43

QUAN VAIG TORNAR A L’HOTEL Dolphin, rere el taulell principal hi havia tres recepcionistes. Com sempre, anaven uniformades amb blazers blaus impecables i bruses d’un blanc immaculat. Em van saludar amb somriures. La Yumiyoshi no era cap d’elles. Cosa que em va disgustar. O, més aviat, em va ensorrar totes les esperances. Havia donat tant per descomptat que podria veure la Yumiyoshi de seguida, que a penes vaig poder pronunciar el meu nom quan me’l van demanar. De resultes d’això, la recepcionista va vacil·lar una mica rere el seu somriure i va estudiar la meva targeta de crèdit amb desconfiança mentre consultava l’ordinador.

Em van donar una habitació de la dissetena planta. Vaig deixar la maleta, em vaig rentar i vaig tornar a baixar al vestíbul. Llavors vaig seure al sofà i vaig fer veure que llegia una revista mentre adreçava mirades de tant en tant al taulell de recepció. Potser la Yumiyoshi estava fent una pausa. Al cap de quaranta minuts, encara no havia aparegut. Encara era el torn de les tres dones indistingibles amb idèntics pentinats. Una hora més tard, ho vaig deixar córrer.

Vaig sortir al carrer i em vaig comprar el diari de la tarda. Després vaig entrar a una cafeteria i el vaig llegir de cap a cap al davant d’un cafè, esperant algun article interessant.

No n’hi havia cap. Ni una sola paraula sobre en Gotanda o la Mei. Però sí que hi havia notícies d’altres assassinats, d’altres suïcidis. Mentre llegia, tenia l’esperança que la Yumiyoshi seria rere el taulell quan tornés a l’hotel.

No vaig tenir aquesta sort.

S’havia esfumat per algun motiu desconegut? Travessant una paret? Sentia un neguit insuportable. Vaig intentar trucar-li a casa; cap resposta. Finalment vaig comunicar amb recepció. La Yumiyoshi s’havia agafat «un permís». Tornaria a treballar passats un parell de dies. Fantàstic, vaig pensar, per què no li havia telefonat abans de presentar-me allà?

Havia acabat en un estat d’ànim tan deplorable que ni m’havia passat pel cap fer una cosa tan òbvia com aquesta. Quin ximple! I a més, quan va ser l’última vegada que li havia trucat? Ni un sol cop des de la mort d’en Gotanda. I qui sap quan, abans d’això. Potser no ho havia fet des que la Yuki havia vomitat a la platja. Quant feia d’això? M’havia oblidat per complet de la Yumiyoshi. No tenia ni idea de què li podia haver passat. I sempre en passen, de coses.

Tot d’una em vaig amoïnar. I si la Yumiyoshi havia desaparegut per una paret i no la tornava a veure mai més? Sí, un cadàver més. No hi volia pensar. Vaig començar a respirar molt ràpid. La respiració era feixuga. El cor se m’inflava tant que em pensava que m’esclataria dins del pit. Això volia dir que estava enamorat de la Yumiyoshi? L’havia de veure cara a cara per saber-ho del cert. Vaig telefonar al seu pis, una vegada i una altra, tants cops, que els dits em feien mal. Cap resposta.

No podia dormir. Estava estirat al llit de l’hotel, suant. Vaig encendre el llum i vaig mirar l’hora. Les dues. Un quart de quatre. Un quart i cinc minuts de cinc. Aleshores ho vaig deixar córrer. Vaig seure al costat de la finestra i vaig contemplar com es feia de dia a la ciutat al compàs dels meus batecs.

Yumiyoshi, no em deixis sol. Et necessito. No vull estar sol mai més. Sense tu, estaré abandonat a l’últim racó de l’univers. Ensenya’m la cara, sisplau, subjecta’m a algun lloc. Subjecta’m a aquest món. No vull unir-me als fantasmes. Només sóc un paio normal i corrent. Et necessito.

A partir de dos quarts de set del matí, vaig marcar el número del seu pis amb intervals de mitja hora. Debades.

A Sapporo, el juny és una època de l’any meravellosa. La neu fa temps que s’ha fos, les planes que eren una tundra glaçada pocs mesos abans ara són fosques i fèrtils. Es respira vida a tot arreu. Els arbres tenen un fullatge espès, les fulles es belluguen amb la brisa. El cel és blau i clar, perfilant els núvols amb nitidesa. Una estació inspiradora. Però jo continuava allà, a la meva habitació d’hotel, marcant el número de la Yumiyoshi com un maníac. Tornaria demà; per tant a què treien cap, aquestes urgències? Pensava això més o menys cada deu minuts. Però no podia esperar. Qui m’assegurava que tornaria demà? Assegut al davant del telèfon no parava de marcar. I llavors em vaig estirar al llit i vaig contemplar el sostre.

Aquí és on hi havia l’hotel Dolphin. Un hotel fatal. S’hi allotjava gent anònima, trepitjava les juntures del terra, veia les marques de la paret. Ben arrepapat a la butaca, amb els peus al damunt de la taula i els ulls tancats, m’imaginava aquell antic lloc. La forma de la porta principal, les catifes gastades, les claus d’alumini desenllustrat, els racons del marc de la finestra plens de pols. Havia recorregut aquells passadissos, obert aquelles portes, entrat en aquelles habitacions.

L’estimat hotel Dolphin havia desaparegut. Tot i així, la seva presència encara persistia. Sota aquest nou Dolphin intercontinental, rere seu, dins seu. Podia tancar els ulls i entrar-hi. Sentia els grr-gr-grinyols de l’ascensor, com els roncs d’un gos vell. Encara hi era. No ho sabia ningú, però hi era. Aquest lloc era el meu nexe, on tot encaixava. Aquest lloc és aquí per a mi, pensava. La Yumiyoshi havia de tornar. L’únic que havia de fer era seure tranquil·lament i esperar.

Vaig demanar al servei d’habitacions que em pugessin el sopar, que vaig acompanyar amb cervesa del minibar. I a les vuit vaig tornar a provar sort amb el número de la Yumiyoshi. De nou cap resposta.

Vaig posar la tele i vaig mirar el beisbol amb el volum apagat. Era un partit dolentíssim. De fet, tampoc no volia mirar beisbol. Volia veure cossos humans vius en acció. Bàdminton, waterpolo, qualsevol cosa m’hauria servit.

A les nou vaig intentar trucar altre cop. Aquesta vegada, el va agafar després del primer senyal. Al principi no em podia creure que hi fos de veritat. Em vaig quedar tallat, amb un nus al coll. La Yumiyoshi hi era.

—Acabo de tornar ara mateix —va explicar la Yumiyoshi, totalment freda—. He anat a Tòquio a veure uns familiars. Vaig trucar a casa teva dues vegades, però no contestava ningú.

—Sóc aquí, a Sapporo, i t’he trucat com un boig.

—Així doncs, gairebé ens hem creuat.

—Gairebé —va ser l’únic que vaig aconseguir dir, aferrant amb força l’auricular i observant la pantalla muda del televisor. No em sortien les paraules. M’havia agafat desprevingut, increïblement desconcertat.

—Ei, que hi ets? Hola? Hola?

—Sóc aquí.

—Fas una veu estranya.

—Estic… estic nerviós —vaig dir—. T’he de veure, si no, no puc parlar. He sigut un sac de nervis tot el dia. T’he de veure.

—Em sembla que et puc veure demà a la nit —va dir, després de pensar un moment. Me la podia imaginar apujant-se les ulleres sobre el pont del nas.

Amb l’auricular clavat a l’orella, vaig seure a terra i vaig repenjar l’esquena contra la paret.

—Falta molt per a demà. Em sembla que seria millor que ens veiéssim aquesta nit. Ara mateix, de fet.

Un deix negatiu li acompanyava la veu. Tot i que aquesta veu no hagués dit res encara, s’hi ensumava la negativitat.

—Estic massa cansada, ara. Estic esgotada. Acabo de tornar. I com que demà al matí tinc torn a l’hotel, aquesta nit m’estimo més dormir. Demà, després de plegar, ens veurem. Què et sembla? O no hi seràs, demà?

—Sí, em quedaré un temps. I comprenc que estiguis cansada. Només que, sincerament, estic preocupat. Em fa la sensació que demà podries haver desaparegut.

—Desaparegut?

—Desaparegut. Esfumat.

La Yumiyoshi va riure.

—Jo no desaparec tan fàcilment. No penso anar enlloc.

—No, no és això. No ho entens. No parem de moure’ns. I mentre ho fem, les coses que ens envolten també desapareixen. Sé que no semblo coherent, però això és el que m’amoïna. Yumiyoshi, et necessito. Vull dir que et necessito de debò. Com mai no he necessitat res fins ara. Sisplau, no desapareguis.

La Yumiyoshi va callar un moment.

—Ostres! —va exclamar—. Ho prometo. No desapareixeré. Demà ens veiem. Per tant, sisplau, tingues paciència fins demà.

—D’acord —vaig dir. No tenia altre remei que conformar-me (tot i que no era així) amb les seves promeses.

—Bona nit, doncs —va dir, i va penjar.

Vaig voltar amunt i avall per l’habitació, després vaig pujar al saló de la vint-i-sisena planta, el saló on havia vist per primera vegada la Yuki. Estava ple de gom a gom. Dues joves bevien al bar, totes dues vestides molt elegants, i una tenia unes cames precioses. Vaig seure, acaronant el meu vodka amb soda, i les vaig observar sense cap intenció especial. Llavors vaig girar la vista cap a l’horitzó nocturn. Em vaig prémer les temples amb els dits tot i que no em feia mal el cap. I vaig palpar-me el crani, resseguint a poc a poc la forma de l’os sota la pell, imaginant els esquelets de les dones del bar. Calavera, vèrtebres, estèrnum, pelvis, braços, cames, articulacions. Els bonics ossos blancs dins aquelles cames precioses. Immaculats, blancs com núvols, inexpressius. Miss Cames Boniques em va mirar, sens dubte conscient que l’observava. M’hauria agradat explicar-me. Dir-li que no mirava pas el seu cos. Que només pensava en els seus ossos!

Em vaig prendre tres copes i vaig tornar a l’habitació. Després d’haver trobat la Yumiyoshi, per fi, vaig dormir com un soc.

La Yumiyoshi va aparèixer a les tres de la matinada. Va sonar el timbre de la porta, vaig encendre el llum de la tauleta de nit i vaig mirar l’hora. Llavors em vaig posar un barnús, vaig anar a la porta, innocentment, mig adormit. Vaig obrir una escletxa. I allà era, amb el blazer blau clar de l’uniforme. Va entrar a l’habitació per l’estreta escletxa, com sempre feia.

Es va plantar al bell mig de l’habitació, respirant fondo. Sense ni un soroll, es va treure la jaqueta i la va penjar amb cura al respatller de la cadira. Com sempre.

—Bé, no he desaparegut, oi? —va ser el primer que va dir.

—No, no has desaparegut —es va sentir la meva veu venint d’alguna banda. No acabava de comprendre si això estava passant de debò o no.

—La gent no desapareix amb tanta facilitat —va dir pausadament.

—No se sap mai. En aquest món passen un munt de coses. Un munt.

—Potser sí, però sóc aquí. No he desaparegut. Ho reconeixes, oi?

Vaig fer una ullada a l’habitació i vaig mirar la Yumiyoshi als ulls. Era la realitat, no somiava pas.

—Sí, ho reconec. No has desaparegut. Però què ho fa, que has vingut aquí a les tres de la matinada?

—No podia dormir —va dir—. M’he ficat al llit després que truquessis, però m’he despertat a la una tocades i ja no he pogut aclucar l’ull. El que has dit m’ha afectat. Per tant, he demanat un taxi i he vingut cap aquí.

—A ningú no li ha semblat estrany que et presentessis a les tres de la matinada?

—No se n’ha adonat ningú. Tothom dorm. L’hotel funciona les vint-i-quatre hores, però les úniques persones despertes a les tres de la matinada són al taulell de recepció i al servei d’habitacions. L’entrada del personal està buida. A més, ningú no se n’adonaria. Sempre pots dir que has vingut a dormir a l’habitació de guàrdia. Ho he fet una pila de vegades.

—Ja ho has fet abans, això?

—Sí, quan no puc dormir. Vinc i em quedo aquí. Ja sé que sona estrany, però aquí hi ha molta calma. I, a més, m’agrada. No se n’adona mai ningú. No és cap problema. Naturalment, si em trobessin en aquesta habitació seria una altra història. Però no t’hi amoïnis, em quedaré fins al matí i començaré el meu torn. D’acord?

—És clar que hi estic d’acord. A quina hora el comences?

—A les vuit —va dir—. D’aquí a cinc hores.

La Yumiyoshi es va treure el rellotge amb nerviosisme i el va deixar a la taula. Llavors es va allisar la faldilla. Jo vaig seure a l’extrem del llit, després d’eixorivir-me una mica davant les circumstàncies.

—Bé —va dir—, m’has dit que em necessitaves, oi?

—Amb bogeria —vaig dir—. He anat pertot arreu. He fet una rotació completa. I he arribat de nou a la conclusió que et necessito.

—Amb bogeria —em va recordar, tibant la vora de la faldilla.

—Això mateix, amb bogeria.

—I on has estat?

—No t’ho creuries, si t’ho digués. He aconseguit tornar a la realitat… això és el que importa. He fet una volta completa. I encara m’aguanto dret, ballant.

Em va mirar inquisitivament.

—No puc entrar en detalls. Només creu-me. Et necessito. Sigui com sigui, per a mi és molt important. I podria ser important també per a tu.

—I doncs, què vols que faci? —va dir la Yumiyoshi, sense canviar l’expressió de la cara—. Llançar-me als teus braços? Que se m’escapin les llàgrimes? Que et digui com és de meravellós que et desitgin?

—No, no, res d’això —vaig replicar amb rapidesa, però és que no podia trobar les paraules adients per continuar. Com si hi hagués d’haver paraules adients!—. Què et puc dir? Sempre ho he sabut i no ho he dubtat mai. Sabia que ens ficaríem al llit. El que passa és que al principi no podíem. No era el moment. Calia esperar fins que ho fos.

—Així doncs, ara representa que m’he de ficar al llit amb tu? Tal com raja?

—Sé que el raonament és esquizofrènic. I sé que és la pitjor manera de convence’t. Però, per ser sincers, al capdavall es tracta d’això. No puc evitar que soni com sona. Mira, en circumstàncies normals provaria de fer les coses en l’ordre que cal, sortint amb tu i tot això. Sóc un desgraciat, però tampoc tant. Però és que això és més senzill i, mirant-ho així, és més honrat. Ho sé. Per això mateix no ho puc expressar d’una altra manera. Sempre he sabut que ens ficaríem al llit. Està decidit, és així i prou. I no hi hauríem de donar més voltes. Ho podríem espatllar tot. De debò!

La Yumiyoshi va mirar l’hora.

—T’adones que el que dius és absurd, oi? —va dir. Llavors va sospirar i va començar a descordar-se la brusa—. No miris.

Em vaig estirar al llit i vaig fixar la vista en un racó del sostre. Hi ha un altre món en alguna banda, però ara sóc aquí, en aquest. La Yumiyoshi es despullava a poc a poc. Podia sentir el frec suau de la roba contra la pell, després el fru-fru de la roba quan la plegava. Tot seguit el soroll de les ulleres sobre la tauleta. Un soroll molt sexi. I llavors va apagar el llum de la tauleta de nit i es va esmunyir sota els llençols, al meu costat. Tan silenciosament com havia entrat a la meva habitació.

Ens vam tocar. El seu cos i el meu. Sedós, però sòlid. Sí, això era real. No com la Mei. La Mei havia sigut un somni, una fantasia, una il·lusió. Cuc-cuc! Però la Yumiyoshi existia al món real. La seva escalfor, el seu pes i la seva vitalitat eren reals. L’acariciava i l’abraçava.

Els dits d’en Gotanda resseguint l’esquena de la Kiki també eren una il·lusió. Era una actuació, llum tremolosa en una pantalla, una ombra passant d’un món a l’altre. No era la realitat. Cuc-cuc!

Els meus dits reals sí que acariciaven la pell real de la Yumiyoshi.

La Yumiyoshi va enfonsar el seu rostre al meu coll. Vaig notar el contacte del seu nas. Li vaig recórrer fins a l’últim racó del cos. L’espatlla, el colze, el canell, el palmell, les puntes dels deu dits. Els meus dits exploraven i els meu llavis besaven. Els pits, la panxa, els costats, l’esquena i les cames, cada forma identificada i memoritzada. Necessitava assegurar-me’n. Li vaig passar els dits pel pubis. M’hi vaig acostar i el vaig besar. Cuc-cuc!

No parlàvem. Ens abraçàvem. El seu alè era càlid i humit. Paraules que no quedaven penjades en l’aire. Vaig entrar dins seu. Estava dur, molt dur, i ple de desig.

Prop del clímax, la Yumiyoshi em va mossegar el braç prou fort per fer-me sang. El dolor va ser real. Li vaig subjectar els malucs i, a poc a poc, vaig deixar anar l’ejaculació. Amb tota placidesa, procurant no saltar-me ni un sol pas.

A les set la vaig despertar.

—Yumiyoshi, és hora de llevar-se —vaig dir.

Va obrir els ulls i em va mirar. Tot seguit es va esquitllar fora del llit com un peix i va quedar nua a la llum del matí. Semblava desbordant d’una nova vida, plena d’energia. Em vaig recolzar sobre el coixí i la vaig admirar. El cos que havia identificat i memoritzat poques hores abans.

La Yumiyoshi es va dutxar, es va pentinar amb el meu raspall i es va vestir. La vaig observar mentre es posava cada peça de roba, la cura amb què es cordava cada botó. A continuació es va posar el blazer, després va comprovar al mirall si tenia alguna arruga. Es prenia molt seriosament aquestes coses. La seva actitud deia: «Bon dia».

—Tinc el maquillatge al meu armariet —va dir.

—Ets igual de bonica sense —vaig comentar.

—Gràcies. Però el maquillatge forma part de la feina. No puc triar.

Vaig fer una abraçada a la Yumiyoshi. Va ser un gust estrènyer-la amb les ulleres i la jaqueta posades.

—Encara em desitges, ara que és de dia? —va preguntar.

—Encara —vaig respondre—. Et desitjo més que ahir.

—Mai ningú no m’havia desitjat tant.

—No t’ha desitjat mai ningú?

—No pas tant com tu —va dir—. És com ser en una cambra bonica i càlida. Agradable i acollidora.

—Bé, doncs queda’t. No hi ha cap motiu per marxar.

—I tu, et quedaràs?

—Sí, em quedaré.

La Yumiyoshi va retrocedir una mica.

—Puc tornar a quedar-me aquí amb tu aquesta nit?

—Per descomptat. Però no t’arrisques massa? No seria millor que anés jo a casa teva o que m’allotgés en un altre hotel?

—No —va dir—, m’agrada ser aquí. Aquesta és la teva habitació, i també la meva. Vull fer l’amor amb tu aquí. És a dir, si et sembla bé.

—Vull fer l’amor amb tu allà on vulguis.

—D’acord, ens veurem aquest vespre. Aquí. —Llavors va obrir la porta, tan sols una escletxa, i va sortir.

Estava content. Sí, estava content. I llavors vaig pensar que potser ja era hora d’abandonar aquell hàbit de treure la neu a palades. Escriure textos meus, per variar. Sense dates límit. Alguna cosa meva. No pas una novel·la ni res. Sinó alguna cosa per a mi mateix.