12

DE NOU A L’HABITACIÓ, VAIG omplir la banyera. Em vaig despullar, i a poc a poc m’hi vaig submergir. Però, curiosament, no entrava en calor. Tenia el cos tan congelat que l’aigua calenta només em feia venir calfreds. Vaig pensar de quedar-me a la banyera fins que parés de tremolar, però abans que això passés el vapor em va fer marejar i vaig haver de sortir. Vaig prémer el front contra la finestra per aclarir-me el cap i després em vaig posar una copa de brandi que vaig buidar d’un sol glop abans de deixar-me caure al llit. Volia dormir sense cap pensament al cap, però no vaig tenir sort. Estava estirat al llit, completament desvetllat. Al final va arribar el matí, pesat, ennuvolat. No nevava, però el cel estava ple de núvols, densos i consistents, que tenyien tota la ciutat de color gris. Tot el que veia era gris. El pou d’una ciutat plena d’ànimes enfonsades.

El fet de pensar no és pas el que em va mantenir despert. No vaig pensar gens. Estava massa cansat per fer-ho. Però un racó del meu cap insistia a mantenir-me la ment a ple rendiment. Estava neguitós, irritable, com si intentés llegir els rètols d’una estació des d’un tren a tota velocitat. S’acosta una estació. Passen les lletres borroses. Gairebé pots llegir alguna cosa, però el tren va massa ràpid. Ho intentes de nou, quan tens a la vista una altra estació, però hi passes volant abans que hagis pogut distingir res. I després l’estació següent… Banderes aïllades enmig del no-res. El tren fa sonar el xiulet. Fort, agut, penetrant.

Això va durar fins a les nou, i llavors em vaig llevar. Em vaig afaitar, però m’havia d’anar repetint Ara m’estic afaitant per convèncer-me’n. Em vaig vestir, em vaig pentinar i vaig baixar al restaurant de l’hotel. Vaig seure en una taula del costat de la finestra i vaig demanar una torrada i un cafè. Em va costar una eternitat acabar-me la torrada, que tenia gust de pelussa i era del gris del cel. El cel anunciava la fi del món. Em vaig prendre el cafè i vaig llegir i rellegir i rellegir el menú. Tenia el cap massa atapeït. Estava entumit. El tren anava ràpid. El xiulet xisclava. Em sentia com un tros sec de pasta de dents. Al meu voltant, la gent devorava l’esmorzar, xarrupava el cafè, s’untava la torrada amb mantega, enforquillava el pernil i els ous. Plats i coberts fent clinc-clinc-clinc. Com una estació ferroviària.

Vaig pensar en l’Home Ovella. Existia en aquest precís moment. En algun lloc, en una petita deformació de temps i espai d’aquest hotel. Sí, era aquí. I estava intentant dir-me alguna cosa. Però no servia de res. Jo no ho entenia. Passava massa ràpid perquè el missatge es registrés. Tenia el cap massa espès per poder distingir les paraules. Només podia llegir el que no es movia: «(A) Esmorzar continental: suc (a escollir de taronja, d’aranja o de tomàquet), torrada o…».

Algú m’estava parlant. Buscava la meva resposta. Però qui? Vaig alçar la vista. Era el cambrer. Immaculat amb el seu uniforme blanc, amb una cafetera a cada mà, com un trofeu.

—Que vol més cafè, senyor? —va preguntar, educadament. Vaig fer que no amb el cap. Se’n va anar i jo em vaig aixecar per marxar. Deixant l’estació ferroviària enrere.

De nou a l’habitació, vaig decidir tornar-me a banyar. Aquesta vegada sense tremolors. Em vaig estar una bona estona a la banyera per desentumir-me les articulacions rígides. Els dits se’m tornaven a moure lliurement. Sí, aquest era el meu cos. Ara sóc aquí. Torno a ser a l’habitació real, en una banyera real. No pas a bord d’un tren superexprés. Cap xiulet a les orelles. Cap necessitat de llegir senyals d’estació. Cap necessitat de pensar en res.

Un cop a fora de la banyera, em vaig tornar a ficar al llit. Dos quarts d’onze. Fantàstic, simplement fantàstic. Vaig pensar que podria saltar-me el son i sortir a passejar una mica, però abans de poder-me concentrar en aquest pensament, el son ja s’havia apoderat de mi. Els llums es van apagar i de sobte tot va quedar a les fosques. Va passar ràpid. Recordo el moment en què em vaig quedar adormit. Com si un goril·la gris i gegant hagués entrat a l’habitació i m’hagués colpejat el cap amb un martell. Vaig quedar fora de combat.

Va ser un son esgotador i tens. Massa fosc per veure res. Cap fil musical de fons. Ni «Moon River» ni «Love Is Blue». Un son simple, sense adornaments. Algú em pregunta: «Què ve després del 16?», i jo responc «41». El goril·la gris entra i diu: «Està fora de combat». Exacte, estava adormit. Tot embolicat com un petit esquirol cargolat i entaforat dins d’una bola d’acer. Com una sòlida bola de demolició d’acer, profundament adormit.

Alguna cosa em crida.

Un xiulet de vapor?

No, alguna altra cosa, m’informen les gavines.

Algú està provant de tallar la bola d’acer amb un bufador. Aquest és el soroll que sento.

No, no és això, canten les gavines. Com un cor grec.

És el telèfon, em sembla.

Les gavines han desaparegut.

Allargo la mà i busco el telèfon de la tauleta de nit a les palpentes. «Sí?», sento que dic jo mateix. Però l’únic que hi ha a l’altra banda és el to de marcatge. Piiiiiiiiiiiiii, surt un soroll d’algun lloc. El timbre! Algú toca el timbre! Piiiiiiiiiiiiii.

—El timbre —vaig murmurar.

Les gavines han desaparegut. Ningú no aplaudeix. Ni «bingo» ni res.

Piiiiiiiiiiiiii.

Em vaig posar un barnús i vaig anar a la porta. Sense preguntar qui era, vaig obrir-la.

La meva amiga recepcionista. Va entrar d’esquitllada i va tancar la porta.

Tenia la part del darrere del cap entumida. M’havia de picar tan fort aquell mico? Sembla que hi tingui un bony i tot.

En veure que anava amb barnús va arrufar les celles.

—Dormint a les tres de la tarda? —va dir, incrèdula.

—Les tres? —vaig repetir. Ni jo mateix m’ho podia creure—. Què ho fa? —em vaig preguntar a mi mateix.

—A quina hora te’n vas anar a dormir? Ai, senyor!

Vaig intentar pensar. Vaig fer un autèntic esforç. No em va sortir res.

—Molt bé, no t’hi amoïnis —va dir, remenant el cap. Després es va deixar caure al sofà, es va ajustar les ulleres i em va mirar a la cara—. Fas una mala cara de por.

—Sí, m’ho imagino —vaig dir.

—Estàs blanc i rebotit. Et trobes bé? Que tens febre?

—Estic bé. Només necessito dormir una mica. No pateixis. En general em trobo bastant bé. Que fas una pausa?

—Sí —va dir—. Et volia veure. Espero no molestar-te.

—En absolut —vaig dir, mentre m’asseia al llit—. Estic fet pols, però no, no molestes.

—No intentaràs pas res estrany, oi?

—No intentaré res estrany.

—Tots ho diuen, però llavors tots ho intenten.

—Potser tots els altres sí, però jo no —vaig dir.

Es va quedar pensant i es va picar la templa amb un dit com si volgués verificar el resultat mental.

—Bé, suposo que no. Tu ets diferent de l’altra gent.

—Al capdavall, ara mateix tinc massa son —vaig afegir.

Es va aixecar, es va treure el blazer blau i el va penjar al respatller de la cadira com el dia abans. Aquesta vegada, però, no va seure al meu costat. Va anar fins a la finestra i s’hi va quedar dreta, contemplant el cel. Potser estava sorpresa d’haver-me trobat amb aquell aspecte ullerós, només amb el barnús posat. Però és clar, un no ho pot tenir tot. No em guanyo pas la vida tenint sempre un aspecte fantàstic.

—Escolta, no t’ho vaig dir, però em sembla que tenim unes quantes coses en comú —vaig dir.

—Ah, sí? —va fer, sense cap emoció—. Per exemple?

—Per exemple —vaig començar, però just llavors la meva transmissió mental es va encallar. No podia pensar en res. No em sortien les paraules. Potser només era una sensació. Però si era una sensació entre nosaltres dos, per molt insignificant que fos, almenys volia dir alguna cosa. No «per exemple» o «tot i així». El fet de saber-ho era suficient—. No ho sé —vaig tornar a començar—. He d’aclarir-me les idees. He de fer una reflexió metòdica. Primer organitzar, després identificar.

—Caram, realment extraordinari —li va dir al vidre de la finestra. Malgrat que el seu to de veu no era del tot sarcàstic, tampoc sonava gaire entusiasta.

Em vaig ficar al llit, vaig recolzar l’esquena al capçal i la vaig observar. La brusa blanca sense ni una arruga. La faldilla de tub blau marí. Les cames amb mitges. Ella també estava com tenyida de color gris, com una fotografia antiga. De fet, era meravellosa. Em feia la sensació que havia connectat amb alguna cosa. I tot seguit em vaig adonar que tenia una erecció. No està malament. Cel gris, esgotament, erecció a les tres de la tarda.

Vaig continuar observant-la. Fins i tot quan es va girar i va veure que la mirava, la vaig continuar contemplant.

—Per què em mires així? —va preguntar.

—Estic gelós del teu club de natació —vaig dir.

Va remenar el cap i va fer un somriure.

—Ets un paio estrany, ho sabies?

—No, estrany no —vaig dir—. Confós. He d’aclarir-me les idees.

Se’m va acostar i em va posar la mà al front.

—Bé, de febre no en tens pas —va dir—. Hauries de dormir una mica. Que somiïs amb els angelets…

Volia que es quedés amb mi. Al costat del llit, mentre dormia. Però sabia que això era impossible, de manera que no vaig dir res. Vaig observar com es posava el blazer blau i marxava. I llavors el goril·la gris va tornar a entrar a l’habitació amb el seu martell. «Tranquil, que ja m’estava adormint», li vaig començar a dir. Però abans que em sortissin les paraules de la boca ja havia rebut un altre cop.

«Què ve després de 25?», algú pregunta. «71», responc. «Està fora de combat», diu el goril·la gris. Sorpresa, sorpresa, penso. Com vols que no estigui fora de combat si em colpeges tan fort? La foscor es va apoderar de mi altra vegada.