LA VIDA A LA COSTA

EL dia de la Mare de Déu començada pesca de la llampuga, que dura dos mesos justos fins al dia de Santa Teresa. D’ací que hom digui que:

I en sentit contrari, per indicar que per l’octubre hom l’haurà de cobrar i que fins al cap de deu mesos no podrà tornar-la a calar, hom afegeix que:

Hom diu també que la llampuga és pesca de dones:

La pesca de la llampuga, segons un gravat de l’obra Die Balearen, de l’arxiduc Lluís Salvador. (Bibl. Central.)

Per aquest temps de l’any l’aigua rebull i produeix unes correnties i uns remolins que fan perillós el navegar i fan fugir els peixos.

La gent de mar qualifica el Ca o estel Sírius d’estrella del mar, car creu que n’és la reina i que té un domini damunt de les aigües. Sempre la miren amb gran respecte, però especialment en aquest temps, que es lleva amb el sol i es presenta per llevant, arran de l’horitzó, en rompre les primeres clarors de l’albada. Els vells pescadors i mariners, així que la veien néixer, s’hi encaraven i la saludaven respectuosament amb la fórmula:

A Cadaqués, vers aquest temps, no es descuidaven de portar a bord un bocí de pell de llop marí o de bou de mar perquè creien que allunyava els trons i la tempesta i en guardava els bastiments.

A les salines de Sant Carles de la Ràpita, a la desembocadura de l’Ebre, i de les illes d’Eivissa i de Cabrera comença el transport de la sal, la qual, ja prou eixuta i posada de l’aigua de mar d’ou ha estat treta, cal recollir ràpidament per evitar que el sol i la humitat de les serenes la fonguin. El transport ha de fer-se amb pressa i durant un termini reduït de dies; abans d’emprar mitjans mecànics s’aplegaven grans gentades que formaven llargues corrues, les quals, una darrera l’altra, anaven i venien constantment traginant sal. Prèviament l’havien llaurada amb una arada talment com si llauressin un camp, per tal d’engrunar-la. Per animar la feina feixuga i insípida del traginar, era costum cantar, i les corrues caminaven a ritme. Transportar sal era feina ingrata i molt de bastaix. Per les Balears, per treure’s algú del davant despectivament, solien enviar-lo a Eivissa a portar sal.

Cantarella de traginar sal dels salinaires de les goles de l’Ebre. Recollida per l’autor. Transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Els pescadors i els salinaires de Sant Carles de la Ràpita havien celebrat conjuntament el dia de la inauguració de la temporada salinera amb un gran àpat de peix cuit de manera especial i salat sense sal. Feien un sot a la sorra de la platja, el cobrien de palets i encenien una bona foguera; quan cremava força, hi tiraven el peix, que tapaven amb altres palets també roents i amb sorra igualment cremant. Per salar el peix cremaven prèviament una bona quantitat de fusta per tal d’obtenir força cendra; apagaven el foc amb aigua de mar a fi que la cendra es begués la sal, i empraven la cendra per salar. Creien que així es coïa i es salava el peix, abans d’haver-hi graelles i fogons i quan encara no s’havia trobat la manera de destriar la sal de l’aigua. Hi ha pobles de cultura endarrerida que encara cuinen a la llosa per mitjà de sistemes per l’estil dels rostidors i llosaires dels aplecs, dels quals ja vam parlar en el volum III. La manera de salar respon així mateix a procediments encara practicats per pobles retardats i escassos de sal. El costum, caigut en desús des de fa temps, constituïa la sobre vivència de procediments culinaris molt primitius.

Vers aquest temps per la Costa Brava la mar morga i escup unes petxinetes molt boniques que la mainada del segle passat emprava a tall de moneda per a transaccions i negocis infantils. La xicalla de Llofriu i d’altres poblacions costaneres veïnes no es nio via de la platja i cercava amb avidesa aquest tipus de conquilles per tal d’acumular capital i d’enriquir-se semblantment a com ho fan els pobles que encara actualment empren petxines com a tipus monetari. La xicalla terrassana solia emprar pedallassos de terrissa més o menys arrodonits, als quals donava una valor diferent segons llurs colors; els testos de plats i de vaixella blanca eren equiparats a les monedes d’argent. Una tasca pintoresca de la xicalla de quan érem nois era la de fer-nos moneda arrodonint pedallassos picant-los amb una pedra.

Els xicots de platja de Palamós cercaven amb gran cura i avidesa petxines de l’espècie a què ens hem referit, les triaven atentament per mides i les enfilaven en brassolins de palangre que venien a fer l’ofici de butxaques. Cada mida equivalia a una valor diferent. Un enfilall de petxines venia a equivaler a un paquet de bitllets de banc. La brivalla es passejava ostentosa-ment per la platja amb uns quants enfilalls de petxines penjats al braç per tal de lluir llur capital i de fer ostentació de riquesa.

La brivalla de Cadaqués, fins a la darreria del segle passat, havia conservat un seguit de costums que recordaven els dels pobles costaners i mariners de cultura força reculada. Aquesta població estigué completament incomunicada per terra fins a una data recent. Vivia en un aïllament gairebé absolut; només es comunicava amb l’exterior per mar, i eren molts els mariners que havien fet nombrosos viatges a Amèrica i no coneixien Figueres. Girona ni Barcelona. Separada de l’interior per massís muntanyam, molta gent sedentària moria sense haver sortit mai de la població. Encara hi ha record de la gran sensació que produí al veïnat l’arribada del primer carro quan foren oberts camins de roda, puix que la majoria de gent no n’havien vist mai cap.

La xicalla també emprava petxines per monedes i les enfilava en cordills; les nenes es feien collarets i arracades amb conquilles de les més petites. Amb un suc negrós que desprèn un marisc es pintaven a la cara i als braços ratlles i rodones que tenien tot l’aire dels signes propis del tatuatge dels pobles primaris i dels ratllats dels pallassos, que vénen a reconèixer un mateix origen, inicialment màgic. Amb branques d’arbre i troncs de fusta es feien barquetes, valent-se, per buidar-los, de petxines de cantell molt afilat i tallant que acabaven d’esmolar fregant-les insistentment damunt de pedres, tal com fan diferents pobles per construir-se les canoes de fusta massissa treballada amb petxines i eines lítiques de tall, Amb bocins de suro de puntes, petitoies i d’altres ormeigs dolents abandonats pels pescadors es feien lluernes, mena de fanals de joguina que buidaven i treballaven amb petxines a tall d’eina, i dins dels quals, a guisa de combustible, posaven espines de peix fosforescents. Amb suro dolent també feien ulls de Nostre Senyor, foradaven pel mig una superfície de suro de manera que poguessin mirar a través del forat, que tapaven d’un cap amb un bocí de vidre disposat de forma que en mirar es veien el propi ull reflectit pel vidre; i creien que era Nostre Senyor de la mar o simplement l’Home de la mar que se’ls mirava i els vigilava que no fessin cap dolenteria grossa vora de l’aigua, i entre ells s’estimulaven a no fer certes coses perquè no les veiés l’ull vigilant de l’Home de la mar, que els espiava les accions; resta de la creença en un geni marítim que vetllaria pels interessos de la mar. Les nenes cosien amb espines de certs peixos, a tall d’agulla, i es capçaven els dits amb cargols marins a manera de didal. La mainada de Cadaqués també es feia les bales, les baldufes i totes les altres joguinetes que l’entretenien, utilitzant elements naturals i materials a llur abast, talment com fa l’home primari en els grups culturals on les feines encara no s’han especialitzat i cada u es fa tot l’utillatge que necessita.