EL PRIMER SEGLE D’OPRESSIÓ

Sotmesos el País Valencià, el Principat i les Illes pels exèrcits franco-espanyols de Felip V, d’una manera o altra la consciència nacional catalana va continuar manifestant-se i, en la mesura que era possible, els catalans reivindicaven llurs drets col·lectius.

L’any 1734, en el Via fora els adormits, els «antics aliats» des catalans, acusats d’haver-se desentès dels compromisos contrets, eren incitats a «satisfer a Catalunya de sa llibertat mal perduda», a complir «l’obligació de restituir-li sa llibertat, contra quants concorregueren a sa esclavitud». En tons semblants, l’any 1736 —«de la Nostra Esclavitud, 22», segons consta en el mateix document— fou redactat i publicat el Record de l’Aliança fet al Serm Jordi Augusto rei de la Gran Bretanya.

Durant els anys posteriors del segle XVIII i en els inicis del XIX textos, entre altres, de Baldiri Reixach, Pere Salsas i Trilla, Francesc Roma i Rossell, Josep Mora i de Catà, Antoni de Capmany, Tomas Puig; documents com els de l’Acadèmia Sense Nom, de l’Acadèmia de Bones Lletres, dels diputats de València, Mallorca i Barcelona, i edicions com la de les Noves cobles a la Nació catalana per animar-los a prendre les armes amb motiu de la Guerra Gran (1793-1795), ens demostren que la submissió dels Països Catalans al Consell de Castella no havia pas anul·lat la consciència nacional catalana.