32

EN GOTANDA ES VA PRESENTAR A dos quarts i deu minuts de nou. Duia un jersei gris perfectament vulgar, amb coll de pic, al damunt d’una camisa blava de botons perfectament vulgar i, exacte, uns pantalons de cotó perfectament vulgars. I, tot i així, feia una pinta enlluernadora. Imponent.

Sentia curiositat per casa meva i, per tant, el vaig convidar a passar.

—Maca —va comentar amb un somriure tímid. Un somriure tan dolç, que et venien ganes d’oferir-li que s’hi quedés una setmana—. Em porta records… —va dir, com per a si mateix—. Em fa pensar en el pis on vivia… abans de picar tan alt. —De qualsevol altre, el comentari hauria sonat insuportablement arrogant, però venint d’ell era com un compliment, pur i sincer.

Vaig oferir a en Gotanda un coixí gros i vaig treure de l’armari la taula baixa plegable. Llavors vaig portar unes cerveses negres amb el saltat de xanguet i espinacs i vaig tornar a posar Schubert.

—Fantàstic!

—De debò? Vols alguna cosa més?

—M’encantaria, però no calen tantes molèsties.

—No és cap molèstia. Puc improvisar alguna cosa ràpida i fàcil. Res gaire complicat, però.

—Puc mirar?

—I tant —vaig contestar.

Escalunyes fregides amb albercocs japonesos salats. Algues wakame i gambes en vinagreta. Conserves en wasabi i raves blancs japonesos a la planxa amb mousse de peix. Làmines de patata en oli d’oliva i all amb salami tallat a rodanxes. Cogombres en vinagre fets a casa. Algues hijiki d’ahir amb tofu adornat amb gingebre ratllat.

—Extraordinari —va dir en Gotanda amb un sospir—. Ets un geni.

—Ets molt amable, però t’asseguro que és d’allò més senzill. Només cal combinar les coses que tinc a mà.

—Un veritable geni. Jo no ho sabria pas fer.

—Bé, gràcies, però jo tampoc sabria imitar un dentista.

—Buf… —va dir, refusant el meu compliment—. Escolta, et faria res si aquesta nit no sortíssim? Tot això és boníssim.

—Em sembla molt bé.

Així doncs, vam beure i vam menjar. Quan la cervesa es va haver acabat, vam canviar al Cutty Sark. Vam escoltar Sly & The Family Stone, els Doors i els Stones, Pink Floyd. Vam escoltar el Surf’s Up dels Beach Boys. Va ser una nit de rotllo seixanter. The Loving Spoonful, Three Dog Night. Qualsevol alienígena amb una mica de dignitat que hagués arribat directament de Sírius s’hauria pensat que havia quedat atrapat en un bucle del temps.

No va aparèixer cap alienígena, però a partir de les deu es va posar a ploure. Amb suavitat, en silenci, sense sentir-se a penes sobre les fulles. Gairebé tan silenciosament com la mort.

Ja ben entrada la nit, vam parar de posar música. El meu pis no tenia parets gruixudes com l’edifici d’apartaments d’en Gotanda, i si feies soroll a partir de les onze et buscaves problemes. Amb la música apagada, la remor de la pluja subratllava el to de la nostra conversa. La policia no havia fet gaires progressos en el cas de la Mei, em vaig lamentar. No, no n’havien fet, va sospirar en Gotanda. També havia estat comprovant els diaris i les revistes.

Vaig obrir una segona ampolla de Cutty Sark, i a la primera ronda vam brindar per la Mei.

—La policia ha centrat les investigacions en els cercles de prostitució —vaig prosseguir—, per tant, deuen haver descobert alguna pista, suposo. Em preocupa una mica que això els pugui dur fins a tu.

—Hi ha una possibilitat —va admetre en Gotanda, ajuntant una mica les celles—. Però probablement no passarà res. Jo també estava una mica nerviós, de manera que vaig parlar-ne amb la gent de la meva agència. Els vaig preguntar si aquell club és tan discret com asseguren. I saps què? Pel que sembla, el club té un fotimer de connexions polítiques, es veu que hi figuren força noms importants. Així doncs, encara que la policia arribés fins al club, no podrien ficar el nas gaire més enllà. No podrien posar la mà al damunt de ningú. A més, la meva agència també té influències. Algunes de les estrelles més importants tenen amics molt pròxims en càrrecs de pes. De vegades en llocs no gaire agradables. Per tant, en tot cas, la bòfia no té gaire marge de maniobra. I com que sóc una màquina de fer calés per a l’agència, no volen pas que em passi res. Sóc una inversió de primer ordre. No volen veure com es desploma el meu valor. Això sí, si haguessis esmentat el meu nom a la policia, segur que m’haurien trincat. Ni totes les connexions polítiques de Ginza ho haurien pogut evitar. Però, de moment, no cal amoïnar-s’hi. La resta és un joc d’influències d’un sistema contra l’altre.

—Mira que n’és, de brut, el món —vaig deixar anar.

—Totalment d’acord —va replicar en Gotanda—. Brut fins al moll de l’os.

—Dos vots a favor de brut.

—Com dius?

—Dos vots a favor de brut, moció aprovada.

Va assentir, i tot seguit va somriure amb tristesa.

—Dos vots a favor de brut. Ningú no es molesta a pensar en la pobra víctima assassinada. Tothom mira de salvar la pròpia pell —va dir—. Fins i tot jo.

Vaig entrar a la cuina per agafar glaçons i treure unes galetes salades i formatge.

—Et vull demanar un favor —vaig dir mentre m’asseia—. Podries trucar a l’organització i demanar-los una cosa per a mi?

Es va pessigar el lòbul de l’orella.

—Què vols saber? Qualsevol cosa que tingui a veure amb aquest cas queda descartada. No obririen mai la boca.

—No hi té cap mena de relació. Vull informació sobre una prostituta que vaig conèixer a Honolulu. M’han dit que es podia contractar una noia de l’estranger a través del club.

—Qui t’ho ha dit?

—Algú sense nom. No sé què m’hi jugaria que l’organització de què parlava aquest paio és el mateix club que diem ara. Perquè cal ser ric i famós per ser-ne soci. I jo no m’acosto ni a una cosa ni a l’altra, o això em va dir.

En Gotanda va somriure.

—Sí, em penso que he sentit a dir alguna cosa sobre un servei així. Només et cal fer una trucada. No he tingut el plaer de provar-ho, però probablement és la mateixa organització. I doncs, què en vols saber, d’aquesta meuca de Honolulu?

—Tan sols vull saber si el club té en nòmina una dona del sud-est asiàtic que es diu June.

En Gotanda hi va rumiar, però no va fer més preguntes. Es va apuntar el nom a l’agenda.

—June què més?

—Au, vinga. És una prostituta —vaig replicar—. Només June.

—N’he pres nota. Demà hi trucaré.

—Gràcies. Te’n dec una —vaig dir.

—Oblida-ho. Després del que has fet per mi, això no és res. —Em va fer l’ullet tot aixecant el polze—. Per cert, hi vas anar tot sol, a Hawaii?

—Qui va tot sol a Hawaii? Hi vaig anar amb una noia. Només té tretze anys, però.

—Et vas ficar al llit amb una nena de tretze anys?

—Per qui m’has pres? La nena encara no duu ni sostenidors.

—Doncs per què hi vas anar amb ella?

—Per ensenyar-li bones maneres a taula, interpretar els misteris de l’atracció sexual, escoltar Boy George, veure E.T. Ja m’entens, el normal.

En Gotanda se’m va quedar mirant una bona estona. I llavors se li va dibuixar un somriure torçat als llavis.

—Potser sí que ets una mica estranyot, oi?

Es veu que ara tothom pensava això. La moció s’havia aprovat per unanimitat.

En Gotanda va beure un glop de whisky i va mossegar una galeta.

—He vist la meva exdona un parell de vegades mentre tu eres fora —va comentar—. Ens entenem força bé. Potser sona estrany, però ficar-te al llit amb la teva exdona és força divertit.

—Suposo.

—Per què no proves de veure’t amb la teva?

—Ni parlar-ne. Està a punt de casar-se. No t’ho vaig dir?

Va fer que no amb el cap.

—No ho sabia. Bé, mala sort.

—No, val més així —vaig contestar, i ho deia de debò—. Però, i la teva ex, què?

Va tornar a negar amb el cap.

—És inútil. No es pot dir d’una altra manera. Inútil. Això no duu enlloc. Vejam, fem l’amor millor que mai. No cal que ens diguem res. Ens comprenem l’un a l’altre. Millor que quan estàvem casats. Ens estimem, per ser exactes. Però això no pot continuar així, trobant-nos en hotels de cites. Tant de bo no ens haguéssim d’amagar; però si la seva família se n’assabenta, em faran la vida impossible. Com si no ho haguessin fet, ja. I si cal triar entre ells o jo, els triarà a ells, sempre. Jo perdo faci el que faci… Ostres, el que donaria per tenir una vida normal amb ella! —En Gotanda va remenar els glaçons del seu got, una vegada i una altra—. És curiós, oi? Puc tenir pràcticament tot el que vulgui. Llevat d’allò que més vull.

—Així és com va la cosa —vaig dir—. Però jo mai he tingut el que volia, de manera que tampoc puc dir gaire res.

—No, m’has entès malament —va dir en Gotanda—. Tu no has volgut mai res, per començar. Per exemple, has volgut mai cap Maserati o un apartament a Azabu?

—Home, si m’hi veiés obligat… Però m’imagino que puc viure sense. Amb el meu piset i el meu fidel Subaru, em dono per satisfet. Bé, potser satisfet és una exageració. Però ja em van bé, són ben còmodes i gens insatisfactoris. Però, qui sap? Potser arribarà el dia que necessitaré aquestes coses.

—No, et tornes a equivocar. No es tracta de necessitar res. Aquestes coses no són naturals. Es creen de manera artificial. Agafa el lloc on visc. El que importa és tenir un sostre sobre el cap, no pas en quina part de la ciutat sigui, oi? Però els idiotes de l’agència diuen: Itabashi, Kameido o Nakano Toritsukasei? No, són llocs massa senzills. Una estrella com tu ha de viure a Azabu. I abans que me n’adonés ja m’havien ficat en aquell apartament estrafolari. Quines collonades! Què carai té Azabu per ser tan bo? Un grapat de restaurants que són una estafa i estan dirigits per dissenyadors de moda, i una torre de Tòquio que fa mal als ulls de veure i aquelles dones boges que deambulen per allà tota la nit. I el mateix passa amb el refotut Maserati. Qui coi condueix un Maserati per Tòquio? Quina bestiesa! Un Subaru, un Bluebird o un Corona? No. La gran estrella no es pot matar amb cap altra cosa que no sigui un Maserati. L’únic punt bo d’aquest cotxe és que no és nou de trinca; el van aconseguir d’un cantant d’enka.

Es va servir més whisky sobre els glaçons fosos, va fer un glop i va arrugar el front.

—Aquest és el meu món. Azabu, cotxes esportius europeus, tot de primera classe. Collonades absurdes, superficials i forassenyades. Com va començar tota aquesta… aquesta ximpleria? Doncs bé, és molt i molt senzill. Es repeteix el missatge, una vegada i una altra, constantment. Amb insistència. Fins que tothom se l’empassa. Com un mantra. Azabu, BMW, Rolex; Azabu, BMW, Rolex; Azabu, BMW, Rolex; Azabu…

»Així és com aconsegueixes que aquells pobres carallots es creguin totalment aquesta mena de bestieses. Però, si se les creuen, són exactament com tota la resta. Estan cecs; tenen una imaginació nul·la. Jo estic tip de tot això. Estic tip d’aquesta vida que em fan viure. Sóc una nina de mida natural amb la qual poden jugar a vestir-la. I que està feta a còpia de préstecs i hipoteques. Però qui vol sentir les meves queixes? Al capdavall, visc en un apartament d’Azabu a l’última moda, condueixo un Maserati, tinc aquest rellotge Patek Philippe… un graó més que el Rolex, ho sabies? I puc dormir amb una prostituta de categoria cada vegada que em vingui de gust. Sóc l’enveja de tota aquesta ciutat dels collons. I vull que sàpigues que no ho vaig pas demanar, jo, tot això. Però el pitjor (i ja callo perquè et dec estar avorrint) és que mentre continuï amb aquest estil de vida, no podré tenir el que realment vull.

—Com per exemple amor? —vaig dir.

—Sí, com per exemple amor. I tranquil·litat. I una bona família. I una vida senzilla —va repassar la llista. I en acabat, es va dur les mans davant la cara—. Mira’m, tenia un món de possibilitats, tenia oportunitats. Però ara sóc un titella. Puc aconseguir gairebé qualsevol dona que vulgui. I malgrat tot, l’única dona que desitjo realment…

En Gotanda s’estava entrompant. No se li notava, però sens dubte cada vegada estava més torrat. Amb tot, comprenia perfectament aquesta necessitat d’agafar una merda com un piano. Feia gairebé quatre hores que estàvem així. En Gotanda va preguntar si volia que escampés la boira, però li vaig dir que jo no havia de fer res en especial, el de sempre.

—Em sap greu que et sentis obligat a res —va dir—. No tinc ningú amb qui parlar, a qui dir-li la veritat. Si expliqués a algú que en el fons sóc un home de Subaru, es pensarien que estic com un llum, m’enviarien de dret al psiquiatre. I és clar, està de moda, ja m’entens, anar al psiquiatre. Quines collonades! Un psiquiatre del món de l’espectacle és com un especialista en rentats d’estómac. —Va cloure els ulls—. Sembla que hagi vingut aquí a desfogar-me.

—Has dit «collonades» i derivats almenys vint vegades.

—Ah, sí?

—Endavant, deixa-ho anar, si és això el que vols.

—No, prou d’aquest rotllo. Em sap greu fer-te escoltar aquestes ximpleries. Només és que estic envoltat de tota aquesta merda fumejant. Em vénen ganes de vomitar.

—Doncs no te n’estiguis i vomita-ho.

—Estic envoltat d’imbècils. —En Gotanda gairebé va escopir les paraules—. Sangoneres, sangoneres greixoses i fastigoses, amb un cul així de gros, que s’alimenten dels somnis i les esperances de persones decents. Però penso que escanyar-los seria malgastar unes forces precioses.

—Sí, seria millor fer servir un bat de beisbol. Escanyar demana massa temps.

—Tens raó —va dir en Gotanda—. Però la paraula «escanyar» ho il·lustra més bé. La mort instantània és massa bona. Per què malgastar amabilitat amb ells?

—Ah, la veu de la racionalitat.

—Sincerament… —va continuar, fent cas omís de la meva ironia, interrompent-se amb un sospir i ajuntant de nou les mans al davant de la cara—. Em sento molt millor.

—Bé, ara que ja hem arreglat això, què et sembla una mica d’o-chazuke?

—Ochazuke? No fotis. M’encantaria, una mica d’ochazuke.

Vaig bullir aigua per al te, vaig barrejar nori esmicolat, albercocs japonesos salats i wasabi de rave rusticà, i vaig coronar la barreja amb dols bols d’arròs, per enllestir-ho abocant-hi te al damunt de cadascun. Ochazuke. Nyam-nyam.

—Si t’he de dir la veritat, a mi em sembla que vius prou bé —va comentar en Gotanda.

Em vaig reclinar contra la paret i vaig escoltar la pluja.

—En alguns sentits, és ben cert. No sóc pas infeliç. Però sóc com tu. Em fa l’efecte que em falta alguna cosa. Tinc una vida normal, suposo. Ballo. Sé els passos, i ballo. Vaig fent. Però des del punt de vista social no tinc res. He fet trenta-quatre anys, no estic casat, no tinc una feina fixa, visc al dia. No puc accedir a cap ajuda per a un habitatge públic. No em fico al llit amb ningú. Què en serà, de mi, d’aquí a trenta anys?

—T’espavilaràs.

—O potser no —vaig replicar—. Qui sap? Igual que tothom.

—Doncs mira, encara; perquè jo no gaudeixo de la vida ni en alguns sentits.

—Potser no, però sembla que te’n surts prou bé.

En Gotanda va fer que no amb el cap.

—Vols dir que la gent que se’n surt prou bé es lamenta tant? Et dóna la llauna i s’emborratxa a casa teva?

—De vegades —vaig dir—. Parlem de gent, no pas de denominadors comuns.

A dos quarts de dues en Gotanda va anunciar que marxava.

—Et pots quedar, si vols. Tinc un futon extra. Fins i tot et prepararé l’esmorzar —vaig proposar.

—No, de debò, però gràcies per l’oferiment. Ara ja estic sobri i, per tant, val més que me’n vagi a casa —va contestar—. Però primer t’he de demanar un favor. I em fa por que el trobis una mica estrany.

—Dispara.

—Em deixaries el Subaru durant un temps? Te’l canvio pel Maserati. El Maserati és massa ostentós, no puc anar enlloc tranquil·lament, sobretot quan intento veure la meva exdona.

—Queda’t el Subaru tant de temps com vulguis —vaig dir—. Però, per ser sincer, no em convenç gaire, això d’anar en Maserati. El meu cotxe dorm en un pàrquing públic, i podria patir qualsevol destrossa a la nit. I si l’abonyego o què sé jo, no podria pas pagar la reparació.

—No t’hi amoïnis. Jo no ho faig pas. Si passés res, l’agència se n’ocuparia. Aquesta preciositat té assegurat fins i tot el tub d’escapament. El pots tirar al mar, si et ve de gust. De debò. Després em compraran un Ferrari. Hi ha un escriptor porno que en té un i el vol vendre.

—Un Ferrari? —vaig repetir lànguidament.

—Sé el que penses. —Va riure—. Però te’l pots confitar. Per a tu és difícil d’entendre, però en aquest món depravat en què visc no es pot sobreviure tenint bon gust. Perquè una persona amb bon gust és un pobre desgraciat estrafolari, un enze sense calés. Et tracten amb simpatia, però ningú et té en bona consideració.

Així doncs, en Gotanda es va endur el meu Subaru, i jo vaig aparcar el seu Maserati al pàrquing públic. Una màquina superagressiva. Potent i amb capacitat de reacció. Amb una petita pressió sobre l’accelerador, gairebé sorties volant.

—Calma, preciositat, no cal que tiris tant —vaig dir amb uns copets afectuosos al tauler de control. Però el Maserati no escoltava la gent com jo. Els cotxes també saben qui té classe i qui no.