31

DE BELL NOU A L’APARTAMENT DE Shibuya, vaig mirar el correu i vaig escoltar els missatges. Res, és clar, llevat de foteses relacionades amb la feina. Com tens aquell article per al pròxim número? On coi eres? Et pots encarregar d’aquest nou projecte? No en vaig contestar cap. Era més ràpid i més senzill continuar la feina que tenia entre mans.

Però, primer, una trucada a en Makimura. Va contestar el Noi-per-a-Tot i de seguida em va passar amb el patró. Li vaig fer un resum del viatge, explicant que Hawaii havia sigut un bon lloc de descans per a la Yuki.

—Bé —va dir—. Moltes gràcies per tot. Demà trucaré a l’Amé. Per cert, t’han arribat, els diners?

—Me n’han sobrat i tot.

—Doncs endavant, i fes-los servir. Són ben teus.

—No ho puc fer, això —vaig respondre—. Ah, sí, volia fer-li una pregunta sobre el seu petit regal.

—Ah, allò —va dir ell, traient-li ferro.

—Com la va trobar?

—A través de contactes. Confio que no es va quedar jugant a cartes tota la nit, oi?

—No, no em refereixo pas a això. Vull saber com em va poder pagar una dona a Honolulu des d’un lloc tan llunyà com Tòquio. Només tinc curiositat per saber com es fa una cosa així.

En Makimura va quedar en silenci, calculant l’abast de la meva curiositat.

—Home —va començar a explicar—, és com un enviament internacional de flors. Truco a l’organització de Tòquio i els dic que vull que li enviïn una noia en aquest o aquell lloc, a tal o tal altra hora. Llavors Tòquio es posa en contacte amb la filial de Honolulu i envien la noia. Jo pago a l’organització de Tòquio. Tòquio se’n queda una comissió i fa la transferència de la resta a Honolulu. Honolulu s’emporta la comissió corresponent i la noia, el que queda. Pràctic, oi? El món modern ofereix tot tipus de recursos.

—Això sembla, i tant —vaig contestar. Enviament internacional de flors.

—Molt pràctic. Surt car, però t’estalvies temps i esforços. Em penso que d’això en diuen sexegrames d’abast universal. També són molt segurs. I fora enganxades amb macarres violents. A més, es pot deduir com a despeses.

—Què diu, ara? —vaig engegar, assentint per a mi mateix—. Suposo que no em podria pas donar el número d’aquesta organització…

—Em sap greu, però no. És absolutament confidencial. Només socis, és molt exclusiva. Cal tenir glamur, diners i prestigi social. A vostè no l’acceptarien mai. Vull dir que ja se’n pot anar oblidant. Escolti, ja he parlat massa. Li he explicat tot això perquè tinc bon cor.

Li vaig donar les gràcies.

—Bé, i la noia va estar bé? —va preguntar.

—Sí, molt bé —vaig admetre.

—M’alegro de sentir-ho. Els vaig demanar que l’hi enviessin del bo i millor. Com es deia?

—June.

—June, oi? Era blanca?

—No, del sud-est asiàtic.

—L’hauré de tastar la pròxima vegada —va comentar.

No quedava gaire més per dir, de manera que li vaig tornar a donar les gràcies i vaig penjar.

Tot seguit vaig trucar a en Gotanda i em va sortir el contestador automàtic. Vaig deixar un missatge dient que havia tornat i que li agrairia que em telefonés. S’havia fet tard, així que vaig agafar el Subaru i em vaig acostar a Aoyama per fer la compra abans que tanquessin les botigues. Més verdures biològiques, l’últim lliurament acabat d’arribar de les granges biològiques Kinokuniya. En algun indret remot de les muntanyes de Nagano, hectàrees impol·lutes, envoltades de filferro espinós. Guàrdies amb metralletes dalt de torres de vigilància. Un camp d’internament com el de La gran evasió. Fileres d’enciams i apis obligats a adquirir un aspecte immillorable mitjançant un règim supravegetal extraordinàriament server. Quina manera d’aconseguir fibra per a la dieta!

Cap missatge d’en Gotanda quan vaig tornar.

L’endemà al matí, després d’un esmorzar ràpid al Dunkin’ Donuts, vaig enfilar cap a la biblioteca i vaig repassar els diaris de l’últim mes. Per comprovar si s’havia avançat en la investigació de la mort de la Mei. Vaig llegir l’Ashai, el Mainichi i el Yomiuri amb una cura extrema, però només vaig trobar resultats d’eleccions, una declaració de Levtxenko, un extens article sobre delinqüència a les escoles i com, per raons d’«incorrecció musical», la Casa Blanca havia anul·lat un concert privat dels Beach Boys. Comptat i debatut, res sobre el cas.

Llavors vaig repassar números endarrerits de diverses revistes setmanals. I allà era: «Troben morta una preciosa dona nua en un hotel d’Akasaka». Un article sensacionalista d’una plana sencera sobre la Mei. En comptes d’una fotografia, hi havia un esbós del cadàver fet per un especialista del departament de criminologia. És el millor, si no es disposa de la foto de sang i fetge. I certament, l’esbós tenia força semblança amb la Mei, però això era perquè jo coneixia la morta. La podria haver reconegut algú més? No, la Mei era una noia plena de vida, amb sang calenta recorrent-li les venes. Pletòrica d’esperances, d’il·lusions. Era dolça i tendra, fantàstica, traient la seva neu sensual a palades. Per això podíem connectar tan bé, podíem compartir aquestes il·lusions. Cuc-cuc! Era tot innocència.

Aquest esbós dolent la rebaixava i l’embrutava. Vaig remenar el cap. Vaig tancar els ulls i vaig sospirar a poc a poc. Tanmateix, aquest dibuix a llapis, millor que cap fotografia forense, em refregava pels nassos que la Mei era morta. Definitivament i irrevocablement morta. Ja no hi era. La seva vida havia quedat reduïda al no-res.

L’article s’ajustava al dibuix. Una jove de vint i pocs anys l’havien trobat morta, estrangulada amb una mitja, en un hotel de luxe d’Akasaka. Completament nua, sense documents d’identificació, un nom fals, etcètera, etcètera. Cap novetat per a mi, llevat d’un detall: la policia investigava probables connexions amb un cercle de prostitució, una organització que proporcionava noies de companyia a hotels de primera categoria.

Vaig tornar les revistes als prestatges i vaig seure a pensar. ¿Com havia pogut relacionar, la policia, les seves pistes amb el cercle de prostitució? Havia aparegut alguna prova sòlida? Definitivament, no estava pas disposat a trucar a aquells dos policies per esbrinar-ho.

Vaig marxar de la biblioteca i vaig fer un dinar ràpid allà a prop, després vaig anar a fer un tomb, mentre esperava que se m’acudís alguna idea brillant. No vaig tenir sort. Vaig arribar caminant al santuari Meiji, em vaig estirar a la gespa i vaig contemplar el cel.

Vaig pensar en l’organització de noies de companyia. Sexegrames d’abast universal. Feies la comanda a Tòquio i la noia t’esperava a Honolulu. Pràctic, eficient, sofisticat. Sense embolics, sense destorbs. Molt còmode. Simplement demostrava, si et venia de gust el caprici, que podia funcionar en el mercat com qualsevol altre producte. Capitalisme avançat oferint productes per a tot segment de mercat imaginable. Un caprici, aquesta era la paraula clau. Tant és si es tracta de prostitució, discriminació sexual, agressió sexual o inclinació sexual desviada, s’hi posa un nom maco, un embolcall que faci patxoca, i es pot vendre. No trigaran gaire a tenir un servei per catàleg de noies de companyia als grans magatzems Seibu. Pots confiar en nosaltres.

Contemplava el cel i pensava en el sexe.

Volia emportar-me al llit la Yumiyoshi. I no era pas impossible. Tan sols calia que em plantés a la seva porta, com aquell qui diu, i li digués: «Has de ficar-te al llit amb mi. Hauries de ficar-te al llit amb mi». Llavors la despullo, amb tendresa, com qui treu el llaç d’un regal. Primer la jaqueta, després les ulleres, a continuació el jersei. Sense la roba, es converteix en la Mei. Cuc-cuc!, diu. «T’agrada el meu cos?».

Però abans que li pugui respondre, la nit ja s’ha acabat. Tinc la Kiki al costat, els fins dits d’en Gotanda acariciant-li l’esquena. La porta s’obre. Entra la Yuki. Em veu fent l’amor amb la Kiki. Aquesta vegada sóc jo, no pas en Gotanda. Només que els dits són els seus.

—No m’ho puc creure! —exclama la Yuki—. De debò que no m’ho puc creure!

—No és el que sembla —dic jo.

—De què va tot això? —demana la Kiki per enèsima vegada.

No és el que sembla, insisteixo. La que em volia emportar al llit és la Yumiyoshi. Només se m’han creuat els cables.

Per començar, he de desenredar les connexions. Si no, sortiré amb les mans buides. I amb les mans d’algú altre. O fins i tot amb una mà menys.

Després de sortir del recinte del santuari Meiji, vaig entrar a una cafeteria d’un carreró de Harajuku i em vaig prendre un bon cafè. En acabat, vaig tornar tranquil·lament a casa.

Al vespre va telefonar en Gotanda.

—Em sap greu, ara mateix no tinc gaire temps —va dir impulsivament—. Ens podem veure aquesta nit cap a les vuit o les nou?

—Em sembla molt bé.

—Perfecte, sopem plegats. Et passaré a buscar.

Mentre esperava, vaig guardar la maleta i tot seguit vaig revisar les factures del viatge, separant amb meticulositat les despeses d’en Makimura de les meves. La meitat dels àpats i del lloguer del cotxe serien seves, juntament amb les compres personals de la Yuki: planxa de surf, radiocasset, banyador… Vaig detallar les nostres despeses i vaig ficar els comptes dins d’un sobre amb els xecs de viatge sobrants, que aniria a bescanviar al banc i retornaria a en Makimura. Sempre prioritzo aquests detalls dels negocis. Però no pas perquè m’agradin. Tan sols és que no suporto la deixadesa pel que fa a temes de diners.

Després d’enllestir els comptes, vaig barrejar xanguet amb espinacs bullits per acompanyar una ampolla de Kirin etiqueta negra. Després vaig rellegir un relat breu de Haruo Sato d’uns quants anys enrere. Feia un vespre de primavera meravellós i sense incidents. El cel s’anava enfosquint, pintat de blau sobre blau, pinzellada a pinzellada, en tonalitats nocturnes cada vegada més intenses.

Quan em vaig cansar de llegir, vaig posar l’Stern-Rose-Istomin Trio tocant l’Opus 100 de Schubert, una peça que sempre reservo per a la primavera. Em vaig amarar del llanguiment exuberant de la nit. En algun lloc de les profunditats de les tenebres rondaven sis esquelets blancs. La vida s’enfonsava en un abisme, davant meu es van situar ossos durs com records.