39

VAIG INTENTAR POSAR ORDRE EN els meus pensaments.

Primera pregunta: havia de creure’m la Yuki? Vaig analitzar la qüestió com si fos una simple possibilitat, eliminant del paisatge tots els elements emocionals que vaig poder. Això no em va costar gaire. Des de bon principi ja tenia els sentiments entumits, com si m’hagués picat un insecte. Era una possibilitat. Com més considerava aquesta possibilitat, més derivava en probabilitat. Era a la cuina fent cafè. Me’n vaig servir una tassa i me la vaig emportar al llit. Quan me’l vaig haver acabat, la probabilitat s’havia convertit en una certesa raonable. Sí, era ben bé com la Yuki ho havia vist: en Gotanda havia assassinat la Kiki, s’havia emportat el cadàver i l’havia enterrat.

Que absurd. No hi havia cap prova. Només el somni d’una nena de tretze anys hipersensible mentre mirava una pel·lícula. I tanmateix, en certa manera, no podia dubtar d’allò que deia. Era espantós. I malgrat tot, el meu instint ho acceptava totalment. Per què? Com en podia estar tan segur?

No ho sabia.

Segona pregunta: per què en Gotanda va matar la Kiki?

No ho sabia.

Tercera pregunta: en Gotanda també havia mort la Mei? Per què? Quin motiu tenia, en Gotanda, per voler-la matar?

Novament, no ho sabia. Em vaig esprémer el cervell, però no se m’acudia ni un sol motiu que expliqués per què en Gotanda havia hagut de matar la Kiki o la Mei.

Hi havia massa incògnites.

Havia de veure en Gotanda. L’hi havia de preguntar directament. Vaig agafar el telèfon però no em vaig decidir a marcar el seu número. Vaig penjar, vaig rodolar sobre el llit i vaig contemplar el sostre. En Gotanda s’havia convertit en un amic. Un amic com mai m’hauria imaginat. Suposant que hagués mort la Kiki, encara seria el meu amic. I no el volia perdre. Ja havia perdut prou coses a la vida. No, no li podia trucar.

No volia parlar amb ningú.

Em vaig asseure, i quan vaig sentir el telèfon, el vaig deixar sonar. Si era en Gotanda, què li diria? Si era la Yuki, o fins i tot la Yumiyoshi, tant me feia. No volia parlar amb ningú.

Quatre dies, cinc, em vaig quedar a casa, pensant. Per què? Gairebé no menjava, amb prou feines dormia. No vaig beure ni una gota. No vaig sortir. Vaig perdre la percepció del meu cos. Amb tot el que m’havia passat, i encara continuava perdent. I ara estava tot sol. Sempre era així. Segons com, en Gotanda i jo érem de la mateixa pasta. Circumstàncies diferents, idees diferents, sensibilitats diferents, però de la mateixa pasta. No paràvem de perdre. I ara ens perdíem l’un a l’altre.

Podia veure la Kiki. De què va tot això? Però qui jo veia era la Kiki morta i coberta de terra perquè l’havien enterrat? Com al Kipper? Al capdavall, la Kiki havia de morir. Sembla estrany, però no podia veure les coses d’una altra manera. La pell de la meva ànima ja no era tendra. Vaig provar de no sentir res en absolut. La meva resignació era una pluja silenciosa que queia sobre un mar immens. Fins i tot la solitud era inabastable. Tot m’abandonava, com xifres dibuixades a la sorra, esborrades pel vent.

Així doncs, una altra persona s’havia unit al grup d’aquella estranyíssima habitació del meu món. Quatre esquelets identificats, dos pendents d’esbrinar. Tard o d’hora, uns ossos blancs centellejants arribarien a aquella habitació per mitjà d’alguna arquitectura impossible. La sala d’espera de la mort del centre de Honolulu, connectat amb el cau esfereïdor de l’Home Ovella d’un hotel de Sapporo, connectada amb el matí de diumenge de l’habitació on era en Gotanda amb la Kiki. M’estava tornant boig? Fets reals en circumstàncies imaginàries que es filtraven de nou frenètics, distorsionats, estranys, dins la realitat. Hi havia alguna cosa inqüestionable? Hi havia alguna… realitat? La neu del març a Sapporo podria no haver sigut real. Seure a la platja de Makaha amb en Dick North havia semblat prou real; però un manc tallant pa en llesques perfectes? I que una prostituta de Honolulu em donés un número de telèfon que més tard vaig trobar a l’avantcambra de la sala de la mort on em duia la Kiki? Per què no era real, això? Què podia admetre racionalment com a prova sense fer que s’ensorrés tot el meu món?

La malaltia era a dins meu o a fora? Importava?

Què havia de fer, ara? No perdre el pas i ballar per impressionar tothom. Mantenir el ritme… era aquesta l’única realitat? Bé, balla fins al telèfon, fes una trucada al teu col·lega Gotanda i pregunta-li com aquell qui res: «Vas matar la Kiki?».

Impossible. La meva mà va patir una paràlisi sobtada. Vaig seure al costat del telèfon, entumit, tremolós, com si una ratxa de vent em piqués de costat. La respiració se’m va tornar dificultosa. En Gotanda em queia molt bé. Era el meu únic amic, formava part de la meva vida. L’entenia.

Vaig intentar marcar. Cda vegada m’equivocava de número. Al sisè intent, vaig tirar l’auricular a terra.

No vaig aconseguir fer la trucada. Finalment va ser en Gotanda qui es va presentar a casa.

Era una nit plujosa. Duia un barret de pluja i la mateixa gavardina que la nit que el vaig portar amb cotxe a Yokohama. Plovia fort i el barret li regalimava. No portava paraigua.

Va somriure quan em va veure. Li vaig tornar el somriure, gairebé per reflex.

—Fas una pinta horrible —va dir—. No he parat de trucar, però no me l’agafaves. De manera que he decidit venir. Que no et trobes bé?

—No gaire —vaig respondre.

Em va calar de seguida.

—En fi, potser és un mal moment. Tornaré quan estiguis millor. Em sap greu haver-me presentat així, sense avisar.

Vaig remenar el cap i vaig exhalar un sospir. No trobava paraules. En Gotanda va esperar amb paciència.

—No estic malalt ni res —li vaig dir—. Tan sols és que no he dormit ni menjat. Em penso que ara ja estic bé. De totes maneres, volia parlar amb tu. Anem a algun lloc. Fa segles que no menjo un àpat com cal.

Vam sortir amb el Maserati pels carrers il·luminats de neons sota la pluja. En Gotanda conduïa amb més precisió i suavitat que mai, però ara el cotxe em posava nerviós. L’aïllament de la carrosseria era com un túnel entre el brogit que ens envoltava.

—On anem? —va preguntar en Gotanda—. L’únic que vull és que sigui un lloc tranquil on puguem parlar i menjar decentment sense trobar gent de Rolex —va dir. Em va mirar, però no vaig dir res. Vam circular durant quaranta minuts i jo vaig concentrar la mirada en els edificis que anàvem deixant enrere.

—No se m’acut cap lloc —va intentar de nou en Gotanda—. I a tu? Alguna idea?

—No, a mi tampoc. —De debò que no se m’acudia res. Només hi era a mitges.

—D’acord, doncs, per què no provem el contrari? —va proposar intel·ligentment.

—El contrari?

—Algun lloc sorollós i ple de gom a gom. Així ens podrem relaxar.

—Entesos. On?

—Et ve de gust una pizza? Anem a Shakey’s.

—Tant me fa. No tinc res contra la pizza. Però no t’identificaran, en un lloc així?

En Gotanda va somriure lleument, com l’últim raig d’un sol estival entre les fulles dels arbres.

—Quan va ser l’última vegada que vas veure algun famós a Shakey’s, amic meu?

Shakey’s estava ple de gent que havia sortit de compres el cap de setmana. Ple fins dalt de tot i bulliciós. Un quartet de dixieland, amb elàstics i camises de ratlles blanques i vermelles, tocava «The Tiger Rag» davant d’un grup d’universitaris cridaners que bevien cervesa. L’olor de pizza era pertot arreu. Ningú es fixava en ningú.

Vam demanar, ens van servir un parell de cerveses de barril i vam seure en una taula sota una mala imitació d’un llum Tiffany al fons del restaurant.

—Què et deia? No és millor així? —va comentar en Gotanda.

No em venia de gust una pizza, però amb el primer mos que vaig fer, vaig pensar que era el millor que havia tastat mai. Devia estar mort de gana. Tots dos. Vam beure i vam menjar, i vam menjar i vam beure. I quan la pizza es va acabar, vam demanar una altra ronda de cervesa cadascun.

—Fantàstic, oi? —va dir en Gotanda, fent un rot—. Feia tres dies que tenia ganes de menjar pizza. Fins i tot hi he somiat, ben calenta, acabada de sortir del forn. Al somni mai no aconseguia menjar-me-la, però. Només me la mirava bavejant. Això era tot el somni. No passava res més. Què en diria Jung, dels arquetips de la pizza? —En Gotanda va riure per sota el nas i va callar un moment—. I doncs, què era això que em volies dir?

Ara o mai, vaig pensar. Però com ho podia fer? En Gotanda estava completament relaxat, gaudint de la nit. Vaig veure-li aquell somriure innocent i no m’hi vaig atrevir. En aquell moment no, com a mínim.

—Quines novetats tens? —vaig preguntar—. Amb la feina? L’exdona?

—A la feina, tot igual —va respondre en Gotanda—. Res de nou, res de bo, res que vulgui fer. Ja puc cridar fins a quedar afònic, que ningú no vol escoltar el que vull dir. La meva dona… t’hi has fixat? Encara li dic la meva dona després de tot aquest temps… només l’he vist un cop des que et vaig veure l’última vegada. Ei, has anat mai a un hotel de cites?

—Gairebé mai.

—Ja et vaig comentar que ella i jo ens hem estat veient en hotels de cites. Saps què? A mesura que freqüentes aquests llocs, t’hi vas enganxant. Són foscos, amb les finestres tapades. Són llocs només per cardar; per tant, a qui li calen finestres, oi? L’únic que hi ha és un lavabo i un llit, a més de música, tele i nevera, però tot és força impersonal, anònim i artificial. De fet, molt incitador a estirar-te i fer-ho. Et fa sentir com si estiguessis ben bé per la feina. Al cap d’una estona, però, t’agafa claustrofòbia i comences a odiar el lloc, més o menys. Però mira, és l’únic refugi que tenim.

En Gotanda va fer un glop de cervesa i es va eixugar la boca amb el tovalló.

—No la puc portar al meu apartament. Els diariots sensacionalistes tindrien corda per a estona si se n’assabentessin. I no tinc temps per escampar la boira enlloc. Igualment esbrinarien on sóc. Es pot dir que hem venut la nostra intimitat a pes. Així doncs, anem a aquests patètics hotels del suca-mulla i… —en Gotanda em va mirar i llavors va somriure—. Ja hi torno a ser, queixant-me altra vegada.

—Tranquil. No em fa res escoltar.

La banda de dixieland va començar a tocar «Hello, Dolly!».

—Ei, què me’n dius, d’una altra pizza? —va preguntar en Gotanda—. Ens la partim. No sé què m’ha agafat, però estic mort de gana!

No vam trigar a abocar-nos al damunt d’una mitjana amb anxoves. Els universitaris continuaven amb la seva competició de crits, però el grup havia acabat l’actuació final. El banjo, la trompeta i el trombó eren a dins de les fundes, i els músics marxaven de l’escenari deixant tan sols el piano vertical.

Ens havíem acabat la pizza extra, i per alguna raó no podíem apartar els ulls de l’escenari buit. Sense la música, les veus de la gent van agafar consistència, gairebé es podien palpar. Onades de xivarri que prenien cos quan topaven contra nosaltres i que, tanmateix, es desfeien amb el contacte. Se m’apropaven a poc a poc una vegada i una altra, em martellejaven la consciència i llavors es retiraven. Cada vegada més i més lluny. Onades distants, estavellant-se contra la meva ment en la distància.

—Per què vas matar la Kiki? —vaig preguntar a en Gotanda. No tenia intenció de preguntar-ho. Senzillament se’m va escapar.

Em va clavar els ulls, com si mirés a la llunyania. Els llavis se li van separar lleugerament. Les seves dents eren blanques i boniques. Durant una estona llarguíssima em va perforar amb la mirada. El batre de les onades a dins del meu cap no parava, ara més fort, ara més suau. Com si tot contacte amb la realitat s’acostés i s’allunyés. Recordo els seus dits gràcils cargolats amb pulcritud sobre la taula. Quan la meva realitat perdia el punt de contacte, semblaven un delicat treball d’artesania.

Llavors va somriure, sense perdre la calma.

—Vaig matar la Kiki? —va enunciar a poc a poc.

—Només feia broma —vaig dir evasivament.

Els ulls d’en Gotanda es van clavar a la taula, sobre els seus dits.

—No, no és cap broma. És molt important. De debò que ho he de rumiar. Vaig matar la Kiki? Ho he de pensar amb molt de compte.

El vaig observar fixament. La boca somreia, però els ulls no.

—Hi podria haver alguna raó perquè matessis la Kiki? —vaig preguntar.

—Hi podria haver alguna raó perquè matés la Kiki? Ni tan sols jo ho sé. La vaig matar? Per què?

—Ei, com vols que ho sàpiga, jo? —Vaig provar de riure—. Vas matar la Kiki o no?

—He dit que ho estic pensant. Vaig matar la Kiki o no?

En Gotanda va fer un altre glop de cervesa, va deixar el got i va aguantar-se el cap amb la mà.

—No n’estic segur. Sembla una bestiesa, oi? Però ho dic de debò. No n’estic segur. Crec que potser la vaig intentar estrangular. A casa, em penso. Per què hauria d’haver mort la Kiki allà? Ni tan sols volia que estiguéssim tots dos sols. És inútil, no ho puc recordar. Però, de totes maneres, la Kiki i jo érem a casa meva… vaig ficar el seu cadàver al cotxe, me la vaig emportar a algun lloc i la vaig enterrar. En algun indret de les muntanyes. No estic segur de si realment ho vaig fer. No em puc creure que fes una cosa així. Només em fa l’efecte que ho podria haver fet. No ho puc demostrar. Em rendeixo. La part més important està en blanc. Provo de pensar si hi ha cap prova física. Com ara una pala. Hauria d’haver utilitzat una pala. Si trobés una pala, sabria que ho vaig fer. Deixa’m intentar-ho altre cop. Vaig comprar una pala en uns magatzems d’articles de jardineria. Vaig fer servir la pala per cavar un clot i enterrar la Kiki. En acabat vaig llençar la pala. D’acord, on?

»Tot plegat són fragments, com un somni. La història tira per aquí i per allà. I no va enlloc. Tinc records d’alguna cosa. Però són reals, els records? O són coses que m’he inventat perquè tot encaixi? M’estic tornant boig. I ha empitjorat des que la meva dona i jo vam trencar. Estic cansat. Estic molt… perdut.

No vaig dir res.

Després d’una pausa, en Gotanda va continuar.

—En fi, què és real, de fet? A partir de quin punt és tot obssessió? O comèdia? Em pensava que, quedant amb tu, dominaria millor la situació. Ho vaig pensar des de la primera vegada que em vas preguntar per la Kiki. Com si tu poguessis desfer aquest embolic. Obrir una finestra i deixar que entrés aire fresc. —Va tornar a plegar les mans i se les va mirar—. Diguem que vaig matar la Kiki… quin seria el motiu? Ella m’agradava. M’agradava ficar-m’hi al llit. Quan estava abatut, ella i la Mei eren el meu únic esbravament. Per tant, per què l’havia de matar?

—Vas matar la Mei?

En Gotanda es va mirar les mans durant una eternitat i després va negar amb el cap.

—No, no crec que matés la Mei. Gràcies a Déu, tinc una coartada per a aquella nit. El dia que la van assassinar, jo vaig ser a l’estudi fins a mitjanit, després vaig portar el meu agent amb cotxe a Mito. Quin descans. Si no tingués testimonis que aquella nit vaig ser a l’estudi, em pensaria que també vaig matar la Mei. Però igualment em sento responsable de la seva mort. No sé per què. Jo no hi era, però és com si l’hagués mort amb les meves mans. Tinc l’estranya sensació que va morir per culpa meva.

Va transcórrer una altra eternitat mentre es contemplava els dits.

—Gotanda, estàs fet pols —vaig dir—. Això és tot. El més segur és que no matessis ningú. La Kiki tan sols es va esfumar. Quan estàvem junts, solia desaparèixer així. No seria la primera vegada. T’estàs demanant massa. No ho facis.

—No, no és això. No és tan senzill. Probablement vaig matar la Kiki. No crec que matés la Mei, però, sí, em sembla que vaig matar la Kiki. Encara tinc als dits la sensació de l’aire escapant-se-li per la gola. Encara puc sentir el pes de la terra a la pala. En efecte, la vaig matar.

—Però, per què voldries matar la Kiki? No té cap sentit.

—Ni idea —va respondre—. Potser per un impuls autodestructiu. Ja m’ha passat abans. Hi ha un buit entre en Gotanda persona i en Gotanda actor, i jo em retiro i m’observo mentre faig aquestes merdes. Sóc en una banda d’aquesta esquerda tan fosca i profunda i llavors, inconscientment, a l’altra banda, sento aquesta necessitat de destruir alguna cosa. De fer-la miques. Un vidre. Un llapis. Una maqueta de plàstic. Però no em passa mai quan hi ha algú a la vora. Només quan estic sol.

»Tot i així, una vegada, quan feia primària, vaig pegar a un amic meu, que va caure per un petit barranc. No sé per què ho vaig fer. Però el següent que recordo és que el nano era allà baix. No va ser una caiguda forta i per tant no es va fer gaire mal. Es va donar per fet que havia sigut un accident. Vull dir que per què hauria d’haver empès aquest amic meu pel barranc? Això és el que va pensar tothom. Però jo no estava tan segur. Més endavant, a l’institut, vaig calar foc a unes bústies. Vaig entaforar-hi un drap encès per la ranura. No ho vaig fer només una vegada, i ni tan sols era per fer una gràcia. Era com si em veiés empès a fer-ho. Com si fos l’única cosa que em fes sentir viu. Inconscientment, això era el que jo pensava. Però més tard recordava les sensacions que m’havien provocat aquestes coses. Les podia sentir a les mans. I no me’n podia desempallegar. Ostres, quina vida més horrible! No sé com ho puc suportar.

En Gotanda va remenar el cap.

—Com puc comprovar si vaig matar la Kiki? —va seguir en Gotanda—. No hi ha cap prova. Cap cadàver. Cap pala. Ni terra als meus pantalons. Ni esgarrinxades a les meves mans. Ni tan sols recordo on la vaig enterrar. Suposem que vaig a la policia i confesso; qui em creuria? Si no hi ha cadàver, no hi ha homicidi. Ella va desaparèixer. Això és tot el que sé del cert. De vegades t’ho he volgut dir, però no podia. Vaig pensar que esborraria l’amistat que teníem. Cada vegada que quedo amb tu em sento molt relaxat. No noto mai el buit que t’esmentava. No saps quant ho valoro, això. No vull perdre una amistat com la teva. De manera que evitava explicar-t’ho, fins que ho has preguntat així, sense més ni més. T’ho hauria d’haver confessat.

—Confessat? Quan no hi ha cap prova que fessis res?

—No es tracta de les proves. T’ho hauria d’haver explicat des del principi. Però t’ho vaig amagar. Aquest és el problema.

—Au, va, encara que fos cert, encara que haguessis mort la Kiki, tu no la volies matar.

Va obrir els palmells, com si es volgués llegir les mans.

—No. No ho volia fer. No tenia cap motiu. Ella m’agradava, i fins a cert punt érem amics. Podíem parlar. Li podia explicar la meva vida, i ella escoltava amb sinceritat. Per què l’hauria de voler matar? Però ho vaig fer, crec, amb aquestes mans. Potser no ho vaig fer deliberadament. Però ho vaig fer. La vaig estrangular. Tot i que no l’estrangulava pas a ella, estrangulava la meva ombra. Recordo haver pensat que si pogués ofegar la meva ombra em trobaria molt més bé. Però no era la meva ombra. Era la Kiki.

»Tot tenia lloc en aquell món fosc. Saps de què parlo? No pas aquí, en aquest. I va ser la Kiki, qui m’hi va dur. Estrangula’m, em deia la Kiki. Endavant, mata’m, no passa res. M’hi convidava, em donava permís. T’ho juro, de debò que va passar així. Sense que jo me n’adonés. Pot passar, això? Va ser com un somni. Com més hi penso, menys real em sembla. Per què m’hauria de demanar, la Kiki, que la matés?

Em vaig empassar les últimes escorrialles de cervesa tèbia. Una densa capa de fum de cigarret planava com un fenomen ectoplasmàtic.

—Et ve de gust una altra cervesa? —li vaig preguntar.

—Sí, m’aniria força bé.

Vaig acostar-me a la barra i vaig tornar amb dues gerres, que vam beure en silenci. El local estava tan abarrotat com l’estació d’Akihabara en hora punta, amb clients anant i venint constantment. Ningú parava atenció a la nostra conversa. Ni tampoc ningú no mirava en Gotanda.

—Què t’havia dit? —En Gotanda va forçar un somriure—. Ni una estrella a la vista. —Va decantar el got, dues terceres parts buit, com si fos un tub d’assaig.

—Oblidem-ho —vaig dir en veu baixa—. Jo ho puc oblidar. Oblida-ho tu també.

—Et penses que ho puc oblidar? És fàcil de dir, però tu no la vas matar amb les teves mans.

—Ei, que no em sents? No hi ha cap prova que matessis la Kiki. Para de culpar-te per una cosa que potser no ha passat mai. El teu subconscient fa servir la desaparició de la Kiki com a excusa per portar-te pel camí de l’expiació. No és una possibilitat?

—D’acord, parlem de possibilitats —va replicar en Gotanda, posant les mans planes sobre la taula—. Darrerament no he fet altra cosa que sospesar possibilitats. Tot tipus de possibilitats. Com ara que mati la meva dona. Entesos? Potser l’estrangularia si em deixés, com va fer la Kiki. Les possibilitats són com les de tenir càncer. Com més hi penses, més es multipliquen, i no hi ha manera d’aturar-les. Estic fora de control. No només vaig cremar bústies. Vaig matar quatre gats. Vaig fer servir un tirador i vaig trencar la finestra dels veïns. No podia parar de fer putades d’aquestes. I no ho he explicat mai a ningú, fins ara. Ostres! —va deixar anar un profund sospir—. Gairebé és un alleujament, explicar-t’ho.

»Què collons faré, ara? Aquell buit… és massa gran, massa profund. Inconvenients de l’ofici, eh? Com més gran és el buit, més retorçada és la putada que em descobreixo fent. Ho duc als gens? Ostres, em fa por que acabi matant la meva dona! Ja no ho puc controlar. Perquè no tindrà lloc en aquest món.

—Et capfiques massa —vaig dir, fent un somriure forçat—. Oblida aquestes bajanades sobre els gens. El que et cal és un descans de la feina. Para de veure la teva dona durant un temps. És l’única manera. Llança-ho tot al vent. Vine amb mi a Hawaii. Podràs estirar-te a la platja, beure pinyes colades, nedar, fotre un clau. Llogar un descapotable i conduir tranquil·lament tot escoltant música. I si encara vols capficar-te, ho pots fer més endavant.

—No és mala idea —va dir, arrugant els angles dels ulls en somriure—. Podem lligar-nos un parell de titis i anar de gresca tots quatre fins a la matinada. Va ser divertit, aquell dia.

Fent palades d’aquella neu tan bona. Cuc-cuc!

—Jo puc agafar-me unes vacances quan vulgui —vaig dir—. I tu? Quant trigaràs a acabar el que estàs fent?

En Gotanda em va fer un somriure d’allò més estrany.

—No entens res de res, oi? En el meu sector no existeix, això d’acabar res. L’únic que pots fer és engegar-ho tot a fer punyetes. I si ho faig, pots pujar-hi de peus: mai més tornaré a treballar. M’expulsarien d’aquest món permanentment. I perdria la meva dona permanentment.

Va escurar les últimes restes de cervesa.

—Però no passa res. Estaria bé tornar a no tenir res. A hores d’ara, estic disposat a renunciar a tot. Estic cansat. Ja és hora d’anar a Hawaii i fer creu i ratlla. D’acord, renuncio a tot. Anem a Hawaii. Ja pensaré en tota la resta més endavant. Em convertiré… en una persona normal i corrent. Potser és massa tard però val la pena, intentar-ho. Ho deixo tot a les teves mans. Confio en tu. Sempre ho he fet, des de la primera vegada que em vas trucar. Semblaves un paio molt com cal. Allò que jo sempre he volgut ser.

—No sóc tan com cal —vaig protestar—. Només… vaig a la meva, ballant com puc. Sense buscar-hi cap lògica.

En Gotanda va separar les mans sobre la taula.

—Però a veure, on hi ha lògica? On? Amb aquesta vida que portem? —I va esclafir a riure—. Però no passa res. Tant se val. Hi estic resignat. Seguiré el teu exemple. Saltaré d’ascensor en ascensor. No és impossible. Puc fer qualsevol cosa si m’ho proposo. Al capdavall, sóc el Gotanda llest, atractiu i bon jan. Per tant, d’acord, Hawaii. Comprarem els bitllets demà. Primera classe. Han de ser de primera classe. Ho diu a la fitxa, ja ho saps. BMW, Rolex, Azabu i primera classe. Marxarem demà passat i aterrarem el mateix dia. Hawaii! Em quedarà bé, una camisa hawaiana.

—A tu tot et queda bé.

—Gràcies per afalagar el que em queda d’ego.

En Gotanda em va fer una mirada llarga i atenta.

—De debò creus que podràs oblidar que vaig matar la Kiki?

—Mmm.

—Bé, una altra cosa que no saps sobre mi. Recordes que et vaig explicar que em van tancar dues setmanes?

—Sí.

—Era mentida. Ho vaig xerrar tot i em van deixar marxar de seguida. No estava espantat. Simplement, la meva ment malaltissa va voler que fes un acte de covardia per poder-me odiar després. Sóc així de carallot. Tu no ho sabies, que quan em vas salvar la cara també em vas salvar aquesta pell tan podrida. Vas fer una cosa per mi que jo no faria… netejar-me la merda. I me’n vaig alegrar, saps? Això em va donar per fi l’oportunitat de ser franc amb mi mateix. Em fa l’efecte que per fi estic net. Però noi, no crec que hagi sigut gaire agradable per a tu.

—No t’hi amoïnis —vaig contestar. Això ens ha apropat, vaig voler dir. Però no ho vaig fer. Vaig decidir esperar un moment perquè les paraules tinguessin més pes. De manera que tan sols vaig repetir—: No t’hi amoïnis.

En Gotanda va agafar el seu barret de pluja del respatller de la cadira, va comprovar com estava de xop i se’l va tornar a posar.

—T’he de demanar un favor —va dir—, com a amic. M’agradaria prendre una altra cervesa, però em fa una mica de mandra anar-la a buscar.

—Cap problema —vaig dir.

Em vaig aixecar i vaig anar a la barra. Hi havia cua i vaig trigar una estona. Quan vaig tornar a la taula, amb les gerres a la mà, en Gotanda havia desaparegut. I el barret de pluja també. I no hi havia cap Maserati a l’aparcament, tampoc. Collonut, vaig remenar el cap, això sí que és collonut.

No hi podia fer res. S’havia esfumat.