28

I ARA PASSEM A LA NOTÍCIA SEGÜENT. Estava estirat a la platja de Fort DeRussy contemplant el cel blau i les frondoses palmeres i les gavines del mar quan vaig pronunciar aquesta frase de presentador de televisió. La Yuki era al meu costat. Jo estava estirat de panxa enlaire sobre la meva estoreta de platja, ella estava estirada bocaterrosa amb els ulls tancats. Al seu costat hi tenia un enorme radiocasset Sanyo per on sonava l’últim d’Eric Clapton. La Yuki duia un biquini de color verd oliva i una capa d’oli de coco de cap a peus. Tenia la pell fina i brillant com la d’un petit i esvelt dofí. Va passar un jove i fornit samoà amb una planxa de surf; mentrestant, un socorrista controlava les anades i vingudes des de dalt de la torre de vigilància, amb una cadena d’or brillant que destacava sobre la intensa morenor de la seva pell. Tota la ciutat feia olor de flors, de fruita i de crema bronzejadora.

I ara passem a la notícia següent.

Les coses passen, la gent va i ve, les escenes canvien. No feia pas gaire, em passejava per Sapporo enmig d’una tempesta de neu. Ara estava ajagut a la platja de Waikiki, contemplant el cel blau. Una cosa havia dut a l’altra. Calia connectar els punts seguint la línia. Ballar seguint la música i aquí és on m’havia dut. Estava ballant prou bé? Vaig fer un repàs dels meus moviments, per ordre. No estava pas malament. No era pas cap meravella, però no ho havia fet gens malament. Si pogués tornar enrere, repetiria punt per punt els mateixos moviments. Això és el que s’anomena sistema. O tendència. En qualsevol cas, els meus peus estaven en moviment. Estava mantenint el pas.

I ara era a Honolulu. Mitja part.

Mitja part. No volia pas dir-ho en veu alta, però es veu que ho vaig fer. La Yuki es va girar i em va mirar amb recel.

—En què estaves pensant? —em va preguntar, amb veu aspra.

—En res important —vaig dir.

—Em sembla molt bé, però et faria res no murmurar tan alt? Per què no ho fas quan estiguis sol?

—Perdona, no parlaré més.

La Yuki em va mirar, nerviosa.

—Sembles un d’aquells vells repatanis que no estan acostumats a estar amb gent —va dir la Yuki, i tot seguit es va tornar a girar.

Havíem anat amb taxi des de l’aeroport fins a l’hotel, i tot seguit ens vam posar els pantalons curts i la samarreta i el primer que vam fer va ser anar a comprar aquell estèreo portàtil. Era el que volia la Yuki.

—Una autèntica bomba —tal com li va dir ella mateixa al dependent.

A part d’unes quantes cintes, no necessitava res més. Només la bomba, que s’enduia amb ella cada vegada que anàvem a la platja. Bé, més aviat això era feina meva, com si fos un portador indígena. B’wana memsahib portar màquina.

L’hotel, cortesia d’en Makimura, estava bé. Malgrat la manca d’estil en els mobles i la decoració (però a veure, qui va a Hawaii a buscar una decoració chic?), l’habitació era molt còmoda. Érem a prop de la platja. Hi havia la tranquil·litat de la desena planta i unes vistes magnífiques. Una terrassa amb vistes al mar per prendre el sol. Una cuineta bastant espaiosa, neta, equipada amb tots els electrodomèstics necessaris, des de microones fins a rentaplats. La Yuki tenia l’habitació del costat, una mica més petita que la meva.

Vam comprar cervesa, vi de Califòrnia, fruita i sucs i coses per preparar entrepans. Coses que ens poguéssim endur a la platja.

I ens passàvem els dies sencers a la platja, gairebé sense dir-nos res. Només ens giràvem de tant en tant, ara de cara, ara d’esquena, absorbint els rajos de sol. La brisa marina agitava les fulles de les palmeres. De tant en tant jo feia un son i em despertaven les veus de gent que passava, i cada vegada havia de pensar a veure on era. Ah, a Hawaii, recordava al cap d’uns instants. Hawaii. La suor i la crema em baixaven per la galta. Una barreja de sons anaven i venien amb les onades, barrejant-se amb els meus batecs. El meu cor havia trobat un lloc en l’immens engranatge del món.

La tensió desapareixia. Em relaxava. Mitja part.

L’expressió de la Yuki havia experimentat un canvi important des del precís moment que vam tocar terra i aquell dolç i càlid aire hawaià la va embolcallar. En sortir de l’avió va tancar els ulls, va respirar fondo i em va mirar. Li havia desaparegut tota la tensió. Ja no quedava cap rastre d’actitud defensiva ni d’irritació. Els seus gestos, la manera de passar-se les mans pels cabells, la manera de cargolar el xiclet, la manera d’encongir les espatlles… Estava relaxada i tranquil·la.

Amb el seu biquini minúscul, les ulleres de sol i els cabells recollits amb una cua, es feia difícil d’endevinar l’edat de la Yuki. Encara tenia el cos de nena, però tenia una mena d’aplom que la feia semblar més gran del que era. Les seves cames esveltes eren vigoroses. Semblava que hagués entrat en la fase més dinàmica del creixement. S’estava convertint en una persona adulta.

Ens vam untar de crema mútuament. Era la primera vegada que algú em deia que tinc una «esquena gran». Quan li posava crema a l’esquena li vaig fer pessigolles, i em va fer riure molt. Les seves petites orelles blanques i la seva nuca encara eren de nena. Molt diferent de la nuca d’una dona. Però que ningú em pregunti per què ho dic ara, això.

—És millor bronzejar-se a poc a poc, sobretot al principi —em va dir la Yuki amb autoritat—. Primer t’has de posar a l’ombra, després al sol, després altra vegada a l’ombra. Així no et cremes mai. Les butllofes deixen una marca horrorosa.

—Ombra, sol, ombra —vaig repetir mentre li untava l’esquena.

O sigui que em vaig passar la primera tarda a Hawaii estirat sota l’ombra d’una palmera escoltant una emissora de ràdio FM. De tant en tant anava a l’aigua o al bar de la platja a prendre una pinya colada glaçada. La Yuki no va fer ni una sola braçada. Va dir que només volia descansar. Es va menjar un entrepà i va prendre un suc de pinya.

El sol, que semblava enorme, es va enfonsar a l’oceà i el cel brillava amb ombres de color vermell, taronja i groc. Ens vam quedar una estona contemplant com aquella llum del crepuscle tenyia les veles dels catamarans. La Yuki amb prou feines parpellejava.

—Som-hi —vaig dir—. S’ha post el sol i jo tinc gana. Anem-nos a cruspir una hamburguesa a la brasa, sucosa i plena de colesterol.

La Yuki va assentir, però no es va aixecar. Com si no es volgués perdre la poca estona que quedava de dia. Vaig cargolar les estoretes i vaig agafar el radiocasset.

—No pateixis, encara ens queda demà, i demà passat, i l’altre —vaig dir.

Em va mirar fent un mig somriure. I quan li vaig oferir la mà, me la va agafar i es va aixecar.