PROJECTE DE CONSTITUCIO DE LA REPÚBLICA CATALANA
El projecte d’estatut d’autonomia aprovat el 25 de gener del 1919 per l’Assemblea de la Mancomunitat i, l’endemà, pels ajuntaments i del Principat constituïts en assemblea, tot i que significava una minva de les facultats catalanes d’autogovern en relació amb les Bases que Puig i Cadafalch, com a president de la Mancomunitat, havia lliurat al cap del govern espanyol el 29 de novembre de 1918, tampoc no fou acceptat a Madrid. Rom va al·legar que el text en qüestió havia nascut de la «deliberació il·legal d’una assemblea irregularment constituïda». Fou inútil que, davant d’arguments d’aquesta mena, Cambó primer, i, després, tot el conjunt dels diputats autonomistes demanessin que el projecte fos sotmès al referèndum individual dels catalans. Continuava essent cert, tal com havia reconegut Cambó en la sessió del parlament espanyol del 12 de desembre del 1918, que, a Espanya, els plets de llibertat col·lectiva mai no trobaven solució jurídica.
Però el bloc únic que, darrerament i una vegada més, el catalanisme presentava enfront de Madrid es va veure greument compromès quan, a darrers de març, va esclatar la vaga general originada en el conflicte de «la Canadenca». Davant l’amenaça que el moviment obrer significava per a la burgesia, Francesc Cambó, malgrat que no feia gaire temps que havia afirmat que Catalunya estava «decidida a triomfar, i a triomfar ara, pesi a qui pesi i costi a qui costi», tot i haver amenaçat a qui gosés posar-se «davant de Catalunya en marxa» dient-li que seria «aixafat com qui es posa davant d’un ferrocarril, perquè nosaltres no podem ni volem deturar la marxa del poble de Catalunya», malgrat tot plegat, junt amb el seu partit, la Lliga Regionalista, va decidir de deixar ajornada la lluita per les reivindicacions nacionals catalanes i, dos anys després, va tornar a ser ministre del govern espanyol.
Mentrestant, Francesc Macià, que, a les Corts espanyoles, tot reclamant la total independència de Catalunya, ja s’havia enfrontat amb el Cambó ministre del govern espanyol, el 2 de febrer del 1919, amb el propòsit d’assentar sobre la base de la realitat nacional catalana «els grans principis que la ciència ha promulgat i que les revolucions han afirmat», llançava una crida al poble català per a fundar la Federació Democràtica Nacionalista i feia públic el seu projecte de Constitució de la República catalana independent; una constitució, per cert, extraordinàriament democràtica i progressista. En aquest document, en un apartat que feia referència al «règim extern de Catalunya», era expressada la voluntat d’assolir una «federació de tots els pobles de la Península constituint els Estats Units d’Ibèria». Caldria, però, que, abans, hagués estat «reconeguda i acceptada la personalitat de totes les terres que constitueixen la nació catalana», i que, un cop obtingut el «reconeixement integral de la nació catalana», el «pacte» que s’establís «entre els pobles interessats» fos basat en la «mútua conveniència i mútua igualtat internacionals» i fos «rescindible». A més, la federació de les nacions ibèriques hauria de tenir el propòsit de «fomentar la federació de raça llatina, com a camí per a arribar a la confederació de tots els pobles de la terra».
Enmig d’una lluita de classes que havia entrat a l’espiral de la violència, les posicions nacionalistes es radicalitzaven i, en bona part, cada dia s’omplien més de contingut social. Pel juny del 1923 va ser fundada la Unió Socialista de Catalunya. En una ponència que fou aprovada en el seu congrés fundacional, Manuel Serra i Moret deia: «ens confessem socialistes, i aplicant aquest principi a les coses de Catalunya, ens proclamem socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la seva independència, la qual volem establir sobre la base segura de la socialització de tota la riquesa universal» .
Un any abans, nacionalistes independents juntament amb la part més liberal de la Lliga Regionalista, bàsicament les seves joventuts, havien celebrat la Conferencia Nacional Catalana, que adoptà posicions republicanes i independentistes. Considerant que Catalunya es trobava «moralment en situació de guerra» contra l’Estat espanyol, tot postulant la necessitat de constituir un «front únic de combat», va acordar utilitzar tots els mitjans de lluita legals i «aquells altres que faci necessaris la resistència que, al reconeixement dels nostres drets, oposi l’Estat que els deté». Per dur a terme els acords de la Conferència fou fundada Acció Catalana, que va declarar «Som en estat de guerra».
Tot enfrontant-se amb la Conferencia Nacional Catalana, la Lliga Regionalista va reconèixer que la «consciència nacional catalana» cada dia s’havia anat irritant més a causa de la resistència que oposaven els governants i els polítics espanyols «a les més modestes reivindicacions de la Mancomunitat (…) a tots els delers de llibertat i enfortiment de Catalunya»; i féu notar que si persistien les mateixes constàncies d’opressió, potser les posicions més extremistes i els procediments més revolucionaris constituirien «l’únic camí que restés obert a les aspiracions de Catalunya». Complementant aquestes declaracions, Francesc Cambó va advertir: «A tots els pobles als quals no es volgué donar uns graus de llibertat se’ls hagué de reconèixer la independència completa»; i afegí: «Voler encara avui fer de tota Espanya una Castella gran, és condemnar Espanya a reduir-se als límits de la Vella Castella»; i va afirmar: «Si Catalunya hagués de triar entre la submissió abjecta i la separació, que no en tinguin cap, de dubte, que la immensíssima majoria dels catalans optarien per la separació, abans que per la submissió».
Macià, que no havia assolit que la Conferència Nacional Catalana desemboqués en una assemblea constituent de l’Estat lliure de Catalunya, al cap de poc temps, el 8 d’agost, va fundar l’organització patriòtica Estat Català, que preconitzava, i començà a organitzar, la lluita armada. A l’any següent, havent triomfat Acció Catalana a les eleccions provincials, Francesc Cambó es va retirar de la política.
El nacionalisme català havia arribat a un alt grau d’exacerbació. És l’època en que proliferen els Clubs Separatistes Catalans, organitzats pels catalans residents a l’estranger, bàsicament a Amèrica. L’Onze de Setembre de 1923 milers de persones van desfilar davant del monument a Rafael Casanova als crits de «Visca Catalunya lliure» i «Mori Espanya!»; es van produir topades sagnants entre els manifestants, i les forces d’ordre públic. Dos dies després tingué lloc el cop d’Estat del general Primo de Rivera.
Amb la Dictadura es va iniciar un període de dura i sistemàtica repressió contra el catalanisme. Tots els ajuntaments foren destituïts i la Mancomunitat va ser abolida. Llavors, més que mai, des de l’exili, Francesc Macià no va saber veure cap altre mitja per a l’alliberament nacional de Catalunya si no era la lluita armada, i intentà d’iniciar-la des de Prats de Molló. A la recerca d’ajuda, anà a Moscou i a diversos països d’Amèrica.
Durant el seu periple, els dies 30 de setembre i l’1 i 2 d’octubre del 1928 va presidir, a l’Havana, l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, en la qual fou aprovat un nou projecte de Constitució de la República catalana. Es tracta, una vegada més, de la Constitució d’un Estat català independent, totalment sobirà.