NOTA INTRODUCTÒRIA

Ja fa més d’un segle, el 10 de maig del 1873 amb el títol La tradició de Catalunya, Josep Narcís Roca i Ferreras va publicar un article a «La Renaixensa» en el qual podem llegir: «La història catalana, des del temps més antic, presenta el quadre de constant fidelitat dels catalans a una idea; constància portada fins al sacrifici, fins a la mort: aquesta idea és la de la independència». Però, tot seguit afegia: «Altra tradició dels nostres passats ens presenta la història catalana; la tradició de les llibertats que avui en diem polítiques —municipals i democràtiques i d’alliberació o d’emancipació de classes socials. De manera que la tradició independent o autonòmica de Catalunya no és d’independència o d’autonomia qualsevol o comsevulla; sinó d’independència o autonomia en lo exterior, amb llibertat del poble i amb reformes fins socials, com diem ara, en lo interior»; i insistia: «aquesta és la tradició de Catalunya, la tradició dels catalanistes revolucionaris, la dels catalanistes republicans, democràtics, dels catalanistes que miren endavant».^[1] Això, Roca i Ferreras ho escrivia, és important de posar-hi la màxima atenció i per això ho repeteixo, el 10 de maig del 1873. Quan encara hi ha qui afirma que el catalanisme —el nacionalisme català— va néixer mentre s’acabava el segle XIX i començava el segle actual, val la pena de meditar amb deteniment sobre un text que, escrit molts anys abans, no solament ens parla de catalanisme —així, amb totes les lletres— sinó, i sobretot, de tradició catalanista; i si, al mateix temps, ara ens és dit que el catalanisme fou iniciat i impulsat per la gran burgesia, caldrà analitzar fins a quin punt reflectia la realitat de les reivindicacions nacionals catalanes en Josep Narcís Roca i Ferreras quan, cent cinc anys enrera, identificant catalanisme amb independentisme, escrivia que la idea d’independència de la Nació catalana, «duta amb constància (…) fins al sacrifici, fins a la mort», apareix des de sempre entrelligada, formant-hi un tot, amb la de «les llibertats que avui en diem democràtiques i d’alliberament o emancipació de classes socials».

Fetes aquestes consideracions, abans de passar la breu prospecció que intentaré —forçosament fragmentària i esquemàtica per manca d’espai—, potser convindria tenir en compte que l’autor del text amb el qual he iniciat, aquest treball, en Josep Narcís Roca i Ferreras, és el més lúcid, el més documentat, el més incisiu, el més actual dels teoritzadors del catalanisme durant el segle XIX i un dels més importants de totes les èpoques. Fins fa ben poc, però, i no crec pas que fos degut a un pur atzar— també ha estat el més oblidat, fins al punt que va quedar pràcticament arraconat del tot.

L’oblidat, l’arraconat Roca i Ferreras, tot considerant i manifestant sempre que la qüestió nacional catalana només podia ser resolta a partir de la independència, de la plena sobirania nacional de Catalunya, fou qui primer projectà públicament, en moments difícils, de repressió, en els inicis del canovisme, l’any 1877, o sigui, 37 anys abans que pogués ser realitat sota la presidència d’en Prat de la Riba, la creació de la Mancomunitat —«la factible Diputació General de Catalunya»— que, a desgrat de les lleis vigents en aquell moment, ell creia que podria estructurar-se com a embrió d’un futur Estat català.

Fou també l’oblidat, l’arraconat Josep Narcís Roca i Ferreras el primer què utilitzà el concepte de nacionalisme com a sinònim de catalanisme; el primer que teoritzà sobre la República catalana; el primer que, al Principat, l’any 1886, utilitzà la denominació, de Països Catalans, en relació amb el conjunt de terres de parla catalana.^[2] I, sobretot, el primer (l’any 1871), almenys fins allà on arriba la meva informació, que, ací o en algun altre país, va estudiar els fets nacionals en relació amb l’internacionalisme, considerant-los la base d’aquest internacionalisme i no pas la seva negació.

Tot afirmant que calia que els proletaris d’arreu del món s’unissin en defensa dels seus interessos de classe, considerava que només el patriotisme de les nacions sotmeses o bé amenaçades de submissió podia convertir-se en antídot eficaç de l’imperialisme, el qual imperialisme, lligat sempre als interessos del gran capital, entrava en pugna amb els interessos del proletariat. Era, per tant, el proletariat, per a assolir els seus objectius revolucionaris —el socialisme, el comunisme— qui més havia de fomentar el patriotisme de les nacions «oprimides» impedint, al mateix temps, que es duguessin a terme noves opressions. Lligant, coherentment, el nacionalisme amb l’internacionalisme; considerant que només hi ha imperialisme i no pas internacionalisme quan alguna comunitat nacional, gran o petita, esdevé sotmesa o bé discriminada, arribà fins i tot a preveure lúcidament que, de la mateixa manera que els pobles han estat oprimits i espoliats en nom dels reis i de les pàtries particulars, en una futura comunitat europea socialista o comunista, a causa de l’educació imperialista que durant segles han rebut, certes nacions —i n’esmenta algunes: França, Anglaterra, Castella, Rússia—, enarborant ara la bandera roja i afirmant que no hi ha més pàtria que la Internacional, podrien oprimir o discriminar, d’una o altra manera, els pobles més febles. Per a posar-hi remei, per a evitar una mena o altra d’imperialisme, per a assolir que la futura comunitat internacional, socialista o comunista, la futura pàtria universal, sigui de tothom, sense discriminacions ni privilegis per a cap país ni per a cap llengua —de tots els qui la componguin i no pas més dels uns que dels altres— creia que, enfront del patriotisme «agressiu, bel·licós, orgullós, dominador, fatxenda, tirànic, instrument dels dèspotes», del qual acaba dient-ne «patrioteria», sigui qui sigui el que, d’una manera declarada o encoberta, el promogui, caldrà que, en totes les circumstàncies, es mantingui ben viu el patriotisme que ell qualifica de «social, defensiu», l’únic que, segons ell, mereix veritablement el nom de patriotisme: patriotisme, a seques.

Aquesta denominació, patriotisme social, defensiu, la usaré més d’un cop en les presents «consideracions»; com és lògic, en el mateix sentit que actualment donem al nacionalisme reivindicatiu, al patriotisme que impulsa les lluites actuals d’alliberament nacional.