4

VAIG LLOGAR UN TAXI PER A dos dies, i el fotògraf i jo vam voltar per Hakodate entre la neu buscant els restaurants de la ciutat.

Jo sóc bo fent recerca, molt sistemàtic, molt eficient. El més important en aquest tipus de feines és preparar-se bé el tema i establir un programa. Aquesta és la clau. Quan es tracta de recollir material per endavant, les empreses que recopilen informació per a la gent del ram són insuperables. Per tant, fes-te’n soci i paga els rebuts; et buscaran gairebé qualsevol cosa. O sigui que si per casualitat estàs buscant restaurants a Hakodate, ells en poden trobar uns quants. Utilitzen una recuperació de dades de l’ordinador central, les ordenen en format d’arxiu, n’imprimeixen una còpia i fins i tot te la porten a casa. Evidentment, no és pas barat, però val molt la pena el temps que t’estalvies.

A part d’això, també recullo informació examinant el terreny per mi mateix. Hi ha sales de lectura especialitzades en material de viatges, biblioteques que recullen els diaris locals i les publicacions regionals. A partir de totes aquestes fonts, escullo els llocs més prometedors i després hi truco per saber l’horari que fan. Un cop fet això, m’estalvio un munt de problemes quan arribo al lloc. Aleshores escric algunes anotacions en una llibreta i planifico l’itinerari de cada dia. Consulto mapes i marco les rutes que farem. Intento reduir els dubtes al mínim.

Un cop arribem a Hakodate, el fotògraf i jo anem als restaurants per ordre. N’hi ha uns trenta. Fem un parell de mossegades —just per assaborir el gust— i deixem la resta del plat intacte, com aquell qui res. Refinament en el consum. Encara anem d’incògnit en aquesta fase, o sigui que no fem cap foto. Fins que no sortim del local, el fotògraf i jo no parlem del menjar i el valorem en una escala de l’u al deu. Si aprova, es queda a la llista; si no, fora. En general, esperem fer-ne caure almenys la meitat. Com a tàctica paral·lela, consultem en els diaris locals l’apartat de guies per si de cas hi ha algun lloc que ens hem deixat, i en seleccionem potser cinc. També hi anem i tot seguit descartem els no-tan-bons. Després d’això, ja tenim els finalistes. Els truco, dic el nom de la revista i els explico que ens agradaria fer un article sobre el seu local, amb text i fotos. Tot això en dos dies. A la nit, em quedo a l’habitació de l’hotel, fent un esbós del text bàsic.

L’endemà, mentre el fotògraf fa unes quantes fotos del menjar i de les taules parades, jo parlo amb els propietaris. Estalvi de temps. Per tant, podem dir que ho hem fet tot en tres dies. És clar que hi ha paios en el nostre ram que ho fan fins i tot en menys temps. Però no fan cap mena de recerca. Agafen un grapat dels llocs més coneguts, hi van sense tastar ni una queixalada i llavors n’escriuen un breu comentari. És problema seu, no pas meu. Si he de ser sincer de debò, dubto que gaires periodistes s’hi esforcin tant com jo per fer aquest tipus de reportatges. És una feina que pot arribar a ser molt laboriosa si te la prens massa seriosament, o també te la pots prendre a la lleugera i fer-la de qualsevol manera. El pitjor de tot és que, tant si ets seriós com si passes de tot, gairebé no es nota la diferència en l’article final. Superficialment. Només en els detalls més subtils hi pots trobar algun indici de distinció.

No explico pas tot això per fer el fatxenda ni res semblant.

Només volia oferir una petita idea de la meva feina, de la tasca prescindible que emprenc cada dia.

A la tercera nit, acabo d’escriure l’article.

El quart dia el reservo lliure, per si de cas.

Però com que ja hem acabat la feina i no tenim res més previst, lloguem un cotxe i sortim tot el dia a fer esquí de fons. Al vespre, seiem tranquil·lament a prendre alguna cosa davant d’un guisat fantàstic fet a foc lent. Un dia de relaxació. Li entrego el meu manuscrit al fotògraf, i ja està. He fet la meva feina i l’he deixat en mans d’un altre.

Però abans de ficar-me al llit aquella nit, vaig trucar al servei d’informació de Sapporo per demanar el número de l’hotel Dolphin. No em vaig haver d’esperar gaire. Vaig seure al llit i vaig sospirar. Bé, com a mínim l’hotel Dolphin no havia desaparegut. Un alleujament, suposo. Perquè no m’hauria pas sorprès que se n’hagués anat en orris, un lloc tan misteriós com aquell. Vaig respirar fondo, vaig marcar el número i algú va contestar de seguida. Com si hagués estat esperant que el telèfon sonés. O sigui que de sobte, ja d’entrada, em vaig quedar sorprès.

—Hotel Dolphin, digui’m? —va dir una veu alegre.

Era una dona jove. Una dona? Com pot ser? No recordo pas haver-hi vist cap dona.

No em quadrava, de manera que vaig comprovar que l’adreça fos la mateixa. Sí, era exactament el lloc on hi havia l’hotel Dolphin que jo coneixia. Potser havien llogat algú nou, la neboda del propietari o alguna cosa així. No seria pas tan estrany. Li vaig dir que volia fer una reserva.

—Moltes gràcies, senyor —va dir, amb veu aguda—. Sisplau, esperi’s un moment mentre passo la trucada al departament de reserves.

Departament de reserves? Ara sí que estava d’allò més confós. No m’ho podia acabar de creure. Què carai havia passat amb el vell tuguri?

—Perdoni per l’espera. Parla amb el departament de reserves. En què el puc ajudar? —Aquesta vegada era la veu d’un home jove. El to vigorós i agradable d’un hoteler professional. Estrany i més estrany.

Vaig demanar una habitació individual per a tres nits. Li vaig donar el meu nom i el número de telèfon de Tòquio.

—Molt bé, senyor. Tres nits, a partir de demà. Tindrà l’habitació preparada esperant la seva arribada.

No se’m va ocórrer res per respondre, o sigui que simplement li vaig donar les gràcies i vaig penjar, completament desorientat. No hauria d’haver demanat una explicació? Bé, segur que ho podria aclarir tot un cop arribés allà. De totes maneres, no podia no anar-hi. No tenia alternativa.

Li vaig demanar al conserge que comprovés l’horari de trens a Sapporo. Després, vaig fer que el servei d’habitacions em pugés una ampolla de whisky i una mica de gel, i em vaig quedar mirant una pel·lícula de matinada per la televisió. Un western d’en Clint Eastwood. En Clint no va somriure ni una vegada, ni una mica d’expressió de burla. La pel·lícula es va acabar i jo ja havia pres la meva ració de whisky, de manera que vaig tancar el llum i vaig dormir d’una tirada tota la nit. Si vaig somiar, no me’n recordo.

L’únic que veia per la finestra del tren de bon matí era neu. Feia un dia clar i brillant, no trigaria gaire a quedar enlluernat. No vaig veure cap altre passatger mirant per la finestra. Tots sabien com és la neu.

Com que no havia esmorzat, una mica abans de migdia vaig anar cap al vagó restaurant. Cervesa i una truita. A l’altra banda d’on era jo hi havia un home d’uns cinquanta anys amb vestit i corbata que bevia una cervesa i menjava un entrepà de pernil. Semblava un enginyer mecànic, i això és exactament el que era. Va ser ell qui se’m va adreçar primer, i em va explicar que revisava avions per a les Forces d’Autodefensa. Després em va informar de com els caces i bombarders soviètics envaïen el nostre espai aeri, malgrat que no semblava pas que l’amoïnés gaire. Estava més preocupat pels aspectes econòmics dels F4 Phantom. Quant de combustible arribaven a consumir en un enlairament sobtat, un malbaratament terrible. «Si els haguessin fabricat els japonesos, pot estar segur que serien més eficients. I sense disminuir-ne el rendiment! No hi ha cap motiu que ens impedeixi construir un caça de baix cost, si volem».

Aleshores va ser quan vaig proferir les meves paraules de saviesa, dient que el malbaratament és la virtut més gran que un pot assolir en una societat capitalista avançada. El fet que el Japó comprés avions Phantom a Amèrica i malgastés grans quantitats de combustible en els enlairaments provocava un gir addicional a l’economia global, i aquest gir addicional elevava el capitalisme a uns límits encara més alts. Si eliminéssim del tot el malbaratament, es produiria un pànic massiu i l’economia global se n’aniria en orris. El malbaratament és el combustible de la contradicció, i la contradicció activa l’economia, i una economia activa crea més malbaratament.

Bé, era possible, va admetre l’enginyer, però com que havia viscut una guerra i sabia què eren les privacions, no arribava a entendre l’engranatge d’aquesta nova estructura social. «Els de la nostra generació no som com vosaltres, els joves», va dir, forçant un somriure. «No entenem aquest vostre sistema de funcionar tan complex».

No és pas que jo les entengués gaire, les coses, però com que no tenia ganes d’allargar la conversa, em vaig quedar en silenci. No, no estic acostumat a les coses; simplement les reconec pel que són. Hi ha una diferència decisiva entre aquestes dues idees. Cosa que està bé, vaig suposar, just quan m’acabava la truita i m’excusava.

Vaig dormir mitja hora, i durant la resta del viatge vaig llegir una biografia de Jack London que havia comprat a prop de l’estació de Hakodate. Per comparació a la trajectòria i els idil·lis de la vida de Jack London, la meva existència semblava la d’un esquirolet amb el cap enganxat a una nou dormisquejant fins a la primavera. De moment, això és el que hi ha. Però les biografies són així. Vull dir que, a veure, qui es llegirà la vida i la història pacífica d’un treballador anònim de la biblioteca municipal de Kawasaki? Dit d’una altra manera, el que busquem és alguna mena de compensació pel que nosaltres aguantem.

Quan vaig arribar a Sapporo, vaig decidir anar caminant tranquil·lament cap a l’hotel. Feia una tarda bastant agradable, i només duia una bossa.

Els carrers estaven coberts d’una fina capa d’aiguaneu, i la gent caminava fixant-se molt bé on posava els peus. L’aire era estimulant. Unes noies de l’institut venien molt animades, amb les galtes rosades i traient unes bafarades blanques que s’hi podria haver escrit el text d’una tira còmica. Vaig continuar el meu passeig, fent un recorregut turístic per la ciutat. Feia quatre anys i mig que havia estat a Sapporo. Semblava que fes molt més temps.

Pel camí em vaig aturar en una cafeteria. Al meu voltant, tot eren personatges normals i quotidians de ciutat que s’ocupaven dels seus afers normals i quotidians. Els amants es xiuxiuejaven coses, els homes de negocis examinaven atentament els seus fulls de càlcul, els estudiants universitaris planejaven la seva pròxima excursió d’esquí i parlaven del nou elapé de Police. Podríem haver estat en qualsevol ciutat del Japó. Hauríem pogut traslladar l’escenari d’aquesta cafeteria a Yokohama o Fukuoka i res no hauria semblat fora de lloc. I malgrat això —o sobretot per això—, aquí em trobava, assegut en aquesta cafeteria, prenent un cafè, amb una sensació de soledat desesperant. Era l’única persona forastera. No hi tenia cabuda, en aquest lloc.

És clar que, per la mateixa regla de tres, no podia pas dir que pertanyia realment a Tòquio i les seves cafeteries. Però mai no hi havia sentit aquesta soledat. Podia prendre el meu cafè, llegir el meu llibre, passar una estona del dia sense pensar res en especial, i tot perquè jo formava part de l’escenari habitual. Aquí no tenia vincles amb ningú. En realitat, havia vingut a recuperar-me a mi mateix.

Vaig pagar el compte i me’n vaig anar. Tot seguit, sense pensar-hi més, vaig dirigir-me cap a l’hotel.

No sabia ben bé el camí i estava una mica amoïnat per si no trobava el lloc. Però no em vaig perdre. Era impossible que algú no el pogués trobar. Havien transformat l’hotel en una brillant simfonia de vidre i acer de vint-i-sis plantes d’estil modern Bauhaus - art déco, amb banderes de diversos països onejant a la façana, porters elegantment uniformats que cridaven taxis i un ascensor de vidre que et duia disparat fins al restaurant de l’àtic. Hi havia el baix relleu d’un dofí en una de les columnes de marbre de l’entrada, sota el qual hi havia la inscripció següent:

Em vaig quedar allà palplantat vint segons ben bons, amb la boca oberta, mirant fixament. Després vaig fer un sospir llarg i profund que bé podria haver arribat a la Lluna. Per dir-ho d’alguna manera, em vaig quedar estupefacte.