34

EN DICK NORTH HAVIA ANAT DE compres un dilluns al vespre a Hakone i tot just havia sortit del supermercat amb una bossa de queviures sota el braç quan un camió que passava com un llamp pel carrer el va atropellar. El conductor del camió va confessar que no sabia què li havia agafat per anar a tota velocitat en una via amb tan mala visibilitat. I en Dick havia badat. Havia mirat a l’esquerra, però va trigar uns instants a comprovar la dreta. Un error habitual entre persones que han viscut a l’estranger durant molt de temps i que acaben de tornar al Japó. Encara no s’han acostumat al fet que se circuli per l’esquerra. En la majoria de casos, només t’enduus un ensurt, però de vegades és pitjor. El camió va enviar en Dick volant al carril contrari, on el va tornar a envestir una furgoneta que venia. Va morir a l’instant.

Quan em vaig assabentar de la notícia, el primer que em va venir al cap va ser el dia que vam anar a comprar amb en Dick a un supermercat de Makaha que s’hi devia assemblar. Amb quina cura triava els productes, com examinava la fruita i les verdures, i amb quina desimboltura va afegir una capseta de Tampax al carretó de la compra. Pobre desgraciat. Desafortunat fins al final. Va perdre el braç al Vietnam quan el paio del costat va trepitjar una mina. Després corria dia i nit darrere de les puntes de cigarret encara enceses de l’Amé. I ara havia mort a l’asfalt amb un munt de queviures al damunt.

El funeral el va celebrar la seva família legítima, la dona i el fill. Ni l’Amé, ni la Yuki ni jo hi vam assistir.

Vaig recuperar el Subaru de les mans d’en Gotanda i vaig portar la Yuki a Hakone aquell dimarts a la tarda. Va ser a petició de la Yuki.

—La mare no se’n surt tota sola. I sí, hi ha la criada, però és massa gran per fer res i se’n torna a casa seva cada nit. No podem deixar la mare allà tota sola.

—Sí, probablement t’anirà bé passar una temporada amb la teva mare —vaig dir.

La Yuki consultava el mapa de carreteres.

—Ei, recordes que vaig parlar malament d’ell?

—De qui? D’en Dick North?

—Sí.

—Li vas dir imbècil —vaig dir.

La Yuki va entaforar el mapa a la butxaca de la porta, va recolzar-se a la finestra i va adreçar la vista al paisatge del davant.

—Però, saps què? —va comentar—, no era tan mala persona. Era agradable, amb mi. Es va prendre la molèstia d’explicar-me com surfejar i tot plegat. Encara que li faltés un braç, era molt més actiu que la majoria de gent que té els dos braços. A més, cuidava molt la mare.

—Ho sé.

—Però vaig dir coses desagradables sobre ell.

—No te’n vas poder estar —vaig replicar—. No és culpa teva.

Va clavar la vista al davant durant tot el trajecte. No es va tombar per mirar-me. El vent que entrava per la finestra li esvalotava el serrell.

—És trist, però em penso que era aquest tipus de persona —vaig comentar—: un paio agradable, potser fins i tot digne de cert respecte. Però el tractaven com un bonic cubell d’escombraries. La gent sempre el donava pel sac. Potser va néixer amb aquest estigma. La mediocritat és com una llàntia a la camisa… que no marxa mai.

—És injust.

—En general, la vida és injusta —vaig dir.

—Sí, però em penso que li vaig dir coses deplorables.

—A en Dick?

—Sí.

Vaig arrambar el cotxe a la cuneta de la carretera i vaig apagar el motor.

—És una bestiesa que pensis això —vaig dir, travessant-la amb la mirada—. En comptes de penedir-te del que has fet, el podries haver tractat com cal des del principi. Podries haver intentat ser justa. Però no ho vas fer. Ni tan sols tens dret que et sàpiga greu.

La Yuki em va mirar, trasbalsada i ofesa.

—Potser estic sent massa dur amb tu. Però escolta, tant me fa el que facin els altres. No vull escoltar aquesta xerrameca teva. No hauries de dir coses així tan a la lleugera, com si pel fet de dir-les s’hagués de solucionar res. No m’ho empasso. Et penses que et sap greu per en Dick, però no crec que te’n sàpiga. Si jo fos en Dick, no voldria pas aquest penediment teu tan fàcil. No voldria que la gent digués: «Ui, vaig ser molt cruel». No és qüestió de ser educada; és qüestió de tenir consideració. Una cosa que encara has d’aprendre.

La Yuki no va contestar. Es va prémer les temples amb els dits i va tancar els ulls en silenci. Gairebé semblava que dormís, si no fos pel lleu pestanyeig, pel tremolor dels llavis. Plorava per dins, sense sanglots ni llàgrimes. Estava demanant massa a una nena de tretze anys? Qui era jo per gastar tants fums de superioritat moral? Tot i així, tingués tretze anys o no, tant si jo era una persona exemplar com si no, no pots desentendre’t de les coses. L’estupidesa és estupidesa. I jo no estava disposat a resignar-me.

La Yuki no es va moure. Vaig allargar la mà i li vaig tocar el braç.

—Au, va —vaig dir—. Sóc molt intolerant. La veritat és que has fet el millor que es podia esperar.

Una única llàgrima li va davallar per la cara i li va caure a la falda. Això va ser tot. Bonica i noble.

—I doncs, què puc fer ara? —va preguntar al cap d’un minut.

—Res —vaig respondre—. Tan sols has de pensar abans de parlar. Li deus això, al difunt. Amb el temps ho entendràs. El que perdura, perdura; i el que no, doncs no. El temps resol la major part de les coses. I allò que el temps no pot solucionar, cal solucionar-ho personalment. És demanar massa?

—Una mica —va dir, provant de somriure.

—Per descomptat, dona —vaig dir, també intentant somriure—. Dubto que això tingui gaire sentit per a la majoria de la gent. Però em sembla que tinc raó. La gent mor constantment. La vida és molt més fràgil del que ens pensem. Per tant, hauries de tractar els altres de manera que no te n’hagis de penedir. Amb justícia, i si pot ser amb sinceritat. És massa fàcil no fer cap esforç i després plorar i penedir-te’n quan la persona mor. Personalment, no ho accepto.

La Yuki es va reclinar contra la porta del cotxe.

—Però això és molt difícil, oi? —va dir.

—Molt difícil —vaig admetre—. Però val la pena intentar-ho. Mira’t Boy George: fins i tot un nano gras que no sap cantar pot arribar a ser una estrella.

—Entesos —va somriure—, però per què sempre poses el cas de Boy George? M’hi jugo el que vulguis que en el fons t’agrada.

—Deixa que hi rumiï —vaig contestar.

La casa de la mare de la Yuki era en una urbanització gran. Hi havia una enorme porta amb reixat, una piscina i un bar a la vora. Fins i tot tenia una botigueta plena de menjar porqueria. En absolut el lloc on algú com en Dick North faria la compra. Ni jo tampoc. Quan la carretera va fer un revolt i va començar la pujada, el meu pobre Subaru va començar a protestar.

A mitja pujada hi havia la casa de l’Amé, massa gran per a una mare i una filla, només. Vaig aturar el cotxe i vaig portar les maletes de la Yuki pels esglaons que duien a la terrassa de pedra. Al peu del pendent, entre les rengleres de cedres, s’albirava el mar a prop d’Odawara. L’ambient era boirós, el mar quedava entelat sota la pàtina carregada de la primavera.

L’Amé va travessar l’espaiós i assolellat menjador amb un cigarret encès a la mà. Un enorme cendrer de vidre era ple a vessar de puntes de cigarrets Salem, aixafades i retorçades, i tota la superfície de la taula estava empolsinada de cendra. Va llençar l’última burilla al cendrer i es va acostar a rebre la Yuki estarrufant-li els cabells. Duia un jersei exageradament gran amb taques de productes químics i uns texans desgastats. Anava despentinada i amb els ulls lleganyosos.

—Ha sigut horrible —va dir l’Amé—. Per què sempre passen aquestes desgràcies tan terribles?

Vaig expressar el meu condol i vaig preguntar els detalls de l’accident del dia anterior. Va ser molt sobtat, em va explicar. Semblava desorientada, confosa, insegura.

—I avui a la criada li ha agafat febre i resulta que no vindrà. Justament ara, una febrada! Acabaré boja. Ha vingut la policia, ha trucat la dona d’en Dick, no sé què esperen de mi.

—Què volia, la dona d’en Dick?

—No he pogut esbrinar-ho —va respondre—. Només plorava. I quan no plorava, balbucejava i jo amb prou feines podia entendre el que deia. I jo, en aquesta situació, què representa que he de dir?… Què representa que he de dir, eh?

Vaig remenar el cap.

—Li he dit que li enviaria les coses d’en Dick tan aviat com pogués, però llavors la dona encara s’ha posat a plorar més desconsoladament. Era inútil.

Va deixar anar un gran sospir i es va deixar caure al sofà.

Li vaig preguntar si volia beure alguna cosa, i va demanar un cafè. Per si de cas, també em vaig emportar el cendrer i les tasses brutes de llet amb cacau, i vaig netejar la taula amb un drap. Mentre esperava que l’aigua arrenqués el bull, vaig endreçar la cuina. En Dick North havia mantingut el rebost en ordre, però ja estava fet un desgavell. Els plats bruts omplien l’aigüera, hi havia regalims de llet amb cacau pel taulell d’acer inoxidable, es veien ganivets pertot arreu, bruts de formatge i vés a saber de què més, la tapa de la sucrera no era enlloc.

Pobre desgraciat, vaig pensar mentre preparava el cafè. S’havia esforçat molt per tenir tot això endreçat. I ara, tan sols amb un dia, tot era un desori. La gent deixa el seu rastre on se sent més còmoda, més reconeguda. Amb en Dick, aquest lloc era la cuina. Però fins i tot aquesta subtil empremta havia desaparegut.

Pobre desgraciat.

Em vaig emportar el cafè i vaig trobar l’Amé i la Yuki assegudes al sofà. El cap de l’Amé descansava a l’espatlla de la filla. Feia cara d’estar sedada i extenuada. La Yuki semblava incòmoda. Com sobtava veure-les juntes, tan diferents de quan estaven separades; semblaven doblement inaccessibles.

L’Amé va acceptar el cafè amb totes dues mans i se’l va prendre a poc a poc, assaborint-lo. Els seus ulls van recuperar una mica de vivor.

—Vols beure res? —vaig preguntar a la Yuki.

Va fer que no amb el cap inexpressiva.

—Ja està feta, tota la paperassa? —vaig preguntar a l’Amé—. Les coses de l’accident, temes d’advocats i tot plegat?

—Sí. El tràmit en si no va ser tan complicat. Va ser un accident d’allò més corrent. Un policia va venir a casa per comunicar-me la notícia, i això va ser tot. Els vaig dir que es posessin en contacte amb la dona d’en Dick, i ells es van encarregar de tot. Vull dir que amb en Dick jo no hi tenia cap relació legal, ni tan sols professional. Llavors la dona va trucar aquí. Amb prou feines va parlar, només plorava. Ni tan sols va cridar, res.

Un accident d’allò més corrent.

Al cap de tres setmanes l’Amé ni tan sols recordaria haver tingut algú a la seva vida que es deia Dick North. L’Amé era una dona oblidadissa i, malauradament, en Dick era fàcil d’oblidar.

—Puc fer res per ajudar? —vaig preguntar.

—Home, sí. Les coses d’en Dick —va mussitar—. T’he dit que pensava tornar-les-hi, oi?

—Sí.

—Bé, ahir a la nit vaig endreçar-ho tot. Els manuscrits, la màquina d’escriure, els llibres, la roba… tot va cabre dins d’una maleta. No hi havia gaire cosa. Només una maleta plena. Odio haver de demanar-t’ho, però l’hi podries portar a la seva dona?

—I tant. On viu la seva família?

—No ho sé exactament. Sé que en algun lloc de Gotokuji. Ho podries esbrinar?

La Yuki em va mostrar l’estudi on eren els efectes personals d’en Dick. Al pis de dalt, en unes golfes allargades i estretes al fons del passadís, el que en un principi havia sigut la cambra de la minyona. Era un lloc força acollidor i, per descomptat, en Dick ho havia mantingut tot immaculadament endreçat. A la taula hi havia cinc llapis amb una punxa perfecta i una goma d’esborrar, una natura morta indefinible. En un calendari de paret hi havia la seva lletra meticulosa.

La Yuki es va repenjar contra el marc de la porta i va repassar l’interior de la cambra en silenci. L’únic que se sentia eren els ocells a l’exterior de la casa. Em va venir al cap el xalet de Makaha. Hi regnava la mateixa tranquil·litat, i també hi havia ocells.

L’etiqueta de la maleta, també amb la lletra d’en Dick, duia el seu nom i la seva adreça. La vaig portar a la planta baixa. Amb els seus llibres i papers, era molt més feixuga del que semblava. El pes de la maleta era un recordatori més del destí d’en Dick North.

—No tenim gaire res per menjar —va dir l’Amé—. En Dick va anar a fer la compra i llavors va passar tot això.

—No t’hi amoïnis. Aniré a la botiga —em vaig oferir.

Vaig comprovar el contingut de la nevera per veure què tenia. Tot seguit em vaig acostar amb el cotxe a la ciutat, al mateix supermercat on en Dick havia passat els últims moments de la seva vida, i vaig comprar menjar per a quatre o cinc dies.

Vaig desar la compra i l’Amé m’ho va agrair. Em vaig sentir com si simplement estigués enllestint la tasca que en Dick havia deixat a mitges.

Les dues dones van observar com me n’anava des de la terrassa de pedra. Igual que a Makaha, només que aquesta vegada ningú em deia adéu amb la mà. Aquest havia sigut el paper d’en Dick. Totes dues es van quedar allà plantades, sense moure’s, mirant-me. Una escena gairebé mitològica, com una icona. Vaig ficar la maleta grisa al seient del darrere i vaig seure al volant. Mare i filla encara eren allà plantades quan vaig agafar el revolt i vaig desaparèixer de la seva vista. El sol començava a enfonsar-se en un mar taronja. Com passarien la nit?, em vaig preguntar.

Aquell esquelet manc de la cambra fantasmagòrica de Honolulu, ara ho veia clar, era en Dick North. Per tant, qui podien ser els altres cinc?

Diguem que el meu vell amic, el Rata, n’era un. Mort ja feia alguns anys, a Hokkaido.

Després la Mei, un altre.

En quedaven tres. Tres més.

Què hi feia la Kiki, allà? Per què em volia ensenyar aquests sis morts?

Vaig baixar fins a Odawara i vaig agafar l’autopista Tòquio-Nagoya. Després de sortir a Sangenjaya, vaig endinsar-me als suburbis de Setagaya seguint el mapa i vaig trobar la casa d’en Dick North. La típica casa corrent dels afores amb dues plantes, molt petita. Porta, finestres, bústia i entrada de nyigui-nyogui; tot semblava de miniatura. Un gos petener lligat amb una cadena vigilava la porta principal. A dins de la casa hi havia llum, soroll de veus; la vetlla d’en Dick. Almenys un cop mort tenia un lloc on tornar.

Vaig treure la maleta del cotxe i la vaig carregar fins a la porta principal. Vaig trucar al timbre i va aparèixer un home de mitjana edat. Vaig explicar que havia portava les coses d’en Dick; la meva expressió deia que jo no sabia res més. L’home va mirar el nom de l’etiqueta i va captar la situació de seguida.

—Moltes gràcies —va dir, encarcarat però cordial.

Així doncs, una mica ensopit, vaig tornar al meu pis de Shibuya.

Tres més, pensava.

En tota aquella intriga, quin significat podia tenir la mort d’en Dick North?

Sol a la meva habitació, vaig reflexionar-hi amb un whisky. Havia passat tan de sobte… com podia tenir cap significat? Tots els buits que faltaven del trencaclosques i aquesta peça en concret no encaixava enlloc. La giraves, te la miraves de costat, i res. Anava en un altre lloc completament diferent?

Encara que la mort d’en Dick no tingués cap significat en si, un canvi important de circumstàncies semblava inevitable. I no per millorar les coses, em deia la meva intuïció. En Dick North era un home de bones intencions. A la seva manera, havia evitat que tot s’ensorrés. Però ara que no hi era, les coses canviarien, es tornarien més difícils.

Per exemple?

Per exemple, tant me feia el posat inexpressiu de la Yuki cada vegada que estava amb l’Amé. Tampoc m’importava la mirada perduda i indiferent de l’Amé quan estava amb la Yuki. S’hi intuïa algun mal rotllo. A mi em queia bé, la Yuki. Era una bona nena. Llesta, potser una mica tossuda de vegades, però en el fons sensible. I de fet, tampoc no tenia res contra l’Amé. Era atractiva, molt perspicaç, i semblava indefensa. Però les posaves totes dues juntes i la combinació era explosiva.

Les dues dones juntes sumaven una gran energia.

En Dick North havia sigut l’ase dels cops. Però ara que ja no hi era, jo era l’únic que quedava per parar-los.

Per exemple…

Vaig telefonar a la Yumiyoshi unes quantes vegades. Va ser tan simpàtica com sempre, tot i que potser li vaig detectar un punt de plaer a la veu. Es veu que al capdavall jo no era una llauna tan insuportable. Ella treballava cada dia, anava a la piscina dos cops per setmana, sortia de tant en tant. Diumenge passat, segons em va explicar, un paio se l’havia endut a fer un tomb amb cotxe fins a un llac.

—Només és un amic. Un antic company de classe, ara treballa a Sapporo. Això és tot.

No m’importava, vaig dir. Tomb amb cotxe, excursió a peu o el que fos, no em calia saber-ho. El que em feia posar nerviós era la piscina.

—Però t’ho volia explicar igualment —va dir la Yumiyoshi—. No suporto amagar res.

—Tant me fa —vaig repetir—. L’únic que m’importa és anar a Sapporo per tornar-te a veure. Pots sortir amb qui vulguis. Això no té res a veure amb nosaltres. Sempre penso en tu. Ja t’ho vaig dir, tinc la sensació que hi ha un vincle entre tots dos.

Una vegada més, em va preguntar què volia dir. I novament vaig parlar amb el cor a la mà, però l’explicació no tenia cap lògica. Típic de mi.

Hi va haver un silenci discret. Un silenci neutral, tirant a lleugerament positiu. És cert, el silenci és silenci, es miri com es miri, llevat de quan hi penses massa.

Cada vegada que el veia en Gotanda semblava cansat. Havia fet claus ràpids amb l’exdona entremig d’una agenda de feina molt atapeïda.

—L’únic que sé és que no puc continuar així de manera indefinida —va dir, sospirant profundament—. No estic fet per viure així, d’amagatotis. Sóc un paio casolà. Per això estic tan fet pols. No puc més, estic cremat.

—Hauries d’anar a Hawaii a descansar una mica —vaig suggerir—. Vosaltres dos sols.

—Ja m’agradaria —va dir, fent un petit somriure—. Potser cinc dies, estirar-me a la platja, no fer res. Fins i tot tres dies ja seria fabulós.

Aquell vespre m’havia apropat al seu pis d’Azabu i seia al seu elegant sofà, amb una copa a la mà, mentre mirava una cinta que recopilava els anuncis d’antiàcids en què apareixia ell. Era la primera vegada que els veia.

Quatre ascensors d’edificis d’oficines, sense parets ni portes, pugen i baixen a gran velocitat, com pistons. En Gotanda duu un vestit fosc, maletí a la mà, a cada centímetre de la seva persona és el típic executiu triomfador. Puja i baixa d’ascensor en ascensor, xerrant amb el seu cap en un, citant-se amb una secretària bonica i jove en un altre, agafant uns documents en aquest, afanyant-se per enviar-los en aquell altre. A dos ascensors de distància sona un telèfon. Tot aquest tràfec entre veloços ascensors no resulta fàcil, i en Gotanda va perdent aquella màscara de simpatia. Cada vegada està més seriós.

VEU EN OFF: L’estrès diari s’acumula a l’estómac. Alleuja la sobrecàrrega amb un remei suau…

Vaig riure.

—Aquest era divertit.

—A mi també m’ho sembla —va dir—. Idiota però divertit. Tots els anuncis són una bajanada, però aquest està ben rodat. Té una posada en escena refotudament millor que la majoria de les meves pel·lícules, em sap greu dir-ho. La gent de la publicitat no fa escarafalls a l’hora d’invertir en detalls, i els platós i aquests efectes especials costen un dineral. És un concepte bastant interessant.

—I gairebé és autobiogràfic.

—Tu ho has dit —va admetre, petant-se de riure—. Noi, no saps com se m’estressa l’estómac. Però si vols que t’ho digui, aquesta potinga no fa res. Me’n van regalar una dotzena de paquets perquè els provés, i et faries creus del poc efecte que fa.

—No pares quiet, però —vaig comentar, rebobinant la cinta amb el comandament a distància per tornar a veure l’anunci—. Ets un autèntic Buster Keaton. Potser és la teva vocació.

Als llavis d’en Gotanda es va dibuixar un somriure.

—M’interessaria. M’agrada, la comèdia. Crec que hi ha possibilitats, quan un home formal com jo sap trobar el costat humorístic d’una rutina com aquesta. Intentem viure amb serietat en aquest món esbojarrat, pervers i caòtic… i precisament és això el que resulta divertit. Entens el que vull dir?

—I tant, i tant —vaig contestar.

—Ni tan sols cal que facis res graciós. Només t’has de comportar amb normalitat. I això sol ja sembla estrany i divertit. Actuar així m’interessa. I aquest tipus d’actor, senzillament, no existeix al Japó, ara com ara. La gent sempre exagera quan es tracta de comèdia. I el que vull fer jo és just el contrari. No actuar. —Va fer un glop de la copa i va contemplar el sostre—. Però ningú no m’ofereix aquesta mena de papers. Els únics papers que em proposen constantment a l’agència són metges, professors o advocats. Ja hem parlat d’aquest tema, i si vols que t’ho digui, n’estic avorrit, molt avorrit, superavorrit. M’agradaria rebutjar-los, però no estic en situació de rebutjar res, i l’estómac se me’n ressent.

El primer anunci d’antiàcids d’en Gotanda havia tingut tant d’èxit que n’havia fet tot un seguit de continuacions. La pauta sempre era la mateixa. Ara saltava d’un metro a l’altre, ara ho feia d’un autobús a un altre, o d’un avió a un altre en fraccions de segon; escalava un gratacels amb documents sota els braços o passava d’una oficina a una altra a través d’una corda. I malgrat tot, en Gotanda feia una cara del tot inexpressiva.

—Al principi el director em va dir que semblés cansat. Com si estigués a punt de caure rodó d’esgotament. Però li vaig dir que no, que sortiria millor si em posava seriós. Com que eren una colla d’idiotes no volien baixar del burro. Però no em vaig pas rendir. No faig aquests anuncis per diversió, però tenia clara quina era la manera correcta de fer-los. Vaig insistir. De manera que en van rodar dues versions, i a tothom li va agradar molt més la meva. Llavors, és clar, l’anunci va triomfar, i el director es va emportar tot el mèrit. Fins i tot va guanyar algun premi. Tampoc és que m’importi gaire. El que m’exaspera és que gastin tants fums, com si tot plegat se’ls hagués acudit a ells. Els que no tenen imaginació són sempre els primers a justificar-se.

En Gotanda va apagar el vídeo i va posar un disc de Bill Evans.

—Tots aquests cretins es pensen que són molt intel·ligents, que em fan anar de corcoll. Vés aquí, vés allà. Fes això, fes allò. Condueix aquest cotxe, surt amb aquella dona. És com una pel·li dolenta d’una mala vida. I quant de temps més es pot allargar?

—Potser hauries d’engegar-ho tot a fer punyetes i començar de bell nou. Si algú ho pot fer ets tu. Deixa la teva agència i vés pagant a poc a poc els deutes que tens.

—No et creguis que no hi he pensat. Si depengués de mi, això és el que faria. Tornar al punt de sortida i apuntar-me a un grup de teatre. No em faria res, creu-me. Però si ho fes, la meva exdona m’abandonaria, així de clar. Ha viscut sempre sota pressió, la pressió de l’star-system, i necessita gent al voltant que també senti aquesta pressió. Si l’ambient es relaxa, s’ofega. Per tant, si vull estar amb ella, no tinc elecció —va explicar en Gotanda amb un somriure de resignació—. Va, parlem d’alguna altra cosa. Podríem parlar-ne fins que es fes de dia i igualment no arribaríem enlloc.

Així doncs, va treure el tema de la Kiki.

Malgrat que la Kiki era el motiu pel qual en Gotanda i jo havíem recuperat la nostra amistat, en Gotanda pràcticament no me n’havia sentit a parlar. Em resultava difícil parlar-ne? Si era així, ell no insistiria més.

No, li vaig dir, en absolut.

Li vaig explicar que la Kiki i jo ens havíem conegut per pura casualitat i que poc després havíem anat a viure junts. Va entrar a la meva vida tan discretament, que em feia la sensació que sempre havia sigut allà, al meu costat.

—Llavors oberta no m’adonava de com era, d’extraordinari. Però més endavant, quan hi vaig anar rumiant, tot plegat em semblava totalment irreal. I quan provo d’explicar-ho, sembla una ximpleria. Per això no n’he parlat amb ningú.

Em vaig servir una copa i vaig fer giravoltar els glaçons.

—Aleshores la Kiki treballava de model d’orelles, i jo havia vist unes fotos de les seves orelles i, en fi, m’hi vaig obsessionar, per dir-ho d’alguna manera. La seva orella havia d’aparèixer en no sé quin anunci, ja no recordo quin, i la meva feina era escriure’n el text. Em van donar tres fotos, uns tres primers plans enormes de les seves orelles, tan augmentats que fins i tot es veia el borrissol, i me les vaig enganxar a la paret. Vaig començar a contemplar aquelles orelles un dia sí l’altre també. Al principi cercava algun tipus d’inspiració, un mena d’eslògan; però llavors les orelles van passar a formar part de la meva vida. Fins i tot després d’acabar la feina, vaig conservar les fotos. Eren increïbles… eren perfectes, captivadores. La imatge ideal d’una orella. Les hauries d’haver vist. Eren…

—Sí, vas comentar-me’n alguna cosa, sobre les seves orelles.

—Tenia aquesta fixació. De manera que vaig fer una trucada, vaig esbrinar qui era, i al final la vaig localitzar i ella va accedir a veure’m. El primer dia que vam quedar, érem en un restaurant i ella em va ensenyar les orelles íntimament. Íntimament, vull dir, no de manera professional, i encara eren més encisadores que en fotografia. Eren exquisides! Fantàstiques! Quan ensenyava les orelles professionalment (és a dir, quan feia de model) les bloquejava, segons em va explicar ella mateixa. Per això eren tan precioses i diferents quan les ensenyava. I t’asseguro que quan me les va ensenyar, va ser com si el món sencer es transformés. Ja sé que sembla absurd, però no sé de quina altra manera explicar-ho.

En Gotanda es va quedar pensant el que li acabava de dir.

—Què vols dir amb això que «bloquejava» les orelles?

—Que aïllava les orelles del seu conscient.

—Ah.

—Les desconnectava.

—Ah.

—Sembla de bojos, però és cert.

—Ei, que jo et crec. Només provo d’entendre-ho. De debò, no faig broma.

Vaig reclinar-me contra el respatller del sofà i vaig contemplar el quadre de la paret.

—Les seves orelles tenien un poder especial. Eren com un gran remolí del destí que se m’empassava. I podien guiar la gent al lloc adient.

En Gotanda va sospesar les meves paraules altre cop.

—I la Kiki —va preguntar—, et va guiar a algun lloc? A un «lloc adient»?

Vaig assentir, però no vaig afegir res més. Massa llarg i emotiu d’explicar.

—Ara —vaig dir— també intenta guiar-me a algun lloc. Ho intueixo, amb molta intensitat. Els darrers mesos he tingut aquesta sensació insistent. I de mica en mica he seguit el fil. És un fil molt fi. Va quedar interromput un parell de vegades, però m’ha dut fins aquí. M’ha posat en contacte amb una pila de gent diferent. Amb tu, per exemple. Tu ets un dels personatges principals d’aquesta trama. Tot i així, no acabo de comprendre què està passant. Fa poc han mort dues persones que jo coneixia. Una era la Mei. L’altra era un poeta manc. No sé què és, però sé que en passa alguna.

Els glaçons s’havien fos, de manera que en Gotanda en va portar més de la cuina per refrescar les begudes.

—Per tant, ja ho veus, jo també estic atrapat —vaig reprendre l’explicació—. Com tu.

—No, aquí t’equivoques. Tu i jo no estem igual —va advertir en Gotanda—. Jo estic enamorat d’una dona. I és un amor sense solució. Però tu no. Potser estàs desorientat i perdut en un laberint, però si ho compares amb aquest embolic emocional al qual m’he vist arrossegat, tu estàs molt millor. A tu et condueixen a algun lloc. Tens esperança. Hi ha la possibilitat d’una sortida. Però per a mi no, cap ni una. Aquesta és la gran diferència entre nosaltres.

Bé, pot ser, pot ser.

—En qualsevol cas, m’he aferrat a aquest fil de la Kiki. És l’únic que puc fer, de moment. M’ha estat enviant senyals, missatges. I estic constantment a l’aguait.

—Creus que —va començar a dir en Gotanda amb prudència— hi ha la possibilitat que hagin assassinat la Kiki?

—Com la Mei?

—Mmm. De fet, va desaparèixer de cop i volta. Quan em van dir que havien assassinat la Mei, de seguida vaig pensar en la Kiki. Com si li hagués pogut passar el mateix. Però no te n’he volgut dir res fins ara…

Però jo l’havia vist, al centre de Honolulu, a la llum somorta del crepuscle. I tant que l’havia vist. I la Yuki ho sabia.

—Només és una idea que m’ha passat pel cap. No insinuava res —va aclarir en Gotanda.

—A veure, la possibilitat existeix. Però encara m’envia missatges. Alts i clars.

En Gotanda va plegar els braços una estona, pensatiu. Semblava tan esgotat que vaig pensar que potser s’havia endormiscat. La nit s’escolava a l’habitació i embolcallava la seva esvelta figura amb una ombra fluida.

Vaig tornar a remenar els glaçons de la meva copa i vaig fer un glop.

Llavors va ser quan em vaig adonar d’una tercera presència a l’habitació. Hi havia algú altre, a més d’en Gotanda i jo. Notava una escalfor corporal, una respiració, una olor. I tanmateix no era humana. Em vaig quedar glaçat. Vaig donar un cop d’ull ràpid a l’habitació, però no vaig veure res. Només tenia la sensació que hi havia alguna cosa. Una cosa sòlida però invisible. Vaig respirar fondo. Vaig parar l’orella.

Vaig esperar, encongit, contenint la respiració. I llavors va desaparèixer.

Em vaig tranquil·litzar i vaig fer un altre glop.

Al cap d’un o dos minuts en Gotanda va obrir els ulls i em va somriure.

—Ho sento. Això s’està convertint en un vespre depriment —va dir.

—Potser és perquè, bàsicament, som dues persones depriments —vaig dir.

En Gotanda va riure, però no va fer cap comentari.