sant Antoni els portalers van deturar-lo i li Van exigir que pagués dret de portalatge per la pell que duia al coll. El sant va al·legar que era la seva i que si no la hi haguessin arrencada, l’hauria entrada sense pagar el tribut i, per la mateixa raó, podia passar-la encara que la portés al coll. Els portalers no es deixaven convèncer. El sant, per demostrar-los que no els enganyava, es va vestir la pell, i els burots van comprendre que tenia raó. Fou, però, el cas que el sant Va trobar-se més bé amb la pell posada que sense ella i no se la va tornar a treure més. Així va guardar-se de les picades de les mosques.

Per raó del seu martiri, els carnissers el tenien per patró.

El carnisser, segons una auca set-centista d’arts i oficis. (Col. de l’autor.)

Uns dies abans de la festa es celebraven els exàmens gremials dels aprenents que es volien passar fadrins i dels fadrins que volien ésser mestres. Segons la veu popular, els carnissers venien obligats a suplir el botxí quan, per la raó que fos, aquest funcionari no pogués complir la seva comesa. Tots els carnissers, per tant, estaven exposats a haver de fer de botxí. Per efecte d’aquesta creença, la gent, com hem dit en altre lloc, els tenia per deshonrats i tothom refusava d’emparentar-s’hi. Només es podien casar amb gent de llur ofici. Hom diu que no se’ls permetia viure amb la resta dels ciutadans, i d’ací que visquessin en un barri forà al nucli de la ciutat conegut amb lo denominació de tallers, nom arcaic dels carnissers, situat enllà de la Rambla, que va donar nom al carrer anomenat així encara avui.

El darrer carnisser passat mestre era nomenat carnisser del rei. Si en un mateix dia se’n passaven diversos, el nomenament requeia damunt del més jove d’entre ells. El carnisser del rei tenia el deure de proveir de carn el palau i d’actuar de botxí si es presentava el cas. El gremi posseïa una destral especial destinada a ésser emprada pel qui havia de complir el manament de la justícia, la qual simbolitzava també el gremi. Quan era nomenat un nou carnisser del rei, el dia d’avui, Iota la confraria dels carnissers, en corporació, feia com una processó per portar la destral simbòlica de casa del vell carnisser del rei al nomenat de nou. En lliurar-li la destral, li donaven possessió del nou càrrec amb tot el dur bagatge que comportava.

D’aquests costums no n’hem trobat res escrit. Els coneixem per tradició oral; molt probablement poden no respondre a les proves documentals. Si en realitat han existit, no devien practicar-se llavors del regnat de Ferran d’Antequera, en què es va produir el conflicte del bactigal de la carn. Aleshores no devia existir el carnisser del rei; la seva existència degué ésser anterior o posterior a les primeries del segle XV.

Hem trobat escrit que sant Bartomeu era patró dels drapaires. Aquest patrocini s’ha oblidat completament entre la gent del ferro vell, que no veneren cap sant com a advocat. Tot amb tot, diu la llegenda que el sant va anar a posar una botiga de drapaire al Raval, en el carrer que encara avui port i el nom de Sant Bartomeu, i degué ésser en atenció a aquesta tradició que els drapaires escolliren sant Bartomeu per patró.

El drapaire, segons una auca set-centista de baladrers. (Col. de l’autor.)

Crit tradicional de drapaire. Recollit a Barcelona per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Crit tradicional de drapaire. Recollit a Barcelona per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

L’ofici de drapaire pròpiament dit és modern; és una extensió dels ferrovellaires, que només compraven metalls vells i ferralla, i dels que tractaven amb robes velles, que constituïen una faceta dels sastres i participaven al mateix temps bastant dels ataconadors. També són antics els compradors de llibres vells i d’altra mena d’objectes i efectes. No cal sinó recordar que la mare de l’Aladí, el protagonista de l’antiquíssima rondalla de les Mil-i-una nits, va vendre inadvertidament la llàntia meravellosa a un drapaire. El drap vell només és valorat des de la descoberta del paper; abans de la gran difusió moderna de la cultura l’ús del paper era notablement inferior al d’avui i bastaven les deixalles de les quadres de teixits per a fer anar els molins paperers.

El ferrovellaire, segons un llibre set-centista de rifa. (Bibl. de l’autor.)

A casa nostra, des de la concessió del comerç amb el Continent americà al darrer quart del segle XVIII, la indústria paperaire va prendre gran impuls i calgué aprofitar tot el drap vell per a fer paper; es pot dir que aleshores s’inicià l’ofici de drapaire, que es va estendre amb rapidesa en comerç gairebé únicament ambulant. Els drapaires anuncien llur pas amb diversos crits típics dels quals donem unes mostres. Abans també eren qualificats de parracaires, de cacigallaires i d’endimaires.

Sant Bartomeu havia gaudit a casa nostra de força més devoció de la que compta avui. Això va motivar que el prenguessin per patró un gran nombre de poblacions que celebren avui llur festa major. Parlarem només d’aquelles que sabem que practiquen algun costum digne d’esment.

Un dels pobles que feien llur festa era el poble de Sants, agregat avui a la ciutat de Barcelona i convertit, per tant, en un barri barceloní. A la plaça de l’església feien el ball de rams, típic del pla de Barcelona. També es feien balls representatius a tall de comèdia. Del segon terç del segle passat, tenim notícia que es feien tres balls: el de Sant Bartomeu, el de la Vídua Judith i el d’En Serrallonga.

Els tres els feia una mateixa colla, per bé que per a cada un els figurants eren diferents. La colla voltava la població formada en dues rengleres, precedida per unes gralles que marcaven el compàs de la marxa i anunciaven el pas de la comitiva. Arribats al lloc on volien actuar o ballar, el qui feia de diable, valent-se d’una grossa bufa, feia fer rotlle copejant la gent d’ací d’allà, fins a fer-se call i obrir rodona. A un extrem plantaven una tenda de campanya, feta amb una tela de llistes blanques i blaves, la qual feia l’ofici de lloc de reserva dels actuants. El diable anunciava en termes pintorescs la dansa que hom es disposava a ballar, un cop finida l’entrada musical de les gralles.

El ball de Sant Bartomeu figurava un passatge de la vida del sant, segons la tradició, que acabava amb la degollació. Una vegada mort el protagonista, sortia de la tenda un minyó vestit d’àngel que dialogava amb el màrtir i se l’emportava al cel.

Intervenien en el ball de Sant Bartomeu un gran nombre de personatges i figurants. Els papers més importants els representaven el protagonista, un àngel i la filla del rei. També hi figurava un sacerdot pagà o dels déus falsos, el qual anava vestit de negre, de manera molt semblant als sacerdots cristians, amb un barret molt estrany i armat amb una espasa de fusta, com tota la resta dels figurants, excepte el sant. La farsa representava l’empresonament del sant, el seu procés, la decapitació i l’escorxament. Per tal de figurar que li tallaven el cap li acostaven a la testa un cap de fusta, que separaven al moment que simulaven tallar-li’l.

Personatges i melodia del ball de Sant Bartomeu, de l’ex-poble de Sants, avui barri de Barcelona.

El ball de la Vídua Judith havia gaudit de molta popularitat, i la gent restava admirada davant de la gran valentia de la dama. A més de la protagonista hi sortien Salomè, Amèlia, Holofernes, dos generals més, Vagau, dos assiris, un altre general hebreu, Aquias, el Governador, dos sacerdots, dos soldats, dos ciutadans i dos àngels. El ball figurava l’argument clàssic de les Sagrades Escriptures. Holofernes, enorgullit per la força del seu exèrcit, tractava de subjugar el poble jueu. El gran sacerdot pregava al cel que l’ajudés en el mal pas que els esperava. Judith es prestava a salvar el seu poble de la ruïna. Es presentava, arrogant, al general contrari, qui en veure-la, se n’enamorava. La feia passar a la seva tenda i la convidava. Ella el feia beure més del compte, fins a embriagar-lo. El general queia profundament adormit. Ella aprofitava aquella ocasió per a tallar-li el cap. El portava, triomfant, als seus, que la rebien amb els braços oberts, per tal com els proporcionava el remei que demanaven al cel. La gent s’entusiasmava davant de la valentia de la dama, i les dones totes s’entendrien i llagrimejaven.

També hi intervenien uns àngels, que sortien de dins de la tenda i no es feien visibles fins al final del ball. L’argument d’aquesta representació estava inspirat i possiblement tret d’una història de fil i canya que va gaudir de força popularitat i captivà l’entusiasme dels nostres avis, davant del coratge de la dama Judith. La versió d’aquest ball, pròpia de Sants, era del tot diferent de la que sortia a Gràcia i de la qual hem parlat en pàgines anteriors; no cal dir que l’argument era el mateix i que la diferència consistia en la trama i en els parlaments.

El ball d’En Serrallonga no oferia cap particularitat especial, i, com era general, en aquesta representació els intèrprets engegaven molts trets, que espantaven les dones i la mainada.

Una de les notes tradicionals de la festa d’aquest nucli ciutadà fou el ball de rams a la plaça de l’església, al so de flabiol i tamborí, que encara fou ballat l’any 1852.

A Igualada, fins ara, s’han conservat un bon nombre de balls representatius força notables; alguns d’ells formen el programa d’aquest gènere de teatre en gran part de la Catalunya nova, especialment pel Penedès i el Camp de Tarragona, tals com el dels Cercolets i el de les Gitanes, dels quals parlem en les pàgines 959 i 960, i el dels Pastorets i dels Diables, de què vam parlar en les pàgines 514 i 504, respectivament, del primer volum. Fins no fa molt es ballava una variant notable de la Moixiganga, la qual es distingia per aixecar una torre com a exercici final, detall que pot ésser un indici que les torres i castells, en què tant han excel·lit els vallencs, havien estat el complement o corol·lari d’una representació atlètica popular, el programa de la qual variava segons les poblacions, i culminava amb el brau exercici gimnàstic de l’aixecament de la torre, que a Valls va agegantar-se fins absorbir la resta del ball i emportar-se’n tota l’energia i braó.

Dansaire del ball dels Cercolets, de Sitges, al Garraf.

La graciosa Moixiganga d’Igualada, sense ésser tan interessant, en conjunt, com la de Sitges, de què parlarem, es conservava amb més puresa i és força més valorable, com a document arqueològic.

Les versions valencianes d’aquest ball que han arribat a nosaltres acabaven així mateix amb una torre que qualificaven de campanar, com expliquem a propòsit de la versió d’Algemesí en parlar del dia 8 de setembre.

A Igualada s’havia fet una representació d’una brega entre moros i catalans, qualificada amb el nom estrany de Patera, de significat recte desconegut. Una representació semblant va fer-se a la primeria del segle XV, en ocasió de l’estada en aquella ciutat de Ferran d’Antequera, L’anomenaven la Turquia, i simulava una acció de pirateria, la presa d’una nau turca per part dels cristians i la defensa de la galera pels otomans. Fou muntada una simulada nau enmig de la plaça, la possessió de la qual es disputaven els dos bàndols. Sembla que, ben ençà de la XVIII centúria, la representació va sofrir una reforma. Seguint els corrents dels temps, foren dictats els parlaments en castellà i el sentit de la comèdia fou alterat de manera que, en Hoc d’un episodi de pirateria, vingué a figurar una escena de lluita per la reconquesta. Intervenien en la ma sega un gran nombre de figurants armats fins a les dents i vestits amb robes llampants, els quals simulaven diversos càrrecs i dignitats de l’un i l’altre partit, i pronunciaven llargs parlaments per tal de veure sí arribaven a un acord, que no assolien, i després de molt parlamentar acabaven per dirimir les diferències amb les armes. La Patera és la representació més important d’aquest gènere, a casa nostra, de les que ha assolit gairebé la nostre generació.

Ball de la Patera, d’Igualada, segons un gravat set-centista al boix que figurava al fons litogràfic de la impremta Abadal d’aquesta ciutat. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Els jurats de la vila d’Igualada, del segle XV, havien anunciat les joies i els premis oferts als jocs d’armes i a les curses que organitzaven per les festes de Sant Bartomeu, de manera molt poètica i molt curiosa, que no ens és coneguda de cap altre indret.

Les anunciaven per crida, segons era costum d’aquells temps, i simulaven ésser un personatge de pro qui oferia els premis. L’any 1394 la crida es posà en boca d’un jove pelegrí encantat per la fada Morgana; la de l’any 1404, deien que la feia fer un cavaller irlandès, que realitzava grans proeses per desencantar la seva dama; en la del 1419 feren parlar un donzell pelegrí, qui anava a Montserrat per amor a una donzella; una altra, de la qual el document no indica l’any, la féu un venturós amant que havia vençut el seu rival en el Pla de Sant Jaume. La crida del 1421 fou posada en boca d’una donzella devota de Sant Bartomeu, que oferia uns premis als millors justadors i vencedors. La de l’any 1430 fou atribuïda a un jove pelegrí que anava de les Índies a Jerusalem, Roma i Sant Jaume de Galícia.

També fa la festa major la vila de Sitges, on, com a Igualada, a Vilafranca i a Vilanova, sortien un gran nombre de balls representatius, entre els quals destaca notablement la Moixiganga, ben diferent de la igualadina i no tan ben conservada, però més completa i extensa. Consta de vuit quadros plàstics, que tracten de figurar escenes de la Passió, entre les quals sobresurt un figurant que vesteix un xic diferent del conjunt i que representa Jesús. Entre quadro i quadro fan una passada al so d’una melodia especial, diferent de la que toquen les gralles per la representació dels conjunts. La tonada és de les més solemnes de la nostra música popular; sempre és tocada amb gralles i constitueix un dels documents de música instrumental més notables. Quan la ballaven a hora fosca, els ballaires duien atxes enceses, una a cada mà, les quals, en accionar, produïen un efecte fantàstic amb llur guspireig entre la fosca. Una part dels figurants fan només funció de bastaixos o de peus drets; llur missió és la de sostenir damunt les espatlles els companys que poden ésser considerats com a actors de les escenes. En les passades, uns i altres fan el mateix paper. Entren en aquest ball nombrosos figurants; hi ha versions que arriben a la trentena, i entre ells figura un o més infants, que a més d’altres papers, feien d’enxaneta en aixecar la torre final del ball a què acabem de referir-nos en parlar de la variant pròpia d’Igualada. Els ballaires vesteixen per l’estil dels dels altres balls representatius, per bé que solen anar adornats amb flors al barret, i abans en duien garlandes cosides damunt del faldellí en ziga-zaga. Duen armilla (contràriament als altres ballaires, que no en porten), avui adornada amb pics i ratlles gruixudes de colors vistents, però ahir, amb flors pintades. El conjunt de la indumentària és molt semblant a la dels camperols hel·lènics i recorda la dels sards, la qual sembla que temps enllà havia estat comuna en moltes terres de la Mediterrània. Aquesta dansa molt probablement reconeix un origen sagrat, dedicat a alguna divinitat de tipus agrari. Els quadros de les altres versions que en coneixem, i entre elles les que ballaven pel regne de València, on havien estat així mateix populars, tracten d’imitar ramellets i conjunts florals dins d’un pla completament allunyat del concepte de la Passió, que només tracta de recordar la versió de Sitges, que nosaltres sapiguem.

Melodia de la Moixiganga de Sitges, al Garraf. Recollida per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

L’arcàngel sant Miquel i l’àngel del ball dels diables, de Sitges, al Garraf.

El Llucifer del ball dels diables, de Sitges, al Garraf.

Representacions del mateix gènere acrobàtic i espectacular que la Moixiganga són freqüents en diverses poblacions de Castella la Vella; igualment com la nostra, es troba barrejada i confosa amb balls de cèrcols, de bastons, de plats i d’espases, de cintes i encara d’altres. I allí com ací, el conjunt dels ballaires es distingeixen per llur indumentària especial, pel predomini dels colors clars i les faldilletes o enagos i d’altres atributs del vestit femení. Aquestes danses en conjunt semblen derivar de cerimònies dedicades a alguna divinitat de la terra o a un geni de les collites.

Entre d’altres s’havia representat el Ball de Santa Fe, que fa molts anys que no surt. Com tots els balls de caràcter hagiogràfic, tractava de figurar la vida d’aquesta santa, representada per un noiet degudament vestit segons la propietat camperola rústica i elemental. Santa Fe de molt jove es va consagrar a Jesucrist. Dacià, en passar per la ciutat on vivia, se’n va enamorar i va demanar-li la mà fent-li mil prometences. La donzella el va refusar portada per la seva fe. Despitat el magnat, la féu empresonar per tal de fer-la desdir; però el seu propòsit no Va reeixir; ben al contrari, la donzella es va enfervorir més encara. Irritat Dacià, manà que fos cremada viva. El botxí encengué una gran foguera que el diàleg referia, però que no es figurava, i va ésser-hi tirada la donzella. Per tal d’abrandar-la més, manà que hi tiressin llard i pega perquè el fum i la fetor asfixiessin la donzella i li precipitessin la mort. La jove màrtir, en lloc de reduir la seva fe, encara s’enardia més i rebia el martiri cantant himnes al Senyor, que li envià un colo-met que amorosament va volar per la vora de la foguera i amb el vent de les ales va apagar la gran pira. Davant d’aquest prodigi, molts pagans que contemplaven el suplici van convertir-se, és a dir, van creure en la veritat de la llei que animava la fe de la santeta. Dacià, irat, manava que fos empresonada i altra vegada tractava de fer-la apostatar, però la donzella, com més anava, més i més s’enfervoria, fins que el magnat manava degollar-la junt amb uns quants altres creients que la van seguir a la presó i no la van deixar per res. Un cor d’àngels glorificava llur martiri i els animava en llur darrera hora.

També havia estat tradicional el ball d’En Serrallonga.

Un altre poble que celebra la festa major és Albinyana. Fins a temps recents havien representat una versió del ball de Sant Bartomeu diferent de les altres que ens són conegudes.

A Soldeu plantaven un arbre ben alt i ben polit al mig de la plaça. Els fadrins el portaven fins al poble a força de sang, sense que poguessin servir-se de cap animal ni vehicle, i sense que pogués tocar a terra per res. Un cop a la plaça, el polien i allisaven tant com podien. Les fadrines el guarnien del cim amb ramells de flors i garlandes. Un cop enllestit, l’erigien enmig de la plaça. Al seu entorn feien ball, en el qual obligadament havien de prendre part tots els fadrins i totes les donzelles que havien intervingut en la seva conducció i guarniment. L’arbre restava plantat fins l’any següent, i tot l’any presidia les balles que es feien al seu entorn.

La vila de Vilanova d’Alpicat, al Pla de Lleida, fa la seva festa. Era típica la dansa per la qual el comú exercia un dret damunt de totes les balladores, que consistia a vendre-se-les —perquè hi ballés— al qui en donava més.

L’Ajuntament era l’únic que tenia dret i facultat d’organitzar el ball, dret que posava a encant i que cedia al més-dient. Se’n solia donar una unça d’or; antigament, quan l’or fou escàs, l’equivalent de vuitanta pessetes. El concessionari restava amo del ball.

Feia pastar una gran quantitat de coques, fetes amb torrons de mel, que posava a la venda al preu fix de vint cèntims cada una. Per poder ballar calia comprar coques en nombre variable, d’acord amb la simpatia que el ballaire sentia per la minyona que treia en dansa. No podia comprar menys de dues coques, ni se’n solien adquirir més d’una dotzena.

La compra de coques donava dret a ballar tres danses el ballador i sis la balladora. Durant la compra, un violí deixava sentir una tonada alegre, com d’entrada a la dansa. El ball era fet al so de cançons que cantava el concessionari del ball, el qual era alhora el qui el menava i el qui curava de la venda de les coques. El ball era acompanyat al so de guitarra. Fets els tres primers balls, el ballador es retirava i la balladora restava enmig de la plaça, esperant que el menador de la dansa subhastés els altres tres balls que podia ballar, EU concessionari posava la balladora a preu, lloant-la a desdir, com ja havia fet amb les corrandes que havia cantat per les tres danses. Les lloances eren fetes en termes molt objectius i a voltes indelicadament materialistes, per tal de fer sobresortir i remarcar les gràcies de la balladora, la qual, sotmesa a un encant vulgar i enutjós enmig de les mirades de tothom, havia de suportar les bromades de la multitud i de mesurar la consideració que els fadrins sentien per ella en posar preu a les tres danses que li mancaven ballar. Era corrent que el ballador que l’havia treta en dansa no permetés que hi ballés un altre i que pagués la quantitat que la puja de la subhasta assolís, que a voltes havia arribat fins a les cent pessetes.

El ball del violí, de Vilanova d’Alpicat, al Pla de Lleida. Recollit per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Aquesta curiosa dansa, qualificada també de ball de coques, i de la qual ja hem fet menció anteriorment, recorda temps en què les dones eren de propietat del comú de la tribu t que per obtenir-ne una per a casar-s’hi calia comprar-la al cabdill del clan, qui exercia un domini o propietat damunt de totes les dones de la col·lectivitat, costums encara en ús en diversos pobles de cultura retardada, molt especialment el de casament per compra, el qual encara es practica en molts pobles de la Rússia siberiana.

A la Terra Alta fa la seva festa el llogarret de Prat de Comte, que havia estat una de les més interessants i curioses de les que ens són conegudes.

Antigament, i en temps que només recorda la tradició, la festa era organitzada per quatre veïns, seguint un ordre rigorós imposat pel costum. Eren designats per ordre de veïnatge, i per tant eren quatre veïns que vivien en altres tantes cases, una al costat de l’altra.

Els designats havien de curar de l’organització i de les despeses. Els anys que n’havien de tenir cura veïns rics i benestants, la festa era rumbosa i grassa, i quan tocava curar-ne a gent pobra, era magra i trista. I com que els benestants viuen al centre del poble i els pobrets al Raval, la festa era, uns anys seguits, abundant, i uns altres de continuats, miseriosa. La veu popular diu que anava de set en set anys. Hi ha documents de literatura popular al·lusius al costum, que no transcrivim per ésser descarats.

Molt de temps enllà, la vigília s’havia fet una mena de concurs o de competició entre la fadrinalla, que sortia a fer un ball tan graciós com pintoresc, i el qui en resultava elegit com a més destre, a part del premi o joia material que se li donava, durant els dos primers dies de la festa era objecte de distinció entre els altres fadrins i per part de tot el poble en general, i exercia com un predomini entre el jovent. Per la consecució d’aquesta distinció honorària s’havien fet tres diferents balls: el ball de l’ou, el ball de la llum i el ball del poll. No sempre es feien els tres. Cada any el batlle decidia quin s’havia de fer, i el pregoner feia públic per endavant el ball que es faria. Aquests balls sembla que no eren exclusius de Prat de Comte; el de l’ou, com ja hem vist, també el ballaven al llogarret veí de Paüls, i el del poll havia tingut una àrea molt més extensa.

El ball del poll de Prat de Comte, a la Terra Alta. Recollit per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

L’organització del concurs i l’escenari de la competició eren sempre els mateixos, fos quin fos el ball escollit.

Es feia al vespre de la vigília, en havent sopat, a la plaça, a la llum d’una foguera o de teia cremada en un faster.

La gaita donava una volta per tota la població, seguida de la mainada; Jeien una passada com per convocar el poble a la festa. Passaven per les cases de totes les autoritats, primer per la del batlle i després per les dels regidors i les de les persones de respecte, que s’anaven afegint a la comitiva. La passada finia a la plaça, on es congregava tot el veïnat.

A un senyal del batlle, s’iniciava la festa amb un pregó oficial que començava amb la frase sagramental: «Per orde del sinyor Batle se fa saber…», i seguia un convit al respecte, atesa la serietat de l’acte.

A un extrem hi havia clavada, a terra, una mena de llança o barra alta, al cim de la qual hi havia penjat el pollastre premi del concurs. Tot el poble seia a terra en rodona, les autoritats en primer terme.

Del ball de l’ou, ja en vam parlar en la pàgina 857. El ball de la llum era així mateix lliure com el de l’ou; els ballaires podien accionar a llur gust i bellugar-se tant com volien i de la manera que volien. Portaven penjat a l’entrecuix un gresol encès que els sotragava en saltar i guimbar, i com que balandrejava i es bellugava contínuament, el ble s’apagava amb facilitat i se’ls abocava la cassoleta de l’oli. Així que se’ls havia apagat el gresol, havien de parar de ballar i encendre’l altra vegada, i no podien tornar a accionar fins que estava encès. Els ballaires duien a una mà un setrill d’oli per anar omplint el buc del gresol a conveniència i una candela encesa per a quan se’ls apagava el ble. El ballaire que trigava més estona a consumir tot l’oli del setrill i havia d’encendre el gresol menys vegades, sense deixar, però de saltar i gambejar força, a criteri del batlle rebia el premi, consistent en el pollastre penjat a la llança.

La musa de la llum o del gresol, de Prat de Comte, a la Terra Alta.

Tant pel ball de l’ou, com pel de la llum, s’embrutava molt la plaça, cosa que resultava un inconvenient per a les balles, i per aquest motiu foren abandonats aquests dos balls i es preferí el del poll, que no comportava la sutzura que es derivava del trencament de tants d’ous i del vessament de tant d’oli; per això ha perdurat molt més que els altres dos, i també s’havia ballat en d’altres llogarrets del Parrissal, de la ribera del Matarranya, del Baix Aragó, limitant amb Tarragona i Castelló, del massís muntanyós de Caro, del Millars i del Mestrat.

Els qui volien prendre part a la prova, acudien d’un a un i feien unes evolucions com de presentació. Quan el batlle feia un senyal amb la vara, havien de retirar-se. Quan, a judici de l’autoritat, ja havien sortit prou aspirants al concurs, el batlle denegava les admissions a la dansa. Aleshores començava la prova de resistència i d’enginy. Els moviments eren lliures; cada ballaire podia fer allò que volia, sempre en un pla d’esforç i d’originalitat dins del reduït abast que permet el ballar sol. Saltaven i giravoltaven a desdir; feien la roda, que consistia a donar una volta enlaire al moment de fer un salt. També era comú acompanyar el ritme de la tonada donant-se cops d’espardenya per tot el cos, talment com si s’acompanyessin amb una pandereta. Així mateix havia estat costum despullar-se completament nu, tot ballant i sense deixar de saltar i botre, i tirar ençà i enllà de la rodona les peces de roba que es treien. Quan el batlle aixecava la vara, el ballaire s’havia de retirar i cedir el seu lloc al qui el seguia. Quan havien ballat tots els qui havien estat admesos, les autoritats fallaven i donaven el pollastre al qui més s’havia distingit. En proclamar el nom, era de rigor que l’agraciat saltés per damunt de tota l’estesa dels espectadors i que d’un sol bot anés de fora de la rodona al centre del cercle, on rebia el premi de mans de l’alcalde. Després de donar una volta pel cercle amb el pollastre a la mà, que mostrava a tothom, d’un altre bot sortia del clos i anava a oferir el premi a alguna persona important, als peus de la qual posava la bèstia. La persona honorada amb l’ofrena no la solia admetre i agraïa el gest amb un donatiu.

La melodia del ball era feta al so de gralla.

Fa molts anys que aquests balls han caigut en desuetud. El sentit del concurs i el de la competició perduren sota la forma de curses, a les quals també han estat convertits el ball de l’ou i el de la llum, que, transformats en cossos, han perdurat molt de temps i han arribat gairebé fins ara.

Aquestes competicions, en passar de la primera forma de balls a la de curses, han perdut, tanmateix, una part de llur caràcter, que molt probablement al principi degué ésser l’essencial. Com que no es feien la vigília de la festa, sinó ja abans d’aquesta, els vencedors no prenien la categoria distintiva en la festa que els havia distingits temps enllà i no adquirien més consideració que la que ordinàriament hom concedeix arreu als guanyadors dels cossos de festa major.

Com ja hem explicat, en el cós de la llum els corredors havien de córrer amb un gresol encès penjat a l’entrecuix. Així que s’apagava havien de deturar-se a encendre’l. No podien córrer massa de pressa perquè ho havien de fer aixencarrats. Els qui prenien part en el cós anaven en calçotets per no tacar-se les calces.

Pel cós de l’ou, els qui corrien portaven una cullera de fusta a la boca i dins del buc de la cullera hi duien un ou. Havien de córrer sense que l’ou caigués a terra. Aquell a qui queia l’ou s’havia de retirar; el que arribava més lluny era el vencedor.

També feien altres curses que no sabem que s’efectuessin en cap altre indret. Una d’elles consistia en un cós de rucs per damunt d’un camp ben ple de terrossos i de trànsit ben difícil. Hom havia de cavalcar un ase amb l’albarda posada al revés i sense lligar. Com que el pas era difícil i irregular, les bestioles es negaven a tirar i els genets les havien d’atiar i de tastar. Així que es bellugaven damunt d’un sòl tan accidentat, els queia l’albarda i amb ella el cavaller que els muntava, el qual, sí no volia restar fora de concurs, havia de deturar al moment el ruc, posar-li altra vegada el bast al damunt i tornar a cavalcar. Només comptava el trajecte que es feia a cavall. Sí algun concursant, expressament o impensadament o per culpa del ruc, avançava, per poc que fos, sense anar a cavall, aquell trajecte no comptava, i si no volia restar fora de concurs, havia de fer recular l’ase fins al punt on es trobava en començar el trajecte mal corregut i tornar-lo a fer a cavall. El primer qui arribava a la meta amb aquestes incidències obtenia la joia. Aquest cós originava escenes molt còmiques i divertides.

Una altra de les curses originals era la de córrer assegut a terra i de recules; a voltes s’hi afegia l’anar tapat d’ulls. Gairebé sempre els corredors desviaven una mica l’orientació sense adonar-se’n i es tiraven els uns damunt dels altres, de manera que feien una mica la pila del greix. Per cap circumstància no es podien treure la bena dels ulls, si no volien restar fora de concurs. El qui a empentes i a tomballons, corrent ara cap ací ara cap allà, sense saber cap on anava ni gairebé què es feia, arribava a la meta, guanyava.

El cós de les pedres també resultava ben curiós. Per cada concursant hom posava un cistell a la meta. Davant de cada cistell, i en línia recta i perpendicular, hom posava trenta pedres o a voltes quaranta. Les pedres estaven disposades a cinc passes una de l’altra. Els concursants havien de posar les pedres al cistell respectiu, una darrera de l’altra, valent-se del procediment que volguessin: tirant-les des d’on es trobaven o bé anant-les a portar directament. Si la pedra queia a terra, no valia; hom havia de collir-la i posar-la dins del cistell. El qui primer acabava aquesta feina restava vencedor. Les primeres pedres, que eren més a la vora del cistell, generalment hom les hi tirava sense haver-les-hi d’anar a portar. En passar de la cinquena ja calia anar-hi; hom havia de fer, per tant, una vint-i-cinquena de viatges de vaivé amb la màxima pressa possible, per acabar la tasca com més aviat millor. En anar i en tornar amb tota pressa, els concursants es topaven i es produïen escenes pintoresques. Aquest cós, de molt moviment i He gran tràfec, constituïa un quadro molt viu i animat.

En totes les curses solien haver-hi tres premis: un pollastre per al primer, un conill per al segon i una ceba per al darrer. Era costum que el qui arribava en tercer lloc prengués el premi en broma i es passegés per tot el poble amb aire triomfal, fent ostentació de la ceba com si fos un gran trofeu.

Antigament les autoritats no entraven al temple fins que ja hi havia tot el poble. El batlle presidia el grup i marcava el ritme del pas picant fortament a terra amb la vara. En arribar al banc de la justícia els companys s’apartaven una mica perquè restés aïllat, i davant de tothom efectuava uns quants moviments com de dansa, fent-se la música ell mateix picant a terra amb la vara. De la gràcia que tenia per a aquest pseudoball es deduïa l’èxit i el bon curs de la festa major i l’encert en l’exercici del govern del poble per part de la primera autoritat. Aquesta cerimònia presenta traces d’ésser molt arcaica i se’n troben vestigis a Mallorca.

En altre temps acudien a la plaça, primerament, els fadrins presidits pel majoral, que duia una corretja a la mà. Els casats i l’altra gent, sobretot les noies casadores, trigaven molt més a anar-hi. Mentrestant el majoral es lliurava a mil extravagàncies, ballotejant estranyament i fent tantes excentricitats com se li acudien; tota la colla dels fadrins havien d’imitar-lo, i al qui no ho feia l’apallissava a cor ret jades beu fortes amb intent de fer-li mal per tal que no tornés a desobeir el costum. Era corrent que besessin tantes velles com es presentaven a la plaça, i n’hi havia que hi anaven expressament perquè els fessin força petons. L’espera de les fadrines donava lloc a molta ta-bola i durava fins que el floret de les donzelles acudia per ballar.

Les balles es feien al vespre, com en gairebé tota aquesta contornada. Antigament ballaven la jota al so de cornamusa, i més ençà, de gralla seca o gaita, com en deia la gent del poble. Ballaven a la claror de teia, cremada en un faster o cremaller de ferro que donava unes alternances de fosca i de claror, les quals produïen un efecte de llum que imprimia a les balles una visió tota especial.

Per la Terra Alta, com pertot arreu, hi havia pobles que es tenien antipatia els uns als altres. Havia estat costum que la fadrinalla, per la festa major d’un poble veí que els era antipàtic, els anessin a robar la gaita en plenes ballades enmig de la plaça. Aquest costum, que fa anys que ha caigut en desús, abans havia estat freqüent i havia donat origen a moltes batusses entre fadrins de pobles veïns. Els provocadors feien cap a la plaça de manera dissimulada, i mentre uns se situaven vora dels músics, d’altres procuraven estar vora del cremaller; en un moment donat pegaven una empenta a la graella i la tombaven, el foc s’escampava per damunt de la gent, es produïa una gran confusió i cridòria, i la claror minvava notablement; mentrestant, els qui vigilaven el grallaire se li tiraven al damunt, li prenien la gralla i fugien cames ajudeu-me. Als afores del poble tiraven l’instrument a terra i l’aixafaven amb els peus ben esmicolat. No cal dir que els del poble prenien mil mesures per evitar l’estrall; es muntaven vigilàncies i guàrdies i es prenien tots els punts estratègics dels afores del poble, per tal d’evitar l’entrada dels provocadors, i la sortida si no podien evitar el fracàs, però els provocadors posaven també a contribució tot llur enginy i astúcia i gairebé sempre sortien amb la seva. La fadrinalla de Bot havia anat a robar la gaita diferents vegades a Prat de Comte i a Paüls. Els veïns d’aquestes dues poblacions gaudeixen per la contrada fama de fàcils, dòcils i benèvols. Tot amb tot, quan es trobaven amb aquest fracàs sortien en colla a perseguir els provocadors, disposats a tot. No se sap que mai els haguessin atrapats. Tampoc no se sap que mai haguessin tingut prou coratge per a anar a robar la gaita a Bot.

A la tarda feien una processó presidida per la bandera del sant patró, la qual era molt alta i molt feixuga. Portar-la ben dreta i erecte volia molta força i molt puny. La portava el majoral de la festa, qui, en dur-la, feia un seguit de filigranes que requerien molt d’enginy i molt de braó. La posava completament horitzontal, la feia brandar d’un costat a un altre, li feia descriure cercles a l’espai, com si fes dibuixos t assenyalés xifres, ara la plegava cargolant-la amb pressa, ara l’estenia en un sentit o en un altre. Les habilitats del majoral eren motiu d’admiració per tota la rodalia i acudien gent de molts pobles veïns per admirar-les. Les feia des que sortia de l’església fins que hi tornava a entrar. Ell era el primer de sortir-ne i el darrer d’entrar-hi. Es posava al peu del temple mentre passava tota la processó i estenia la bandera de faisó que semblava que formés com un dosser per damunt de tot el seguici. Quan havia entrat el darrer concurrent, ho feia el majoral amb la bandera estesa, en posició completament horitzontal.

Davant de la processó hi anaven un parell de subjectes vestits de manera extravagant i sobretot ben espelleringats; eren qualificats del vell i la vella, papers que tractaven de representar. El que feia de dona portava un ninot, que volia figurar un infant que simulava acaronar i amanyagar i que era anomenat lo Roquet, diminutiu de Roc. El tracte amb l’apòcrif infant es movia així mateix en un pla grotesc i risible. Aquests personatges duien cada u una grossa castanyola que no paraven de claquejar durant el curs de la processó. Sembla que més enllà havien ballotejat. Aquesta parella fa anys que no assisteix a la processó.

El darrer dia de la festa major el jovent s’encarregava del govern del poble i era elegit un ajuntament de fadrins, qualificat de justícia de broma. Antigament l’elecció es feia de manera especial, per mitjà de la dansa, en un pla de competició per l’estil dels balls que es feien la vigília de la festa de què ja hem parlat. Ballaven el ball del càntir i el ball del sac. Acabades les balles de plaça del penúltim dia de la festa, es procedia a l’elecció del batlle de broma i d’altres càrrecs de la justícia, aquesta vegada sense la intervenció de les autoritats, i entre fadrinalla i una part del poble que esperava a la plaça el ball del jovent, que ballaven un dels balls referits, amb preferència el del sac, el qual resultava molt còmic i accidentat i al mateix temps oferia menys dubte quant a quins ballaires es feien més mereixedors de distinció. Quan era massa tard i el gaiter estava cansat de tocar, ballaven el ball del càntir, que sonava un dels fadrins a tall de timbal, per marcar el ritme de la gresca, i podien prescindir del músic. En el ball del sac resultava elegit batlle el que queia menys vegades, i en el del càntir, semblantment com en el del poll, el qui feia més excentricitats i estranyeses. Els altres càrrecs eren conferits als qui seguien en categoria al primer.

El ball del càntir, de Prat de Comte, a la Terra Alta.

El ball del sac, de Prat de Comte, a la Terra Alta, Recollit per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Per al primer d’aquests balls els ballaires es posaven dins d’un sac com més estret millor, i venien obligats a ballar a tot aire i a saltar a desdir sense caure. El qui queia restava fora de concurs. Era ball d’homes sols. La tradició deia que abans, quan havien d’elegir alcalde, organitzaven un ball de sacs i el qui restava darrer en caure era anomenat batlle. És possible que aquest ball hagués estat més estès, puix que una cançó molt popular pel Vallès hi fa referència.

El ball del càntir tenia de curiós la manera de produir la música, que era simplement rítmica. Es feia copejant el tòt d’un càntir amb una espardenya vella; d’aquesta manera s’obtenia un so sord i tot especial que marcava simplement el ritme. D’aquesta circumstància prenia nom el ball. Aquesta singular música també solia ésser emprada per acompanyar les cançons de Nadal.

Aquests balls fa molts anys que no es ballen. L’elecció de la justícia de broma, des de fa temps, es resol altrament. A primera hora de la matinada, el batlle i totes les altres autoritats s’aplegaven a la casa comunal, i lliuraven llurs càrrecs als que s’hi presentaven. El primer que hi anava prenia la investidura del batlle i aquest li lliurava la vara, el segon obtenia el títol de segon batlle, i així tots els qui compareixien mentre càrrecs hi havia. Els funcionaris, el pregoner, l’agutzil, etc., es posaven seguidament a les ordres de la justícia de broma. El batlle feia fer un pregó pintoresc i excèntric, més o menys graciós, segons l’enginy del qui el dictava. Durant aquell dia tot el règim municipal corria sota l’administració de les noves autoritats, que responien de l’ordre de la policia i de la seguretat del poble. A la missa la justícia de broma seia al banc de la veritable. Era costum que el batlle pengés de la vara, a tall de borles, un parell de cebes. En tot el dia el batlle no desemparava la seva bengala i constantment en feia ostentació. Per a optar al càrrec havia d’ésser obligadament fadrí.

Resulta molt remarcable que abans de començar la festa hom fes una prova per mitjà de la dansa, encaminada a l’elecció d’un fadrí, qui durant tota la festa gaudia d’un prestigi i distinció avui molt pàl·lids i desdibuixats, però que ahir devien ésser principals i possiblement cabdals, en el conjunt del cerimonial i ritual de la festa, qui sap si de sacerdoci o de cabdill de la tribu o del clan. És així mateix digne de remarcar que, per efecte d’inadaptació a les conveniències presents, les proves han estat alterades de forma, i d’una dansa s’han convertit en una cursa. Aquesta circumstància porta a pensar si temps enllà les curses havien servit de procediment electiu per a la determinació de càrrecs i per a la concessió d’atribucions i dignitats. És interessant de tenir en compte que a les Balears s’efectuen cóssos, els vencedors dels quals reben com a joia o premi una ferradura, un ronsal d’espart o un altre objecte sense gairebé cap valor material; tot l’afany és compensat pel goig del triomf, i més de quatre dels vencedors ni tan solament van a recollir el premi. També és curiós que la comparsa mallorquina dels cossiers, encara avui, pren part obligadament en el cós i que el poble, intencionadament, deixa arribar els seus components primer que ningú. Hom creu que el títol de cossiers aplicat als ballaires és equivalent al de corredors i que, per tant, el paper cabdal que juguen en les festes en què intervenen el deuen precisament a la circumstància d’ésser corredors i vencedors en els cossos. Al Prat de Llobregat, el qui resultava guanyador de la cursa gaudia del privilegi de poder rompre dansa primer que ningú més, i el batlle havia de fer-ho després d’ell. Per diverses contrades lleidatanes, els guanyadors de les curses també frueixen de privilegis a la dansa. Sembla, doncs, molt probable que els balls fets abans de començar la festa anaven destinats a l’elecció o nomenament d’un càrrec elevat i de dignitat, del qual poden ésser un testimoni determinat i mas clar el ball del sac i el del càntir, emprats per a elegir la justícia dels fadrins.

La mateixa llança que plantaven a la plaça per tal de sostenir la joia del ball del poll també servia per als balls de l’ou i de la llum; amb tota probabilitat es tracta d’un succedani d’un antic arbre de maig o de collita, puix que són molt freqüents arreu d’Europa les danses i festes fetes a l’entorn de pals i de cucanyes que han substituït antics arbres. Quan els balls van convertir-se en curses, les llances van aixecar-se fins al punt considerat com a meta, semblantment com en moltes de les curses maials hom considera com a heroi o rei de la festa al primer que assoleix tocar el maig de la meta. Aquesta circumstància, ben interessant, sembla donar a aquestes curses fesomia de cerimònia agrària, que bé podien haver tingut en temps molt reculats, puix que cal tenir en compte que el foc representat pel del gresol és considerat com el símbol de la fecundació i de la fertilitat, a semblança de l’ou, com ja hem explicat amb insistència en el curs de l’obra.

En diversos pobles europeus, les curses tenen lloc per les festes de Pasqua o per les de maig, que en molts casos es confonen i barregen. La meta del cós és l’arbre de maig; el qui primer hi arriba i el toca resta erigit en rei de maig i és tingut com l’heroi de la festa, la qual personalitza; no rep cap premi material; li basta el goig de l’honor. És possible que abans, entre nosaltres, s’hagués fet semblantment i que el vencedor del cós encarnés el geni de la vegetació, que precisament ja guanyava la cursa perquè posseïa do divinal o perquè comptava amb el favor de l’esperit.

La càustica popular aplica al llogarret de Prat de Comte el qualificatiu de prop del c… i explica que, temps era temps, per la Festa Major feien un tortell gegant que donava la volta a tot el clos de les balles, que es movien dins d’aquella enorme rodona. Les balles prenien caire de competició i la parella que saltava més i que puntejava més bé restava mestressa del gran tortell, qualificat de cóc de la festa; amb gran joia l’esbocinava i el repartia entre tothom, començant pels forasters i acabant per tot el veïnat, amb molt d’interès que no restés ningú sense tastar-ne. La veu popular deia que el cóc era l’anus simbòlic i col·lectiu de tot el poble i que d’arreu dels pobles veïns acudia gent a Prat de Comte desitjosa de prendre part en aquell àpat tan singular.

Per tal d’evitar que la fadrinalla amiga de la boira anés a fer estralls a Prat de Comte, les autoritats de diversos pobles havien organitzat balles que parodiaven la ballada del cóc, substituït per coques i d’altres dolçaines que eren donades als qui ballaven més bé, els quals després les repartien entre resta dels ballaires. Tots aquests costums fa anys que gairebé són perduts; ja no són del record de les generacions presents i semblen pertànyer més al domini de la llegenda que no al de la realitat; això no obstant, la dansa entorn de ramellets i pastissos molt grossos que són concedits a la millor parella de ballaires, la qual sol fer-ne partícips als altres companys de dansa, es troba per diversos indrets de la Península i forma part de diferents festes, sobretot de les balles de noces.

A Mallorca celebrava la seva festa el lloc de Capdepera, festa que s’havia distingit per una curiosa particularitat en la dansa. Els balladors del copeo portaven al cap un cantiret de vidre de tall airós i delicat, i tota la gràcia del ball consistia a evolucionar sense perdre cap punt de la dansa i sense que els caigués el vaixellet. Vers la darreria del costum, perdut fa molts anys, ja només ostentava el cantiret el clavari de sant Bartomeu, que era el qui curava de l’organització i de l’ordre del ball; aquest personatge es passejava ostentosament pel ball amb la testa coronada pel delicat atuell que li donava categoria i que venia a constituir com un signe d’autoritat i distintiu del càrrec. Ben segur que originàriament portaven una almorratxa amb aigua almescada, amb la qual devien perfumar les balladores.

El copeo, de Capdepera, a Mallorca. Recollit per Mn. Antoni Pont i Llodrà, de Manacor.

També fa festa el lloc de Todolella, en terres de Castelló de la Plana. Havia estat típic un notable ball de plats que presenta encara vestigis interessants de les antigues danses d’espases. Les armes han estat substituïdes per bastons curts molt semblants als emprats pels nostres bastoners, però més prims. Els escuts o broquers han estat suplerts per plats de ferro d’uns deu centímetres de diàmetre, amb una ansa per a agafar-los i d’aspecte semblant a una tapadora metàl·lica massissa i resistent. Els ballaires copegen alternadament bastons i escuts en ràpid moviment i amb multitud d’alternances vivíssimes d’acció, valentes i enèrgiques. Aquesta dansa, difícil i complexa d’aprendre, avui ja es balla poc, puix que resulta també difícil d’ensenyar i només es balla en grans solemnitats i en ocasions excepcionals.

Invocaven sant Bartomeu com a patró alguns dels oficis que treballaven la pell, en record del martiri sofert pel sant; entre d’altres, els pellissers i els manegoters. Així mateix el reclamaven els tapissers.

El tapisser segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)

Els hortolans fadrins, és a dir, els qui treballaven per altri i com a mosso, invocaven sant Bartomeu, el nom del qual abundava molt entre pagesos i gent de l’art de la terra, fins al punt que entre els nostres avis dir-se Bartomeu ja comportava ésser pagès o hortolà, però pobre i dels que havien de treballar per altri o, com deien aleshores, dels qui sembraven i collien perquè s’ho mengés un altre.

També invoquen sant Bartomeu com a patró els pellaires de Ciutat de Mallorca i els d’altres poblacions de l’Illa Daurada.

Els relligadors veneraven sant Bartomeu per patró. No se’ns fa comprensible aquest patronatge, a no ésser la relació que pogués veure’s entre el martiri del sant, al qual van llevar la pell, i la utilització de pell per al relligat.

El relligador segons una auca valenciana d’oficis. (Col. de l’autor.)

També veneraven sant Bartomeu els escorxadors i mataporcs i els ganivetaires, daguers i navallers.

No sabem per quina raó, sant Bartomeu era advocat i patró dels sagristans.

El sagristà, segons una auca vuit-centista d’oficis. (Col. de l’autor.)

Per terres de València, vers aquest temps, crestaven les arnes de les abelles i treien la mel.

Vegeu què ens diu el refrany del dia d’avui: