13

NUSOS.

Eren les nou del vespre. Estava sopant sol, després de despertar-me a les vuit d’un son profund. M’havia llevat i m’havia desvetllat gairebé amb la mateixa rapidesa que m’havia adormit. Aparentment tornava a tenir el cap en ordre. Les lesions postcranials del goril·la gris havien desaparegut. No tenia somnolència ni mandra ni calfreds. Ho recordava tot amb molta claredat. Tenia gana, estava afamat. O sigui que vaig anar al mateix bar que havia anat la primera nit i vaig fer un mos amb unes quantes copes. Copes i peix a la brasa i verdures al vapor i cranc i patates. El local estava abarrotat, ple de fum i olors i soroll, i tothom havia de cridar per poder parlar amb el veí.

M’he d’organitzar, vaig pensar.

Nusos?, em vaig preguntar enmig d’aquell caos. Em vaig dur les paraules als llavis amb suavitat: tu només has de buscar i l’Home Ovella connectarà.

No acabava pas d’entendre què volia dir allò. Era en un sentit una mica figuratiu, metafòric. Però potser era la mena de cosa que havies d’expressar metafòricament. Per començar, em costava de creure que l’Home Ovella hagués decidit parlar d’aquella manera només per divertir-se. Potser era l’única manera de dir-ho.

A través d’aquell món de l’Home Ovella, mitjançant la seva centraleta, totes les coses estaven connectades. Algunes connexions duien a la confusió, havia dit ell. Perquè vaig perdre la pista del que jo volia. Per tant, tots els meus vincles eren inútils?

Bevia i contemplava el cendrer que tenia davant meu.

Què se n’havia fet, de la Kiki? En els somnis havia notat la seva presència amb molta força. Va ser ella la que em va fer venir aquí. Era ella la que em necessitava. Ella era el motiu pel qual jo havia vingut a l’hotel Dolphin. Però encara havia de sentir la seva veu. El seu missatge s’havia interromput. Com si algú hagués tibat l’endoll.

Per què tot era tan vague?

Potser les línies estaven creuades. Havia d’aclarir què era el que volia. Aconseguir l’ajuda de l’Home Ovella i connectar les coses d’una en una. Era igual que tot plegat estigués molt embullat, havia de desembolicar cadascun dels fils amb paciència. Desembolicar i després lligar-ho tot junt. Havia de recuperar el meu món.

Però per on havia de començar? Ni idea. Tenia una altíssima paret per escalar. Tot era llis com un mirall. No hi havia lloc per estirar la mà i agafar-se. Era per tornar-se boig.

Vaig pagar el compte i vaig marxar. Uns grans flocs de neu queien del cel en espiral. Encara no havien arribat a terra, però el soroll de la ciutat era diferent a causa de la neu. Vaig fer la volta a l’illa de cases a pas lleuger per aclarir-me una mica el cap. Per on havia de començar? On havia d’anar? No ho sabia. M’estava rovellant a marxes forçades. Sol com estava, d’aquí a poc temps m’hauria convertit a mi mateix en un inútil. Genial, simplement genial. Per on havia de començar? Per la meva amiga recepcionista? Semblava simpàtica. Em queia bé. Notava un vincle entre nosaltres. Podria dormir amb ella si ho intentés. Però després què? On aniria llavors? Enlloc, probablement. Simplement, seria una altra cosa per perdre. No sé què vull. I, tal com havia dit la meva exdona, mentre no ho sabés l’únic que faria seria fer mal a la gent.

Una altra volta a l’illa de cases. La neu queia silenciosament. Se m’enganxava a l’abric, dubtava un moment i després desapareixia. Vaig intentar ordenar les meves idees. Passava gent caminant, llançant bafarades blanques en l’aire. Feia tan fred que em feia mal la pell de la cara. Tot i així, vaig continuar el meu passeig, intentant pensar. Les paraules de la meva exdona se’m clavaven al cervell com una maledicció. I el pitjor és que eren veritat. L’únic que feia era fer mal a la gent. Si continuava així, ho perdria tot.

«Vés a la lluna, llunàtic!», van ser les paraules de comiat de la meva última nòvia quan va marxar. No, no marxar, si no tornar. Ella tornava a fer front al gran món de la realitat.

I després la Kiki. Sí! La Kiki havia de ser la pedra de toc. Però els seus missatges s’havien vaporitzat a mig camí.

Per tant, per on havia de començar?

Vaig tancar els ulls i em vaig esforçar a trobar una resposta. Però dins del meu cap ningú no era a casa. Ni Home Ovella, ni gavines, ni goril·la gris. Estava abandonat, assegut en una immensa cambra buida, sol. Ningú no em podia donar la resposta. M’asseia, envellia i m’arrugava en aquesta cambra. Res de ball, aquí. Una escena realment trista.

Per què no podia llegir els rètols de l’estació?

La resposta em va arribar la tarda de l’endemà. Com sempre, sense avís previ, del no-res. Com el cop per sorpresa d’un goril·la.